diumenge, 1 de febrer del 2015

Tot depèn

Fa vora de 200 anys que l’escriptor Ramón de Campoamor va escriure aquella famosa quarteta que diu: “En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. Podríem dir-ne d’això relativisme? No ho sé. El que sí que sé és que la veritat universal i única no existeix o, dit d’una altra manera, que  en tota afirmació s’hi amaga inevitablement la subjectivitat. És molt possible que, per fas o per nefas, haguem de concloure que quasi tot és així. Tant de bo tot fos tan objectiu com ho és la suma del 2+2=4… tot i que, fins i tot aquí, segurament que algun matemàtic prou savi hi trobaria alguna cosa a dir..

Tots tenim uns filtres, que podem anomenar educació, cultura, país, família, classe social, edat, etc., que fan que el nostre pensament sigui parcial, subjectiu i una mica curt de vista. Recordeu aquella cançó que cantaven Els Esquirols i que es titulava “Tot depèn” ? Segueix sent ben actual:

No serem, no serem moguts…
No serem, no serem moguts…
Tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn,tot depèn, del vent
Tot depèn, tot depèn.
De quin color és la pell de Déu…
Vull ser lliure, vull ser lliure…
"Donde están las llaves"…
La caca de la muntanya no fa pudor…
Tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn,tot depèn, del vent
Tot depèn, tot depèn.
Si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, pel vent,
Tot depèn d'on bufa el vent.

Tot depèn d’on bufa el vent. Tot depèn de com ens posem les ulleres o de com tintem els vidres. I si això sempre ha estat així, també deu ser-ho ara, penso jo. Quina raó hi ha perquè les coses hagin canviat? Fins i tot m’atreviria a dir que actualment la situació s’ha agreujat. O si no, preguntem-nos per quin motiu hi ha tanta diferència en els titulars dels diaris. A qui pertanyen els diaris? Quins capitals hi ha darrere? Qui posa cada dia en lletres ben grosses uns titulars i, en canvi, n’amaga d’altres? Aquest senyor Lara que va morir ahir, on invertia els seus diners? Què patrocinava i què deixava de patrocinar? Què volia aconseguir i què volia evitar de totes maneres? Per més elogis que ara li facin, tots sabem quines eren les seves intencions perquè, a diferència d’altres, tenia la virtut de parlar clar. Almenys sabíem tots el què pensava. Existeix la informació totalment lliure, sense interessos de cap mena? Tant de bo!

Parlem molt de la veritat i cada dia se’ns fa més difícil saber on és i si realment existeix. Recordeu el filòsof grec Diògenes, que sortia al carrer amb la seva llanterna encesa  a ple dia de sol i quan els seus deixebles li van preguntar perquè ho feia, ell va respondre que buscava un home. Amb aquesta resposta, Diògenes donava a entendre que encara no havia trobat cap mortal digne d’aquest nom.

Cal trobar homes justos que es dediquin a la política, que estimin la veritat  per tal de prendre les decisions més adequades per al poble. No és fàcil saber què és el millor per a la majoria i és fàcil equivocar-se. Però parlem  de persones que vagin amb bona fe. Parlem de que tot no està permès i de que algunes línies vermelles no s’haurien de traspassar mai. Parlem del dret a la informació veraç i lliure i del dret que té una societat democràtica a riure’s de tot -del mort i de qui el vetlla- però amb honestedat i buscant la veritat per damunt de tot. Podem riure’ns de tot bitxo vivent si ho fem amb respecte i sabent que també poden riure’s de nosaltres. Parlem de que tots tenim un tros de veritat, però que no la tenim mai sencera.

I a què ve tota aquesta peroració, em direu? On vol anar a parar aquet? Doncs, ja us ho diré: voldria que algú em respongués a què venen tantes diferències a l’hora d’amidar, d’avaluar i valorar la concentració d’ahir de PODEMOS a Madrid i, per exemple, comparar-les amb les concentracions que hem fet a Catalunya aquests darrers anys. Són justos els diaris i les televisions? PODEMOS va aconseguir aplegar cent, dues centes o tres centes mil persones a Madrid. I nosaltres aquí quants érem? Allò d’ahir va ser un toc d’atenció que feia molta gent descontenta i tipa de la situació actual, tipa de tota mena de castes –així ho anomenen ells- i, per damunt de tot, de la situació política, econòmica i social actual. I les nostres manifestacions què són? Per què s’apleguen multitudinàriament els catalans? Per què protesten? I, és clar, de seguida entrem en distincions i en allò del tot depèn i que no és el mateix. Es veu que PODEMOS pot manifestar el desacord i el malestar però nosaltres no. Voler la independència, voler marxar d’una Espanya corrupta i pudent es veu que no és el mateix que el que demanen ells. El que nosaltres demanem deu estar en una escala de valors inferior. El nostre no compta. Allò d’ahir es veu que té més valor que les nostres manifestacions i el nostre descontentament… La seva protesta és totalment legítima, però la nostra es veu que no.

A aquests de Podemos només els demanaria una cosa: si la seva Marcha del cambio és totalment legítima i si una bona part dels seus postulats són totalment assumibles per a mi, per quin motiu ells no poden assumir els meus postulats, les meves aspiracions i les meves ànsies de canvi? La seva República Española és totalment legítima; la República Catalana no ho és? L’acte d’ahir el van acabar amb la cançó del gran poeta i cantant uruguaià Alfredo Zitarrosa “Adagio a mi país” . Potser caldria que es fixessin bé en la lletra i que no fossin tan pobres de mires, tan tebis i tan curts de vista com per no veure que el que demanem els catalans també ho poden compartir ells i que s’haurien d’afegir a les nostres aspiracions si no volen ser també ells la casta de la que tan reneguen…

Adagio en mi país

En mi país, qué tristeza,
la pobreza y el rencor.
Dice mi padre que ya llegará
desde el fondo del tiempo otro tiempo
y me dice que el sol brillará
sobre un pueblo que él sueña
labrando su verde solar.
En mi país, qué tristeza,
la pobreza y el rencor.

Tú no pediste la guerra,
madre tierra, yo lo sé.
Dice mi padre que un solo traidor
puede con mil valientes;
él siente que el pueblo en su inmenso dolor
hoy se niega a beber en la fuente
clara del honor.
Tú no pediste la guerra,
madre tierra, yo lo sé.

En mi país somos duros,
el futuro lo dirá.
Canta mi pueblo una canción de paz.
Detrás de cada puerta
está alerta mi pueblo,
y ya nadie podrá
silenciar su canción
y mañana también cantará.
En mi país somos duros,
el futuro lo dirá.

En mi país, qué tibieza
cuando empieza a amanecer.
Dice mi pueblo que puede leer
en su mano de obrero el destino
y que no hay adivino ni rey
que le pueda marcar el camino
que va a recorrer.
En mi país, qué tibieza
cuando empieza a amanecer.


Coro
En mi país somos miles y miles
de lágrimas y de fusiles,
un puño y un canto vibrante,
una llama encendida, un gigante
que grita: ¡Adelante... adelante...!


Solo
En mi país brillará,
yo lo sé,
el sol del pueblo arderá
nuevamente, alumbrando mi tierra.

(Alfredo Zitarrosa-1972-1973)