dimecres, 3 de juny del 2015

El clarivident Xavi

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.
Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.
De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:
 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.
Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.
La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona...