El jugador del Barça Xavi
Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins
del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera
d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que
no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa
al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els
crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica
i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi
de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla
millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas
fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que
fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als
problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que
admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.
Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè
freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o
fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta
d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels
sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen
per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen
com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent
complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent
complicada.
De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp
Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he
escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú
(que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i
curt:
“Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.
Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una
realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una
realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més
agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de
catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això,
com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha
estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses,
estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una
realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més.
Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe?
Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i
segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor
deixar-ho amb amb ‘incapacitat manifesta per veure i analitzar la
realitat’.
La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que
s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut
escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo
per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni
altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de
periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes
i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses
es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist
qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat
durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors,
covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a
ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt
de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes
possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els
d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una
manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles
avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de
que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per
això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis
sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal
més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia
es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició
de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o
als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les
coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el
respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se
res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.
A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més
encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser
que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de
passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el
cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no
tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona...