48 Així que el filisteu s’avançà
per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i
corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en
tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La
pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David
havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense
empunyar l’espasa. *(I Samuel 17, 48-50).
Tots coneixem aquesta història de David i
Goliat, recollida a la Bíblia i tots sabem bé el que significa: és la
victòria del petit davant del gran, del desvalgut enfront del poderós. No sempre
el gran ha de guanyar inevitablement, per més que el petit sembla tenir-ho tot
en contra. El problema que normalment tenim és que confonem el ser més fort amb
ser més bèstia, amb el que té més força física. No sempre és així i a vegades el
més fort té molt múscul i poc cap. Els llatins a aquest li deien brutus,
que vol dir estúpid, brutal o irracional. D’aquí ve també la denominació
jugar brut, que vol dir actuar no pas amb el cap i de forma lògica i
recta, sinó amb trampes i amb trucs il·lícits. I molt sovint aquesta suposada
superioritat és la seva més gran feblesa i debilitat, tal com ens explica el
psicòleg Malcom Gladwell, cèlebre autor de La clau de l'èxit
(Taurus, 2007). En un altre llibre seu ha re formulat el mite de David i Goliat
defensant que els desvalguts, inadaptats i els febles (o, millor dit, els
underdogs, una cosa així com "els previsibles perdedors") no són en
realitat les víctimes, sinó aquells que, precisament per les seves dificultats,
arriben més lluny.
No sé si aquesta teoria és vàlida o no i si la podríem
confirmar sempre. Potser no. Però em va bé per explicar-me a mi mateix per què
he de tenir esperança i per què els catalans ho tenim millor del que sembla en
aquests moments tan delicats, políticament parlant. És clar, però, que hem de
ser més vius que forts. O dit d’una altra manera: hem de fer virtut de la nostra
necessitat i hem de convertir en fortalesa la nostra aparent feblesa. No sé si
ho sabrem fer i tindrem prou traça per fer-ho. No sé si ens ho acabem de creure
prou. D’alguna manera a tots ens agrada sentir-nos febles quan sabem que no som
poderosos com altres. Però hem de saber que la fortalesa és només una aparença,
ens recorda Gladwell. Tots els Goliat tenen importants punts febles que un
contrincant avesat pot descobrir i aprofitar. "Si el més fort guanya totes
les batalles, no hi ha cap esperança per a la resta de nosaltres, oi?".
Fins i tot els poderosos prefereixen identificar-se amb el desvalgut: "Si
els mateixos que tenen tot el poder, tots els diners i tota l'autoritat són els
que han de guanyar totes les baralles, ¿per a què seguir endavant? Així que
aquesta història serveix per als que no tenim grans esperances, però hem de
pensar que de tant en tant podem arribar al cim. Això és absolutament cert, i és
del que tracten les històries dels underdogs ".
On és doncs l’autèntic problema? Mirem de descobrir-ho amb un
exemple: Imaginem-nos una empresa relativament petita que s'enfronta a grans
desafiaments degut al moment de crisi que li toca viure. Per començar, actua en
un mercat interior que s'ha estancat o potser fins i tot reduït. Imaginem-nos
que aquesta empresa té una petita porció del mercat i s'enfronta a un competidor
dominant. Per si faltés alguna cosa, aquest competidor dominant té el poder i
els mecanismes d’un Estat, rep tots els subsidis que necessita i que li permet,
si cal, regalar el que produeix. L'empresa petita, en canvi, ha de vendre el seu
a un preu que, com a mínim, li permeti recuperar uns costos extremadament
rígids. Amb totes aquestes dades a la mà, el pronòstic és senzill: en poc temps
l'empresa dominant acabarà per quedar-se amb tot el mercat, per la simple raó
que està regalant el que l'altra ven.
Però, què passa si no és això el que realment veiem que passa i
si, en contra de tot pronòstic, l'empresa gran i subsidiada no deixa de perdre
clients durant de mica en mica, mentre que l'empresa petita aconsegueix vendre
el seu producte cada vegada a més gent i fins i tot sap trobar clients a
l’estranger? La resposta òbvia l’hem de trobar en l’enorme diferència que hi ha
en la qualitat del producte. El producte que ven l’empresa gran cada dia té
menys atractiu. S’ha comprovat que ha perdut competitivitat al mercat. Per tant,
és el moment adequat per al petit, per al que té un producte atractiu, de
qualitat i il·lusionador.
Per tant, en el mateix problema podem trobar el camí per a la
solució. Tot és qüestió de saber plantejar-lo bé, de ser més viu i més llest que
el contrari, de saber definir l’estratègia adequada i anar més units del que
estem ara. Allò de que la unió fa la força segueix essent veritat i ens
ho hem de creure. Per a mi, aquest és l’autèntic problema i també la única
solució. I és exactament el que em preocupa veient el que estic veient…