diumenge, 18 d’octubre del 2015

Els seminaris d’abans…

PA177554
Ahir vam fer la trobada anual de companys del Seminari de Solsona. La nostra 29a trobada i amb més gent que mai, ja que ens vam aplegar 55 persones (comptant-hi algunes senyores que, com cada any, els plau acompanyar-nos). Aquest any ens vam trobar a Balsareny, ben vigilats en tot moment pel seu castell encimbellat que vam visitar després d’una bonica passejada pel cuidat bosc de ribera que hi ha al peu del plàcid Llobregat. I, és clar, no podia faltar un bon dinar, que vam anar a fer-lo a Gaià. Ja se sap que al voltant d’una taula és un bon lloc per parlar i per recordar anècdotes i històries.
Com que  alguns companys em van animar a que fes la petita crònica que cada any escric d’aquesta trobada, m’hi poso amb molt de gust. Vull fent constar, però, que aquest any m’he estimat més deixar la veu a Mn Climent Forner que, amb motiu dels 400 anysPA177569del Bisbat de Solsona –que van celebrar-se l’any 1993-, va escriure un breu article dels seus records de seminarista. Ningú com ell ho podia fer millor i, per això, crec que tots els companys que ho llegiran –si encara no ho han fet- en gaudiran i podran rememorar moltes de les coses que explica Mn Climent. En darrer terme aquestes trobades no són res més que un motiu per retrobar records i per passar revista del que fem i com estem cadascú de nosaltres. Més o menys com els cotxes vells, que els toca passar la ITV cada any…PA177591







EL SEMINARI DE SOLSONA: UNA MICA D’HISTORIA. Climent Forner

(L’EROL: revista cultural del Berguedà. 1993: Núm. 41: 400 anys del Bisbat de Solsona )
No em proposo pas d’escriure tota la història del seminari de Solsona, sinó una part, i ben petita, d’aquesta història: la que va de primers d’octubre de 1940 a darrers de maig de 1952. Són els anys que jo hi vaig viure i dels quals puc donar testimoni, per bé que el testimoni d’un home vell pugui resultar més o menys esgrogueït o idealitzat pel temps. On vaig escriure sobre això mateix, quan encara era jove o mes jove que ara, és al llibre 25 anys de presència i de fidelitat,dedicat al Dr Josep Pont i Gol, aleshores arquebisbe de Tarragona (1976), i avui també, només que emèrit, i per molts anys! La vivència d’aquells anys també la vaig reflectir en laCarta a l’amic canonge (novembre de 1968), que podeu llegir a Liridunvau, liridonvon,Obra poètica II, Edicions de L’Albi, Berga, 1989. És aquella que comença:”Amic del doble cor…”
Començaré per dir que no trobo gens estrany que L’EROL, volent publicar un monogràfic sobre el bisbat de Solsona amb motiu dels 400 anys de la seva creació, hagi pensat en el seminari. Perquè el seminari de qualsevol bisbat, sobretot d’un bisbat petit i rural corn el nostre, és molt important. És corn el rovell de l’ou, o la mare dels ous, que se’n diu. 0 corn la clau de volta d’un edifici. I això perquè d’allà, d’aquella santa casa, n’han sortit fornades i fornades de capellans, tots els capellans diocesans, per bé que alguns d’ells, després, acabada la carrera, hagin anat a ampliar estudis a Roma o allà on sigui. La “Universitat” solsonina, encimbellada al turó de St Magí, no donava per més. La majoria de nosaltres, els “tronxos» que en diu Mn. Ballarin, el poc o molt que sabem ho vam aprendre allà. Amb totes les seves deficiències, el seminari es la mare que ens va d’allà. I que Deu li ho pagui.
L’edifici del seminari
Des de l’erecció del bisbat (1593) que es va pensar en un seminari, corn es natural d’ençà del concili de Trento. Corn recorda el Dr Llorens, ja el primer bisbe, Lluís Sanç, havia pensat en l’edifici i les rendes de l’hospital d’en Llobera, però els frares dominics, mes vius, se li avançaren. El bisbe Lassala, igualment. Però de fet, i després de moltes gestions fracassades, tant de part del bisbat corn de l’ajuntament, no fou fins l’any 1846 que l’esmentat edifici es va convertir en seminari diocesà inaugurant-s’hi el primer curs. Superada finalment la crisi que afectava la mateixa subsistència del bisbat corn a tal, això és, l’any 1894, es va acabar la nova ala del centre docent (començada el 1846), donant peu al seminari Major per a filosops i teòlegs.
La gent, tanmateix, quan parla avui del seminari de Solsona es refereix, no a aquella antiga i senyorial construcció dels Llobera (convertida amb els anys en Escola Parroquial, en seu del Consell Comarcal del Solsonès i en no sé quantes coses més), sinó en aquell conjunt d’edificacions que coronen el turó de St. Magí, camí de l’actual institut de Batxillerat. La part mes antiga, que té forma de creu, el seminari Menor que se’n deia aleshores i després fou escola parroquial, va ser construïda, i ben precàriament per cert, pel bisbe solsoní, Dr. Ramon Riu, l’any 1896. La part nova, el seminari Major, que s’hi adhereix corn un apèndix, es obra del Dr. Vicenç Enrique i Tarancon (1948). I fet aquest resum històric d’unes pedres mortes, pas-sem a fer el d’unes pedres vives, les persones, les verament importants.
Els seminaristes
Corn indicava al començament, em referiré nomes als anys 1940-1952. Sabeu què? Els cadells de capella de «in illo tempore» havíem arribat a ser 150. Ho heu llegit be? Cent cinquanta! Entre gramàtics (cinc primers cursos), filosops (tres) i teòlegs (quatre). Repeteixo: 150. Solament el meu curs, els de Stalingrado, corn ens va batejar el Dr. Llorens, ja érem 40! I això que feia un fred que pelava (ai, quan bufava la boira de la Torregassa!) i amb una fam de postguerra que només podíem apagar a mitges gràcies als cigrons i a les patates de Mn. Benet, el majordom providencial. I pensar que avui, amb totes les comoditats del món, només en tenim quatre de seminaristes, quatre (que resideixen al seminari interdiocesà de Barcelona i estudien a la facultat de Teologia, convertit ara el turó de St. Magí en residència per a capellans en actiu, lloc de reunions i casa d’exercicis).
La vida que portàvem aquella colla d’aspirants a capellà fora molt llarga d’explicar fil per randa. Només us diré que, malgrat tot, no sols conservem un bon record d’aquella santa casa els clergues que encara ens aguantem, sinó que fins i tot els seminaristes que van anar penjant els hàbits al llarg de la carrera, també el conserven, com ho demostren algunes trobades conjuntes de condeixebles que se celebren de tant en tant. Algun misteri hi deu haver. Això que, com apuntava, de fred i de fam (almenys als primers anys de la postguerra), Deu n’hi do. El caliu d’aquella amistat, però, no hi ha hagut cendres que l’apaguessin. Ni l’apagaran.
Un dia normal. Ens devíem llevar a les sis o quarts de set del mati. Corrents a rentar-se la cara a través d’aquells dormitoris tan llargs que no s’acabaven mai. Com que hi havia mes nassos que lavabos, havies de fer cua, t’havies d’esperar. I cap a la capella. Això si, sense poder-te posar gens de colònia al cap, perquè si te n’hi posaves unes gotes i l’«amo. (el Dr. Miralles) t’ensumava tot passant, ja l’havies feta. Mitja hora de meditació. Després missa. I cap a esmorzar, a veure a qui li tocaria el crostó de pa més gros. Al mig del menjador hi havia una estufa que no tirava ni a tiros, només feia fum i fum i fum. Una estoneta d’esbarjo, una estoneta d’estudi, i a classe. Tot, sempre, a tocs de timbre. Entre classe i classe, a jugar al pati. Al migdia, abans de dinar, a la capella: res de l’àngelus, lectura espiritual i visita al Santíssim. En havent dinat, hi havia l’estona de pati més llarga del dia. Era l’hora dels grans partits de futbol. No us en rigueu, no. Ni el Barça. Era l’època del Ramallets, Besora, Kubala, Reixach… I nosaltres, a imitar-los, només que amb la sotana arremangada butxaques endins, ja que no ens la podíem treure. Fins i tot, quan el partit s’ho valia, el Dr. Miralles, es a dir, el rector, havia arribat a treure el sac d’honor. Miracle! Hi havia un davanter centre que tenia un xut tan potent que semblava el Koeman: era el Ton, el nostre bisbe actual. Encara em sembla que el veig amb un mocador al cap per eixugar-se la suor. Era terrorífic. Ah, i alerta a trencar cap vidre, que el senyor majordom te’l feia pagar trinco-trinco.
Be, érem en havent dinat. Esgotat el temps d’esplai, a estudiar una mica, i a classe una altra vegada. Berenar, jugar, i dues hores de vetlla o d’estudi, que no te les estalviava ningú. Fins que a rosari, sopar, passejar un quart d’hora pels claustres, visita a la capella i a dormir, que demà serà un altre dia. Em descuidava de dir que durant els àpats, fora dels diumenges i festes de guardar, no xerràvem sinó que llegíem talment corn si fóssim monjos: el lector de torn anava fullejant la Bíblia, vides de sants, històries de missioners, etc. Cap als darrers cursos, els més grans s’estrenaven a predicar fent un sermonet abans de menjar les sopes. D’atipar-nos ens atipàvem tant corn podíem ni que fos nomé a base de muntanyes de cigrons. Tothom esperava els divendres de Quaresma: era el dia de l’any que, fent penitència, menjàvem millor: bacallà amb panses. Manoi! N’hi havia per llepar-s’hi els dits.
Les tardes dels dijous i dels diumenges sortíem a passejar cap a St. Bernat, la Mare de la Font, carretera d’Olius… De dos en dos. Semblàvem formiguetes sotana, valona, bonet… Ordenats fins que, ja als afores, ens podíem dispersar més o menys, més aviat menys que més. Perquè si t’atrevies a fumar un cigarret d’estranquis (parlo dels seminaristes petits) o a acostar-te a alguna casa de pagès a menjar pa amb tomàquet, i aquest gran pecat es descobria, pobre de tu! Hi havia després un sis d’octubre que et podia amenaçar de fer fora del seminari, encara que tot s’acabés amb aigua de roses.
Allò que era encisador de veritat era el mes de maig. Ah, corn el recordo! Cada dia, corn a final de la celebració, cantàvem els goigs d’alguna Marededéu: “Assistiu-nos, gran Senyora,/de Falgars intitulada…”  Amb les finestres, ben obertes, la flaire primaveral dels arbres i les plantes que entrava capella endins barrejant-se amb els refilets dels ocells que ens feien la competència… Ah, manoi! Allò hauria sigut un cel si no fos que s’acostava el mes de juny, l’època dels exàmens. I les noies de cal Faldilles que ens escoltaven des de l’ampit de la finestra i que sense voler confoníem amb els àngels del retaule esculpit pelCamps i Arnau… Ara en sèrio: l’amor a Maria i l’amor a l’Eucaristia ens eren inculcats a cops de plàtica que feien entendrir.
Podríem baixar a molts més detalls de la vida d’aquell temps, però no acabaríem mai: els certàmens literaris de la Puríssima on tots els capellans lletraferits del bisbat havien esmolat les seves armes; les vetllades de sant Tomàs; la missa conventual dels diumenges del matí a la catedral, amb aquella renglera de canonges al fons del presbiteri tot fantasmagòrics; les vespres dels diu-menges a la tarda tan gregorianament celestials; les vacances de Nadal i d’estiu (les de Setmana Santa les va suprimir el bisbe Tarancon); els dies de recés; les tandes d’exercicis espirituals la funció sabatina, etc., etc., etc. I de tant en tant, com deia, algun sis d’octubre a la cel·la del rector. I les notes al final de curs: Meritus, Benemeritus (en b minúscula i B majúscula), Meritissimus, Laureatus… Hi ha un fet extraordinari que no me’l puc deixar al tinter: la publicació, el mes de març de l’any 1950, de L’Infantil, aquella revisteta de no-res que va començar essent un full propagandístic del Dia del Seminari i es convertiria en la primera revista infantil de la postguerra a Catalunya. La il·lusió i les suades que ens va costar! Valia 50 cèntims i ben aviat en vam arribar a tirar 2.000 exemplars mensuals.
Superiors i professors
Aquest apartat sí que no el podem ometre: el dels nostres ínclits superiors i professors. Es a dir, el dels nostres pares en la fe. Ja he citat el Dr. Miguel Mira-les, l’«amo» que li dèiem de motiu, tan bona persona corn era però tan poc competent corn a educador de joventut. Algú, no jo, l’ha definit corn un home de molt bona fe, però d’una ignorància enciclopèdica. Que des del cel ens perdoni per les moltes vegades que, sense voler, li havíem fet saltar la dentadura postissa. Mn. Benet Malagarriga, el majordom: un sant d’aquells que no pugen als altars perquè no tenen padrins. I quins parenostres més gruixuts que deia ja de bon matí I les estonades que es passava tot sol agenollat als peus del sagrari en silenci o donant-se cops al cap: Benet, Benet, que n’ets de ruc. I els sacs de patates que ens feia traginar d’un lloc a l’altre. El Dr. Josep Pont i Gol, el professor, el prefecte, l’amic… Sort n’hi va haver d’ell. Almenys jo sort en vaig tenir. Clar, ordenat, preparat, amablement exigent, sabia ensenyar corn ningú: història, geografia, àlgebra, filosofia… Tenia un carisma: li havies d’estudiar per força, de tant corn et guanyava la voluntat. No saber la lliçó si te la preguntava, era fer-li un tort. Va ser ell qui, a més a més, ens va inculcar de forma indeleble l’esperit missioner i l’amor a l’Església de Catalunya o que és a Catalunya (per dir-ho amb termes teològicament més exactes, políticament no tan sospitosos), representada pel qui anys a venir resultaria ser el seu predecessor a la seu tarragonina, el cardenal Vidal i Barraquer. Gràcies a ell també, el seminari de Solsona fou el primer de Catalunya on es va començar d’ensenyar català, per bé que no oficialment, poc després d’iniciada la dècada dels quaranta. I fent pinya amb el Dr. Pont, durant uns anys, Mn. Josep Armengou, el capellà de Berga, “a la sazón” pare espiritual i director de la Schola Cantorum del seminari. Mort el bisbe Comellas i a causa d’una ventada ben passatgera, ambdós amics serien defenestrats del cenacle i anirien a raure a Gepils-sur-mer, o ca la Gepilsa, una masia dels afores. Allí es fundaria al cap de poc la cèlebre Penya d’Horeb amb ells dos, el Dr. Saladrigues, Mn. Maria Ruiz, Mn. Antoni Palou… El Dr. Ramon Espert: Senyors, traiem-nos el barret davant d’aquest homenàs i professoràs. Ensenyava moral amb tota l’autoritat moral, que ja es dir. Exigent amb ell mateix corn un asceta clàssic, també ho era amb els seus alumnes. Semblava autoritari, però era molt humà, molt conciliador, molt tendre. Estimava la diòcesi amb un amor apassionat d’espòs. Apostòlic corn era, l’havia recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, predicant missions, septenaris, novenaris, exercicis… S’enorgullia de la seva procedència humil: la seva mare venia cacauets pel carrers de Berga, la ciutat que un dia l’havia d’enterrar al panteó dels fills il·lustres. Devem ser molts els clergues que encara conservem els seus apunts professorals, per bé que en l’actualitat ens serveixin de ben poc. Ara, el seu testimoni d’home recte, de bon cor, de ment lúcida i de fe heroica és i serà inesborrable. No és estrany que fos el conseller de tots els bisbes. I bisbe que hauria pogut ser ell mateix si hagués volgut, si no hagués renunciat a tal honor. El Dr. Joan Coromina que de capellà de l’Ametlla de Merola va venir a ensenyar-nos llatí als de quart curs. I molt que ens feia treballar. .,;Qué dice que qué?. El Dr. Pere Sampons, amb aquella cara vermella de bona persona, ni que llegís les lliçons a tall d’orador. Mn. Antoni Palou, el mític professor de grec i de literatura, a qui tant devem els lletraferits d’aquelles calendes, i també prefecte una mica polèmic. Un gran amic. I el Dr. Joaquim Canudas, director de la Schola Cantorum, a més de superior i professor. I Mn. Anton Santa-maria, l’angèlic pare espiritual dels darrers anys. I el Dr. Sebastià Pont, tan ponderat i sapient. Ah, i el Dr. Salvador Saladrigues, professor de Sagrada Escriptura, ingenu corn un infant. I el Dr. Ramon Miguel, enèrgic professor de dret canònic. I Mn. Rafel Escuder, secretari del bisbe Tarancon i mestre de teologia fonamental. I el Dr. Antoni Fontanet, que professava Historia Sagrada i més tard es faria felipó. I el Dr. Antoni Llorens, és clar, professor de teologia dogmàtica, d’història de l ‘art i no recordo de què mes (no li estudiàvem gaire, tan bona persona corn era i tan brillant i competent quan volia). Prou, prou. Segur que em deixo noms encara… El Dr. Gras, tens no, que més tard, ja no a nosaltres, ensenyaria filosofia i esdevindria majordom una mica problemàtic, tot i la seva murrieria. Això sense fer esment de Mn. Abras, el beneficiat de la catedral que ens pujava a confessar cada setmana, els dissabtes em penso: “Ego to absolvo”. I es que en devíem fer molts de pecats que setmanalment haguéssim de passar per la reixeta! Ai, Deu meu! Un últim nom, aquest si, el servos servirem Dei, el fàmul Celoni, la rateta que escombrava l’escaleta i d’amagat, en compliment d’ordres superiors, s’entretenia a arrencar de l’enciclopèdia Espasa algunes il·lustracions massa d’allò. Ah, i les benemèrites i sacrificades monges que no veiem mai o ben poc, però sí que sentíem a través del torn del menjador: “Diga”.
Etcètera
Aquest seria més o menys el retaule d’aquell temps que he intentat d’evocar, pobre de mi, amb tot l’amor i amb tot l’humor possible. Vist amb els meus ulls, naturalment. Repeteixo: són només els personatges dels anys 1940-1952. Després del meu curs (dels 40 inicials en vam acabar 14), el seminari s’aniria mantenint durant un cert temps, i vindrien altres professors, superiors i seminaristes. Però els de Stalingrado ja no hi seríem, o ja érem en un altre front: el del concili i el post concili Vaticà II.
Prou. Diu que en la lluita per la recuperació del bisbat de Solsona (any 1933) el seminari, al costat d’altres institucions, va jugar-hi un paper important, i és natural. Ni que fos una “Universitat de pagès”, n’havien sortit o hi havien exercit el magisteri figures eclesiàstiques tan rellevants corn el filòsof Comellas i Cluet, el filòleg Marià Grandia, el liturgista Josep Vendrell, el musicòleg i educador Ricard Penina, el music Llorenç Riu…
En resum: gràcies al seminari som el que som els capellans i, en certa manera, tots els fidels solsonins: som el que som i tal com som. Déu ens hi conservi en allò que tenim de bo i ens ajudi a superar-nos. Al cap d’allà som molt joves: només tenim 400 anys!