diumenge, 15 de novembre del 2015

Risc d’atemptat

Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.
Jo no sé si pel ministre Fernàndez Díaz el Parlament de Catalunya, el President de la Generalitat o els Consellers són autoritats. Em temo que no els tenen com a tals. I em temo que per a ell -i per a molta gent del Gobierno del Estado- les úniques autoritats de veritat  creuen que són ells i ningú més; per tant, tenen carta lliure per amenaçar i exercir violència –no física perquè Europa no ho veuria bé i, per tant, no s’hi atreveixen- contra les nostres institucions i contra el poble català. Una forma clara d’aquest exercici al que hi són tan afeccionats és el tenir-nos escanyats econòmicament i recórrer totes les lleis que surten del Parlament per tal de fer-nos veure qui mana. Tenen un munt d’escolanets al seu servei per aconseguir-ho. Com que ells tenen aquesta mentalitat, tampoc fan gran cosa per perseguir tota la catalanofòbia que corre per les xarxes des de fa molt temps i que creix quan es produeix algun fet destacable o algun català (sigui esportista, Conseller, escriptor o un simple ciutadà sense renom de cap mena) s’atreveix a opinar amb llibertat sobre algun tema que a ells els sembla impertinent. La catalanofòbia ells no la consideren atemptat a la llibertat d’expressió, ni ho consideren violència i ho deixen passar tot fent els ulls grossos. És normal també que un periodista s’afarti de dir coses ben gruixudes contra els catalans en un canal de TV, escrigui en un diari opinions que ratllen la xenofòbia o deixi anar les seves gracietes contra els catalans. No passa res. Peccata minuta… Jo, queconsidero aquestes coses també com un atemptat a les formes de vida democràtiques, dec ser una persona estranya perquè no  entenc aquestes diferents vares de mesurar i les formes barroeres de fer política que fan servir.
Els atemptats de París són certament un altre tipus d’atemptats i cal lamentar-los. Però cal lamentar igualment totes les formes de racisme, xenofòbia, maltractaments i altres morts, conseqüència directa d’un munt de polítiques mal fetes per la majoria de governs europeus i dels mateixos EEUU, que permeten situacions que porten inevitablement conseqüències que després hem de lamentar una mica farisaicament. Quan sembrem la llavor del mal, de la violència, del menyspreu, de la injustícia i de l’odi estem creant inferns que ens porten per aquests mateixos camins a resultats semblants. Cal recordar aquí al ‘Trio de las Açores’ en el context de la guerra d’ Irak (George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar) i en referència a la reunió que van fer aquests personatges en aquelles illes el 15 de març de 2003 i les tristes conseqüències que va portar tot allò?.
Ja sé que el que diré a continuació no justifica la barbàrie que hem viscut aquests dies. Però cal saber que els terroristes tenen en el seu punt de mira el món occidental perquè som els occidentals en bona mesura culpables de les seves desgràcies que sempre castiguen els més pobres entre els pobres. Ho deia fa un parell de dies el bisbe de TàngerSantiago Agrelo:
”Porque, antes de que en París hubiese terror, ese terror lo hay en innumerables caminos del mundo, y lo padecen miles y miles de personas inocentes. De esas personas, conozco a muchísimas, y me toca calmar su dolor de cada día con mi impotencia de cada día. No hace falta ser un lince para ver que las gentes de los caminos van a encontrar a partir de hoy menos posibilidades de las poquísimas que aún les quedaban, y eso es lo que yo advierto, denuncio, y lamento, por mucho que con ello escandalice. Estoy hablando de mis hijos, que no tienen detrás un ejército que los proteja, ni unas embajadas que los reconozcan, ni unos consulados que los protejan, ni unas leyes a las que puedan acogerse, porque ‘no existen’: Esta es una humanidad con menos derechos de los que se conceden a los animales domésticos. Así, que por mucho que escandalice, seguiré alertando, denunciando y lamentando que sea esta humanidad sufriente la que paga las consecuencias de todas las barbaries”.
I, per acabar, una altra reflexió: si hem de lamentar morts, lamentem-los tots de la mateixa manera i no fem diferències ni posem a primera plana dels noticiaris uns i deixem de banda els altres. Un mort europeu és exactament igual a qualsevol altre, I això ho oblidem massa sovint….