divendres, 30 de desembre del 2016

16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016


Carles Capdevila acaba d'escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.

16 coses
que he après
aquest 2016

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.
2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.
3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.
6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.
7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.
9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.
11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.
14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.
15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.
30 de desembre del 2016 DIARI ARA



dimarts, 27 de desembre del 2016

ANY NOU, ANY MILLOR?



L’any passat acabava l’any amb un apunt titulat 2015: Un any fastigós. Aquest any el podria acabar amb un títol semblant perquè, certament, no podem dir que les perspectives siguin gaire millors en cap àmbit. Ni des d’una perspectiva mundial ni catalana, la cosa està per tirar coets i per fer gaire xerinola. En molts aspectes més aviat s’ha retrocedit de forma evident i amb Trump als EEUU la cosa encara pinta més malament...
Però no m’agrada ser negatiu del tot i sempre penso en aquella famosa frase que diu que quan una porta es tanca, se n’obre una altra. O aquella altra que diu que Déu escanya però no ofega. Fins i tot en les situacions més negatives hem de trobar un bri d’esperança. Si no, malament rai! El més fumut és quan entre la porta que es tanca i la que s’obra hi ha un passadís fosc, interminable, d’aquells que no s’acaben mai. És difícil caminar quan no es veu la llum al final del túnel i quan s’esperen el brots nous i no acaben de sortir mai ni mai més. És lògic preguntar-se si hi ha alguna llum que ens espera a la sortida del túnel o si la llavor que esperem que germini és viva o ja s’ha mort i, per tant ja podem anar esperant asseguts... En algunes ocasions és ben normal que l’esperança defalleixi i els interrogants es facin persistents i creixin en cada moment que passa. I és normal quan alguns entabanadors ens prometen coses que sabem del cert que no acabaran d’arribar mai. Ens han enredat tantes vegades que ja ens hem tornat com aquells gats escaldats que s’allunyen ben de pressa de l’aigua calenta.
Però, per altra banda, també tots tenim l’experiència d’allò de que no hi ha mal que duri cent anys i això és el que al cap i a la fi ens dóna esperança i el que fa que la flameta que tots portem dins nostre no s’acabi d’apagar i ens ajudi a que nosaltres mateixos ens creem les pròpies oportunitats que ni existeixen. Els processos acostumen a ser llargs, incerts i fastigosos en tots els àmbits i s’han d’anar inventant constantment amb molta imaginació. Són aquests passadissos llargs que no sabem on ens portaran, tot i que hem d’estar ben segurs que la sortida hi és i la porta ja és oberta i que el que ens cal fer és caminar, lluitar, fer el camí necessari i posar els mitjans per arribar-hi. Potser ens caldrà canviar els mètodes, potser ens caldrà variar el rumb; potser haurem de fer de la necessitat virtut; potser totes aquestes dificultats que anem trobant ens faran créixer, transformar-nos i ser prou forts per quan arribi el moment decisiu. La qüestió és no caure en el fatídic desànim total.
Sempre m’ha fet pensar aquella expressió castellana que diu 'de perdidos al río', que no vol dir res més que perduts per perduts, la manta al coll i endavant les atxes. Un cop començada una cosa arriscada hem de mirar de dur-la a terme com sigui i acceptant totes les conseqüències. Perdut per perdut, m’agafo allà on puc. No hi ha res a perdre i molt a guanyar i, ja que hi som a un pas, ja no ve d’aquí. Catalans, aquest nou any ha de ser històric. Ara sí!

BON ANY NOU I QUE SIGUI NOU DE VERITAT!

dimarts, 20 de desembre del 2016

Quin Nadal celebrem?

Publicat en 11:18 sota GENERAL Edita
Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:
“L’estable, el fill del fuster,
el predicador enmig de gent senzilla
i el patíbul final
són el resultat del material històric
i no pas fruit del material daurat,
preferit per la llegenda”.
Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.
Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.
Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.
Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:
«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».
NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.
I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:
«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?
Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».
Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.
I ell sàviament li va respondre:
«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».
Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.
BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

dijous, 15 de desembre del 2016

EL COSTAT BO

“Tots tenim un costat bo. O molt bo” és el lema de La Marató d’aquest any, que se centrarà en l’ictus i les lesions cerebrals i medul·lars traumàtiques. No cal dir que és una d’aquelles bones causes perquè hi col·laborem tots d’una manera o altra.
Però no em voldria fixar tant en el tema, sinó més aviat en el lema. Es parla molt sovint de com la societat va perdent valors, de les dificultats que tenim per sortir de la crisi justament perquè, en general, som poc solidaris, perquè cadascú va a la seva i perquè hi ha unes minories molt espavilades que s’aprofiten de les debilitats dels altres. Tot això té una part de veritat i és molt cert que si hi hagués una mica més de justícia social i equitat, les coses serien molt diferents. Però no podem generalitzar de cap de les maneres i jo no estic gens d’acord amb aquesta cançoneta de que tot és dolent, tot va malament i que no hi ha res a fer. Potser, de tant repetir-la, al final anirà quallant com aquelles mentides que, després de repetir-les moltes vegades alguns se les creuen.
I el meu desacord no és només conceptual sinó que és un desacord empíric. Vull dir que conec moltíssims cassos de gent absolutament bona i profundament solidària. Gent que, com diu el lema de La Marató, no té només un costat bo -o molt bo-, sinó que són gent bona per tots els costats per on els miris. I no és qüestió només de sort o de casualitat conèixer molts cassos impressionants de solidaritat. És més aviat procurar fixar-se una mica en les moltes persones que tenen bon cor i són bona gent. Entre molts irresponsables, trobem molts més responsables; entre molts lladres, hi trobem moltes més persones honrades; entre molts egoistes, hi trobem molts més generosos i solidaris. Tots sabem, per exemple, com són en aquests dies les condicions laborals de molta gent. Hi ha una precarietat total i fa molta llàstima i mal al cor escoltar algunes històries de gent que ha de treballar en condicions inhumanes i que a final de mes arriba amb un sou que no el permet viure dignament. Però, al costat d’això, trobes una altra gent que tenen treballadors al seu càrrec i miren de buscar les condicions necessàries per millorar-los les condicions encara que això els resti rendibilitat. Entre molts empresaris que es pensen que encara viuen en el temps dels esclaus i no s’adonen que el nom d’explotadors els va com l’anell al dit, també n’hi trobem d’altres que són honestos, que tenen sentit de la justícia, que són amables i considerats amb els seus treballadors. I potser no són tanta excepció de com ens podríem pensar. Si anéssim repassant totes les persones que han passat per la nostra vida possiblement el balanç no seria tan negatiu com ens podríem pensar i trobaríem moltes bones persones que ens influït o ajudat d’una manera o altra.
Tots sabem que hi ha molt poques persones perfectes, però també és veritat que tots tenim algun costat bo, o molt bo, com diu el lema de La Marató. La major part de la gent, encara que no sempre siguem del tot generosos, sí que ho som moltes vegades; encara que no sempre diguem la veritat, sí que la diem la majoria de les vegades i em sembla que la majoria de les vegades procurem actuar de la millor manera que sabem i com les circumstàncies ens permeten. Cal seguir creient que la majoria de les persones són bona gent, perquè estic convençut que en són. I si no ho són més és perquè potser no en saben més.
Propostes com les de La Marató -i tantes i tantes de similars- em fan creure que la humanitat no està perduda i que junt amb les queixes i les crítiques que hem de fer -perquè cal fer-les per no ser indolents i submisos- hem d’actuar de forma positiva deixant de banda la passivitat i el derrotisme. Potser no podrem canviar la realitat, però sí que podem canviar la nostra postura i la mirada davant de la realitat. Caldrà ser inflexibles amb aquells que facin les coses malament, però caldrà reconèixer i emmirallar-nos en aquells que fan les coses bé. I per sort, hi ha tanta i tanta gent en qui emmirallar-nos…
Deia Samuel Smiles que “la vida té el seu costat ombrívol i el seu costat brillant; de nosaltres depèn triar el que més ens plagui”. Les persones també tenen quasi sempre algun costat bo: mirem-lo.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Davant d'una porta vella

Prop de casa hi ha aquesta porta. L’havia vista moltes vegades però no m’hi havia fixat prou bé fins ahir. Ahir, mentre passejava, m’hi vaig aturat i em van venir ganes de fer-li una foto.
M’ha fet pensar una bona estona aquesta porta. M’ha fet pensar en el què va ser durant un temps i en el què és ara. I com aquesta porta, tantes altres coses que, al seu temps feien un servei, eren totalment necessàries -i fins i tot imprescindibles- i ara ja no serveixen per a res. Quantes coses que ens servien, ens van ser útils durant anys i panys i s’han anat desfent o enderrocant amb el pas del temps. Davant d’una porta esbalandrada i desballestada com aquesta; davant d’un edifici que veus que està caient a trossets o davant de tantes i tantes coses que s’han anat fonent poc a poquet, que han anat desapareixent sense deixar rastre, hom es pregunta inevitablement sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d’un tipus de vida que havíem viscut i que ara ja no en queda res.
No voldria que això semblés una lamentació. Podria ser-ho també, perquè amb moltes d’aquestes coses antigues s’hi han perdut moltes coses bones. Però els nous temps també ens en han dut de noves i també bones. Les riuades fortes, si ens hi fixem bé, tenen coses negatives i a vegades fan molt mal; però també s’emporten molta brutícia i deixen al descobert tot allò que a les lleres dels rius hi fa nosa i s’ha de treure amb urgència. «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però, si mor, dóna molt de fruit», ens diu l’ Evangeli. Moltes vegades cal primer morir per després reviure; derruir per poder construir després; cal deixar allò vell per poder construir coses noves; cal saber desprendre’s per poder adquirir; cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l’horitzó...
Com les portes, que s’obren i es tanques i les dues funcions són necessàries i importants. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Aquesta porta de la foto va fer el seu servei durant molts anys i va cuidar-se de guardar i protegir bé les coses que es guardaven dins d’aquell cobert. Ara tot allò s’ha acabat; ja ha fet la seva feina i no cal lamentar-se. No serveix de res. Les portes delimiten espais, àmbits, donen benvingudes i són testimonis de comiats. Poden ser mitjans d'hostatge o d’expulsió. Poden tancar el vell i obrir el nou.

Però no em negareu que davant d’una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret i, si us he de ser franc, em doldrà el dia que la veuré a terra. Em mereix molt respecte. Qualsevol dia vindrà un beneit i d’una puntada de peu la tirarà a terra sense cap mena de consideració. Oblidarà allò que ens van ensenyar de petits: que cal trucar abans d’entrar i cal que ens donin permís per a no trepitjar desconsideradament l’àmbit de qui hi ha darrere de la porta. Per creuar una porta cal que ens donin el corresponent permís i, si som gent de bona voluntat, pensem que ens les obriran totes.

dijous, 8 de desembre del 2016

DOGMÀTICS

Un cop per setmana rebo al meu correu l’escrit setmanal que el teòleg brasiler Leonardo Boff publica a SERVICIOS KOINONIA. Són textos que, estant-hi o no plenament d’acord, ajuden i fan pensar. I això de pensar mai no és endebades. L’escrit d’aquesta setmana parla d’algunes facetes poc conegudes de Fidel Castro. Jo no parlaré d’aquest personatge perquè ja tothom n’ha parlat a bastament i el que se’n parlarà encara... La història, com a tothom, l’anirà posant al lloc que li correspon i tots ens en podrem fer una composició més exacta de la seva vida i de la seva obra.
No parlaré de Fidel, però sí que voldria parlar d’una frase amb què Boff encapçala el seu escrit. Diu ell que «cada cosa o cada persona té moltes facetes. Com vaig dir una vegada, cada punt de vista és la vista des d'un punt. Cadascun ocupa un punt en aquest planeta i en la societat de la qual forma part. I des d'aquest punt veu la realitat que aquest punt permet veure. Així que no podem absolutitzar cap punt de vista com si fos l'únic. Això dóna origen als fonamentalismes i a les discriminacions».
Quanta raó que té! Em sembla que molts ensenyaments de la història que hauríem d’haver après ens els hem saltat. Es veu que aquell dia no vam anar a classe... Critiquem constantment els fonamentalismes de tot tipus que la humanitat ha hagut de patir i resulta que estem caient en els mateixos errors de sempre. La nostra tendència és la del blanc i negre i ens oblidem dels indispensables matissos. Ho fem amb les persones, amb els esdeveniments, amb els països, amb les teories filosòfiques o teològiques... Ho fem quasibé amb tot i caiem, sense voler, en els mateixos tòpics de sempre, en els mateixos estereotips i en els mateixos prejudicis. Ens costa canviar el xip mental que s’ha instal·lat al nostre cap i obrir una mica el cervell a nous aires. Critiquem els dogmes i tots nosaltres estem temptats a ser dogmàtics per poc que ens descuidem.
Una persona m’ha fet arribar una nota -molt amable i educada, s’ha de dir tot- dient que jo criticava el dogma de la Immaculada Concepció (la festa d’avui) en el meu apunt anterior. Ben bé no crec que fos una crítica, sinó que més aviat era una pregunta llençada a l’aire sobre si els dogmes i la vida cristiana han d’anar tan inevitablement units com ens han fet creure; era una simple pregunta sobre la utilitat dels dogmes, del seu context històric i de cóm els dogmes han arribar a ser-ho dins de l’església. És clar que hi han hagut teòlegs que hi han reflexionat molt sobre aquest tema i, per tant, no pretenc pas fer-ho millor que ells. El gran teòleg Karl Rhaner deia que els dogmes no havien de ser punts d’arribada sinó més aviat punts de partida de cara a viure i entendre millor la fe cristiana. Volia dir amb això que un dogma no ha de ser mai una cosa tancada sinó una qüestió oberta. En el si de l’església a vegades no es qüestiona tant el cos de doctrina sinó el funcionament autoritari per mitjà del qual una institució diu als seus membres què han de pensar, com si fossin nens petits, i els obliga a acceptar fòrmules marcades per un temps i una cultura molt allunyada dels temps actuals. Fins i tot els dogmes s’han de poder mirar, aprofundir i explicar amb les dades i les visions noves que proporcionen els estudis teològics i bíblics que es van fent. La teologia, com qualsevol altra ciència, no hauria de tenir cap límit ni cap línia vermella que no es pugui traspassar si el que es pretén és buscar la veritat; i ja sabem que la veritat es busca moltes vegades una mica a les palpentes, en la penombra i entre llums i ombres i sense la pretensió d’aconseguir-la sencera. No hi ha una sola veritat -de la que nosaltres pretenem fer-nos-en amos i senyors-, sinó que hi ha petites veritats. Per això quan es parla de dogmes, inevitablement s’ha de parlar també d’heretgies, que també contenen petites o grans veritats que s’han de tenir en compte. Dogma i heretgia van plegats i han estat les heretgies les que han fet avançar la teologia. Explicael teòleg José Arregi que va conviure durant molts anys amb un franciscà vell i savi que deia sovint : «De tota la història de l’ Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa vertadera». El mateix Rhaner va escriure que «l’heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable».
Aquest any hem inaugurat l’ any dedicat a Martí Luter, «el millor teòleg cristià», com l’anomenava Daniel Olivier, sacerdot catòlic i professor de l’ Institut Catòlic de París. El 31 d’ Octubre de 2017 s’acompliran 500 anys d’aquell dia en què Martí Luter, profund creient, brillant professor i genial escriptor, va clavar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis contra la venda d’indulgències. I cal dir també que Luter no estava sol, sinó que amb ell hi havia la majoria dels esperits més il·luminats d’aquell temps: Erasme, Moro, Valdés, Vives... I com a resposta la jerarquia romana va fer el pitjor que es podia fer: va posar en marxa la Contrareforma que encara arrosseguem fins ara. No tots tenien la raó, però sí que tots tenien una part de raó. Desgraciadament uns i altres va acabar aliant-se amb el poder i van començar les guerres en nom de la religió (quin contrasentit!), a favor o en contra d’uns dogmes i unes institucions que feien aigües per tot arreu i ja llavors es veia que no tenien gaire sentit perquè el món, la cultura i la visió de les coses començava a canviar d’una manera espectacular.
Per tant, recordem allò que dèiem al principi: cada punt de vista és només la vista des d’un punt i estarà bé celebrar l’any Luter i que Roma reconeixi al final, tal com el Papa Francesc va suggerir en el seu viatge a Suècia, que Luter va ser profeta evangèlic d’un nou temps. I recordar també que de dogmàtics no n’hi ha només dins de les esglésies...

diumenge, 4 de desembre del 2016

LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ


trafico2-199x300


Al pas que anem, aviat els joves no sabran si aquests dies se celebra la diada de la Immaculada Concepció o de la immaculada constitució. Simplement sabran que són uns dies de pont pels que tenen la sort de treballar i que potser hauran de fer llargues cues a les carreteres. Ahir em preguntava una noia de 20 anys què era això de la Immaculada i per quin motiu se celebrava. Jo li vaig preguntar si sabia perquè també se celebrava el dia de la Constitució i, tal com esperava, tampoc en treia massa l’aigua clara. Fa anys, el famós periodista Salvador Alsius va escriure un llibre que es titulava HEM PERDUT L’OREMUS (Edicions La Campana, 1998)Hauria de ser un llibre imprescindible pels temps que vivim perquè es diu, i amb raó, que els nois i les noies d’avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l’àmbit cultural en el qual vivim. Això fa que els joves –però tambè tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals– no puguin entendre el significat de moltes obres d’art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d’ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
Tothom que vulgui adquirir –o recuperar– unes mínimes nocions sobre fets i pautes que han influït d’una manera molt profunda en la cultura social que respirem pels quatre costats hauria de llegir aquest llibre i no n’hauria de fer una lectura ràpida sinó que s’hi hauria de parar una estona. De fet, a tots ens aniria prou bé tornar a repassar i a raonar perquè hi ha tanta cultura cristiana amagada sota les frases i les paraules del nostre viure quotidià i ni ens en adonem. Salvador Alsius va triat 1.000 temes d’una gran diversitat –personatges i fets històrics, ritus, referències bíbliques i evangèliques, costums religiosos, etc.–, i cada un el va explicar amb tot rigor i, alhora, amb la màxima concisió informativa i amb un llenguatge precís i clar. El volum es completa amb un índex de mès de 600 expressions lingüístiques que, provenint de l’àmbit religiós, són usades en la llengua col·loquial, com estripar-se les vestidures, fer la pasqua, passar un calvari, plorar com una Magdalena, sancta sanctorum, època de vaques grasses, vendre’s per un plat de llenties,etc. Hem perdut l’Oremus. Petita Enciclopèdia de la Cultura Catòlica és un llibre imprescindible per a no confondre les festes que celebrarem -o ja no- aquesta setmana. No és el mateix la Immaculada Concepció que la diada de la Costitució, per més que els noms puguin ser semblants i molts els confonguin, com he pogut comprovar més d’una vegada. O potser més que confondre’ls, simplement és fruit d’una incultura enciclopèdica (com deia un professor meu). M’agradaria que aquests dies alguna tele sortís al carrer i comencés a preguntar què és i què significa cada una de les dues festes; segurament que tindríem moltes sorpreses, degut a la indigència cultural i religiosa d’alguna gent.
No sé si encara té massa sentit celebrar festes com aquestes. Vull dir celebrar-les tal com se celebren ara, havent-se buidat de sentit per una gran part de la societat. Potser caldria un bon sotrac -cultural, polític i religiós- per tal de que hi hagués una reacció forta que despertés la gent del somni dels justos en el què estan instal·lats. Quan les coses no van gaire bé (per no dir molt malament) cal una bona sotragada. Caldria veure si aquesta Constitució és la adequada i respon a les inquietuts dels moments actuals que viu Espanya. I potser caldria revisar també si certes creences religioses han d’anar unides a dogmes com el de la Immaculada. Si la fe s’ha de basar en dogmes com aquests anem bén arreglats!. Jo penso que la fe hauria de ser tota una altra cosa i hauria d’anar més lligada amb la vida i amb els problemes de la gent…
Eduardo Galeano, en el seu llibre «Los hijos de los días» explicava que quan Pepe Figueres va arribar a la presidència de Costa Rica i va veure que s’havien de fer molts canvis per tal de que les coses canviessin una mica al país, va dir la cèlebre frase: «Aquí lo único que anda mal es todo». I el primer que va fer va ser suprimir les forces armades, tot i que molts van anunciar que seria una gran catàstrofe pel país i quasi la fi del món. Però el món va seguir donant voltes i Costa Rica es va salvar d’una vegada per totes de les guerres i dels cops d’ Estat i ara és un país prou pròsper, si el comparem amb altres de la zona.
Aquí caldria fer canvis dràstrics per tal de que les coses es moguessin una mica i poguéssim sortir d’aquest estancament d’aigües podrides on estem instal·lats en tots nivells. Aquí també podem comprovar quel’únic que va malement és tot plegat i que potser hi hauria d’haver algú que es decidís d’una punyetera vegada a fer canvis de veritat i en profunditat. Però ja veiem que ningú vol sentir a parlar de res que s’hi assembli. Tot al contrari: els grans partits fan els seus tripijocs per tal de que, fent veure que fan algun canvi, res canviï de veritat. Per tant, amics meus, no tindrem més remei que per decret seguim celebrant la Immaculada Costitució i els que encara som creients seguirem celebrant la festa de la Immaculada Concepció, festa que teològicamenttambé és força discutible, per més que sigui dogma de fe (un concepte que va ser afirmat com a dogma pel papa Pius IX el 8 de desembre de 1854 i que va ser fruit d’unes ciscumstàncies una mica especials).
Ni políticament ni eclesialment parlant anirem gaire lluny seguint pels camins vells de sempre. M’agrada la decissió que han pres alguns ajuntaments de no tancar les portes dels Ajuntaments i treballar com si res passés. Haurien de ser molts més els que ho fessin. És una llàstima, però les coses costen massa de canviar i tenim massa tendència cap a l’immovilisme. O el què és pitjor: a caminar enrere com els crancs.

dimecres, 30 de novembre del 2016

Vida de poble

dsc_0020
Una de les coses millors de viure en un poble i envoltat de natura és el de poder despertar-se enmig dels sons de la naturalesa. Parlo més dels de l’estiu i de la primavera, perquè en aquest temps encara és fosc i pocs sorolls se senten.
Pel fet de viure en un blog de pisos, durant anys va ser normal despertar-me entre els esgarips dels clàxons dels cotxesque no podien passar perquè el xoferd’algun camió havia parat davant de casa i havia anat a fer el cigaló al bar de la cantonadatambé eren habituals els cops d’algun veí que baixava les escales com si fos un elefant a la selva; la veïna que engegava tots els electrodomèstics que tenia a casa, potser per comprovar si encara funcionaven; o els crits de qualsevol parella que aprofitava l’estonaabans d’anar a treballar per discutir alguna banalitat, sense pensar que potser hi havia algú que encara volia dormir una estona més; o també podia ser normal descobrir qualsevol altre soroll nou idesconegut fins aquell moment, soroll queera incapaç d’arribar a saber si venia d’aquest món o arribava d’unadesconeguda i llunyana galàxia. Viure, dormir i despertar-se enmig de sorolls era la cosa més natural del món i deu ser el preu a pagar de viure en un ciutat.
Vaig ser una bestiola tancada en un pis durant molts anys. Des que vaig començar a viure a pagès el silenci se’m va fer palès immediatament. I si no silenci total, com a molt se senten els cants dels ocells o elssons de la natura. Ara agraeixo poder-me despertar amb els ocellets, o amb lapluja, el vent o la remor de les fullesgronxades pel vent… Penso que, en aquest sentir, ha estat una sort poder viure envoltat de natura, tot i que amb el temps -i amb el mal temps que arriba ambla tardor i l’hivern- vas veient que no totes les coses són positives. Pel fet deviure en una casa sola i força gran, comproves que s’hi posa el fred molt fàcilment i que costa d’escalfar; que el pis s’escalfava molt millor i molt més ràpidament. T’adones que la pols entra per tot arreu i que, si et descuides una mica, a tots els racons hi ha teranyines i que la brutícia s’hi arremolina sense remordiments de cap mena. Veus també que, quan te n’has adonat, els pardals han fet el niu dins del tub de sortida de l’extractor de fums de la cuina o que els estornells s’apoderen del xiprer de davant de casa i lluiten a crits durant una bona estona per agafar el millor lloc per passar la nit. Ja se sap que totes aquestes coses no les trobes fins que no hi vius, és clar i que no tot pot ser bo, com és natural.
Però és impagable, per altra banda, poder veure els balls impossiblement sincronitzats dels estols d’estornells; o el veure néixer, créixer i morir les plantes; o tenir una mica d’hort per entretindre’t; o veure que els cicles de la vida van fent el camí d’un etern retorn sens fi i que tu mateix t’hi sents immers sense voler dins d’aquests cicles. És impagable veure sortir el sol i tenir prou temps per contemplar els canvis que es poden produir durant un matí o una tardaveus els animals plens d’activitat, veus el sol il·luminar amb llum suau de bon matí, amb llum intensa a mig dia i com es va morint al captard. I amb el sol, tota l’activitat es va parant i tot s’adorm per descansar i esperar un nou dia. Trobo que quan vius a pagès vas aprenent poc a poca veure les coses des d’un punt de vista diferent i potser amb un punt de nostàlgiaQuan miro un arbre recordo quan era petit i m’hi podia emparrar d’un salt i m’era molt fàcil trescar per les branques com un ocellAra ja tot és diferent. I gràcies que sigui diferent…

dissabte, 26 de novembre del 2016

ALGÚ MENTEIX

L’ex-ministre Margallo, un dels millors amics de Rita Barberá, acaba de dir a El Programa de Ana Rosa que l’ex-alcaldessa de València necessitava el seu sou de senadora perquè “no tenia altres ingressos ni estalvis de cap mena“. No ho he vist, però diuen que s’ha mostrat “profundament” afligit per la mort de la dirigent política i ha manifestat que “hi ha hagut una profunda injustícia” envers Rita Barberá. Margallo ha dit també que “Rita vivia en una casa de lloguer i estiuejava a Xàbia a casa d’una germana seva, aquest era tot el seu patrimoni després d’una vida al servei dels altres. Hi ha hagut una cacera mediàtica que l’ha afectat tremendament”
Què voleu què us digui, però jo no em crec Margallo. I no me’l crec perquè estem massa avesats que aquesta gent del PP, fins i tot quan menteixen descaradament ho fan amb una professionalitat tan gran que sembla que diuen les coses seriosament i que fins i tot sembla que es creuen el que diuen. I no me’l crec perquè justament ara fa un parell d’anys, ELDIARIO.ES publicava la següent notícia: «Rita Barberá, el cargo público que más cobra en España». La alcadesa de Valencia cobró más de 100.000 euros en sueldos de sus cargos y 50.000 euros en sobresueldos del PP.(25/09/2014). Per tant, aquí hi han coses que no lliguen. Una de les dues coses deu ser mentida. O menteix Margallo, o menteix El Diario. Però com que els sous dels càrrecs públics els pot saber tothom, resulta que El Diario no menteix i sabem que durant anys la senyora Rita va tenir un dels sous més alts entre els càrrecs públics. I explicava aquest diari amb tot detall que «el sueldo de la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, es el mayor percibido por un mandatario público en España. Con 156.000 euros brutos supera al hasta ahora más bien pagado, Artur Más, President de la Generalitat (144.000 euros brutos), pero además duplica el del Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy (78.185,04 euros brutos), y triplica el del President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra (50.513,95 euros brutos).
Aquest era el seu sousou. Però cal recordar que la ínclita Rita va ser alcaldessa de valència durant 24 anys. Vol dir que va tenir temps d’estalviar; i si no tenia res, com diu Margallo, és que tenia la mà foradada… I tots sabem que, si està ben demostrat que molts polítics reben regals, a València ha sigut la cosa más habitual durant anys i anys. Per això fins i tot el Tribunal Suprem segueix investigant tota la gran màfia valenciana de la qual tothom coincideix en què Rita Barberá n’era la capitost. Però això potser algun dia s’esclarirà i en podrem saber més detalls.
Penso que si Margallo tingués llàstima de la pobre Rita -que en pau descansi, si pot-, també n’hauria de tenir dels milers de persones que moren cada anys degut a la pobresa energètica, o per unes pensions de misèria que fan que no puguin menjar com caldria, o per tots aquells que són desnonats i han d’abandonar casa seva. El PP és tan cínic que ara s’aboca en pes a defensar la Rita quan saben prou bé que és indefensable. Hi han victimismes i fariseismes que més aviat provoquen el vòmit de tan fastigosos com arriben a ser.
També podria tenir llàstima el senyor Margallo dels molts joves que no tenen feina. Ja voldrien molts d’ells poder treballar o alguna perspectiva de poder fer-ho algun dia. I ja es conformarien amb la mitat del que cobrava la pobra Rita. Amb els sous de misèria que molts d’ells cobren, la majoria dels que ara anomenen «millennials» o «ni-ni» saben que, si poden treballar, els tocarà treballar molts més anys i potser fins i tot fins el dia que es morin. I no pas amb els sou de la Rita… Per tant, menys victimisme, menys mentides i menys fariseisme senyor Margallo!

dimarts, 22 de novembre del 2016

Què en fem de les cendres?

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del queun catòlic hauria de fer amb les cendres d’un difunt a rel d’una instrucció del Vaticà que es titula «Ad resurgendum cum Christo». Em dóna la sensació que no tindrà gaire èxit aquesta recomanació i que la gent seguirà fent el que li sembli. El sentit comú fa que certes coses passin desapercebudes i que a fi de comptes poca gent les escolti. Trobo que és força ridícul «no permetre dispersat les cendres a l’aire, a la terra o a l’aigua o en qualsevulla altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles».
Encara que l’Església catòlica accepti la cremació, no li agraden certes pràctiques que s’han posat de moda i que, segons diuen, són ritus pagans. I a fe de Déu que les empreses que fan negoci amb la mort s’han exprimit el cervell i han posat infinita imaginació per oferir coses noves. Jo no entraré en què és millor. Simplement penso que la gent ha de fer allò que li sembli i que poca importància té aquesta qüestió.
M’ha fet recordar aquest tema un bonic poema d’una de les poetesses més gran de la literatura uruguaiana, Juana de Ibarbourou, titulat «Vida-garfio»

Vida-garfio
Amante: no me lleves, si muero, al composanto.
A flor de tierra abre mi fosa, junto al riente
alboroto divino de alguna pajarera,
o junto a la encantada charla de alguna fuente.
A flor de tierra, amante. Casi sobre la tierra
donde el sol me caliente los huesos, y mis ojos
alargados en tallos, suban a ver de nuevo
la lámpara salvaje de los ocasos rojos.
A flor de tierra, amante. Que el tránsito así sea
más breve. Yo presiento
la lucha de mi carne por volver hacia arriba,
por sentir en sus átomos la frescura del viento.
Yo sé que acaso nunca allá abajo mis manos
podrán estarse quietas.
Que siempre como topos arañarán la tierra
en medio de las sombras estrujadas y prietas.
Arrójame semillas. Yo quiero que se enraicen
en la greda amarilla de mis huesos menguados.
Por la parda escalera de las raíces vivas
yo subiré a mirarte en los lirios morados.
(Poemas. Austral Bs. As. 7a. ed. 1950 p. 131)