dissabte, 30 d’abril del 2016

Inútils totals


Quan es feia la mili obligatòria  a alguns els declaraven “inútils totals” i tots nosaltres hem tingut algun amic o conegut que va poder aconseguir aquesta –en aquells temps- preuada qualificació d’”inútil total”. Ja sé que no hi ha ningú que sigui un inútil total i que tothom serveix més o menys per una cosa o una altra o que, ben mirat, tots som inútils per alguna cosa. Aquests quatre insignes personatges que veieu aquí retratats puc assegurar, després d’haver vist el que hem vist, que són uns inútils totals per a fer política. El primer d’ells ja ho ha demostrat sobradament en aquests darrers anys de govern del PP. Els altres no ho han pogut demostrar governant, però sí que ho han demostrat negociant. Han demostrat que no serveixen,m que no són aptes per aquests afers i que seria molt millor que cadascú se’n tornés a fer la feina que feia.
La política diuen que és l’art de resoldre els problemes de la ciutadania. Això és el que jo pensava i deu ser el que pensa la majoria de la gent que anem a votar com corderets quan toca. La majoria encara hi va de bona fe, però no sé quan temps durarà si la cosa continua així. Ja a l’època de l’antiga Grècia, Plató i Aristòtil van demostrar estar molt ocupats i preocupats per la política, a la que consideraven la suprema ciència pràctica per a poder aconseguir les grans aspiracions humanes. Per això José Antonio Marina, un filòsof actual, ens recomana llegir Aristòtil en un moment de descrèdit polític tan evident. Aquest descrèdit no es fa evident només a Espanya, sinó que el trobem en molts altres llocs; i el trobem especialment en un lloc on sembla que no hi hauria de ser: al Parlament Europeu. Suposo que el mal exemple que donen allà a Brussel·les·les s’escampa fàcilment per la resta d’ Europa i els polítics espanyols n’han resultat ser uns deixebles molt aplicats.  Aquella dita que tenen els valencians sobre la gent de Massamagrell: “Sou com els de Massamagrell que cadascú va per ell” als polítics espanyols els va com l’anell al dit. Al Parlament Europeu cadascú va per ell i aquest mal exemple s’escampa sense aturador com les males herbes s’escampen pels camps.
La política hauria de ser aquell espai públic on s’hi generen i mantenen través del diàleg els consensos mínims i necessaris per tal de trobar les solucions per als problemes d’interès comú. Per això haurien de servir els parlaments i els governs. Si hi ha incapacitat de diàleg i la impossibilitat de fer-ho lliurement i honesta, ja podem plegar. Llavors, la política no serveix de res i els polítics encara menys perquè vol dir que només hi són per a buscar la seva pròpia menjadora. Aquests quatre personatges de la foto que encapçala aquest apunt han demostrat que són com els de Massamagrell i cadascú ha anat només per ell. Han tingut nul·la capacitat de diàleg i, al cap i a la fi, han demostrat que aquesta Espanya de la qual sempre parlen no els importa gens ni mica, Se n’omplen la boca però només és per mastegar-la, emportar-se’n el suc i després vomitar-la. En les campanyes electorals (cada dia més inaguantables, carregoses i insofribles) hem d’escoltar promeses que saben que seran impossibles d’acomplir i de les quals després se n’obliden completament. És molt fàcil prometre quan hom és a l’oposició i sap del cert que mai governarà. Ja no és tan decent fer promeses impossibles quan hom sap que és molt possible arribar a governar. I el que és intolerable és oblidar-se de tot el que s’ha dit quan hom és al govern i es fa l’orni fent veure que ha perdut la memòria.
Però la indecència arriba al màxim quan aquests mateixos polítics que han arribat al govern –i el PP n’és l’exemple arquetípic- comencen a retallar prestacions a discapacitats, pensions, sanitat, ensenyament, etc. però sí que tenen diners per a engrandir el pressupost militar, fer AVES que no porten ningú, aeroports sense avions, infraestructures inútils, elevar la corrupció a un grau mai imaginat i manipulant els tribunals de forma descarada per tal de sortir-ne il·lesos de tot plegat. El diner hi és, però només hi és per a ells i no en volen sentir a parlar de repartir-lo de forma equitativa. Aquests quatre personatges de la foto haurien de tenir la decència de reconèixer que, si han estat incapaços de posar-se d’acord per a fer un Govern de coalició, se n’haurien d’anar cap a casa. Però no ho faran perquè ser polític és uns professió molt cobejada, dóna bons rendiments a curt termini i de relativament fàcil accés perquè no es necessiten títols de cap mena i només cal tenir bon padrins.
Qui pot voler seguir en una Espanya com aquesta? Doncs només aquells que saben que es poden aprofitar  del pastís que els serveixen cada dia a taula. Només aquells que s’han de preocupar de menjar-se’l i no els cal pensar en qui l’ha fet amb molt d’esforç. Només aquells que saben que podran continuar sent corruptes sense que els passi res. Alguns grans polítics han estat d’acord en dir que la política és l’art de fer allò que és possible. Els nostres polítics l’han girat al revés i han fet de la política l’art de fer allò que és impossible. I, per tant, no faran altra cosa que frustrar la gent, complicar-los la vida i fer que encara creguin menys en ells, tot i que ja hi creuen ben poc.

dimecres, 27 d’abril del 2016

Crucifixos

IMAG1563Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.
Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».
Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.
Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”
Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.
La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.
Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.
Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.
Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).


Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

dilluns, 25 d’abril del 2016

A un camp d’arbres (de pomeres)

No us plany el sol, ni el glaç ni la rosada
que diàriament us sotmet el seu bany.
I seguiu drets, estàtics com estàtues
davant temibles escamots de mosquits.
Estilitzats, alts i prims, però ferms
com aprenents sardanistes al ras,
entrellaçant-vos les mans en renglera,
uniformats com estudiants britànics.
Pacients peluts, de cabells model Einstein,
suporteu bé els perruquers diligents
que usen tisores automatitzades.
Silueta-plagi dels colls de girafa,
la vostra nou es multiplica en nous.
El suposat rostre fantasmagòric
és el d’un sàtir per naturalesa.
Cos curvilini de branques obertes
amb ereccions vàries i incontrolades,
desvergonyits ofeneu les roselles
que resten eternament sufocades.
No coneixeu més que els marges del camp.
Ni amb l’ajut de la rosa dels vents
quan inclineu la testa encabellada
i doblegueu l’espatlla destrament
heu conquerit el somni vell de caminar
vers l’horitzó que contempleu solemnes,
impertorbablement.
Joan Francesc Dalmau i LlagosteraNomés respiren, Lleida, Pagès, 2000, p. 63.
JOAN FRANCESC DALMAU (Miralcamp, 1968). Poeta i narrador.
Els seus inicis artístics van lligats al món de la cançó. De ben petit mostra una clara inclinació cap a activitats artístiques. Poesia i cançó són dues formules que li permeten de trobar reflectides les seves idees i vivències en una forma d’art directa i assequible. De seguida s’adona que són també el mitjà ideal per satisfer la seva necessitat d’expressar-se.
Com a escriptor, l’any 2000 obté el premi Les Talúries amb el poemari Només respiren. Des d’aleshores, però, ha publicat, bàsicament, narrativa: Per darrere i a les fosques(2001), contes d’humor irreverent; una novel·la policíaca amb rerefons existencialista Ni viu ni mort (Premi Mn. Romà Comamala 2003), i La pell dels altres(Premi Ramon Roca Boncompte 2006), entre d’altres.
Al 2007 comença a escriure articles per al diari de Lleida La Mañana en el que té una secció d’opinió en català “Cartes des de Ferney”. S’ha format també en l’escriptura de guions.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l’Associació de Guionistes de Catalunya (GAC).

dilluns, 18 d’abril del 2016

Tolerància

No és fàcil ser tolerant quan les idees o conviccions dels altres no corresponen amb les nostres o bé hi xoquen frontalment. Tots hem viscut aquell moment de crispació i fins i tot ràbia quan acabem de llegir o escoltar alguna cosa que toca el més íntim dels nostres sentiments o manera de pensar. Tolerar vol dir respectar i no pas necessàriament compartir. Es poden tenir unes idees pròpies en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. i saber respectar les des altres. Tolerar no vol pas dir callar i fer veure que tot és bo i bonic i perfecte. Tolerar és també denunciar allò que veiem que no és prou bo, però saber fer-ho amb educació, amb correcció i amb les paraules i actituds adequades. No vol pas dir que no costi, però es pot fer i s’hauria de fer. S’hauria d’ensenyar la tolerància des de la família i les escoles. Hauríem de mirar de fer societats tolerants i obertes.
Tolerar és saber mirar el món amb mirada panoràmica. Vol dir no fixar els ulls en un únic lloc i tancar excessivament el focus. Vol dir saber mirar les persones i les coses amb mirada d’amic. Tots tenim amics amb qui no compartim infinitat d’idees, però sí que compartim afectes, sentiments i vida en comú. A l’amic li perdonem molts errors justament perquè som amics i sabem que ell també ens els perdona a nosaltres. Tolerar és saber mirar d’una altra manera.
Tolerar és mirar d’allunyar prejudicis en una societat en què  sembla que cada cop en té més. Mirem malament les persones d’altres cultures, colors o races perquè no les coneixem prou i ens fan por. No ens adonem que per les venes de totes les persones hi corre la mateixa sang vermella i que tots hem mamat la mateixa llet blanca, hem respirat el mateix aire i hem begut la mateixa aigua. El vestir, el menjar, l’educació o els costums poden ser diferents però les persones estan fetes del mateix fang i tenen una ànima exactament igual.
Tolerar vol dir mirar de viure en harmonia amb els que ens envolten: familiars, veïns, companys de feina i conciutadans, mirant de buscar sempre solucions compartides als problemes i les dificultats pròpies de les relacions humanes. És creure que el contacte ens pot enriquir i no pas empobrir. Que ens pot portar coses noves i no pas prendre’ns les nostres. Incorporar vol dir enriquir-se. Tancar vol dir empobrir-se. Ser tolerant vol dir no fer servir la llei del més fort, que equival moltes vegades a la llei de la selva. Sé més, ser més fort, ser més ric, ser més potent, no vol dir ser millor ni tenir la raó.
Tolerar és no guardar rancors en els racons més amagats del cor, passar per alt petites coses sense importància, oblidar petits malentesos, paraules inadequades i moments de nervis que poden haver tacat algun moment de la nostra vida.
Tolerar és no obligar ningú a pensar o viure igual que jo. Si jo pretenc ser lliure, els altres també ho pretenen i hi tenen dret i hem de saber que la nostra llibertat acaba on comença la dels altres. Els demés tenen les seves raons tot i que nosaltres potser no les entenem sempre. Cadascú té un passat que ens marca més del que voldríem i que no és fàcil d’abandonar. Hauríem de construir societats on cadascú podés trobar el seu espai.
Tolerar és també saber que ningú és perfecte i que nosaltres tampoc ho som. Primer que res hauríem de saber ser tolerants amb nosaltres mateixos i segurament que així també ho seríem més amb els demés. Qui no té limitacions? Si pensem que nosaltres no en tenim vol dir que no ens hem parat prou a mirar-les. I vol dir també que la nostra societat del primer món no necessàriament és millor que altres societats del que anomenem tercer món. Totes les societats tenen coses bones i coses dolentes.
Tolerar és saber que la perfecta unitat és formada justament per la diversitat. Ser tolerant és saber incorporar les diversitats, els matisos, els tons diversos en la nostra vida. Com la llum que, quan la descomponem, veiem que és formada pels 7 colors de l’arc de Sant Martí; que són diversos i que junts formen aquesta perfecció i unitat de la llum blanca que ens il·lumina a tots, que ens dóna vida i ens permet viure.

dimecres, 13 d’abril del 2016

Pudor i fàstic


Aquell personatge que anys enrere explicava la seva pròpia història (Historia de un idiota contada por él mismo.Anagrama, 1986) quan encara no era acadèmic de la RAE, aquest dies s’ha posat a disparar a tort i a dret com un boig i ens ha regalat un munt de perles de tots colors: declaracions pujades de to, escrits enverinats i verinosos buscant la controvèrsia, frases plenes de masclisme, classisme i molta mala educació. Com podeu suposar, estic parlant de l’escriptor Félix de Azúa que aquests dies, volent fer de Messi mediàtic, s’ha posat a repartir joc i donar tema als mitjans de comunicació. La setmana passada va escriure al seu blog un article que titula HEDOR i que m’agradaria comentar una mica.
Comença l’article dient : “El Holocausto judío comenzó en Austria cuando unos fornidos idiotas, disfrazados con el traje nacionalista, obligaron a los dueños de algunos comercios de Viena a pintar en sus escaparates la palabra “judío” en grandes letras blancas”. Després fa una defensa del seu amic bufó Boadella i dels xiprers que algú va tallar davant de la seva finca en un poblet de l’ Empordà, continua amb una de les seves obsessions contra el que alguns anomenen nacionalisme català i acaba criticant el silenci general que diu que impera a Catalunya, imposat d’una manera semblant a com ho feien els nazis. I acaba l’article dient que tot això: “Da un poco de asco”.
Fàstic, repugnància, avorriment, ràbia… és el que em produeixen també a mi personatges com ell, que són capaços de mentir, distorsionar i manipular la realitat tal com ho fan habitualment. A vegades ho fan descaradament i altres subtilment, fins i tot amb aquella certa elegància que gasten alguns intel·lectuals perdonavides quan se situen per sobre del be i del mal i que es creuen amb la capacitat moral de jutjar-ho tot. Hi ha un tipus de personatges com aquest del que us parlo que sembla que s’han tornat incapaços de reflexionar i s’han posat en una situació de tancament de la ment, d’eclipsi del pensament i de fer qualsevol tipus d’esforç intel·lectual que els pugui ajudar a entendre una mica les situacions. És el que en podríem dir “pensament unidireccional i obsessiu”.
El mateix fàstic que diu que li produeix a ell la situació político-social de Catalunya me’l produeix a mi personatges com ell. Una repugnància que va creixent fins arribar al vòmit quan llegeixo com són capaços d’invertir els termes de les coses i capgiren la realitat. Resulta que ara els jueus són els nazis i els nazis els jueus. Fan trampa i els sembla que ningú ho veu ni se n’adona. Veuen i critiquen el suposat nacionalisme català i no veuen el seu supernacionalisme espanyol. Veuen la palla a l’ull del veí i no veuen la biga que porten a l’esquena.
Aquest senyor és, des de fa un temps, acadèmic de la llengua espanyola i serà el propietari de la cadira corresponent a la lletra “H” de la Real Academia Española (RAE). La lletraH deriva de l’hebreu heth, que a les llengües semítiques significa “tancat” (per això té la barra al mig). El protosinaític va fer servir un nus i el fenici va utilitzar una tanca o una reixa per a representar el concepte “tancat”.  Deu ser per això que ha titulat el seu article “Hedor”, que és la mateixa pudor de caducades, podrides, tancades i passades de moda que fan les seves idees i les seves sortides de to. Aquest home deu saber molt bé què és un idiota perquè en va fer un llibre autobiogràfic. Idiota i estúpid són dues paraules amb significat semblant. Per això –i per acabar- vull portar aquí l’assaig d’un altre autor –Carlos M. Cipolla, professor emèrit d’Història Econòmica en Berkeley-  sobre “Las Leyes Básicas de la Estupidez Humana”, que és força millor i més realista que el seu llibre (que es va vendre més pel títol cridaner que no pas pel contingut) i que li recomanaria amb tot fervor al senyor Azúa i que les transcric per si les volem llegir i aplicar tots nosaltres (que tampoc no ens aniria malament).
1ª Llei. Sempre tendim a subestimar el nombre de gent estúpida.
a) Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte.
b) Tots els dies ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.
2a lleiLa probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.
3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada.
4a Llei. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se’ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós.
5a LleiUna persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És prou conegut que la gent intel·ligent, sense importar la hostilitat que puguin tenir, són predictibles, mentre que les persones estúpides no ho són.

diumenge, 10 d’abril del 2016

De Lesbos a Idomeni


La frontera entre Grècia i Macedònia s’ha convertit en un nou tap per als refugiats, que s'acumulen i malviuen al camp d'Idomeni, lloc que s'està convertint en el nou símbol del drama dels refugiats. Aquesta petita població a tocar de la frontera entre Grècia i Macedònia dóna nom a un dels camps de refugiats que suporten més pressió en l'actualitat.

La població d'Idomeni té uns 150 habitants. Al camp de refugiats hi ha més de 14.000 persones que malviuen amb l'esperança que les deixin passar cap a Macedònia. I n'hi continuen arribant més cada dia, a centenars.

Com que només poden travessar la frontera cap a Macedònia amb comptagotes, a Idomeni, s'hi amunteguen tots els refugiats que fan el camí des de Salònica.

Metges sense Fronteres i altres ONGs han habilitat grans tendes, però no poden acollir tots els que hi arriben. La majoria dormen en petites tendes, però es calcula que hi ha 1.600 persones que, directament, dormen al ras.

Les zones mèdiques i d'abastiment estan saturades. El tap en què s'ha convertit la frontera entre Grècia i Macedònia està provocant un autèntic desastre humanitari.

La situació és insostenible, perquè el camp té una capacitat de només 1.600 refugiats. El govern grec reconeix que ja no dóna l'abast per atendre els milers de refugiats que no paren d'arribar; la majoria, famílies senceres amb molts nens petits.


Un amic m’ha fet arribar aquest poema, que m’ha semblat molt adient publicar en aquests moments d’autèntic drama per a tanta i tanta gent.

De Lesbos a Idomeni

Immensos solcs de vergonya, 
la nostra vergonya,
sobre una mar plena de mort;
a cada minut una nova esperança perduda
a l’illa de Lesbos.
Darrere, nous cossos suren a l’aigua.
A Ulisses li han barrat el viatge.
 
Terra endins, cadenes taponades
d’insolència i perversió
amb tolls de solidaritat
davant un dantesc paisatge, 
és el sofriment humà
camí d’Idomeni.
I de sobte, la tanca
amb dies de pols de les bombes
i altres, plens de fang
que ofeguen la humiliació
vora el foc esmorteït
en fredes i humides nits
amb cares de nens sense la il·lusió
amb cares d’avis que enterren el futur
amb cares que han perdut l’ esperança.
 
Fa temps que la caixa de Pandora 
ha obert totes les malvestats.
 
Darrere el mur el poble senzill
desitja amb ànsia la justícia
mentre avergonyit plora l’insult
dels seus governants innobles
mancats de memòria,
marcats per l’esvàstica.
Massa farts d’ opulència i egoisme
per recordar la història.
 
Retorna l’holocaust
on els forns tenen durada
per uns pobles desesperats.
Massa temps de fam i mort
massa temps d’èxode amb la brúixola trucada.

I Judes, amb trenta monedes,
estripa l’acord i es tapa la cara.
 
Sigueu benvinguts
al paradís de la vergonya!

Toni G. (març 2016)


dijous, 7 d’abril del 2016

Camins i dreceres


Acabo de llegir un magistral article de PERE CARDÚS CARDELLACH sobre el que ens hem posat d’acord en anomenar “procés català”. Trobo que és molt encertat el nom que li hem donat a aquest llarg camí que estem fent cap a la independència de Catalunya. És un procés perquè aquestes coses no es fan de cop ni surten com bolets si no es fan a base de revolucions i violència. I aquest no és el nostre cas cas. No ho ha de ser de cap manera perquè ja hem après que aquest mai pot ser el camí.
L’article del que us parlo es titula “La via oficial, la via pedra a la sabata i la via berguedana” i l’ha publicat avui a VilaWebLlegiu-lo, si us plau, que trobo que és molt lúcid i aclaridor. Acaba dient: “Això (la independència) no es farà sense trencar cap plat. Val la pena que el plat es trenqui quan decideixi el bàndol català. Tot passa pel moment que algú faci creure Espanya. Perquè algú faci creure Espanya, cal que Catalunya esdevingui una ‘qüestió ineludible’. Val la pena de fer-ho sense crear una situació més caòtica del compte. Però alguns s’hauran d’escabellar. Si no hi estem disposats, és que devem pensar que no val la pena. I sí que val la pena.”
A alguns llocs s’hi pot anar de diverses maneres, amb mitjans diversos, amb diferents ritmes de marxa, per camins rals o per dreceres intricades. Hi ha un adagi català que diu. “Si vols fer drecera no deixis la carretera”, que vol dir que val més no deixar el camí segur per un altre d’insegur. Però és justament aquí i ara que ens cal fer la pregunta de si som al camí segur i si més aviat no som en un cul-de-sac. Per tant, cal veure si aquest procés iniciat val la pena fer-lo o no. Jo estic amb el Pere Cardús i crec que hem d’estar disposats a fer-lo i que val la pena.
L’hem de fer per autopista, tranquil·lament, prenent-nos tot el temps del món i fent parades a cada fonda que trobem pel camí o més aviat hem de mirar de fer-ne via i, si cal, agafar alguna drecera? Heus aquí la qüestió, que diria aquell … L’article del que us parlo planteja diverses solucions i ens ajuda a pensar què ens cal fer i com. Les dreceres a vegades són perilloses perquè, tot i que abreugen el camí, ens poden fer perdre si no les encertem. Les dreceres són perdedores si no coneixem bé el terreny que xafem, si no anem ben equipats i si no tenim un bon guia. És certs que, si l’encertem, arribarem abans a aquell objectiu desitjat i amb menys esforç. Però arriscarem més i potser perdrem bous i esquelles. Per anar per la drecera s’ha de ser molt eficaç, tenir les coses molt clares, fer una gran pinya, tenir una gran majoria, anar tots a l’una i treure’ns  tots els dubtes del damunt. I això no és gens fàcil, com podem comprovar ara mateix perquè el nostre procés és molt particular. Com que l’estem creant i mai ningú la fet, és possible que anem tots una mica a les palpentes. No trobarem gaire ajuda de ningú fins que no hi estiguem ben embarcats i les coses es vagin complicant (i no només per nosaltres, sinó que inevitablement les coses es complicaran per tots, espanyols i europeus inclusos). El procés ha d’arribar a ser una “qüestió ineludible” per a tots i s’haurà d’arribar a un punt en que tots es vegin obligats a seure per parlar i solucionar la qüestió.
Justament aquest dies s’ha anunciat que cinquanta-cinc anys després d’haver escritManuel de Pedrolo ACTE DE VIOLÈNCIA, el 1961, i quaranta-un després que fou publicada (Edicions 62, 1975), l’editorial de Carcaixent (Ribera Alta), Sembra Llibres, reedita la novel·la de Pedrolo. Caldria llegir-la (o rellegir-la) perquè allà es parlad’insubmissió i de desobediència, situacions que d’una manera o altra ens tocarà viure. Caldrà trencar algun plat –o molts- i caldrà fer-ho encara que ens sàpiga greu perquè la vaixella potser era aquella que ens van regalar quan ens vam casar i feia molts anys que ens acompanyava i li teníem molt d’afecte.

dilluns, 4 d’abril del 2016

Mariano AVE

NO vaig veure l’entrevista que li van fer a Marianico El Corto, però veig que avui tothom en parla i n’he llegit alguna cosa. Per principi procuro no veure certs programes o escoltar certs tipus d’entrevistes perquè el meu metge m’ho va prohibir. Em va dir que no anava bé ni per fetge ni per l’estómac. És per allò de la bilis i de les llagues…
No veure, llegir o escoltar certes coses no vol pas dir no assabentar-se’n i viure a la lluna de València. Procuro estar al dia de les coses que m’interessen i, per suposat, que la política m’interessa. Procuro llegir certs diaris o escoltar certes emissores però me n’estalvio d’altres, com m’estalvio els llocs, els menjars, els espectacles o les persones que no m’agraden. No és cap obligació ser masoquista o fer-se mala sang. Per altra banda, és clar que hom –inevitablement- s’assabenta de les coses, però sembla que en diferit no fan tanta impressió i es digereixen millor. Personatges nefastos –pel que diuen i pel que fan- com Rajoy miro d’estalviar-me’ls. Però les ruqueries de l’alçada d’un campanar que diu cada dos per tres transcendeixen i es passegen per les xarxes social per poder-ne fer befa pública i acudits que retraten el personatge i en mostren la poca alçària intel·lectual i la encara menys densitat moral que té.  Ahir, entre altres coses, es veu que li van preguntar sobre les infraestructures i ell va contestar: “Tenemos buenos trenes y autopistas. Pero vacíos, va replicar l’Èvole… Sí, vacíos, pero los tenemos.”.
Típica resposta d’un gallec que exerceix de gallec més que ningú (es diu que quan hom veu un gallec en una escala mai podrem saber si puja o baixa). D’acord amb aquest prototipus potser una mica gastat i no sé si del tot cert, sí que podem dir que Rajoy és el típic personatge que sap escapolir-se en tot moment i sap mentir sense que se li noti gaire.Mariano AVE –ai no, Rajoy- es vanagloria de tenir AVES sense passatgers, autopistes sense cotxes o aeroports sense avions. El fet és que els tenim i això és el més important, segons ells. Buits, però els tenim. Com el tenim a ell -Marianico El Corto-, un personatge buit del tot, inepte total, mentider fi i descarat total, mira’l per on el miris. I s’ho creu tant això que l’important és que el tinguem a ell, que vol continuar quatre anys més. L’important és que jo hi sigui, deu pensar, encara que no faci res o el poc que faig sigui un desastre. No sé com encara hi pot haver algú que no s’adoni d’aquesta presa pèl constant i repetida!
Amb aquesta mena de governants Espanya mai podrà ser moderna, culta, educada, efectiva i europea. I amb tants mitjans de comunicació que constantment li riuen les gràcies tampoc. Faltarien unes quantes entrevistes més de periodistes que rasquessin una mica més, que li busquessin les pessigolles i que el posessin entre l’espasa i la paret. Necessitaríem diaris que no servissin només per netejar-se el cul. Necessitaríem intel·lectuals que no fossin tan nacionalistes espanyols i que van sempre amb aquelles ulleres fosques que no deixen veure la realitat. Necessitaríem tantes coses que sabem del cert que mai podrà tenir aquest país, que no acabaríem mai. Per això alguns seguim ben decidits a marxar-ne tan aviat com puguem tot demanant que, si us plau, els polítics catalans procurin tenir una mica més alçada i procurin ser millors que aquesta calamitat de Presidente que alguns van escoltar ahir, les contestes del qual reprodueixen els diaris i són lògicament tema burla .

dissabte, 2 d’abril del 2016

El viatge de la teva vida

Segurament que tots, des de petits, hem volgut fer aquell fabulós viatge que vam imaginar a partir d’alguna lectura, d’algun reportatge vist a la tele, d’alguna conversa entusiasta amb algun amic… Segurament que tots, en algun moment, hem tingut aquest somni. El meu va sorgir de la lectura, quan era encara ben jovenet, d’aquell relat que Edmundo de Amicisva incloure al seu llibre CORAZÓN i que es titulava De los Apeninos a los Andes (com podeu suposar vaig llegir-lo en castellà)
Segurament que tots hem donat voltes i més voltes al nostre particular viatge, se’ns ha passejat pel cap moltes vegades, hi hem somniat i hem dit que algun dia faríem aquell viatge meravellós que, sens dubte, es convertirà en el viatge de la nostra vida.
En aquest enllaç  ELVIAJEDESUVIDA   us deixo un vídeo que podria ser el viatge de la nostra vida. I si no ho és de la nostra, ho és la de moltes persones. Us suggereixo que mireu primer el vídeo i després seguiu llegint.
———————————–
I ara, després d’haver vist el vídeo, podem llegir el següent testimoni:
“Si te digo la verdad, es que no sé cómo estoy. Físicamente fatal; ahora mojado y con frío, y el teléfono hasta me tiembla en la mano. ¿Quieres saber la verdad? Lo que me tiembla es el alma, y estoy llorando y estoy cansado. Y me siento hasta mal por decirte que estoy agotado, cuando todos aquí están mucho peor que yo, y son niños y niñas pequeños que tienen más frío que yo y que casi han dormido en la lluvia, que vienen de hacer kilómetros a saco, de ver morir incluso a familia. Horrible.
Ayer fue terrible y hoy también… No es sitio para niños ni familias. No es sitio para nadie. Y no tengo derecho a quejarme porque tengo un país al que volver, un piso con gas natural y mil privilegios que echo mucho de menos. Veo a estos críos y… no tienen nada y tendrán todavía menos. Hoy fue durísimo, un caos por momentos… gritos, lloros. ¿Sabes que en cuestión de creencias soy un completo ateo, verdad? Pues hoy no… aquí no… porque esta gente necesita que seas tú el que creas en algo o creas en ellos. Hoy me pidieron que me quedase un poco más con ellos, que rezase con ellos y ¡joder! un Padrenuestro aquí hasta suena bien. No pude decirles que no, y no me importó y no me importa seguir mojado y cansado. Si con esto arrancan una mínima sonrisa, bienvenidos sean todos los Padrenuestros del mundo y en todas las lenguas. Cuanto más de todos, más del mundo, y el mundo es de todos.
Me va a costar volver con todo esto encima. Más le cuesta todo a ellos que no tienen ni futuro y menos ahora. Diles a tus alumnos que lo que vive esta gente es un puto infierno, y que somos nosotros los que consentimos esta mierda, estas vallas. En España también las tenemos y son más altas. A veces pienso por qué no nos odian. Yo no les ayudo gran cosa, estoy trabajando. Ayer fue horroroso todo, y entre todos colaboramos. Echas una mano en lo que se puede que no es mucho. Hoy fue todo distinto, cuando te piden que te quedes, y te ofrecen compartir lo único que a ellos les queda y que es tan suyo e importante… Y consideran que eres importante para ellos… emociona y quieres que sea verdad aunque esa verdad sea sólo de ellos y para ellos. Quieres que por lo menos tengan algo, aunque tú ahí no tengas nada. Las fotografías de la prensa son reales pero ahí no salen los gritos y los lloros de fondo. Y los vídeos obvian el olfato, el tacto y el gusto.
Un abrazo fuerte, muy fuerte amigo”
Extret del Facebook de SANTIAGO AGRELO MARTÍNEZ

divendres, 1 d’abril del 2016

Feixisme en estat pur?

 El periodista JM ALVAREZ parlava en el seu blog d’un “Vergonzoso cumpleaños de un fascista”. Jo no m’atreviria a tant i potser no posaria a tots els assistents al mateix sac. Però, deixant de banda el gruixut qualificatiu, sí que estic d’acord que aquesta mena d’esdeveniments que de tant en tant ens regala aquesta Espanya de pandereta són una vergonya. És el país de l’Escopeta Nacional que es repeteix de manera semblant un dia i una altre sense cap mena de complexos. L’ambient que es respira en aquesta mena de festes és aquell ambient tardo franquista que tant bé saben reproduir a la Villa i Corte.
Em refereixo a la festa que Mario Vargas Llosa i la seva nova parella, Isabel Preysler, van celebrar en un hotel de Madrid. Una festa por todo lo alto amb motiu del 80è aniversari del Nobel. A més d’amics i familiars hi van assistir tot un munt de personatges de variat pelatge. Us en diré uns quants i cadascú que opini el que vulgui: els expresidents del Gobierno espanyol Felipe González y José María Aznar, així com altres homòlegs llatinoamericans com como Sebastián Piñera, Andrés Pastrana, Álvaro Uribe y Luis Alberto Lacalle. Tots ells presidents de la dreta més dretana.
Us en dic uns quants més? Aquí els teniu: els polítics Rosa Díez, Albert Rivera, Marta Rivera de la Cruz, Esperanza Aguirre; els periodistes Juan Cruz, Boris Izaguirre, Federico Jiménez Losantos, Iñaki Gabilondo i Juan Luis Cebrián. A més del fill de Vargas Llosa hi havia el ministro d’Industria y Turismo, José Manuel Soria, l'ambaixador d’ EEUU, James Costos i el seu marit, el disseny Michael Smith i Mis Capriles, esposa del dirigent opositor veneçolà Antonio Ledesma.
Durant la festa, els convidats van rebre com a regal el llibre “Ideas en libertad”, una obra que rendeix homenatge a Vargas Llosa a través de la ploma de 80 autors, entre els que hi figuren Luis María Ansón, Juan Luis Cebrián, Antonio Garrigues Walker, Arcadi Espada, Carlos Espinosa de los Monteros, Esperanza Aguirre, Álvaro Pombo, Carlos Rodríguez Braun o Mauricio Macri, entre altres.
Un bon i variat ramell de personatges, no? No cal qualificar-los. Ells mateixos es retraten. I el que sí evidencia tot plegat és que certes coses no passen mai de moda i que allò de que “Dios los cria y ellos se juntan” continua ben vigent.