dilluns, 29 de febrer del 2016

Sobre la justícia

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que no sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.
De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justapossible segons les naturalesa i les costums del país,proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.
He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.
En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.
“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.