A Vitòria -ni més ni menys que al Jutjat de Violència sobre la
Dona número 1!- una jutgessa va violar la dignitat i la intimitat d’una dona,
que ja havia estat violada anteriorment i havia presentat denúncia, quan li va
preguntar textualment: ¿Cerró bien las piernas?, ¿cerró toda la parte de los
órganos femeninos?". A una ofensa, a una extralimitació, a una suposició
tan malèvola com aquesta jo en dic violació sense cap mena de recança. Aquesta
pobra dona devia pensar: On he anat a parar, Déu meu? Per uns instants es devia
sentir doblement abusada i violada perquè primerament va ser-ho físicament
(havia denunciat dos agressions sexuals) i després en la seva dignitat de
persona.
M’imagino aquesta pobra dona, embarassada de quatre mesos,
sortint del jutjat atònita, estupefacta i sense entendre res. Me l’imagino
perdent-se pels carrers de Vitòria arrossegant una tristesa infinita que no
deixava ni caminar. Me l’imagino asseguda en qualsevol banc d’un parc d’aquella
bonica i pulcra ciutat amb la mirada perduda i acompanyada només per algun colom
que se li atansava sense ni que ella el veiés.
Me l’imagino entotsolada en un llarg i profund silenci mirant
més cap endins que no pas cap enfora. Me l’imagino mirant-se a si mateixa,
contemplant pesadament el seu passat, tot allò tan desagradable que li ha
succeït, obrint la bossa de mà i traient d’esma el mòbil, fixant la mirada a la
pantalla, passant els dits per les tecles sense buscar res en concret.
Simplement per distreure’s i anar remugant pensaments.
Me l’imagino immòbil, com una estàtua de carn, passant les
hores, perdent el sentit del temps i sense sentir el fred de la tarda que es va
acabant. D’ella potser només criden l’atenció els seus ulls que, de tant en tant
comencen a brillar , a humitejar-se fins al punt que un riuet brillant comença a
córrer cara avall. Només llavors la seva mà quieta es mou per treure’s un
mocador de paper de la butxaca i eixugar-se delicadament i pausada aquelles
furtives llàgrimes que ragen sense parar acompanyades d’algun sanglot profund i
molt dens. El plor es silenciós, discret i subtil com per a que ningú dels que
passen per allà se’n pugui adonar. En un moment determinat sembla que allò
desembocarà en una tempesta de plors, llàgrimes abundants i sanglots sorollosos.
Res d’això passa. De mica en mica aquell rostre es va asserenant de nou i torna
a restar quiet i estàtic aquell cos gelat per fora que conté a dins un cor
congelat pel desencís i la frustració.
La dona segueix asseguda amb la dignitat intacta. Aquella
dignitat que una jutgessa indigna de la seva funció i del seu càrrec li volia
arrabassar i que no ha pogut. De tant en tant respira fondo i deixa anar un
sospir allargassat que sembla voler recórrer tot el parc i que, finalment es
perd entre els arbres i la foscor. Perquè ja s’ha fet fosc i, tot i això,m la
dona no sembla tenir ganes de tornar a casa. Sent necessitat d’aquella solitud
del parc i de la foscor que la protegeix. Protegeix més la foscor de la nit que
una jutgessa indigna, mediocre i injusta, deu pensar ella.
I finalment s’aixeca d’una revolada. Aquell cos sembla recobrar
tota la força que aparentava no tenir i es posa a caminar decidida, tot
arreglant-se d’un cop de cap els negres cabells llargs i acabant-los de retocar
amb la mà dreta. Sembla que la seva cara ha recobrat la serenitat que una
jutgessa malcarada que durant anys no deu haver fet res més que complir una
feina mecànica, de funcionària robotitzada i sense ànima ni sentiments.
Ni aquesta dona, ni cap altra dona, ni cap ciutadà es mereix un
tracte així. Esperem que algú se n’adoni i l’aparti del càrrec per una
temporada. Potser serà la única manera de que se li estovin els sentiments que
algun dia havia tingut i comprengui que no es poden tractar les persones amb la
poca consideració amb què ho ha fet ella.