dimecres, 1 de juny del 2016

Ho tenim tot. Ens falta tot


Llegeixo la notícia de l’agència Reuters i veig aquesta impactant fotografia: Un nadó immigrant ofegat en els braços d’un salvador alemany. El nadó, que sembla no tenir pas més d’un any d’edat, va ser tret de la mar el divendres després d’haver bolcat un vaixell de fusta. Quaranta-cinc cossos van arribar al sud del port italià de Reggio Calàbria diumenge a bord d’un vaixell de la marina italiana, juntament amb 135 supervivents del mateix incident.
Recordeu la fotografia del nen sirià de tres anys d’edat –Aylan- trobat bocaterrosa sense vida en una platja de Turquia l’any passat? Ara tenim aquesta, que posa un rostre humà a les més de 8.000 persones que han mort a la Mediterrània des de l’inici de 2014. Tant la notícia com la foto impacten a qualsevol que tingui una mica de sensibilitat i ens haurien de fer pensar. L’organització alemanya  Mar-Watch va recollir 25 cossos, entre ells un altre infant, i va decidir per unanimitat la publicació de la foto. Per què s’han de publicar aquestes fotos tan colpidores? Simplement per a fer una crida als polítics de la UE, que si els fan mal d’ulls i no les volen veure, potser haurien de fer alguna cosa més de les que fan ara.
Sabeu el que va escriure en una redacció a l’escola la filla d’un pescador després que el seu pare li expliqués el que li havia passat un dia mentre pescava? Explicava que el seu pare havia vingut de la mar i que, quan recollien les xarxes, en lloc de peixos vius pescaven homes morts.  I li explicava que a vegades es trobava que no sabia a qui triar per salvar primer i el sentiment de culpabilitat que li quedava després de prendre la decisió …, el que se t’escapi algú de les mans … el haver volgut i no haver pogut … aquell “i si hagués fet això o allò …”.
I ara unes quantes reflexions: Us imagineu el complicat que deu ser gestionar totes aquestes realitats tan dures i les conseqüències que a curt i llarg termini significa tot això? Què diran els llibres d’història d’aquí 30 o 40 anys quan expliquin aquesta dura realitat dels refugiats i de com es va consentir una cosa semblant si es veia cada dia  desgràcies d’aquest calibre?
Voleu dir que les generacions futures no jutjaran la nostra generació com com indiferents, intolerants, egoistes i un llarg etc. en sentit negatiu?. I possiblement ens mereixerem aquesta qualificació per haver permès i consentit a aquests delictes penals i morals. Afegiran a la llista un altre crim contra la humanitat. Ja n’hi han hagut molts al llarg de la història; doncs un altre més.
No podrem al·legar desconeixement, ni ignorància, ni falta de mitjans. Res d’això ens podrà eximir de la nostra responsabilitat perquè en ple 2016 els ciutadans europeus vivim en l’era tecnològica i ho sabem tot i amb tots els detalls. Tenim ordinadors, mòbils, tablets,drones, hi ha en Senyor Google, i tants diaris digitals com vulgueu que ens posen la realitat davant els nassos a l’instant … Ho tenim tot a l’abast d’un clic i al mateix temps ens falta tot. Ho tenim tot i ens falta tot. Ens falta cor, sensibilitat, compassió, empatia i un altre llarg etc., ara en positiu. Som la generació més ben informada de la història i ens falta formació en humanitat. Com més rics en informació més pobres en formació. Llavors, si no és ignorància- que ja hem vist que no ho es- no serà indiferència?. No volem compartir el nostre espai, per por i per temors infundats i paguem perquè tots aquests nens, dones i homes no “ens envaeixin”. Creem indignes camps de refugiats sense cap tipus de rubor i vergonya.  I anem pescant nens morts … dia si i dia també.
Aquesta és l’ Europa que somniàvem?  Aquesta és l’ Europa que volíem? Aquest són els governants que ens mereixem? Aquesta gent és la que haurem de tornar a votar ben aviat? Serveixen per alguna cosa els Parlaments Europeus i les organitzacions internacionals? Preguntes i més preguntes… Reflexions que ens haurien de fer tornar aquesta mica de sensibilitat que sembla que tots plegats hem anat perdent.