divendres, 12 d’agost del 2016

El nostre ceibo

Una de les grates sorpreses que m’he trobat al nou domicili ha estat trobar vora casa un arbre plenament florit que no és gens habitual a les nostres terres, que crida de seguida l’atenció i que m’ha recordat els temps que jo vaig viure a l’ Uruguai. Em refereixo a un ceibo, que el meu germà va plantar prop de casa ja fa uns quants anys i que recordo com va tenir prou maldecaps per fer-lo sobreviure. Els primers anys, petit i tendre com era, no suportava les baixes temperatures que es donen a l’hivern a la plana d’Urgell i uns quants graus sota zero aviat li rostien les rames. Tornaven a brotar amb persistència cada primavera, però al pobre ceibo li costava Déu i ajuda sobreviure. De seguida el meu germà va tenir la bona pensada de tapar-lo amb mantes tèrmiques i poc a poc va anar agafant cos i sembla que s’anà acostumant i adaptant al fred a mida que s’anava fent gran. Ara és un bon arbre que fa un bon goig -especialment en aquest temps que, com podeu veure a la foto, està tot florit- i fa una bona patxoca.
El ceibo (Erythrina crista-galli) és un arbre originari de Sud-amèrica i és conegut amb diferents noms: árbol del coral, bucaré, ceibo, cachimbo, flor de coral, pico de gallo, sananduva... Es troba amb abundància i de forma natural al costat dels rius i llocs humits, especialment al nord-est i centre oest d’ Argentina, a tot l’ Uruguai, a l’est de Bolívia, al sud del Brasil i a gran part del Paraguai. A l’Uruguai i a l’ Argentina és tan abundant que l’han designat com a arbre i flor nacional.
És un arbre que al seu ambient natural es fa força gros. Té una soca irregular, de fusta poc dura i, en moltes ocasions, surten vàries branques des de terra. Les flors són de color vermell i tenen un tacte avellutat molt elegant i una forma que, com diu el nom científic llatí, pot semblar una cresta de gall. Fa una tavella allargada plena de petites llavors de color fosc. D’una d’aquestes llavors arribada de l’ Uruguai va sortir el nostre ceibo i en podem presumir força, ja que és un exemplar únic pels nostres verals. Tothom qui el veu florit en queda fascinat i pregunta quina mena d’arbre és aquell. Es pot reproduir de dues formes: o sembrant les llavors o per esqueix. Pot ser un elegant arbre de jardí que segur que cridarà l’atenció si us decidiu a plantar-lo.
Hi ha una bonica llegenda a l’ Argentina, que s’ha anat transmetent per tradició oral sobre aquest arbre. Explica el següent:
«Cuenta la leyenda que en las orillas del Paraná vivía una indiecita fea, de rasgos toscos, llamada Anahí. Aunque era fea, en las tardes veraniegas deleitaba a toda la gente de su tribu guaraní con sus canciones inspiradas en sus dioses y el amor a la tierra de la que eran dueños... Pero llegaron los invasores, esos valientes, atrevidos y aguerridos seres de piel blanca, que arrasaron las tribus y les arrebataron las tierras, los ídolos, y su libertad.
Anahí fue llevada cautiva junto con otros indígenas. Pasó muchos días llorando y muchas noches en vigilia, hasta que un día en que el sueño venció a su centinela, la indiecita logró escapar, pero al hacerlo, el centinela despertó, y ella, para lograr su objetivo, hundió un puñal en el pecho de su guardián, y huyó rápidamente a la selva. El grito del moribundo carcelero, despertó a los otros españoles, que salieron en una persecución que se convirtió en cacería de la pobre Anahí, quien al rato, fue alcanzada por los conquistadores. Éstos, en venganza por la muerte del guardián, le impusieron como castigo la muerte en la hoguera. La ataron a un árbol e iniciaron el fuego, que parecía no querer alargar sus llamas hacia la doncella indígena, que sin murmurar palabra, sufría en silencio, con su cabeza inclinada hacia un costado. Y cuando el fuego comenzó a subir, Anahí se fue convirtiendo en árbol, identificándose con la planta en un asombroso milagro. Al siguiente amanecer, los soldados se encontraron ante el espectáculo de un hermoso árbol de verdes hojas relucientes, y flores rojas aterciopeladas, que se mostraba en todo su esplendor, como el símbolo de valentía y fortaleza ante el sufrimiento.»
Tot i la cruesa d’aquesta llegenda una mica trista, els pobles que l’han anat transmetent de pares a fills no li donen a aquest arbre connotacions negatives sinó exactament tot el contrari. A tota la regió del Plata hi ha infinitat de llegendes, cançons i poemes dedicats a aquesta vistosa flor i també per això a l’ Argentina l’any 1942 la flor del ceibo va ser designada símbol nacional, en competència amb altres boniques flors que es troben allà i la van incorporar a l’escut del país juntament amb la gorra frígia, que ja des de l’època romana era el distintiu dels lliberts i per aquest motiu durant la guerra d’Independència dels Estats Units i també durant la Revolució Francesa va ser adoptada com a símbol de la llibertat.