divendres, 11 de novembre del 2016

227 AMICS

Si mireu el meu Facebook veureu que tinc en aquests moments 227 amics. Segurament que en algun moment fins i tot n’havia tingut algun més. Com podeu comprendre és impossible tenir tants amics de veritat. Facebook fa trampa i fa que anomenem amics a simples companys, coneguts, saludats o fins i tots a persones completament desconegudes que, per alguna circumstància ens han demanat «amistat» i els hem posat a la llista.
Això no tindria més importància si fóssim conscients que d’amics, en realitat, n’acostumem a tenir ben pocs i que del que es tracta és de no acabar de devaluar la paraula que aquesta xarxa social tan alegrement ha posat de moda. D’aquesta classe d’amics del Facebook me’n surten 227, però en podria tenir 5000. Tot és qüestió de posar-s’hi i començar a demanar de manera desaforada amistat a tort i a dret. ¿Recordeu quan el cantant brasiler Roberto Carlos cantava aquella cançó que es va fer tan popular «Yo quiero tener un millón de amigos»? Doncs si mireu la seva pàgina oficial de Facebook veureu que ja en té 5.852.364Com deia un: com per convidar-los a tots a fer una cervesa!
I, en canvi, considero que és molt important tenir amics. Però amics de veritat -i no pas d’aquests dels que parlava-; que no en cal gaires i aquí podríem fer bona aquella dita de «pocs i bons». No sempre és fàcil fer amics i encara és més difícil conservar-los. Anem tots molt atrafegats pensant en les nostres coses i en els nostres assumptes i no tots sabem perdre el temps en les coses que realment són essencials; en canvi, ens costa ben poc perdre’l en coses sense importància. Qüestió de saber triar… L’amistat pot néixer de diverses maneres. A vegades neix ja en la infantesa o en l’adolescència i perdura tota la vida. Altres vegades neix per casualitat en algun moment de la nostra vida simplement perquè dues persones tenen unes afinitats que fa que d’allà en neixin afectes perdurables sense saber ben bé com. La vertadera amistat és com un fil que es va estirant i estirant i no es trenca mai. Per lluny que estiguem físicament; per molt temps que passem sense veure’ns i fins i tot sense comunicar-nos gaire l’amistat pot perdurar d’una forma una mica misteriosa i sense que la puguem explicar. I tots necessitem aquell caliu, aquell lloc on sabem que serem escoltats i acollits si alguna vegada ho necessitem. I qui no ho necessita? Qui no necessita afectes, complicitats, carícies físiques o carícies a l’ànima?
Acabo de llegir una notícia que m’ha fet pensar com n’és de necessària l’amistat i com tots necessitem tenir el caliu d’algun amic. I si no és possible un amic, almenys l’afecte d’algú que se’ns acosti i que mostre algun tipus d’afecte amb nosaltres. La història tracta d’un adolescent anglès que es diu Ollie Jones i pateix l’anomenat autisme clàssic. Es tracta d’una forma moderada del trastorn que no el porta a comportaments compulsius, però retarda el seu desenvolupament. La seva condició fa que Ollie tingui pocs amics i, per tant, se senti sol. A punt de fer 15 anys, va escriure dues targetes d’aniversari per a si mateix. Hi posava:“De: Ollie. Per: Ollie. Per molts anys, Ollie! “. Quan la seva mare ho va llegir el seu cor es va encongir perquè reconeix que el seu fill no té amics perquè l’autisme és un trastorn complicat per poder tenir unes relacions normalitzades amb les altres persones. Llavors ella, des d’Exmouth (Regne Unit) va decidir compartir les targetes de l’Ollie a Facebook, esperant que algunes persones se sentissin motivades per enviar-li missatges al seu fill. Demanava que 10 o 12 persones li enviessin postals al seu fill pel seu aniversari. Deia així la nota que va posar el passat mes d’agot: “El meu fill és autista i complirà 15 anys. Li encanten les postals se’n va escriure algunes a si mateix. Som una família petita i no té amics … Em podeuajudar? Si tens una targeta vella al calaix, envia-liTens temps fins diumenge. Moltes gràcies “. Va afegir la direcció de la família i va esperar.
N’hi va haver prou en 48 hores perquè el post fos compartit més de 22 mil vegades i inspirés ni més ni menys que a 8 mil persones a enviar targetes d’aniversari a Ollie, a més d’un allau enorme de missatges a Facebook. Ah, i una ràdio local, commoguda per la història, va decidir reforçar la demanda de de targetes de la mare, multiplicant d’aquesta manera els resultats.
I van arribar postals del món sencer. El carter va haver de buscar el reforç d’un company perquè eren caixes i més caixes; i va dir-los que encara n’hi havia més al magatzem de Correus. Un detall: la gran majoria de les cartes i missatges enviats a l’Ollie provenien justament d’altres famílies amb algun membre que pateix autisme. “Només puc dir gràcies per la gentilesa, per l’amor i per la bona voluntat de tots, que és increïble. Moltes gràcies “, va dir la mare d’Ollie, emocionada i feliç.
Això no és encara amistat. però qui diu que d’aquest petit gest no en pugués sorgir alguna. A vegades justament ens falta aquest petit pas per tal de que sorgeixin amistats autèntiques….