dissabte, 30 de desembre del 2017

Molt mal any aquest 2017...



No podem pas dir que aquest any 2017 hagi estat bo per la majoria de catalans. Hem tingut un cop d’Estat històric. Com mai s’havia vist i com mai ens hauríem pogut imaginar. Almenys jo no m’ho imaginava pas... El PP, amb l’inestimable ajuda dels socialistes i Ciudadanos, han aplicat l’article 155 de la Constitució espanyola com mai s’havia fet, amb un criteri molt discutible segons bona majoria de gent del món del dret. Un article que han fet servir a la carta amb tot el desvergonyiment del món i amb Europa mirant cap a un altre lloc, com si la cosa no anés amb ells. Ja ens ho esperàvem una mica, però no pas tant, la veritat. Alguns encara crèiem que Europa era el bressol dels drets humans...

Espanya no té remei. Viuen en un altre temps. Viuen al passat.I no són capaços d’imaginar-se un altre futur diferent. Avui mateix ho ha demostrat »Marianito el corto» quan ens ha desitjat a tots «un feliz 2016» al moment d’inaugurar el pont de Rande a Pontevedra. Davant d’aquesta tropa no hi haurà altre remei que plantejar-nos la desobediència civil. Haurem d’obeir els drets humans i aquelles conviccions irrenunciables que tenim els demòcrates; però em sembla que no ens quedarà altre remei que desobeir els governs corruptes que ni creuen en els drets humans, ni sembla que vulguin fer res per creure-hi.

Des de fa molt temps se’ns està plantejant constantment el dilema entre legalitat i legitimitat. Ells creuen els la seva peculiar legalitat i nosaltres creiem en la legitimitat. Això mateix deia Mikel Zuluaga, activista de Ongi Etorri Errefuxiatuak que, junt amb Begoña Huarte,van ser detinguts a Grècia perquè miraven de portar 8 refugiats amagats en una autocaravana. Deia Zuluaga:"Unas concertinas cuyas hojas mutilan a la gente que intenta cruzar la alambrada pueden ser legales pero son realmente injustas e ilegítimas". I deia que aquesta mateixa argumentació i confrontació entre els dos conceptes es pot traslladar a altres espais de la vida política i social. A Catalunya en tenim un bon exemple.

Per defensar-nos de les injustícies que constantment hem sofert i que ens tocarà sofrir inevitablement (tal com preveiem que aniran les coses) no ens tocarà cap més remei que organitzar-nos per fer efectiva una desobediència civil com a últim recurs per sobreviure als atacs d’un Estat cada cop més feixista i per poder mirar de sobreviure i resguardar la democràcia. Ens tocarà buscar arguments nous,formes noves de vida i de lluita com ha vam haver de fer en temps de la dictadura franquista. Sembla que moltes formes sofisticades de feixisme es vagin estenent de mica en mica per Europa i també per EEUU i altres llocs del món. Estem en una època d’evident retrocés de drets humans. Europa no acull. Europa no mira. Europa no protegeix. Europa amaga el cap sota l’ala. Europa ha esdevingut una vergonya per als que creiem en la democràcia. Només cal veure com es tracta els refugiats a les fronteres i als camps d’acollida. Els cassos de discriminació i vulneració dels drets humans són tan freqüents que la llista es faria massa llarga.

Deia que aquest 2017 ha estat un mal any. Certament ho ha estat pels catalans i ho ha estat per a milers i milers de persones d’arreu del món. Hauríem de sentir vergonya de ser europeus i aquells que se senten espanyols també n’haurien de sentir vergonya. Alguns ja fa temps que no ens sentim espanyols i només sentim orgull de ser catalans perquè hem deixat de creure en aquesta Espanya cada cop més casposa, tancada i feixista. Si algú ha de salvar la situació seran totes aquestes organitzacions i grups que encara creuen en la solidaritat, en la llibertat i en la democràcia. Que encara en queda, per sort. Però hauran de desvetllar-se i reaccionar. Aquests grups, que en altres temps ocupaven places i que ara s’han establert còmodament als parlaments domesticats com submisos corders i en partits polítics sense suc ni bruc, s’han de reactivar i despertar-se. Serà la única forma de pensar que aquest any que estem a punt de començar pugui ser millor.

Des de l’esperança, us desitjo un bon any 2018 a tots els que teniu la paciència de llegir-me.


dimecres, 27 de desembre del 2017

Polítics hipòcrites



Hem passat Nadal, Sant Esteve i s’estan escolant els darrers dies de l’any. Dies de pau, diuen. Dies per deixar aflorar els sentiments humans més elementals. Però el Gobierno de España, jutges al seu servei i tutti quanti segueixen amb la seva dèria condemnatòria i fòbica. Aquí no hi ha hagut treva nadalenca... «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites... caurà damunt vostre la sang de tots els justos vessada arreu de la terra!» Això ho va dir Jesús que, per cert, va morir crucificat per defensar la justícia social, per trencar molts tabús de l’època, per atacar els mercaders del temple i per organitzar revoltes en contra del sistema i del poder establert. En una paraula: per sediciós.

Us sona una mica això de sedició, revolta, delicte d’odi i altres delictes atribuïts als Jordis i altres polítics catalans (delictes, per cert, que neguen centenars d’il·lustres juristes)? Aquí l’únic delicte d’odi el veig jo en alguns prohoms -alguns d’ells molt catòlics i molt beats-, molt amants d’una Constitució feta i interpretada a la seva mida i d’una llei que han convertit en llei de l’embut. Exactament com els fariseus del temps de Jesús -tant complidors de la llei, ells!- i que, com podem comprovar, la llavor ha anat reproduint-se al llarg dels temps. Els haurem de recordar a aquesta gentussa tan catòlica unes paraules del Papa: «És millor ser ateu que catòlic hipòcrita». Els que s’haurien merescut passar Nadal a la presó són aquests ministres del PP que amenacen cada dia i aquests jutges a sou del partit del govern. Ai, la hipocresia! No els fa mal als seus cors de pedra que, des de la mort del nen Aylan, hagin mort en aigües de la Mediterrània més de 7.000 immigrants; ni que els traficants de persones visquin el millor moment per al seu profitós negoci; ni que hi hagi més de 20.000 refugiats menors atrapats a Grècia; ni que estiguin sent víctimes d'explotació sexual; ni que els seus tribunals tombin lleis que afavoreixin els més pobres... El que fa mal als seus ulls i als seus sentiments, és haver de veure-ho. Per això giren la cara i es dediquen a mirar els delinqüents polítics catalans, a perseguir-los i a empresonar-los sense judici.

I el mateix que fan aquests corruptes i mafiosos polítics espanyols ho fan alguns polítics europeus a qui només interessa defensar de la manera que sigui el sistema vigent i els fa mal que es denunciï que l'Europa dels mercaders estigui deixant morir milers d'éssers humans sense moure ni un sol dit per evitar-ho. Els ofèn que s'assenyali que no s'han complert els compromisos dels Estats de la UE, que no s'estigui aplicant cap acord sobre la protecció dels drets dels infants, que no s'hagi fet res per canviar les polítiques migratòries ni per millorar mínimament la vida d'aquestes criatures que fugen de l'horror i de la guerra. Ai aquests Europa hipòcrita!

Som en temps de Nadal. Però a tots aquests fariseus, que encotillats en els seus esquemes ideològics defensen un sistema socioeconòmic cruel i despietat en el qual no importen les persones, demostren la inhumanitat que ens envolta. Són com aquells que diuen «no m'importa el que passi, mentre no em passi a mi, i mentre no ho hagi de veure...». No vull veure nens ofegats ni presons per a refugiats; no vull veure fam ni misèria; no vull veure dones colpejades, violades ni assassinades; no vull veure cues als menjadors socials ni a l'oficina de l'atur; ni a pobres dormint entre cartrons; no vull veure gent que se suïcida víctimes de la desesperació... No vull veure res. Prefereixo mentir sense escrúpols de cap mena i amb la consciència adormida, perquè així no he d'enfrontar-me a la realitat, als remordiments o l'evidència de que sóc un miserable incapaç de sentir empatia o compassió. S’han tornat immorals, mentiders, falsos i hipòcrites amb tota la barra del món però ja els és igual. Per a ells no hi ha Nadal ni hi ha res. Ells van sempre a la seva, aixafant caps, aixafant persones, aixafant sentiments i aixafant llibertats i democràcia. Som a Espanya, amics!. Som a l’Europa dels mercaders...




divendres, 22 de desembre del 2017

«Somos la puta ley»

Recordeu la notícia que es va publicar sobre l’altercat que van protagonitzar 7 policies nacionals (un d’ells el cap dels antiavalots) en un bar del Born de Barcelona en plena invasió de PiolinsEls amos del bar van haver de trucar als Mossos perquè almenys dos d’ells van arribar molt beguts (o fins i tot «alguna cosa més, segons alguns testimonis) i van produir una batussa monumental, amb molèsties als clients i destrosses al bar. Com que els amos eren italians, els nois van confondre l’italià amb el català i van exhortar-los de mala manera a que fessin servir el castellàa perquè «Barcelona es España» i perquè «Somos la puta ley aquí en Barcelona y aquí cerráis y abrís cuando decidamos nosotros!»Ho podeu llegir en aquest enllaç d’ El Periódico.
Aquest és el gran problema de «Rajoy y sus muchachos»; és el problema d’alguns altres partits d’àmbit espanyol, de molts periodistes madrilenys i d’una bona part de la societat espanyola que només coneix la realitat catalana a través del filtre que els posen. No viuen aquí i no saben res del que passa a Catalunya. S’han pensat que amb un 155 imposat a cops de porra i com un cop d’estat encobert ja ho tenien tot solucionat. Però res d’això els ha sortit bé i el problema català (problema per a ells) subsisteix i potser encara més gros.
Una bona part d’Espanya respira franquisme sociològic, cosa que a Catalunya ja no és així. Catalunya ja està en una altra etapa. Segueixen pensant que amb «la puta ley» ja en tenen prou i no s’adonen que aquest problema –tard o d’hora- l’hauran d’afrontar políticament. L’aposta al tot o res els ha sortit malament i ara veurem com se’n sortiran. El problema segueixen tenint-lo damunt la taula i més greu encara perquè l’han judicialitzat. I en un Estat on la separació de poders fa olor a podrit la cosa es complica. Ara ja no hem de témer només a un PP podrit per la corrupció. Ara, a més de la policia i la guàrdia civil, hem de témer la justícia amb una colla de jutges al seu servei i que interpreten les lleis i la constitució a la seva peculiar manera i en contraposició a com ho fan centenars de professors de dret, d’advocats i de les lleis de la majoria de països d’ Europa. El President Puigdemont pot passejar-se lliurament per tot el món menys per Espanya. Alguna cosa deu voler dir això i se n’haurien de donar vergonya si en tinguessin una mica.
Després de tots els recursos dels que han disposat; després del discurs de la por; després de l’ajuda d’un rei que s’ha posat descaradament al seu costat i en contra de moltíssims catalans; després del 155; després de l’ajuda inestimables de l’ IBEX 35 i després d’unes eleccions fetes a la seva mida –i perdudes-, segueixen tenint el problema sobre la taula i els «catalans de la ceba» seguim amb la mateixa idea i força més dolguts i ferits (per les porres i pel menyspreu). I fins i tot se n’hi han afegit alguns més. A parer meu, per tant, l’única sortida possible és que els grans partits d’àmbit espanyol s’adonin d’un punyetera vegada que han de fer fora el PP de la manera que sigui i que busquin algun camí de sortida, que no pot ser altre que polític, com ho faria qualsevol estat democràtic i modern. I a veure si Europa obre una mica els ulls i dóna un cop de mà. Ja seria hora…

dimecres, 20 de desembre del 2017

Ja ho tinc tot reflexionat

El meu dia de reflexió l’he fet servir per altres coses. ja ho tenia tot reflexionat. La meva esperança per demà és que, amb el nostre vot, es pugui acomplir la Declaració que els representants del poble de Catalunya van fet el dia 10 d’octubre. No ens posem terminis ni límits. El que hem de fer és tenir clar l’objectiu.
I que ben aviat puguin sortir de la presó els que hi són de manera injusta.



La Declaració dels representants de Catalunya : 10 d’octubre de 2017
Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món.
La justícia i els drets humans individuals i col·lectius intrínsecs, fonaments irrenunciables que donen sentit a la legitimitat històrica i a la tradició jurídica i institucional de Catalunya, són la base de la constitució de la República catalana.
La nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys d’història. Durant segles, Catalunya s’ha dotat i ha gaudit d’institucions pròpies que han exercit l’autogovern amb plenitud, amb la Generalitat com a màxima expressió dels drets històrics de Catalunya. El parlamentarisme ha estat, durant els períodes de llibertat, la columna sobre la qual s’han sustentat aquestes institucions, s’ha canalitzat a través de les Corts Catalanes i i ha cristal·litzat en les Constitucions de Catalunya.
Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d’intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica.
Des de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la política catalana ha tingut un paper clau amb una actitud exemplar, lleial i democràtica envers Espanya, i amb un profund sentit d’Estat.
L’estat espanyol ha respost a aquesta lleialtat amb la denegació del reconeixement de Catalunya com a nació; i ha concedit una autonomia limitada, més administrativa que política i en procés de recentralització; un tractament econòmic profundament injust i una discriminació lingüística i cultural.
L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament i el Congrés, i referendat per la ciutadania catalana, havia de ser el nou marc estable i durador de relació bilateral entre Catalunya i Espanya. Però va ser un acord polític trencat per la sentència del Tribunal Constitucional i que fa emergir noves reclamacions ciutadanes.
Recollint les demandes d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya, el Parlament, el Govern i la societat civil han demanat repetidament acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
Davant la constatació que les institucions de l’Estat han rebutjat tota negociació, han violentat el principi de democràcia i autonomia, i han ignorat els mecanismes legals disponibles a la Constitució, la Generalitat de Catalunya ha convocat un referèndum per a l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.
L’organització i celebració del referèndum ha comportat la suspensió de l’autogovern de Catalunya i l’aplicació de facto de l’estat d’excepció.
La brutal operació policial de caire i estil militar orquestrada per l’estat espanyol contra ciutadans catalans ha vulnerat, en moltes i repetides ocasions, les seves llibertats civils i polítiques i els principis dels Drets Humans, i ha contravingut els acords internacionals signats i ratificats per l’ Estat espanyol.
Milers de persones, entre les quals hi ha centenars de càrrecs electes i institucionals i professionals vinculats al sector de la comunicació, l’administració i la societat civil, han estat investigades, detingudes, querellades, interrogades i amenaçades amb dures penes de presó.
Les institucions espanyoles, que haurien de romandre neutrals, protegir els drets fonamentals i arbitrar davant del conflicte polític, han esdevingut part i instrument d’aquests atacs i han deixat indefensa la ciutadania de Catalunya.
Malgrat la violència i la repressió per intentar impedir la celebració d’un procés democràtic i pacífic, els ciutadans de Catalunya han votat majoritàriament a favor de la constitució de la República catalana.
La constitució de la República catalana es fonamenta en la necessitat de protegir la llibertat, la seguretat i la convivència de tots els ciutadans de Catalunya i d’avançar cap a un Estat de dret i una democràcia de més qualitat, i respon a l’impediment per part de l’estat espanyol de fer efectiu el dret a l’autodeterminació dels pobles.
El poble de Catalunya és amant del dret, i el respecte a la llei és i serà una de les pedres angulars de la República. L’estat català acatarà i farà complir legalment totes les disposicions que conformen aquesta declaració i garanteix que la seguretat jurídica i el manteniment dels acords subscrits formarà part de l’esperit fundacional de la República catalana.
La constitució de la República és una mà estesa al diàleg. Fent honor a la tradició catalana del pacte, mantenim el nostre compromís amb l’acord com a forma de resoldre els conflictes polítics. Alhora, reafirmem la nostra fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món i, en especial, amb aquells amb qui compartim llengua i cultura i la regió euromediterrània en defensa de les llibertats individuals i col·lectives.
La República catalana és una oportunitat per corregir els actuals dèficits democràtics i socials i bastir una societat més pròspera, més justa, més segura, més sostenible i més solidària.
En virtut de tot el que s’acaba d’exposar, nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació, i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya,
CONSTITUÏM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.
DISPOSEM l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
INICIEM el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant.
AFIRMEM la voluntat d’obrir negociacions amb l’estat espanyol, sense condicionants previs, adreçades a establir un règim de col·laboració en benefici de les dues parts. Les negociacions hauran de ser, necessàriament, en peu d’igualtat.
POSEM EN CONEIXEMENT de la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea la constitució de la República catalana i la proposta de negociacions amb l’estat espanyol.
INSTEM a la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea a intervenir per aturar la violació de drets civils i polítics en curs, i a fer el seguiment del procés negociador amb l’Estat espanyol i ser-ne testimonis.
MANIFESTEM la voluntat de construcció d’un projecte europeu que reforci els drets socials i democràtics de la ciutadania, així com el compromís de continuar aplicant, sense solució de continuïtat i de manera unilateral, les normes de l’ordenament jurídic de la Unió Europea i les de l’ordenament de l’estat espanyol i de l’autonòmic català que transposen aquesta normativa.
AFIRMEM que Catalunya té la voluntat inequívoca d’integrar-se tan ràpidament com sigui possible a la comunitat internacional. El nou Estat es compromet a respectar les obligacions internacionals que s’apliquen actualment en el seu territori i a continuar sent part dels tractats internacionals dels quals és part el Regne d’Espanya.
APEL·LEM als Estats i a les organitzacions internacionals a reconèixer la República catalana com Estat independent i sobirà.
INSTEM al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d’aquesta Declaració d’independència i de les previsions de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
FEM una crida a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la República catalana a fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un Estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives.
Els legítims representants del poble de Catalunya:
Barcelona, 10 d’octubre de 2017

dimecres, 13 de desembre del 2017

L’ou de la serp

Explica Daniel Closa, doctor en biologia, que els ous de les serps tenen una característica especial: podem veure a contrallum l’interior de l’ou. Això és degut a que la closca dels ous de serp no està mineralitzada com en el cas de les aus. Això fa que siguin molt més prims i flexibles. En realitat es pot observar com, a mida que l’embrió de la serp va creixent a l’interior, l’ou es va fent més gran ja que la membrana que el forma permet un cert grau d’estirament.


L’ou de la serp” és també el títol d’una pel·lícula d’Igman Berman que va ser molt popular allà als anys 70 i principis dels 80. L’acció se situa en l’Alemanya dels anys 20, quan els moviments socials que acabarien donant lloc al nazisme s’estaven gestant però ningú hi parava massa atenció. Hi ha una frase al film en què un dels personatges, el Dr. Vergerus, ho esmenta metafòricament: “Qualsevol pot veure el futur; és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format". Ens recorda això que ignorar els primers rebrots del feixisme (en aquell cas del nazisme) és una actitud profundament estúpida…, a no ser que siguis d'aquells que ja els va bé que la serp torni a sortir de l’ou. A través de la closca transparent de l'ou de la serp podem anar veient la gestació de la petita serpeta insignificant que arriba a resultar graciosa i fins i tot pot arribar a inspirar compassió. Per això, ens costa tant destruir-la en aquesta fase i impedir el seu naixement. Però un cop es produeix l’eclosió i surt de l'ou, ja és massa tard, el mal ja està fet i ningú pot aturar-lo, i el seu poder de destrucció va creixent.

M’ha fet pensar en aquesta pel·lícula -que vaig veure fa molts anys- el que està passant ara a Espanya i especialment això que han fet el PP, PSOE i Ciudadanos aplicant el 155 de la manera més barroera possible a Catalunya. Les actuacions indiscriminades del PP -amb la col·laboració inestimable de jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació, etc.- contra tot allò que pugui fer olor d’independentisme és l’inici d’un retallament de drets i llibertats que no sabem on pot acabar i que fa tot el tuf d’autèntic autoritarisme i que, com un ou de serp qualsevol, pot derivar clarament cap a un feixisme made in Spain. Una cosa semblant ja està passant també a altres llocs d’Europa, d’aquesta Europa de la que ens n’haurem d’avergonyir si segueix per aquest camí i algú no hi posa remei.

El nazisme va néixer per la combinació d’una sèrie de causes que es van donar totes alhora. A Europa han començat a sonar alarmes i es comença a observar actituds xenòfobes, racistes i intolerants pròpies de l’extrema dreta. Actituds que són com un ou de serp que alguns es miren amb indiferència i fins i tot amb una mica de simpatia. De tant en tant es pot llegir o escoltar opinions de gent que diries que és assenyada, però que no difereix gaire d’actituds clarament feixistes: «els estrangers no hi han de fer res aquí; no hem d’acollir refugiats perquè ja tenim prou problemes a casa nostra». Els pobres i desgraciats no hi han de fer res en aquesta societat i són considerats els nostres enemics que hem d’amagar, empresonar o deportar sense cap tipus de remordiment». Sembla que Europa no en vulgui fer cas i anem tolerant cada dia com la cosa més normal que els carrers s’omplin d’elements d’extrema dreta que es creuen amb dret a tot perquè les policies cada dia els toleren més coses. És com una combinació de virus infecciosos que, si ataquen tots a l’hora aquest cos debilitat que s’ha tornat Europa pot acabar tot molt malament: depressió econòmica i social, atur, por generalitzada a la immigració, indiferència creixent davant la injustícia i cada cop menys valor per la defensa dels drets humans, etc. pot ser un còctel molt explosiu que després no podrem aturar.

Els que creiem en la democràcia, en la no-violència, en els drets humans em sembla que aviat estarem en inferioritat de condicions. De moment veiem líders socials i polítics catalans a la presó, que clarament no hi haurien de ser; i, en canvi, gent corrupta fins al moll de l’os que hi hauria de ser campant tan alegrement i fent el fatxenda tan tranquils. És el món al revés.


dilluns, 11 de desembre del 2017

Espanya fa figa

Ho llegia fa ben pocs dies en un article de Carmen Moraga a eldiario.es : «El Congreso renueva los móviles a los diputados por iPhones de última generación».
D’entrada no semblava una notícia res de l’altre món. Hi han empreses que posen un mòbil a disposició dels seus treballadors, tot i que moltes d’elles els indiquen clarament que només els poden fer servir per temes exclusivament relacionats amb la feina. Fins aquí, doncs, la notícia no em va cridar massa l’atenció. Però, mentre anava llegint, m’anava esparverant, m’anava enfurismant i m’anava estirant els pocs cabells que tinc. I tot això perquè l’escrit anava explicant que «la Cámara ha informado a través de una circular a los parlamentarios que tienen la posibilidad de sustituir gratuitamente su actual terminal por un Iphone7 32 GB, que tiene un precio en el mercado de 700 euros». «Sus señorías también tendrán la opción de quedarse con los antiguos iPhones 6S 64 GB por solo 125 euros». «El presupuesto que el Congreso contempla para los dos próximos años en telefonía móvil se acerca a los 1,6 millones de euros».
Si encara us voleu indignar una mica més, us aconsello que aneu a la notícia i la llegiu detingudament. Perquè, en un país immers en una crisi de cavall des de fa anys, amb un deute impossible de pagar i que la majoria d’economistes no hi veuen una sortida clara, jo em pregunto com es poden seguir malversant diners de la forma que ho fa aquest govern. Si, ja sé que això dels telèfons dels diputats és no-res comparat amb línies d’ AVE sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes (tot pagat amb diners públics i segurament fet perquè uns quants se’n poguessin aprofitar).
Però si aquests il·luminats que governen Espanya no s’adonen que la taxa d’activitat és de les més baixes d’ Europa; que l’atur segueix sent molt alt i els sous molt baixos; que han buidat la caixa de les pensions i que hauran de fer mans i mànigues per poder seguir pagant-les i mantenint-les més o menys dignament; que hi ha 3,3 milions de persones que treballen però que, així i tot, els costa arribar a fi de mes i estan en rics d’exclusió social..., si no s’adonen de que no poden malgastar els diners, vol dir que tenim uns governants inútils totals.
Per a mi el mal està en què una gran majoria de polítics són gent que no ha hagut de suar gaire per guanyar els diners per viure i, per tant, no sap mesurar el valor que la gent comú els dóna. La majoria de famílies han de fer molts números per arribar a fi de mes i, com a molt, mira d’estalviar una mica per si venen mal dades. La majoria de famílies s’ho han de pensar dues vegades abans de canviar el mòbil, o el cotxe o els mobles. Es veu que als nostres polítics això no els preocupa gaire i ens poden mentir alegrement dient que «estamos en el buen camino»o «que España va bien». Els polítics que ens governen viuen a la lluna perquè la realitat que ells prediquen és totalment diferent de la que viu la majoria de gent del carrer. Molts joves ja han perdut qualsevol esperança de poder treballar o, si poden fer-ho, han d’agafar feines-escombraria (cada cop hi han contractes de tres o quatre hores setmanals). Segons l’EPA (Encuesta de población activa) hi ha 2.314.000 persones que porten més d’un any sense treballar i que en 1.400.000 llars tots els membres actius laboralment estan a l’atur....
amb tot aquest panorama ells van regalant tan alegrement  Iphones d’última generació a persones que segurament que se’ls podrien comprar ells sense gaire esforç. Espanya fa figa econòmicament i moralment. Spain is different!









divendres, 8 de desembre del 2017

Taronges podrides (Ciudadanos, Rivera, Arrimadas…)

Que CIUDADANOS (C’s) és un partit estrany (per dir-ho d’alguna manera) ja ho sabíem des del mateix moment en què el van fundar. Que a Ciudadanos hi ha anat a parar tot un seguit de gent rebotada d’altres partits, gent que aprofita l’ocasió per situar-se en un partit nou i a qui prometen l’oro i el moro; gent que no es pot situar en un partit tradicional com el PP perquè allà els llocs van molt buscats i el pedigrí compta molt, també ho sabíem. Ciudadanos és un partit de gent sense ideologia que es ven fàcilment al millor postor o, si voleu, gent que es presta fàcilment a ser comprada pel capital. Ho veiem a l’hora de les votacions de les lleis que s’han d’aprovar al Congrés dels diputats; Ciudadanos és ple de gent desenganyada -amb moltes pedres al fetge i molta bilis- procedent d’altres partits i que espera tenir en aquest partit algun futur i algun guany econòmic o d’alguna altra mena.
Sempre diuen que ells no són corruptes. El cert és que no han tingut gaires ocasions per demostrar-ho perquè fins ara no han governat pràcticament enlloc. Però de mica en mica es van descobrint cosetes, com les que explica en un llarg però interessant article  Matthew Parish , article que podreu llegir traduït AQUÍ i que revela una obscura trama de corrupció a gran escala, que vincula a Jean Claude Juncker, la Comissió Europea amb la creació i finançament del partit polític CIUDADANOS amb fons públics europeus desviats de forma corrupta i fosca, molt fosca.
L’article ha estat escrit per Matthew Parish a la seva pàgina web. El Dr Matthew Parish és advocat i estudiós de les relacions internacionals, els conflictes ètnics i la guerra civil, i ex membre del personal de manteniment de la pau de les Nacions Unides. Ell diu clarament que aquest escàndol de corrupció majúscul vincula foscos poders de la Unió Europea, finançament del feixisme a Espanya, l’Opus Dei, el Partit Popular i la creació i finançament del partit Ciutadans i és la mostra definitiva de per quina raó la Unió Europea, controlada per una màfia corrupta, amb Juncker al capdavant (un personatge extremadament corrupte, fill i gendre de nazis) actua com actua.
El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, s’acaba de comprar un xalet de més d’un milió d’euros en un dels barris més prestigiosos de Madrid però el seu partit veta que els espanyols puguin ingressar com a mínim 800 € al mes i, entre ells i el PP, utilitzen la Mesa del Congrés per segrestar més de 30 lleis de caràcter social o políticSón projectes de llei aprovats per la cambra baixa, però que fan per manera que el termini d’esmenes es prorrogui de forma continuada, retardant així el seu debat en comissió. La majoria són iniciatives de caràcter social, com la pujada del salari mínim, la derogació de la llei mordassa o la recuperació de la justícia universal.
I si a Madrid hi tenim el tal Rivera, aquí a Catalunya hi tenim l’Inés Arrimadas, cap de llista de Ciutadans a les eleccions del proper 21-D i que avui mateix a Lleida ha deixat anar que “és l’hora de la gent normal, dels ciutadans” i ha criticat els independentistes que no respecten les resolucions judicials o s’indignen quan els citen a declarar. Nosaltres devem ser els anormals o els subnormals, paraula que fa servir un altre conspicu membre de Ciudadanos com és Javier Nart. Aquesta tal Arrimadas ha defensat avui a Lleida un nou impuls del canal Segarra-Garrigues (que em consta que no sap què és ni on és) quan a Madrid no se n’han preocupat mai gens ni mica.
I parlant dels Arrimadas caldria que la gent sabés unes quantes coses d’aquesta família. Rufino Arrimadas, pare d’Inés Arrimadas, va néixer l’any 1937 (actualment té 80 anys). És fill d’un poble de Salamanca, va estudiar dret i es va fer policia. La seva dona té uns 74 anys. El varen traslladar a principis dels seixanta a Barcelona i d’entrada varen viure al carrer Loreto i poc desprès es traslladaren a un pis de la Plaça Tetuan, damunt mateix de l’avui desaparegut Bar Tetuan. Va ser policia de la científica i col·laborador de la Brigada Social dels germans Antonio i Vicente Juan Creix i home de confiança de Tomas Caricano Goñi. Aquest fet li va permetre exercir dues tardes a la setmana d’advocat de gent lligada al règim franquista. Va participar en diferents i múltiples accions policials en la universitat, sindicats, etcètera. Per una bufetada impactant a un estudiant li varen posar el sobrenom de «el correo» (les repartia gratuïtament i a l’engròs). Va ser company i íntim amic d’un tal Calleja i sobretot del petit dels Creix, Vicente. Va fer nombrosos peritatges i informes que varen portar a molta gent a la presó, sent molts d’ells innocents. Era un furibund seguidor del Real Madrid i gran admirador d’en Fraga Iribarne. A casa seva Franco era un Déu. Al seu despatx, a part de la bandera espanyola hi té varies fotografies d’ell, amb la dona i els fills, amb el dictador Franco . Franquistes a morir i encara ho són ja que dos dels fills són membres de la Fundación Francisco Franco. Quan el seu amic Vicente Juan Creix va caure en desgracia es va fer militant actiu de UCD. Martin Villa i ell foren enconats enemics. També va ser molt amic d’en Pablo Porta.
A l’any setanta, degut a una amenaça molt creïble i a instàncies de la dona, va abandonar la carrera policial i es varen traslladar a Jerez de la Frontera, on va néixer l’ara famosa Inés. El seu cosí Moisès els va arreglar la vida exercint d’advocat. L’Inés és el cinquè fill i el seu padrí el famós Moisés Arrimadas, delegado nacional de la vivienda a Cádiz, jefe nacional del movimeiento, governador civil de Cuenca i d’Albacete, i procurador en Cortes quatre legislatures per elecció directa del Caudillo.
Expliquen que Rufino en la seva vida privada era un home jovial, però molt desconfiat i sorrut amb els desconeguts. Tenia molt mala llet, intervenia poc, més aviat feia d’espectador. Els veïns d’habitatge el respectaven, va arribar a parlar el català ja que els germans Creix el parlaven quasi sempre. Per culpa dels seus informes varen empresonar polítics que avui ja són a la reserva com Isidre Moles, Andreu Abelló, Joan Raventós, etcètera. Coll i Alentorn també el va patir. 
Diuen els seus companys i els que el van conèixer que tenia un pico de oro. Es veu que aquesta qualitat l’ha heretat la seva filla Inés. No sé si altres qualitats i altres defectes també…

dimecres, 6 de desembre del 2017

Una “ñorda” de Constitució

No coneixia la paraula castellana “ÑORDA” fins que avui l’he llegida i, per tant, no m’ha tocat més remei que anar-la a consultar al diccionari i, oh sorpresa!, no l’he trobada al diccionari de la RAE -que és on acostumo a consultar les paraules castellanes. Però sí que he vist que la recullen altres diccionaris, potser no tan puristes però molt més pràctics, com un vulgarisme dels molts que fem servir a diari. Ñorda no vol dir altra cosa que “mierda, caca , excremento o deshecho”.
Exactament això és el que ha resultat ser la Constitució Espanyola del 1978, vista en perspectiva després d’una colla d’anys. No dubto que potser va servir durant una època. No dubto que la van haver de fer dins de les limitacions que aquell moment imposava, amb els militars darrere la porta. No dubto que fins i tot té alguns punts prou positius. Però s’ha fet vella, no s’ha volgut retocar i no s’ha adaptat als temps que vivim i a la realitat d’aquest conglomerat de pobles que en diem España. I ara, per a molts, ja és massa tard i ja no la volem. Si ara la volen canviar em sembla que ja no hi són a temps perquè una Constitució que dóna prioritat a la dèria que sempre han tingut entre seia i seia els espanyols –“la unidad de España”- ara ja no serveix perquè pensem en una república. Tota una altra cosa, vaja!.
Sempre han cregut que aquest concepte de la “unidad de España” és fonamental i ja Franco hi creia amb els ulls clucs. Pensen que la gran majoria dels que ells consideren espanyols hi creuen, tot i que no s’han atrevit mai a preguntar-ho. Ho van posar amb lletres d’or a la Constitució i aquí està com si fos una veritat de fe immutable. Com si Déu ho hagués esculpit en taules de pedra i ho hagués inspirat de la mateixa manera que va donar els 10 manaments a Moisès. L’Espanya franquista i la postfranquista actual (el blog del 155) sempre ha tingut com un dogma de fe aquest principi i, per tant, una certa prevenció en qüestionar aquesta veritat de fe en qualsevol de les formes possibles. Fins i tot aquests nois tan “esquerranosos” i tan republicans de Podemos l’accepten amb els ulls clucs.
No és d’ara la cosa. Han acceptat allò que el 7 de desembre de 1933 ja va deixar clar la Falange Española en el seu punt inicial:

Falange Española

Puntos iniciales

 1. España

FALANGE ESPAÑOLA cree resueltamente en España.
España no es un territorio.
Ni un agregado de hombres y mujeres;
España es, ante todo, una unidad de destino;
Una realidad histórica;
Una entidad, verdadera en sí misma, que supo cumplir –y aún tendrá que cumplir– misiones universales.
* * *
Por lo tanto España existe:
1º Como algo distinto a cada uno de los individuos, y de las clases y de los grupos que la integran.
2º Como algo superior a cada uno de esos individuos, clases y grupos, y aún al conjunto de todos ellos.
* * *
Luego España, que existe como realidad distinta y superior, ha de tener sus fines propios.
Son esos fines:
1º La permanencia en su unidad.
2º El resurgimiento de su vitalidad interna.
3º La participación, con voz preeminente, en las empresas espirituales del mundo.
En el moment en què molts han qüestionat aquesta veritat de fe, s’han esverat i han començat a sortir al carrer amb les mans al cap per manifestar-se contra els anhels d’independència de tanta i tanta gent. Han vist com alguns s’han atrevit a qüestionar els seus principis i no han dubtat a remoure tota la maquinària de què disposen, a treure banderes “rojigualdas”(algunes amb el pollastre), símbols passats de moda i a treure del bagul dels records personatges de tota mena. Inclús vam poder veure un inefable Vargas Llosa o un José Borrell arengant la multitud i dient que els independentistes eren uns “conspiradors” i clamant per la llibertat (la seva i no pas la de tots).
Hem pogut veure aquest senyor grassonet que fa de ministre de defensa amenaçant a tort i a dret en un homenatge a la guàrdia civil, dient que aquells que han ofès al cos benemèrit i insultat als seus membres pagaran indefectiblement la seva traïció. Hem pogut veure un munt d’espanyolistes escridassant els Mossos d’Esquadra per no haver reprimit prou (segons ells) el dia del referèndum “il·legal”. Hem pogut escoltar al president Rajoy dient que qui ha violat la llei haurà d’atenir-se a les conseqüències i Albert Rivera, dient que la paciència s’ha esgotat. I hem pogut veure també un rei afiliat al PP, animant a repartir estopa als independentistes (què s’han cregut!). I, finalment, quan han esgotat la seva infinita paciència, s’han inventat i aplicat discrecionalment un 155 a la seva mida amb l’ajuda inestimable del poder judicial que ha seguit punt per punt tots els seus dictats.
Hem escoltat dues mil vegades a totes les TV espanyoles que l’independentisme català és un cop d’estat, que és il·legal i que les conseqüències seran greus. I, certament, han buscat la manera de dur-ho a terme sense que els pugessin els colors a la cara. Hem pogut escoltar un munt d’experts de la seva corda dient que una Catalunya independent seria un país arruïnat i una realitat política i econòmica inviable. Hem vist com s’ha incentivat d’amagat, amb pressions i facilitats de tota mena, que algunes grans empreses abandonin Catalunya amb l’espantall del separatisme.
Hem pogut escoltar un munt de vegades la versió de que el primer d’octubre van ser els guàrdies civils i la policia els agredits i no la pobra gent que només volien votar i que eren considerats poc més que criminals. Hem pogut escoltar els crits fanàtics de “a por ellos” “soy español, español, español” mentre una pilota de goma treia l’ull d’un noi, la sang rajava pel rostre d’una dona o del cap dels joves i s’arrossegaven per terra les persones a cops de peu sota la mirada freda d’uns nois que no ha tingut cap més somni a la seva vida que el de ser guàrdia civil o policia.
Una Constitució que empara aquest tipus de coses no és més que una ñorda. Hem vist amenaces, amenaces i només amenaces. No hem vist cap intent de diàleg, cap proposició d’una sortida política, cap intent seriós de fer d’ españa un país diferent. Només hem vit venjança, porres, cops, sang i empresonaments com en qualsevol dictadura bananera (que és el que s’ha convertit España). Aquesta España que se la quedi i s’hi quedi aquell que vulgui. Una bona colla de catalans no la volem.