dijous, 2 de febrer del 2017

Sentir-se indefens

Un dels contes preferits de JORGE BUCAY es titula “El elefante encadenado”Hi he pensat inmediatament quan he vist la foto d’aquest cavall. Copio a continuació el conte per aquells que no els coneguin.
De pequeño me gustaba el circo. Me encantaban los espectáculos con animales y el animal que más me gustaba era el elefante. Me impresionaban sus enormes dimensiones y su fuerza descomunal. Después de la función, al salir de la carpa, me quedaba extrañado al ver el animal atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que le aprisionaba una de las patas. La cadena era gruesa, pero la estaca era un ridículo trozo de madera clavado a pocos centímetros de profundidad. Era evidente que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo también podía tirar de aquel minúsculo tronco y huir.
¿Por qué no la arranca y se escapa? —pregunté a mis padres.
Me contestaron que era porque estaba amaestrado. La respuesta, sin embargo, no me satisfizo. «Si estaba amaestrado, ¿por qué lo tenían atado?». Pregunté a parientes y maestros y pasó mucho tiempo, mucho, hasta que alguien que resultó ser un sabio me dio una respuesta convincente: «El elefante del circo no se escapa porque está atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño ».
Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.
A menudo a las personas nos pasa lo mismo. Vivimos encadenados a estacas que nos quitan libertad. Pensamos que «no podemos» hacer tal cosa o tal otra sencillamente porque un día, hace mucho tiempo, lo intentamos y no lo conseguimos. Entonces nos grabamos en la memoria este mensaje: «no puedo y no podré nunca». Esta creencia autoimpuesta nos ha limitado desde entonces y no la hemos cuestionado más. Seguramente ahora somos más fuertes y estamos más preparados, pero aquel recuerdo nos frena a la hora de intentar liberarnos.
El filòsof John Dewey ja deia que una societat lliure ha de produir persones lliures; o sigui, persones amb capacitat d’elecció i de descenniment per comprendre el que passa i el que els passa. Persones que que siguin capaces de canviar la seva situació si així lliurament ho decideixen. No han de ser persones que es regeixin pel que s’anomena «la indefensió apresa», terme que fa referència a la condició d’un ésser humà o un animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i tenint oportunitats, per canviar la seva situació. És trist que encara hi hagi un munt de persones que siguin incapaces de tenir el control de la seva situació vital per culpa de que els hagin fet creure que no poden fer res i que tot ha de seguir igual per sempre més.
El PP ens vol fer creure als catalans que no podem canviar la situació en la que estem. Fins i tot diuen més: que ells no poden ni volen canviar-la. Per tant, haurem de pensar que la única alternativa serà voler canviar-la nosaltres mateixos i no acceptar més com a «inevitable» l’actual situació. La seva consigna és que ens hem de resignar a seguir com estem i que , fem el què fem, no servirà de res perquè ells miraran d’evitar-ho com sigui. Saben que tenen el poder de la majoria i que poden evitar qualsevol legítima aspiració que surti dels seus esquemes i que a base de lleis i decrets convertiran en il·legítima.
Per tant, em faig algunes preguntes: Hem de ser elefants encadenats tota la vida sense poder elegir el nostre destí? Quina sortida tenim per canviar aquesta situació si se’ns barren tots els camins? Es pot parlar de democràcia en una situació com aquesta o més aviat hem de parlar d’autocràcia? Per què es mira en lupa determinades persones i s’ignoren altres que estan fent exactament el mateix? La llei és igual per a tothom, tal com ens prediquen contínuament?…