José
Martí,
l’apòstol de la independència de Cuba, va dir en un discurs en
homenatge a Adolfo Márquez Sterling,
periodista cubà que va lluitar
aferrissadament contra el colonialisme espanyol: «Porque
el hombre que clama, vale más que el que suplica: el que insiste
hace pensar al que otorga. Y los
derechos se toman, no se piden; se arrancan, no se mendigan».
Arribats a un cert punt, hauríem
de tenir present aquest principi si no volem perdre la dignitat que
tenim com a persones i com a poble. Quan s’ha procurat fer tot el
possible per fer les coses dins de la llei; quan s’han intentat
canviar lleisi que creiem injustes; quan ja no hi han més sortides
dignes per a fer fer valer els nostres drets hem de creure que l’únic
camí ja no és demanar-los, sinó prendre-nos-els. I no
necessàriament s’ha de fer de forma violenta, sinó que hi han
moltes formes pacífiques i imaginatives. I em sembla que serà
exactament això el que ens caldrà fer, vist com transcorren les
coses.
És
clar que podrem podem parlar de conflicte de drets i és clar que ni
els mateixos juristes s’acaben de posar d’acord en aquest
terreny. Però almenys hauríem de tenir la possibilitat de
discutir-ho. S’hauria de poder parlar de tot i s’haurien de poder
posar en qüestió cert temes que no són de cap manera intocables ni
«paraula de Déu». Els drets humans es
defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats,
institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota
persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de
garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen
independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del
país o regió en el que habita i de factors com l'estatus, l'ètnia,
la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l'individu en
qüestió. D'ençà a finals del segle XVIII es comença a
concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la
persona. No poden ser concedits, limitats, canviats o venuts i tan
sols poden ser assegurats o violats.
Quan
un govern arriba al punt de que la única sortida que troba a una
reivindicació de la majoria d’un poble és la negació i
l’amenaça, malament rai! L’amenaça i la por són els principals
enemics de la llibertat i hem arribat a un punt que l’estat
espanyol únicament es val de l’amenaça de la por. I ho fa a
través de tribunals manipulats i forçant el dret i les lleis a
favor seu. Ho fa amenaçant, manipulant, fent servir les mateixes
eines que sempre fan servir els escanyapobres: l’amenaça, la por i
les pràctiques mafioses. Un mal camí aquest de l’extorsió fent
ús de la força, del poder, dels tribunals coaccionadors, exigint,
imposant, multant, judicialitzant, etc... perquè aquesta actitud no
fa més que radicalitzar els conflictes i la lluita.
La
por és un recurs que s’ha fet servir molt sovint al llarg de la
història. Els dictadors en saben molt d’això. Però no només
ells; ho fan servir certes empreses, certs governs que es diuen
democràtics però que no en són gens ni mica; ho fan servir
institucions i persones diverses que tenen poder. La por produeix
angoixa perquè et posa davant d’un perill real o imaginari i no
sempre tendim a reaccionar adequadament.
El que estem veient aquests dies en el
judici
del 9-N
que es desenvolupa al Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya i
que pretén aclarir si hi va haver o no delicte de l'expresident
de la Generalitat Artur Mas i
de les exconselleres
Joana Ortega i Irene Rigau en
aquell procés participatiu, és exactament això: la pretensió d’un
judici fet per un tribunal-titella que, fent veure que fa un judici
d’acord a la llei, no fa altra cosa que fer un judici polític fent
servir conceptes com "delicte", "acció il·legal",
"desobediència", "prevaricació", "saltar-se
la llei"... consideracions totes elles gens tranquil·litzadores
per al comú dels mortals. Pretenen donar una lliçó a uns quants
per tal de fer por a la majoria.
Influents
diaris estrangers,
referint-se
al judici a Mas, Ortega i Rigau, expliquen als seus lectors, les
excepcionals circumstàncies que han assegut al banc dels acusats
tres governants que no han fet més que iniciar un procés
participatiu en el qual inicialment i per unanimitat els fiscals del
TSJC van considerar que no hi havia delicte. Si ho comparem amb els
diaris, ràdios i televisions de Madrid no hi ha color Ells ja saben
d'avant-mà el resultat i fins i tot un s’atreveix a titular en
primera plana:"Veredicte
per unanimitat", donant
per suposat que la sentència serà condemnatòria. Això és
periodisme? Això és un país on hi impera la democràcia? Això no
són pressions, ells que parlen de les pressions que fem els
catalans?.
Jo
no hi vull viure en un país on es donen aquestes coses...