Andrés
Torres Queiruga
és un teòleg gallec molt
interessant. Té un llibre que es titula
«Repensar
la resurrección»
(Trotta, Madrid 2003), on
fa un intent molt interessant per
reflexionar i reinterpretar el que és el nucli de la fe cristiana:
la resurrecció de Jesús. Vull
aportar, en aquests dies sants per als creients, algunes de les seves
reflexions.
Ja
des del primer moment, les primeres comunitats cristianes van tenir
aquesta preocupació -com
bé ho reflecteixen els escrits paulins-,
preocupació que
s’ha anat estenent
fins avui. El nucli
de la fe cristina ja
de bon principi va consistir
en creure i tenir la
convicció vital de
que la mort de Jesús a la creu no va ser la darrera cosa sinó que
ell seguia viu d’alguna manera i
que, tot i que d’una manera distinta, ell en persona segueix viu,
present i actuant en la comunitat cristiana i en la història humana.
Pels creients això significa que el destí de Jesús és el nostre
destí, l’il·lumina i ens dóna l’esperança de què el Déu de
Jesús és el «Déu de vius» que, com a Jesús, ressuscita tots els
morts. En conseqüència, la resurrecció demana i possibilita un
estil específic de vida que, marcada pel seguiment de Jesús, és ja
«vida eterna».
Els
estudis bíblics i els canvis culturals que s’han anat produint ha
fet que s’hagi posat fi d’una vegada a la lectura literal dels
textos bíblics i que ja no podem anar-hi a buscar una acta notarial
del que va passar, però sí que hi podem trobar un sentit nou
darrere de la lletra. Ara tenim una nova cosmovisió que ens obliga a
llegir la resurrecció en coordenades diferents a les proposades en
la seva versió original. Per sort, s’ha produït un enorme canvi
entre un manual de teologia preconciliar i un tractat actual en la
manera de veure la resurrecció, tan en l’aspecte quantitatiu com
qualitatiu.
Ara
ja ningú mitjanament seriós confon la resurrecció
amb la revivificació
o retorn a la vida d’un cadàver. Per tant, ningú la posa en
paral·lel ni se la confon amb les «resurreccions» vàries
que surten a la Bíblia. La resurrecció de Jesús, la vertadera
resurrecció, significa un canvi radical en l’existència, en la
mateixa manera de ser: una manera transcendent, que suposa la comunió
plena amb Déu i escapa per definició a les lleis que regeixen les
relacions i les experiències en el món empíric. Per
això ja no la podem comprendre sota la categoria de miracle,
puix
en si mateixa no és perceptible ni verificable empíricament. Fins
al punt que, per aquesta mateixa raó, fins i tot es reconeix de
manera quasi unànime que no es pot qualificar de fet
històric. La
qual cosa no implica, és clar, negar la seva realitat, sinó més
aviat insistir en
el fet que
és una altra realitat: no mundana, no empírica, no verificable per
mitjà dels sentits, de la ciència o de la història ordinària.
Tots
nosaltres podríem donar fe d’experiències personals ben reals i
que de cap manera podríem demostrar empíricament. I no podem
demostrar ni la mateixa experiència ni el com s’ha produït. Hi ha
experiències que van molt més enllà del món real, demostrable,
empíric. Hi
ha experiències misterioses, indemostrables i totalment reals perquè
estan fora de les lleis mundanes. Només es poden intuir fent servir
el que en podríem dir la «lògica de la llavor»: qui podria, si no
fos que ho podem comprovar a
posteriori,
veure com és possible la continuïtat entre l’aglà i el roure?.
Ja ho va dir Sant Pau: «Amb
la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos
corruptible, i ressuscita incorruptible; se sembra un cos sense
honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de
força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual.
Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos
espiritual» (1
Cor 15, 42-44).
BONA
PASQUA A TOTS!