Diego Bedoya, germà de la Creu Blanca, assassinat a Veneçuela.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan escoltem els discursos del President de
Veneçuela, Nicolás Maduro, parlant de conspiració
internacional i de com els enemics exteriors volen acabar amb la
revolució bolivariana, em sembla escoltar la mateixa vella i tronada
cançó que fan servir sempre els dictadors i els populistes de tots
els temps, que són incapaços de fer autocrítica i no reconeixen
mai els propis errors i no fan més que projectar-los cap als altres.
Els discursos d’aquesta mena de governants ja només fan riure -o
plorar de tristesa- i provoquen la befa del poble. Són discursos
buits, plens de mentides, de falses promeses, d’un patriotisme
fals i d’una realitat distorsionada. Discursos que ja ningú es
creu perquè contrasten massa amb la dura realitat que toca viure
cada dia a un poble sofrent.
Veneçuela és a tocar del precipici i en
qualsevol moment pot esclatar una guerra civil, si no canvien les
coses de forma immediata. La societat no aguanta més el caos, la
pobresa i la gana que els ineptes governants d’aquest país han
instal·lada a un sofert poble que, com sempre, en reben les
conseqüències els més febles.
Ahir vaig tenir ocasió d’escoltar en viu i en
directe la narració d’un germà franciscà de Creu Blanca del
Castell del Remei que havia estat a Veneçuela no fa gaire. Ens
contava el que va passa en una casa d’acollida de gent gran i de
discapacitats que l’orde religiós té a La Victoria
(Veneçuela). Resulta que el diumenge de Rams el germà Diego
Bedoya -el superior que regentava aquesta casa- va ser víctima
de l’extrema situació d’inseguretat i violència que viu el
país. Durant la nit va sofrir un atracament i van trobar el seu cos
decapitat al despatx del centre, on també s’hi van trobar a faltar
objectes, diners i aliments. Segons explicava aquest germà, que té
fil directe amb la gent d’allà, la situació dels seus centres i
de milers i milers de persones és una situació extrema: no tenen
aliments, ni medicines, ni les coses més essencials per viure de
forma digna. En molts casos no es poden aconseguir ni amb diners
perquè no hi ha la majoria de coses bàsiques per a viure.
Escoltar Maduro i escoltar aquestes
narracions terribles de primera mà fa que hom es posi a comparar i a
pensar com encara tenen l’atreviment d’obrir la boca per intentar
fer creure les seves mentides. A Maduro ja no se’l creu ningú, com
no es creuen a Castro a Cuba, ni a tants líders populistes
que volen tapar la realitat amb mentides. En aquests països només
viuen mitjanament bé aquells que s’ajoquen sota l’ombra del
partit. La corrupció i les corrupteles de tota mena són el pa de
cada dia i quan en els seus discursos invoquen contínuament la
pàtria, la gent riu per no plorar. De quina pàtria parlen? La seva
pàtria no és res més que la seva butxaca perquè aquesta mena de
gent de patriotes no en tenen res.
Però, desgraciadament, no passen només allà
aquestes coses. Aquí també en sabem alguna cosa d’aquesta mena de
porqueria i les clavegueres cada dia baixen més plenes de merda.
Alguns patriotes han mostrat públicament les vergonyes davant de
jutges i tribunals i des de fa una temporada també aquí són el pa
de cada dia aquest tipus de notícies. També aquí tenim una colla
de patriotes que, quan s’omplen la boca amb frases patriòtiques,
ja no commouen ningú. Aquests dies veiem com mig PP s’ha d’asseure
davant de jutges i l’altre mig és a la presó. I serien molts més
si no tinguessin comprades i lligades de mans i peus institucions que
haurien de ser independents però que no ho són de cap de les
maneres. Les paraules i les promeses d’aquests criminals
encorbatats ja no haurien d’enganyar a ningú mitjanament
intel·ligent. Les seves paraules ens deixen totalment freds i
indiferents. Com un mal poema o una mala novel·la que deixem de
llegir perquè ja ens avorreix.