El
títol d’aquest apunt me l’ha suggerit un molt bon llibre que
estic llegint aquests
dies -que
tenia pendent de feia molt
temps-
i
que es
titula OLOR
DE COLÒNIA de
la
Sílvia Alcàntara.
L’autora
fa
servir el mot colònia
en
un
doble sentit: com
a aigua de colònia (perfum) i com a colònia industrial (aquells
conjunts d’instal·lacions industrials separats dels nuclis de
població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola,
economat i altres dependències).
I
ja de passada, us recomano vivament la lectura del llibre, del
qual en parlaré un altre dia.
L’apunt
d’avui no es tractarà
d’olor sinó de pudor. Tant
l’olor com la pudor només la sentim en els primers moments a
través de l’olfacte, que és el sentit encarregat de detectar i
processar les olors. Al
cap d’una estona ens hi acostumem i la deixem de sentir. Per
exemple,
la
pudor d’una
cort de porcs només
la
sentim quan sortim
de la cort i hi tornem
a entrar al
cap d’una estona.
Si
ens quedem una estona llarga en un lloc on hi hagi pudor intensa,
deixarem
de sentir-la passat un període de temps.
El mateix passa amb qualsevol
de les altres olors
fortes. Les persones, per bé o per mal, ens acostumem a tot i
també a això.
Fa
temps que sentim a parlar de les
clavegueres de l’estat i
sembla que ja ens hàgim
acostumat a la pudor d’aquestes clavegueres, a les males pràctiques
i a la corrupció que hi ha al Ministeri d’Interior.
Deuen estar tan plens de merda els dipòsits d’aquest Ministeri que
ara ja sobreïx
per tot arreu, cada
dia se’n van coneixent més casos
i a les compareixences que hi ha hagut al Parlament de Catalunya per
descobrir-ne alguna cosa,
per
exemple,
s’han donat detalls tan
escabrosos i
proves tan
contundents
com per evidenciar
i donar
per fet que hi ha
hagut
molta
brutícia, molt
joc brut i
durant molts anys.
Ara,
en un documental de MEDIAPRO
titulat LAS
CLOACAS DE INTERIOR
s’ha
volgut explicar
tot això i, quan s’intentava projectar a la comissió de l’
Operació
Catalunya
al
congrés, s’han trobat que el PP, PSOE i CIUTADANS l’han vetat,
tal com es feia en els millors temps de la dictadura franquista. La
censura encara funciona -i molt- en aquesta Espanya cada
cop més corrupta
i
que sembla que no vol descobrir la veritat i anar al fons de les
coses per fer net d’una punyetera vegada.
De
totes maneres, confio
poder veure aquest
documental ben aviat
a les televisions i ja està anunciat també
en
alguna sala de cine de Barcelona. Ja
en sentirem a parlar en aquests pròxims temps...
Ens
hem acostumat tant a certes
pudors
que sembla que ja no les
sentim.
Parafrasejant
Hamlet, podríem
dir
que "alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d'Espanya". La
corrupció s’ha generalitzat tant que ha passat a ser una cosa
habitual i, ja se sap, allò
que és habitual
deixa de ser notícia i no crida l’atenció. És
cert que la
corrupció ha existit sempre i seguirà existint perquè és
consubstancial en l’ésser humà, però
en una vertadera democràcia s’hi han
de posar els
elements necessaris per a descobrir-la, parar-la, denunciar-la i
castigar-la.
L’important i el més greu no són els casos particulars sinó
aquest habituament general, aquesta acceptació mansa i silenciosa de
què
és quelcom inevitable. Sembla que l’estat sigui incapaç de
controlar que els nivells de corrupció no només no avancin, sinó
que disminueixin. I sembla que en
sigui
incapaç perquè hi veiem embolicats els
més alts
càrrecs polítics, funcionaris públics i gent que hauria de ser
exemplar i
qui vetllés perquè això no succeís.
I comprovem, malauradament, que cada
dia augmenten més els casos de males pràctiques en els afers
públics i, encara
pitjor, s’està
fent
un cribratge tan injust que només paguen aquells que no tenen
padrins.
Ens
acostumem tant a les coses i
a les situacions que
els paisatges habituals se’ns tornen tan familiars que ja no ens
criden l’atenció, no els veiem i passem de llarg. Hem perdut tant
sentit crític que quan un ministre d’interior ens menteix només
una petita minoria li demana la dimissió i cap ministeri fiscal
s’atreveix a investigar-lo perquè sap que li va el sou i el
càrrec, en un país on la separació de poders fa anys que ha passat
a millor vida.
És
greu perdre la noció de les coses i
adoptar l’actitud d’amagar
el cap sota l’ala no volent saber la realitat perquè és massa
crua i és tan bruta que fa massa pudor. Ens hem tornat d’una
manera que quan la pudor ens molesta la volem tapar amb perfums... i,
és clar, no fem més que espatllar-ho en lloc d’adobar-ho.