El món canvia, la vida canvia. Els grans pensem
que els temps d'abans eren millors i els joves pensen el contrari.
Probablement no és ni una cosa ni l'altra. El temps d'abans era
previsible, la vida era molt pautada, ordenada, menys mòbil, els
canvis es produïen lentament, tot era més estable i segurament més
previsible; la societat potser era menys lliure. El temps d'abans al
qual em refereixo -no pas 1000 anys enrere-, és el temps de quan jo
era nen. Era un temps en què la societat, a través dels costums i
de les tradicions, assenyalava camins. També marcava molts més
límits d’allò què es podia fer o no: com vestir-se, com
presentar-se en públic, quines paraules es podien dir en veu alta i
quines només eren pròpies de l'àmbit domèstic o d'amistats; en
fi, hi havia un mapa i uns codis d'aquelles coses que l'individu
podia permetre’s a si mateix i les que no, senzillament perquè
això no es feia o no estava bé i punt.
El món ha canviat: tots ens n'adonem. Hi ha
llaços i arrels que es van perdre i llibertats que es van guanyar.
Però en aquest terreny tan ampli de la llibertat, l'home encara no
sap com gestionar-se: sobreviu però està desorientat, té
dificultat per trobar un rumb. La llibertat sense límits, la
llibertat com usdefruit i no com a tasca, és un descampat sense
roderes marcades i sense una geografia de referència.
Les arrels que alguns individus han abandonat són
de naturalesa física, social i espiritual. Han trencat vincles amb
el diví (les religions, les Esglésies, el sagrat), amb la terra (el
poble, el paisatge on un ha gatejat i jugat), el proïsme (família,
companys d'escola) i les coses (mil coses menudes); l'home
presumptament alliberat s'enfronta massa sovint amb el corc d'una
solitud, un sense sentit global i una buidor infinita difícils
d’explicar, però ben reals per altra banda.
Una societat, perquè tingui una mínima
consistència, ha de ser terreny on els individus puguin enfonsar
arrels, plantar afectes, entrellaçar records, aprendre una llengua a
través de les cançons de bressol, visitar tombes venerables i
generar fills. Ser català, per exemple, és poder-se’n sentir i
voler ser-ho, fins i tot si s’ha arribat de països llunyans i
d’una cultura diversa. És poder tenir els elements necessaris per
a poder conrear un arrelament.
Simone Weil va escriure un llibre magnífic
titulat ECHAR
RAÍCES -editat per Trotta Editorial- on diu que "l'arrelament
és, pot ser, la necessitat més important i més desconeguda de
l'ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser
humà té una arrel a través de la seva participació real, activa i
natural en l'existència d'una col·lectivitat que conserva vius
certs tresors del passat i certs pressentiments de l'avenir.
Participació natural, és a dir, aportada automàticament pel lloc,
el naixement, la professió, el contorn. Té necessitat de rebre la
quasi totalitat de la seva vida moral, intel·lectual, espiritual per
mitjà dels ambients dels quals naturalment forma part".
No ens desenvolupem en el buit. Som -i volem
seguir sent- catalans oberts al món però som d'aquí. Respectem
totes les Pàtries però nosaltres tenim la nostra i volem que sigui
respectada. Ser català requereix voler ser-ho, voluntat de ser-ho i
de seguir sent-ho. No cal haver-hi nascut. Només cal voler-ne ser.
Requereix també un continu però pudorós preguntar-se a si mateix:
què és ser català? Potser l'important no sigui arribar a una
resposta, sinó el fet d’anar-s’ho preguntant, anar mastegant,
rumiant i conreant afectuosament i amb paciència la pregunta.
Diuen que una vegada hi havia tres cecs que estaven
davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va dir:
– És una paret.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va dir:
– És una paret.
La nostra visió del món acostuma a ser sempre
molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta
de vista, per culpa de la nostra educació, de les nostres manies,
dels nostres costums, de la nostra deformació professional, de les
nostres creences, etc. Som tan parcials que som incapaços de veure
la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la
globalització, a internet, gràcies al fet que el món es fa cada
dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem
immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses
són així i ho seran encara cada dia més.
Serà una sort si sabem tenir més perspectiva de
les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar
solucions comunes, solucions globals.
I serà una desgràcia per a nosaltres si no tenim
en compte els valors concrets, si menyspreem els costums propis, la
nostra llengua, el nostre petit país, el gust d’allò que és
propi.
Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre
sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…