No hi havia hagut cap atemptat aquell dia. Aparentment no era motivat per res en concret que jo conegués. No havia passat res el dia bans. No sé per quin motiu em va sorgir de dins escriure aquell dia aquest poema. El vaig penjar al blog a la pàgina que tinc reservada a la poesia i allà el vaig deixar.
Avui se m'ha fet present. Com si hagués estat una intuïció. Se m'ha fet present, actual, viu. Tristament actual. tristament viu. Tristament colpidor. El podem aplicar a Barcelona o a qualsevol altre lloc. Un atemptat significa el mateix a qualsevol lloc: morts, ferits, famílies colpides, sang, la vida quotidiana totalment distorsionada, sofriment, llàgrimes, por, desitjos de venjança, trencaments, inquietuds...
En el fons de tot plegat no es tracta ni de religions, ni d’ideologies, ni de creences. No es tracta de posar barreres. No es tracta de posar etiquetes. Es tracta de ser bona o mala persona. Es tracta de creure i estimar les persones o no. Es tracta de tenir sensibilitat i creure en la humanitat o no creure-hi.
ATEMPTAT
Un altre atemptat.
És indiferent on sigui. La sang ho taca tot altre cop.
Les persones són les mateixes arreu i la sang és vermella arreu.
Per molt que alguns embrutin tot el que toquen
sempre hi haurà algú disposat a netejar.
Per molt baix que ens vulguin fer arribar
sempre hi haurà l’intern desig de surar.
Per fort que sigui el corrent de brutícia
sempre es desplegarà un pont salvador davant nostre.
Trobarem les forces necessàries
i els aliats que ens ajudin a sortir d’aquesta tragèdia
a la que alguns malvats ens porten.
Sang ben vermella, encara calenta.
Dolor subterrani, íntim i silenciós.
Plors dissimulats i llàgrimes regalimant rostre avall
i uns ulls demanant, si us plau, una mica de solidaritat,
d’acompanyament.
Emocions descontrolades que afloren arreu,
pels porus de tot el cos i, sobretot, del cor.
Dures escenes arreu,
orfes agafats al coll de la mare morta.
Germans i amics separats per sempre més.
Rostres inoblidables de qui es queda
per suportar el buit profund de l’absència sense retorn.
Però a poc a poc tothom torna a casa
i la ciutat s’envolta de silenci.
Però, a poc a poc la vida triomfa
i, com sempre, l'esperança esdevé l’única eina necessària.
«Nadie nace despreciando a los demás. A despreciar se aprende.
Nadie nace odiando. A odiar se aprende.
Nadie nace con un arma en la mano. A matar se aprende.
El lenguaje es el instrumento fundamental en esa escuela.
Al ser humano, al otro, lo etiquetamos, lo deshumanizamos, lo disolvemos en las sílabas de un predicado: "ladrón", "corrupto", "puta", "sudaca", "drogadicto", "borracho", "negro", "mafioso", "judío", "terrorista", "ilegal", "irregular", "moro".
Cualquiera puede entender que en esa misma escuela de odios y muerte sería posible enseñar a respetar la dignidad de todos, a amar a todos, a proteger la vida de todos.
He dicho "cualquiera", dando así a entender que no hace falta ser cristiano para percibir la grandeza humana del camino que se propone y su eficacia para construir un futuro digno del hombre..
Pero si hablo a cristianos, entonces tengo que recordarles lo que no es negociable para nosotros: El amor a todos, con especial referencia a los enemigos, y el perdón ofrecido, a todos, no siete veces, sino setenta veces siete, es decir, siempre.
Y visto que, según parece, para los terroristas no hay nada más deseable que el infierno, me atreveré a dejar aquí las palabras de Jesús: "Padre, perdónales, porque no saben lo que hacen".