-En Cataluña,
hijo, defendiendo la Constitución.
-¿Y cómo se
defiende la Constitución?
-Pegando porrazos
a gente que quiere votar. A viejecitas indefensas, a jovénes con las
manos en alto en son de paz y gritando «Somos gente pacífica», a
familias sentadas entorno a una mesa charlando animadamente...
Aquesta hauria de
ser la conversa entre un fill de policia o guardia civil amb la seva
mare si de veritat volgués ser honesta. Però estic segur que
seran totes unes altres converses ben distintes les que se sentiran a
milers de llars espanyoles durant aquest llargs dies de vergonya i
mentides.
No sé què diran
els llibres d’història del que va passar diumenge passat a
Catalunya. De mica en mica s’aniran decantant les notícies, de la
mateixa manera com es decanta un vi per tal de veure exactament quin
és i com és el pòsit que deixa. I una de les coses que s’hi veurà i hi
destacarà serà, sense cap mena de dubte, les ignominioses,
bestials, covardes i desproporcionades càrregues que la policia i la
guàrdia civil van fer a molts llocs de Catalunya.
Si tot el que vam
poder veure aquell dia ja és una cosa terrible i molt greu en un
Estat que pertany a la Unió Europea i que es diu democràtic, encara
ho és més que des del primer moment ho volguessin negar
tergiversant els fets i volent-los negar. Les imatges i els vídeos
han fet la volta al món i l’evidència de la seva bàrbara
actuació ha estat tan gran que s’han quedat sense explicacions
lògiques i plausibles.
I fou llavors quan
van començar a buscar subterfugis i a donar explicacions sense cap
mena de credibilitat. A més, ho han anat fent enarborant la bandera
del compliment de la llei embolicant-ho tot amb la mentida. Aquesta
segona invasió dels bàrbars ha ferit la sensibilitat de tothom amb
un mínim de sentit comú i la dignitat de tot un poble. I encara més
quan es van sabent detalls de com van anar les coses. Ha estat tot
tan greu que ells mateixos comencen a demanar perdó de forma
dissimulada. Se’n comencen a adonar del que han fet i alguns se’n
donen vergonya.
Per això afirmo
sense cap mena de temor al títol d’aquest apunt que el que van fer
la majoria d’aquelles bèsties va ser una covardia. I m’hi
reafirmo després d’haver llegit la crònica dels fets que van
passar a Callús i que va viure en primera persona el Jordi Badia
i Pujol a VilaWeb i que
podeu llegir clicant AQUÍ.
El text, a més, ens fa adonar d’una cosa que ja s’havia insinuat
des del primer moment però que, a poc a poc, s’ha anat podent
comprovar: que els guàrdies civils es van acarnissar especialment en
pobles petits i que la policia ho van fer en llocs molt determinats
de capitals grans. Si en voleu uns exemples, us en deixo uns quants
aquí:
-
Tothom va poder veure l’entrada triomfal que van fer aquells salvatges a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis. Sabeu per què justament allà? Doncs perquè allà era on havia de votar el President Puigdemont.
-
Un altre cas que va estremir tothom fou el de Fonollosa, un poblet de 250 habitants on anys enrere va ser alcalde el diputat David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. S’hi van presentar 50 o 60 matons i van entrar com en cavall d’ Atila destrossant-ho tot.
-
Un tercer cas és de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita que hi van anar per fer pagar al pallasso Jordi Pessarrodona, regidor d’ERC a l’Ajuntament d’aquest poble i molt conegut a la comarca per la seva feina. El Jordi s’havia fet una foto al costat d’un policia a Barcelona amb el seu nas de pallasso i es veu que no li van perdonar aquest gran insult al seu alt honor de policies-madelman. Aquests covards el diumenge es van venjar estomacant-lo tant com van poder i deixant-lo baldat i humiliat a terra.
-
I
com a Sant Joan de Vilatorrada o a Sant Julià de Ramis, els
vàndals van
fer-ho a Sabadell,
on votava la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell. O a Sant
Vicenç dels Horts,
on
hi votava el Vicepresident Junqueras);
o
a Sant
Carles de la Ràpita,
on
hi votava Josep
Lluís Salvadó, a
qui
ja l’havien tractat d’humiliar detenint-lo de mala manera i
emmanillant-lo
com un delinqüent qualsevol; o tractant
d’assaltant
el col·legi de Verges
(vila natal de Lluís Llach), lloc
on
els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment i
no van poder fer gaires barrabassades.
Però,
com
que el diumenge no hi van poder fer mal
a
plena llum del dia, la
venjança va arribar dimecres a la nit
d’amagat i de la forma més covarda i vergonyosa possible
quan van rebentar totes les rodes dels
cotxes que
van trobar. I, és
clar, hi havien d’afegir a aquest trist panorama
encara les quatre capitals de provincia,
que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.
l