dimarts, 27 de febrer del 2018

Es va congriant la tempesta


Ja fa dies que els meteoròlegs ens van dient que ens arribarà la neu. Aquí a casa comença a arribar. En alguns llocs ja hi ha arribat generosament. I si no és neu, serà pluja. El cas és que sembla donar-se les condicions necessàries perquè es vagin congriant els factors necessaris i prou favorables perquè ens arribi una bona nevada i la part més crua de l’hivern.

Les evolucions i els passos que qualsevol societat va fent al llarg de la seva història generalment no es produeixen de cop, ni de forma intempestiva, ni amb salts bruscos. Les situacions van madurant i es van formant per acumulació de diversos elements, de la mateixa manera que es congria una tempesta de neu com la d’aquests moments. Les situacions meteorològiques, polítiques o socials acostumen a madurar a poc a poc i sempre acostumen a tenir la seva coherència i les seves lleis, que no sempre són fàcils d’interpretar ni de veure. Això és exactament el que està passant a Catalunya. El descontentament social i polític ja ve de lluny però sembla que ningú en feia cas i s’ho prenia prou seriosament. Fins i tot podríem dir que ve de segles, tot i que s’han cuidat prou bé d’adormir i decapitar les revoltes que de tant en tant anaven sorgint i si convenia matar, mataven per tal d’apagar els focs que van anar sorgint al llarg dels segles. El 1714 és una data històrica, però des de llavors hi ha hagut infinitat de situacions conflictives entre Catalunya i els poders diversos establerts a Madrid (siguin els governs o la mateixa monarquia). Sembla que hagi estat impossible que en algun moment d’aquests anys hi hagi pogut haver una mica de sintonia amb els ciutadans catalans, els seus sentiments i les seves legítimes aspiracions.

La irritació d’una bona part de la societat catalana que ha aflorat aquests darrers temps és fruit de molts factors diferents, però jo m’atreviria a dir -sense ser ni sociòleg, ni res que s’hi assembli- que en gran part és fruit purament i senzilla del fet que constatem dia rere dia com se’ns estan pixant al cap i ens volen fer creure que plou. I, és clar, arriba un moment en què la gent diu que ja n’hi ha prou d’aquesta humiliació constant a què ens volen sotmetre.

Un altre dels problemes que ho acaben de complicar és que volen mantenirde la forma que sigui això que en diuen unidad de España. Una España que ells mateixos s’adonen que va desintegrant tan estrepitosament que no saben com aturar-ho i ara es troben que Catalunya va encapçalant aquesta rebel·lió, a voltes silenciosa i altres prou escandalosa perquè se n’adonin perfectament i facin mans i mànigues per aturar-la. Durant anys s’han aplegat i s’han anant amuntegant tal quantitat d’injustícies que el poble ha dit que ja n’hi ha prou. I si no ho han dit tots, sí que ho han fet tots aquells que no estan enganxats a la mamella de l’ Estat d’una manera o altra o que no tenen interessos directes per anar mantenint. Ja sabem que hi ha molta gent interessada en mantenir aquest status quo i que no se’ls acabi la mamella d’on mamen tan generosament des de fa anys. Per aquest motiu veiem altre cop les reaccions furibundes i rabioses de part de l’Estat. Són reaccions d’aquell que té por; reaccions de derrota, cops a l’aire d’un gegant, però que se sap cec, desorientat i nerviós. Un gegant (l’Estat sempre és un gegant) que no acaba de comprendre d’on ve tot plegat i veu com estan canviant les coses i no sap per on començar per estroncar la sang d’una ferida profunda que encara no entén com li han fet. No s’adona de res. No entén res i no sap posar-hi remei. Primerament per la incapacitat que aquest govern del PP -com d’altres governs en altres temps- té a l’hora de copsar i interpretar la realitat.

Un analista polític de la talla de Jordi Barbeta escrivia ahir a El Nacional un article titulat El Rei està espantat, i amb raó. Ara s’adonen del jardí on s’han posat amb el 155, els presos polítics i tot el soroll mediàtic que han fet (i el que més els dol és el sorroll que han despertat a l’estranger). En un país normal, el govern de torns miraria d’arreglar les coses amb diàleg i a les bones. Aquí són tan primitius, tan primaris, tan carpetovetònics, tan españoles, tan toreros, tan machotes, que només saben arreglar les coses a cops de porra.

La tempesta es va congriant de mica en mica. Ja veurem com acabarà i com se’n sortiran de tot plegat...






dijous, 22 de febrer del 2018

A POR ELLOS!


En homenatge al gran Forges, que ha mort aquesta matinada i que ha sabut retratar tant bé aquesta Escanya cada cop més surrealista...


----------------------------------------------

L’expressió «A por ellos!» expressa més coses del que sembla. I encara n’expresa més si mirem qui la pronuncia. Ja hem vist que darrerament la vomita molta gent de pensament, paraula i obra. A vegades no s’atreveixen a pronunciar-la obertament però internament la pensen molt sovint i se’ls nota les ganes que ens tenen als independentistes. Des del mateix discurs que va fer el rei, fins a polítics, jutges, periodistes i gent de tota mena. L’«ellos» es refereix als independentistes catalans, però també a altres coses que, a poc a poc, veiem com va sortint en forma d’expressions que van deixant anar com si fos escuma de la boca de gos rabiós.


L’«A por ellos» es refereix a les ganes que tenen que desaparegui TV3, a liquidar la immersió lingüística, les institucions culturals i tot allò que no sintonitza prou amb la seva merdosa i curta de gambals forma de pensar. Volen aprofitar el 155 per dur a terme tant extermini com puguin i amb el menor temps possible. Han d’anar de pressa i aprofitar l’ocasió, tal com la van aprofitar amb la retirada de les obres d’art del Museu de Lleida. Acabo de llegir que el programa d’ahir d’El foraster seria el darrer perquè no hi ha diners per a fer-ne més. S’han inventat aquest nou reglament de l’IVA -aplicat selectivament a qui els sembla i canviant les regles de joc a mig partit- com a eina infal·lible per destrossar algunes indústries culturals catalanes que els fan nosa. Teatres, festivals o mitjans de comunicació que no els siguin afins patiran de valent per poder subsistir. Ja hem vist que alguns ja han anunciat que no poden seguir les programacions per culpa d’aquest IVA inventat a corre-cuita. A TV3 ja han cancel·lat Tarda oberta i veurem fins quan podrà aguantar aquest gran programa en què s’ha convertit Preguntes freqüents. Els grans damnificats seran les productores externes que per falta de diners veuran minvada la seva participació a TVC. El sector audiovisual català, prou potent i prou bo per a guanyar premis arreu, les passarà malament, vistes les males intencions que porta aquest partit compost de mala gent i mala llet que a Catalunya només ha tret quatre escons i que són cada dia més residuals. Però com que manen a Madrid...

Al capdavant de tota aquesta púrria hi ha un personatge sinistre del PP català «alt i gros com un talòs» que sembla que parli amb un pinyol de préssec a la boca i que només fa servir la llengua per insultar i menysprear. Encara no sé per quin motiu el van triar, si no és per allò que diuen els castellans del «ande o no ande, el caballo que sea bien grande".Un personatge que l'única cosa que ha fet a la vida ha estat jugar a bàsquet de jovenet, que no ha acabat cap estudi universitari i que s’ha dedicat tota la vida només a la política no hauria d’obrir la boca en segons quins temes perquè el seu nivell intel·lectual no li permet dir una frase amb cert sentit i coherència i, això sí, moltes ruqueries com bé saben els ciutadans de Badalona que van haver d’aguantar-lo com alcalde.





dilluns, 19 de febrer del 2018

L'imperi de la llei. De quina llei?



Quan escoltem alguns polítics del PP o de Ciudadanos parlant de "l'imperi de la llei", del fet que "tots som iguals davant de la llei", o expressions semblants, em poso a riure per no posar-me nerviós. Tothom que dins del cap hi tingui un trosset de cervell -no en cal gaire, només una mica- s'adona que el dret i la llei en aquesta España de pandereta es fa servir a gust i al servei d'uns quants. Per dir-ho d'alguna manera: l'única llei que fan servir d'un temps ençà és la llei de l'embut.

L'expressió popular “Llei de l'embut” fa referència a una injustícia sorgida en alguna confrontació o disputa, en la qual una de les parts rep un tracte més avantatjós que l’altra. O sigui: que la llei es trona per art d’encantament ampla per alguns i estreta, molt estreta, per alguns altres. Estreta, interpretable, feta a mida i, pel que es veu, aplicada des d’un punt de vista polític i no pas legal. Alguns jutges espanyols amb una ideologia de dretes que fa feredat (alguns exemplars fins i tot han estat afiliats al PP) fan servir, sense cap mena de rubor ni de vergonya, una doble vara d’amidar. Molt severs amb alguns i màniga ampla per altres.


El poeta argentí José Hernández, en el seu llarg poema Martín Fierro, fa una descripció magistral del concepte de “doble vara”:


"La ley es tela de araña,
y en mi ignorancia lo explico,
no la tema el hombre rico,
no la tema el que mande,
pues la rompe el bicho grande
y sólo enrieda a los chicos.


Es la ley como la lluvia,
nunca puede ser pareja,
el que la aguanta se queja,
más el asunto es sencillo,
la ley es como el cuchillo,
no ofende a quien lo maneja.


Le suelen llamar espada
y el nombre le sienta bien,
los que la manejan ven
en dónde han de dar el tajo,
le cae a quién se halle abajo,
y corta sin ver a quién.


Hay muchos que son doctores,
y de su ciencia no dudo,
mas yo que soy hombre rudo,
y aunque de esto poco entiendo
diariamente estoy viendo
que aplican la del embudo".
Martín Fierro. José Hernández.


Aquesta llei de l’embut fins i tot l’apliquen els funcionaris de presons, no sé si amb indicacions directes d'algun superior o per decisió personal. La qüestió és que a l’hora de fer arribar paquets o cartes als presos polítics catalans actuen de la manera que els sembla i fins i tot actuen il·legalment sense cap mena de por de què algú els piqui el crostó. Amb els presos polítics catalans tot s’hi val...

Ho llegíem aquesta mateixa setmana: l’ex-dirigent d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira va envia una Bíblia a Oriol Junqueras, però la presó d’Estremera no la va acceptar. Tot i que des del centre penitenciari havien assegurat, abans de la tramesa del llibre, que no hi hauria cap problema perquè Junqueras el pogués rebre, el cert és que han tornat la Bíblia a l’empresa de missatgeria amb el pretext que no duia ‘la paraula clau’, imprescindible per a fer-ne el lliurament i de la qual no havien parlat en cap moment que en fos un requisit previ.
Segons que ha explicat Carod-Rovira a VilaWeb, es tracta de la darrera edició de la Bíblia en català, publicada l’octubre passat, amb disseny de Daniel Giralt-Miracle i editada pels protestants, amb motiu dels 500 anys de la reforma protestant. Aquesta edició anava precedida d’alguns estudis introductoris, entre els quals un del mateix Carod-Rovira, ja que és especialista en la història del protestantisme i havia escrit una dedicatòria per Junqueras, de confessió catòlica: ‘Perquè et faci companyia, en plena foscor, camí d’un “cel nou i una terra nova”. Una abraçada’.

Un altre cas: Rafa Homet, regidor d’ERC a Castellar del Vallès, li va enviar a Jordi Cuixart un llibre. Però el pitjor de tot és que, més enllà de no passar el control, els treballadors de Correos o de Soto del Real van deixar com a regalet una bandera espanyola enganxada al paquet i l’adreça tota guixada. No és la primera vegada que paquets enviats als presos polítics es retornen malmesos. Un home va denunciar al desembre que li havien retornat trencat un pessebre que havia enviat a Oriol Junqueras i Joaquim Forn, i els funcionaris de la Generalitat s’han trobat que algunes de les seves cartes no havien arribat a Estremera.

Jo faig una pregunta: aquesta mena d’actuacions creieu que són normals en un estat de dret?. No serien sancionables aquests abusos en situacions normals? Els jutges, tan primmirats en altres moments, no hi tenen res a dir? Preguntes que malauradament quedaran sense resposta, però que evidencien en quina classe d’Estat vivim i quina llei es fa servir. I la resposta la podem donar sense embuts: la llei que impera a l’ estat espanyol, per vergonya seva, és la llei de l’embut!

divendres, 16 de febrer del 2018

En el nom del Pere




Avui el bisbe PERE CASALDÀLIGA fa 90 anys. 
Un dels textos més bonics que he llegit aquests dies és aquest del David Fernàndez que us poso a continuació.
Per molts anys bisbe Pere!

----------------------------------

«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.
DAVID FERNÀNDEZ

dilluns, 12 de febrer del 2018

Governats per gent malalta


Espanya s’està convertint en una «patocràcia». Una gent anormal, malalta, s’ha fet amb el poder, i no el deixaran anar fins que la societat reaccioni i els faci fora amb una puntada al cul, una cosa difícil de que succeeixi perquè la societat està anestesiada, adormida. Com si algú els hagués donat alguna substància estupefaent que no els deixa veure el que està succeint davant dels seus morros. El concepte de «patocràcia», significa literalment, "el poder en mans de persones i grups patològics". És una aportació original d’Andrew M.Lobaczewski, un psiquiatre polonès, que descriu el procés pel qual un grup de persones amb patologies diverses es fan amb el control social i el poder a tot tipus d'organitzacions.

Aquests dies, llegint un article d’aquest senyor, estava pensant amb els governants espanyols del PP i tot el muntatge que durant aquests darrers anys han anat construint el seu entorn per tal de poder dur a terme els seus plans maquiavèl·lics i esbojarrats contra Catalunya que ha culminat amb un aberrant 155 proposat i acceptat per una part de la societat espanyola com si res. Una ignomínia de la qual potser algun dia alguns se n’hauran d’avergonyir. Quan sento aquests malalts del PP (als que s’hi han afegit i els han donat ales una altres malalts del PSOE i de Ciudadanos) que diuen que el 155 durarà tan temps com faci falta mentre no posem a Catalunya un govern del seu gust ho lligava amb un fet que va passar l’any 1938.

El 1938 es va celebrar la Conferència de Munic, on els signants del pacte que va sorgir allà (França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia) van acordar permetre a l'Alemanya nazi annexionar-se els Sudets, una part del territori de Txecoslovàquia,sense convidar a participar en aquestes converses el seu president. Aquesta reunió va suposar la culminació de la política exterior del llavors Primer Ministre del Regne Unit, Neville Chamberlain, coneguda generalment com a política d'apaivagament (appeasement policy), que pretenia salvaguardar la pau mundial cedint a les exigències expansionistes d'Adolf Hitler. Al seu retorn a Anglaterra després de la signatura de l'acord, va tractar de convèncer la ciutadania que cedint en part a les pretensions del règim nazi havia aconseguit evitar un mal major. «Porto la Pau d'aquest segle», va dir-los Neville Chamberlain.

Winston Churchill, per la seva banda, criticava durament la política antibel·licista i d'apaivagament de Chamberlain, advocant per la necessitat d'enfortir militarment Gran Bretanya tot veient els moviments que estava realitzant Hitler. Quan el primer ministre va tornar de la Conferència de Munic, Churchill va predir: «Us han donat a triar entre la indignitat i la guerra; heu escollit la indignitat, però tindreu també la guerra». Només 18 mesos després de la signatura de l'acord esclatava la Segona Guerra Mundial i la política d'apaivagament s'enfonsava en el descrèdit. Des de llavors, Chamberlain donaria suport a la política del seu successor al govern britànic, el propi Churchill.

Aquest mafiós PP proposa als catalans la disjuntiva d’un Govern del seu gust o bé la continuació del 155. I jo veig clar que si cedim a les pretensions d’aquests corruptes, tramposos i malvats tindrem «la indignitat i la guerra (que traduït vol dir: la indignitat d’haver-se d’abaixar els pantalons i el 155 en forma de govern autonòmic intervingut). O sigui, que poca cosa hi guanyarem i hi haurem perdut molt: haurem perdut la dignitat pel camí.

divendres, 9 de febrer del 2018

TVE: la pocavergonya feta tele!



He rebut, suposo que com tots els pensionistes, l’optimista carta de la ministra Fàtima Báñez amb la gran notícia de que ens apugen la pensió un 0’25%. Ja veurem fins quan podran aguantar i si tardarem molt temps que ens diguin que d’augments res de res… He estat durant una setmana a l’Argarve, al sud de Portugal, en un d’aquests viatges de l’Imserso cada dia pitjor organitzats i en pitjors condicions, potser per les famoses retallades que, vulguis o no, arriben arreu i, per tant, també als jubilats. El viatge fins a Portugal va anar prou bé (AVE Lleida-Sevilla i bus Sevilla- Albufeira)i semblava que prometia una bona estada perquè va estar tot prou ben organitzat. En arribar ens van portar a dinar a un restaurant on ens van donar un menú discretet, però suficient. En arribar a l’hotel (un mastodont de 400 habitacions-apartaments), ja vam veure que la cosa no prometia gaire doncs tots ens queixàvem de que les habitacions eren molt fredes. A nosaltres ens en va tocar una que tenia un aparell d’aire condicionat que devia funcionar al 50 per cent i que va fer que ens constipéssim i mig ens engripéssim. Però la tornada encara va ser més terrible perquè ens van deixar tirats a l’estació de Sevilla durant més de dues hores amb el regal d’un pícnic que consistia en dos petits entrepans difícils d’empassar, una poma i una botelleta d’aigua.
Hi hauria unes quantes coses més per explicar, un altre dia ja en tornaríem a parlar si vingués a tomb. Avui voldria parlar de TVE, que era la única cadena de TV que es podia sintonitzar en castellà a l’hotel. Em sembla que era el canal internacional que aquesta cadena emet per satèl·lit. He de dir que jo -per principi i per salvaguarda de la meva salut mental i equilibri emocional- no miro mai els informatius d’aquesta cadena i, com a molt, algun programa molt concret que em pugui interessar. Allà vaig tenir ocasió de veure algun informatiu que, de tant partidista i favorable al PP, es convertia en un episodi quasi vomitiu. Sort en tenia del telèfon mòbil que em permetia poder veure altres canals i escoltar altres emissores.
En un dels programes que vaig tenir ocasió de veure entrevistaven a Josep Lluís Clèries. Eren el presentador i tres feres ferotges més que es notava que estaven disposats a cruspir-se’l de la manera que fos. Mentre anava veient els atacs despiadats que el pobre home va haver d’aguantar durant una bona estona, pensava que tenen tan poca vergonya que ja ni amaguen el partidisme i deuen pensar que això és el més normal. TV3, al seu costat, és un canal que els hauria de fer envermellir de vergonya, tot i que constantment la titllen de partidista i no sé quantes coses més.
Una bona colla de periodistes de TVE ja es van queixar públicament de la cobertura que van fer del referèndum a Catalunya i val dir que sentien vergonya de pertànyer a una casa que manipula d’aquesta manera. Recordaven llavors als dirigents de la casa «l’obligatorietat d’informar amb independència i pluralitat». Es veu que la queixa no devia arribar mai al lloc que corresponia perquè segueixen manipulant i aquí no passa res.
Què esperen els partits «d’esquerres» de presentar una moció de censura i fer fora del govern aquesta colla de corruptes indesitjables per tal de que aquesta España que tant veneren i tant s’estimen tingui una altra cara una mica més democràtica i presentable?.