Ja
fa 82
anys
d’aquell cop d’Estat. Per uns va ser un dia vergonyós perquè
uns traïdors es van aixecar armats contra un Govern republicà elegit
democràticament. Per uns altres, ja ho sabem, va ser un
alliberament. Entremig,
una guerra fratricida i milers de morts dels dos bàndols. Hi va
haver excessos arreu i és
aquí
on
costa
molt posar-se d’acord de
qui
va ser més cruel. Depèn
dels punts de vista, de les creences o adoctrinaments. Però ja
sabem que una
guerra és una guerra...
En
allò que no hauria
de costar tant
posar-se d’acord és en tot el que va seguir després de la guerra,
quan la venjança es va apoderar d’una Espanya franquista i
feixista.
Acabada
la guerra, alguns historiadors parlen de 115.000
antifranquistes
assassinats
entre 1939 i
1975. Es
diu que hi va haver 500.000
empresonats
i 550.000
exiliats.
No
hi ha cap mena de dubte que es va crear un estat de terror amb
milions de depurats, d’acomiadats dels seus llocs de feina,
desposseïts dels seus béns, multats, sancionats i desterrats
Milions
de
ciutadans
espantats, acovardits, oprimits, privats dels seus drets i plens i
immersos en la por.
40
anys de dictadura i de mort de la llibertat.
40
anys de postfranquisme sociopsicològic heretat i de tímida
democràcia tutelada, consentida i vigilada per poders fàctics.
18
de juliol, Dia de la Vergonya feixista, franquista i monàrquica.
(todoslosrostros.blogspot.com)
Però la vergonya segueix: grups d'extrema dreta campen impunement i algun policia pot atonyinar un periodista perquè sap que poca cosa li passarà. Entra a la presó qui no hauria d'entrar-hi i els que hi haurien d'entrar no hi entren o en surten ràpidament. Tenim un Estat de dret cada dia més tort i una justícia que fa fàstic. I un dictador enterrat en una basílica on encara se li pot rendir culte públic, amb concentracions de gent fent la salutació feixista i amb símbols preconstitucionals sense cap mena de vergonya i sense que ningú ho impedeixi...
Aquesta és l'Espanya del 2018.
