Des que Palestina va ser venuda l’any 1948, ara fa justament 60 anys, sempre ha estat sola i abandonada. Abandonada pels de fora i abandonada pels seus propis dirigents. Estripada geogràficament i políticament. Lluites internes que no han portat enlloc. O, millor dit: a un carreró sense sortida. Els palestins sempre han estat utilitzats com a peons en aquest tauler d’escacs que és l’orient mitjà.
Mai hi ha hagut voluntat de pau i ara menys que mai, encara que proclamin bones intencions per tot arreu. Tot el que faci Israel se li permet, és clar, i sembla que les vides palestines no tinguin cap valor.
Una periodista especialitzada en aquest conflicte ha dit que Israel encara està cobrant el xec en blanc de l' Holocaust. Potser és veritat… perquè, si no, no s’entén que li deixin fer les barbaritats que fa. L’excusa de la pròpia defensa no se la creu ningú perquè el que fa Israel és totalment desproporcionat des de tots els punts de vista. Hi hauria moltes maneres de posar fre a aquest escandalós espectacle de sang i llàgrimes.
Hi ha un escriptor nord-americà, jueu, que es diu Jeff Harper que ho resumeix tot en una frase: "No hi ha res pitjor que ser víctima d'una víctima".
Potser és veritat. I la víctima, amb raó o sense, acostuma a ser sempre la persona que tens més a prop.
