dimecres, 7 d’abril de 2021

REFERENTS

 Tots tenim -i necessitem- referents. Quan parlem de referents, vull dir brúixoles, guies, punts de llum on puguem mirar; parlo d’aquells punts de llum que van il·luminar en algun moment la nostra vida i que potser encara la segueixen il·luminant. Les paraules, els escrits i les accions d’aquestes persones marquen camí, inspiren i animen a moltes altres persones. Ens equivocaríem si penséssim que aquests indicadors, aquests senyals que ens ajuden a transitar per la vida, són sempre gent important i coneguda. A vegades sí que ho són, però altres cops seran persones anònimes, persones que només coneixem uns quants, però que per nosaltres han estat importants i ens han deixat una marca indeleble en la nostra vida.

En plena Pasqua florida, mentre els diaris ens expliquen que els cirerers floreixen abans d’hora al Japó i que aquest any baten un rècord de 1.200 anys a causa del canvi climàtic, se’ns acaben de morir tres grans referents. Els referents sempre moren també abans d’hora. Són una referència per a moltes persones de camps i pensaments diversos: el primer i el que tenim més a prop, l’Arcadi Oliveres; el segon Hans Küng i el tercer el Julen Madariaga.

Ens ha deixat l’Arcadi Oliveres i, amb ell, tot un llegat immens de valors: el pacifisme; una nova manera de veure l’economia basada en el bé comú; l’activisme social, etc. Un referent de país i un referent personal per a milers d'estudiants que passaren per les seves aules i per tots aquells que l'havíem escoltat en alguna de tantes i tantes conferències que feu arreu de forma desinteressada i pensant només en transmetre d'alguna manera allò que ell creia profundament. Un economista que volia un món més just i defensor d’una altra manera de fer política i de l’antiglobalització. La Victòria Molins, que el coneixia molt, diu que «el seu profetisme ha estat sempre clarivident i els fets li han donat la raó en moltes de les coses que havia advertit en els seus discursos. La seva última lliçó, cosa que no és gaire habitual en la nostra cultura, ha estat, seguint el fil de què dèiem abans, acomiadar-se amb serenitat de la família, dels amics i dels seus deixebles i seguidors. Ho ha fet amb naturalitat, com un acte més de la seva vida lliure, la vida que ha escollit en cada moment i que ara se li ha acabat com ell volia, perquè sabia molt bé que, quan no es pot escollir, acceptar lliurement és l’acte més humà i valent. Quan ja s’ha complert un any de patiment col·lectiu i universal a causa de la pandèmia, dels confinaments, de les penúries i crisis derivades d’aquest inesperat covid-19, els ànims de la gent, en general, tenen una tendència al desànim, a la por, a la desesperança. Potser perquè acabo de passar una situació molt delicada de salut, de comprovar el valor, la bondat i la professionalitat dels nostres sanitaris, i de tenir més temps per pensar assossegadament, valoro molt més aquesta gran lliçó del nostre estimat Arcadi Oliveres. I m’uneixo a les seves paraules, reivindicant la felicitat, fins i tot en els últims dies. És la seva acceptació lliure i voluntària de la situació, després d’una vida de lluita per un món millor, el que li ha permès gaudir del seus “últims dies”». Al cel sigui! Al cel és, segur!

Ens acaba de deixar també Hans Küng, teòleg catòlic, d'origen suís i cultura germànica. Havia estudiat a la Universitat Gregoriana de Roma i va ensenyar a la Universitat de Tübingen, on va haver de deixar la facultat de Teologia Catòlica, per imposició del Vaticà (l'any 1979). Va buscar sempre una reforma de l'Església Catòlica, va promoure la trobada ecumènica entre les esglésies cristianes i d'un diàleg entre totes les religions. Ha estat potser el teòleg catòlic més conegut dels últims temps. Hans Küng ha estat un dels creients i pensadors més determinants que ha tingut l'Església des del Vaticà II. La seva vida, com a teòleg, ha estat una incessant lluita interior perquè ha volgut ser fidel a la Fe i de la Tradició de l'Església. I, al mateix temps, ha volgut ser fidel igualment a la cultura, al pensament i a les necessitats del nostre temps. No sembla pas que se l’hagin escoltat gaire i així anem...

I, per acabar, ens deixa Julen Madariaga, principi i final d’ETA. Un altre referent en aquesta política espanyola que ningú sap fer de manera racional i que no sembla trobar una solució civilitzada per a les nacions que formen un Estat que cada dia s’assembla més a un «gulag» on s’empresonen dissidents del pensament nacionalista espanyol de sempre. Els que el coneixen han dit que ha estat un dels homes més importants de l’última història d’Euskal Herria. Va contribuir decisivament a fundar ETA, en ple franquisme, i va ser el primer que va començar a acabar-la, a primers dels noranta del segle XX. Just quan sortia del seu últim tram de presó, quan feia 60 anys al penal de Fresnes de París, donava la mesura d’una vida que mai no es va rendir. Seria bo llegir alguns dels deu llibres que, fins ara, hi ha dedicat el periodista Antoni Batista, que és qui amb més profunditat coneix el tema ETA i país basc.

Referents, referents... Hem de trobar nous referents que substitueixin els que el pas del temps ens va robant. Ens falten referents ben consistents en aquests moments tan delicats en tots sentits!

dilluns, 29 de març de 2021

SANTA PACIÈNCIA!

 

Els polítics ens acabaran de fer perdre la poca paciència que ens queda els que encara no l’hem perduda del tot. Conec gent que ja fa temps que l’ha acabat i, amb ella, també la confiança. I no em refereixo només als polítics d’aquí, sinó a tots. Els d’Europa per la mala gestió que estan fent amb el tema vacunes, repartiment de fons i molts altres. Els de Madrid (blaus i vermells) per com fa anys que ens estan prenent el pèl als catalans i com només miren el bé del mateix partit. I els nostres no cal dir… Sembla que no sentin ni vegin el que és evident i el que els demana la ciutadania: que s’entenguin d’una bona vegada i es posin a fer feina. Que, com mot bé diu Gonzalo Boye, els trets no s’han de disparar dins de les mateixes trinxeres i no ens hem de matar entre nosaltresI que no ens enganyin més, que ja en comencem a estar cansats de tanta comèdia.

És tan evident el desengany i la desconfiança que s’està establint en la gent, que només cal llegir la premsa diària, escoltar els informatius o les tertúlies de tot color i de tota mena i les converses de carrer. Tothom es queixa i sembla que ningú està disposat a fer res. Estem cansats de què ens enganyin, tot i que sembla que molta gent està disposada a seguir vivint enganyada. El pitjor de tot és que se’ns enganya en coses tan greus que estan posant en risc la nostra vida. I a més, la política de l’engany i la mentida va en augment a una velocitat de vertigen. Sense que ens n’adonem, cada dia tenim menys drets, guanyem menys, vivim més insegurs, la sanitat funciona pitjor, l’educació és més deficient, ningú sap del cert com viurà el mes vinent…. Per no parlar de les repugnants notícies que ens arriben cada matí de nous i fastigosos casos de corrupció, executats impunement i amb guant blanc pels que cada dia ens diuen que tenen la consciència tranquil·la i les mans netes. De veritat, si es pensa a poc a poc, tot aquest cúmul de despropòsits arriba a representar, per a moltes persones de bé, un vomitiu insuportable. D’aquí, la pregunta: per què ens menteixen tant els nostres governants i els que aspiren a ser-ho? Per què aguantem aquest cúmul d’enganys i desvergonyiments?

Una resposta la podem trobar en un clàssic, ben conegut, en assumptes de política. Maquiavel, a “El Príncep” (XVIII, 466), va deixar escrit: “Els homes són tan ingenus, i responen tant a la necessitat de moment, que qui enganya sempre troba algú que es deixa enganyar”. Això és el que passava a la fi de la s. XV. Sempre hi havia “algú” que es deixava enganyar. Ara, que sembla que hauríem d’haver après alguna cosa, poc hem progressat i seguim votant gent que ens enganya. Seguim sent tan ingenus com cinc-cents anys enrere. Però no és només això: el problema és més complex i em sembla que el fons de l’assumpte està en el fet que els interessos econòmics han guanyat la partida als interessos polítics. Dit més clarament: el sistema econòmic mana més que el sistema polític. És a dir, el sistema capitalista i la cobdícia de diners té més poder, en la vida i en les decisions dels que remenen les cireres, que el sistema democràtic i els drets dels ciutadans. Però, és clar, el que passa és que els governants no poden aparèixer, davant la gent, com a defensors de l'”Estat deCapital” (que és el que realment són), sinó com els protectors que garanteixen l’”Estat de Dret”. La qual cosa vol dir que, tal com s’han posat les coses, apolític d’ofici, si no és un home exemplar pels quatre costats, no li queda més sortida que esdevenir un mentider d’ofici. Jo no dic que tots els polítics siguin així. El que dic és que, avui, l’exercici de la política exigeix una integritat ètica per a la qual molts professionals de la “cosa pública” no estan èticament preparats.

I així ens va. Seguim votant gent que és incapaç d’entendre’s en allò que és fonamental en aquests moments i, com es queixava el President Torra, sembla que hi són només per fer la guerra entre ells. Perquè, si els governants necessiten una integritat ètica indiscutible, la mateixa integritat necessitem els governats. I si no, què punyeta fem, cada quatre anys, donant el nostre vot de confiança a qui sabem que ens està enganyant i que ho seguirà fent?

diumenge, 14 de març de 2021

LA MASCARETA

 

Ja fa un any que hem hagut de canviar moltes coses de la nostra vida. Més de les que pensem i suposem. Per algunes persones la seva vida ha donat un tomb total; en alguns casos cap a bé, però per la gran majoria cap a malament. Pèrdues de tota mena: d’éssers estimats, de feina, de negocis, de diners, de llibertat, de moviment, de maneres de treballar i de relacionar-se… Alguns diuen que el virus els ha robat part de la seva vida, sense adonar-se que la vida mai no és totalment nostra i que depèn de tot un munt de circumstàncies que mai no podrem controlar de la forma que nosaltres voldríem. I cal acceptar-ho així.

Entre les moltes coses que ens ha robat la pandèmia – per dir-ho d’alguna manera – ha estat el no poder veure la cara de la gent per culpa de la mascareta. Almenys pel que fa a una part de la cara tan important com és la boca i els llavis. Tots sabem que una de les funcions de la boca és que col·labora amb el llenguatge i la parla i que també expressa sentiments d’acord amb l’estat d’ànim. Riem, plorem, expressem admiració, estranyesa, ira, pau, confiança… Ara ens hem de fixar molt més en altres gestos, en els ulls, en l’expressió corporal i, així i tot, ens sentim una mica estranys i no ens hi acabem d’acostumar perquè la nostra veu tampoc no és la mateixa de sempre amb la mascareta posada. I no cal dir com n’és de molesta per als que han sofert problemes respiratoris a causa de la Covid o de veu, com és el meu propi cas amb el problema que he tingut a les cordes vocals.

Durant aquest temps he tingut curiositat per llegir una mica sobre el complicat mecanisme de la veu i de la parla, que fem servir sense adonar-nos-en i de forma tan natural que no li donem gens d’importància, com ens acostuma a passar sempre. No acostumem a valorar les coses fins que deixem de tenir-les. Resulta que el so és produït per la laringe en fer vibrar l’aire que procedeix dels pulmons mitjançant un parell de cordes vocals elàstiques. Després la boca transforma aquests sons amb l’articulació, en fonemes emprant les dents, la llengua, el paladar, els llavis i els músculs facials. Una cadena de fonemes dóna com a resultat la paraula. Quan parlem o cantem, l’aire passa per les cordes vocals i les fa vibrar. Escurçant i tensant les cordes s’emeten sons de més alta freqüència, més aguts; en canvi en relaxar-les s’allarguen i produeixen vibracions de més baixa freqüència. A més quan l’aire passa per les cordes més ràpidament i amb més força, més gran és el volum del so. En una sola paraula hi pot col·laborar la llengua, les dents, els llavis, les galtes, les paletes de les dents, el vel del paladar…

La molesta mascareta, però, també té coses bones: ens protegeix a nosaltres i protegeix als altres. Alguns ja s’atreveixen a afirmar fins i tot que serà una peça més del nostre guarniment diari. Benvinguda sigui, però, si ajuda a protegir-nos d’aquest maleït virus.

dijous, 4 de març de 2021

RENDA BÀSICA UNIVERSAL

 


En uns moments en què tanta gent ho està passant malament potser seria el moment de posar-se seriosament a estudiar l’aplicació de la Renda Bàsica, que també a vegades s’anomena universal, de supervivència o incondicional. Se n’ha parlat molt, però s’ha fet molt poc per aplicar-la. Hi ha hagut alguns intents i experiències que sembla que han reeixit prou. I el que és més important: sembla que tècnicament és molt possible dur-la a terme i gens utòpica.

Els entesos diuen que la Renda Bàsica és una mesura de caràcter universal que dóna una seguretat econòmica bàsica. La proposta és que l'import sigui igual o superior al llindar de la pobresa. És una proposta que no estigmatitza com ho fan les ajudes condicionades i, al mateix temps, salva l'escull dels controls burocràtics i requisits de comprovació que tenen la majoria d'aquests ajuts que, d'altra banda, s'han revelat insuficients i poc eficaços, com ha quedat palès amb la Renda Garantida de Ciutadania que cobreix només un 10% de les famílies que hi tenen dret. La Renda Bàsica Incondicional posa sobre la taula el dret a garantir la seva existència econòmica. Aquest plantejament xoca amb un sistema centrat en el benefici econòmic d'uns quants i comporta canvis socials i econòmics de llarg abast.

La revista SINPERMISO, -que es pot llegir gratuïtament i que és molt seriosa en el tractament dels temes- té uns monogràfics interessantíssims sobre aquest tema. Podeu llegir-los clicant aquí:

Monográficos | Sin Permiso

El portal electrònic de SINPERMISO és una revista electrònica setmanal i s'articula al voltant d'una revista semestral del mateix nom (el primer número en suport paper va aparèixer a principis de 2006). El nucli promotor de SINPERMISO el compon un equip de persones de banda i banda de l'Atlàntic i de tres generacions diferents. Procedeixen de subcultures acadèmiques diverses: economistes, historiadors, filòsofs, politòlegs, publicistes, matemàtics i hispanistes. I venen de diferents corrents de la tradició socialista, en l'ampli sentit del terme, que inclou a les socialdemocràcies, als laborismes, als diferents comunismes, a l'anarquisme obrer i al sindicalisme revolucionari.

Val la pena dedicar-hi una estona.





dijous, 25 de febrer de 2021

ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES


LA CARTA DEL DÍA. DIARIO DE NAVARRA

ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES
JOSE MARI ESPARZA ZABALEGI 14.02.2021 | 00:21

A veces intento ponerme en la piel de un hombre honrado nacido en cualquier barriada obrera de Madrid, que sueña y vota por una España decente. Sin duda vivirá escandalizado porque su Rey, al que miró esperanzado cuando aprobó la Constitución, esté señalado como caco voraz y putero público. Y se preguntará, tonto no es, si su sucesor y actual monarca no sabría nada de cuanto ocurría en su propio hogar, ni nunca vio la máquina contadora de billetes, ni se preguntó jamás de dónde sacaban sus padres tanto amasijo de plata. Nuestro buen hombre deducirá que, si no lo sabía, ni nunca vio, ni oyó, ni sospechó nada de los tejemanejes paternos, demuestra tener unas entendederas tan endebles que lo inhabilitan hasta para optar a una concejalía en Aldeanueva de Cameros, perdone su vecindario por la insinuación. Y al comprobar que la gran mayoría de partidos españoles aplauden a rabiar a la monarquía, nuestro hombre, humilde pero sagaz, deducirá que lo hacen porque son tal para cual. Compinches.
Imagino una campesina de la Alcarria, toda su vida inculcando honradez a su prole, para acabar viendo a sus políticos, con las manos pringadas en cajones y gavetas públicas. Y qué dirá cualquier autónomo probo de Salamanca viendo entregar 50.000 millones para rescatar los mismos bancos que jamás tuvieron con él la menor misericordia.
Me imagino a un peón andaluz, antaño niño yuntero, que esperaba con la democracia un futuro para su gente, sin tener que hacerse guardia civil o depender toda la vida del subsidio PER, el de las peonadas humillantes. Tras cuarenta años de democracia y socialismo andalusí, y viendo a los señoritos con más tierra si cabe que antes, quizá se pregunte si esa solidaridad entre españoles que se exige unidireccionalmente a catalanes y vascos (que no padecen latifundios, valga recordar) no estará destinada a mitigar el paro endémico de esas provincias esclavizadas para, en definitiva, garantizar la paz social en las propiedades de los duques de Alba y tantos otros guillotinables.
Me apenan esas buenas gentes de Redes Cristianas y Comunidades Cristianas Populares, avergonzadas al ver sus obispos como forajidos, robando bienes públicos a los pueblos con el ardid de las inmatriculaciones y escandalizando a los creyentes honrados con su hipocresía. Y cuando el nuevo Gobierno progresista prometía que iba a encender la luz sobre el mayor robo de la Historia de España, resulta que optan por callar, ocultar los datos, hacerse cómplices porque, en el fondo, todos tienen una trapacería que ocultar.
Y qué decir de los millones de españoles que perdieron la guerra, creyentes en la Transición modélica, que pensaban vivir en una democracia y, de pronto, descubren que el Ejército y la Policía, que dizque estaban para defenderles, están colmados de fascistas que anuncian su fusilamiento, en tandas de 26 millones, en aras a lo mismo por lo que fusilaron a sus abuelos: exterminar el rojoseparatismo.
Es posible que haya dos Españas, como decía Machado, pero siempre afloró una: los mismos borbones, espadones, oligarcas y obispos, bien cebados por un vasallaje servil de prensa, jueces, partidos y sindicatos. Una España “de ladinos y fantoches, cuya leyenda negra es su propia historia”, dijo Valle-Inclán.
Por eso es tan triste ser español en España: porque no tienen escapatoria. Un vasco, un gallego, un catalán, un canario, incluso un patriota andaluz, puede soportar el carnet de identidad español porque tiene una ilusión y un plan de futuro en el bolsillo. Se siente libre porque escucha el ruido de sus cadenas cuando se moviliza. Conoce su opresión y espera su hora agazapado, “en el surco, como el arado espera”, hasta que opta por zafarse y se levanta con los suyos, su clase y su paisanaje, buscando un acomodo más amigable en el mundo. Ya señalaron los clásicos que el primer paso hacia la solidaridad internacionalista es la propia liberación nacional.
Hoy, en el Estado español, ser independentista es más que una legítima opción política: es un acto de dignidad colectiva, una rebeldía libertaria, una esperanza social. Más aún, es la mejor forma de ser solidario con los españoles que anhelan zafarse del yugo que arrastran desde generaciones y que, pese a lo que soñara Miguel Hernández, no tiene ningún viso de cambiar dentro de la jaula estatal. Más certero anduvo el gallego Castelao, para quien España era la antítesis de República, justicia social, democracia, laicismo y decencia política. “Cuanto antes sean libres ustedes, antes lo seremos nosotros”, nos dijo un dirigente del Sindicato de Obreros del Campo andaluz hace tiempo. En ello andamos cada día más gente. Y es que esta España no la merecen ni los españoles.

dijous, 11 de febrer de 2021

CAL VOTAR INDEPENDENTISME!

 

El Salvador -un conegut meu- escrivia fa pocs dies que quan li preguntaven si el diumenge, dia 14, aniria a votar, responia: «La meva resposta és afirmativa, si no hi ha cap daltabaix, aniré a votar com ho he fet en totes les convocatòries des que va morir el general i vàrem canviar règim. Sovint em costa molt decidir el vot i gairebé sempre, des de fa força anys, he de portar una agulla d’estendre roba metafòrica per tal de tapar-me el nas i evitar el tuf que desprenen els partits polítics, inclòs aquell a qui dono el meu vot». Més endavant, seguia la seva reflexió dient: «No m’hi trencaré gaire les banyes, no s’ho val, perquè em fa l’efecte que els governants ho fan força malament, els d’aquí i els d’allà. Però vull ser optimista i sóc de l’opinió que, tot i que les coses de la res publica no van bé, encara es poden torçar més i empitjorar. Seguint un consell de Marcial que llegia ahir en un dels seus epigrames, ens cal viure al dia perquè el passat no el podem modificar i el futur és incert».

A mi em passa una cosa semblant, tot i que potser tinc una mica més d’esperança a què les coses aniran canviant. També jo he anat a votar més d’una vegada amb una certa indolència, amb poca convicció i amb l’agulla d’estendre roba ben estreta al nas per no sentir la pudor de la corrupció, de les mentides o de les males pràctiques a què ens tenen acostumats els partits. Ja sé que sempre han existit deficiències, en major o menor grau, en l’àmbit dels assumptes públics, siguin culturals, religiosos, polítics o de qualsevol altre àmbit, però diumenge hi tornaré a anar pensant que no hem de perdre mai l’esperança que tot pot millorar si nosaltres hi posem la banya i ens entossudim a millorar les coses. Un vot és només un petit gra d’arena, però un gra necessari per construir una millor societat. I és també necessari per construir el mur que ajudi a parar una mica tota la porqueria i totes les malvestats que pretenen fer arribar persones de mala fe sobre els catalans que no pensen com ells. Són aquells que no mengen ni deixen menjar; que no fan ni deixen fer i que juguen tan brut com poden per tal que tot segueixi segons els seus interessos.

Reconec que molta culpa la tenen els mateixos partits catalans que pregonen creure en la independència i que no val l’excusa de dir que tot el mal ens ve de fora. Hem de reconèixer que no estem fent les coses prou bé, que no anem prou units en les coses que considerem fonamentals per la supervivència del nostre poble, però que també és cert que hi ha molta gent interessada a posar-nos pals de totes les mides a les rodes. Per tant, crec que és indispensable que votem partits que siguin capaços de parar tot això; que creguin de veritat en Catalunya i que estic convençut que la presó i l’exili dels que han lluitat per això servirà per aconseguir-ho. Cal defensar amb el nostre vot el nucli de la democràcia i defensar-nos de les mentides dels que ens volen fer encara més mal i que ens anorrearien, si poguessin, perquè no toleren que ens vulguem governar per nosaltres mateixos, amb les nostres lleis i la nostra manera de fer. A Espanya encara hi ha una mentalitat colonialista molt arrelada i sembla que costarà molt que desaparegui, perquè ni els governs de centre, de dreta o d’esquerra que governen a Madrid la perden. Segueixen creient el que han cregut sempre: que Espanya és una unitat uniforme que no pot canviar de cap manera. No creuen que la diversitat és una riquesa i que ja som grandets i capaços per poder-nos governar sols.

En una societat oberta, més democràtica i més justa com la que aspirem a ser, tots, en major o menor mesura, som responsables del bé públic i de buscar uns governants que vetllin perquè les coses es facin bé. Tots estem cridats a ser èticament millors i a procurar que ho siguin també els nostres governants i les nostres institucions (que ara no estan a l’altura de cap de les maneres). Jo tinc clar a qui donaré el meu vot diumenge i crec que hem de votar amb el mateix esperit que l’1-O tots aquells que creguem millors per defensar els legítims interessos i aspiracions d’una bona majoria de catalans. Hauríem de fer el possible per assolir la majoria absoluta d’escons independentistes per seguir endavant i amb convicció el camí que vam començar. I procurar que ho facin junts -de la manera que sigui- tots els partits independentistes!

dimecres, 3 de febrer de 2021

SOLS AMB NOSALTRES MATEIXOS

 

Fa un parell de dies que TV3 va passar un petit reportatge sobre una monja eremita que fa 10 anys que viu sola en una ermita del Priorat. Podeu veure la notícia aquí Una eremita que s’ha quedat sense ermita – Telenotícies (ccma.cat) i aquí Facebook

Persones com ella (n’hi ha 10 més a Catalunya) no cal dir que ens criden l’atenció i fan què ens preguntem el sentit d’aquesta solitud buscada lliurement i les motivacions que poden tenir per fer-ho. S’han fet molts estudis i s’ha escrit molt sobre el valor intrínsec de la solitud, que pot ser un deliciós acompanyant o, per contra, una cosa que pot arribar a trasbalsar una persona.

«La solitud és el fet més profund de la condició humana. L’home és l’únic ésser que sap que està sol»deia Octavio PazNo sé si és veritat del tot, però sí que d’una banda som innegablement “animals socials” que estem dissenyats per interactuar amb els nostres semblants i de l’altra trobem que hi ha moments al llarg de la nostra vida en què necessitarem alguns moments per estar solsHi ha hagut grans creadors que han necessitat i buscat la solitud per poder crear les seves obres.

Aquesta pandèmia ens ha obligat a estar més sols, més reclosos a casa nostra i, per tant, amb nosaltres mateixos i amb els del nostre cercle més íntim. Pel que ens expliquen els psicòlegs, no tothom ho ha sabut entomar prou bé i ha estat una font de problemes prou important. El fet és que cada dia ens costa més ens agafa més por d’estar sols. I tampoc està massa ben vist socialment perquè ho associem a persones estranyes, asocials i extravagants. Aquesta mena de persones no podem negar que susciten desconfiança i no ens n’acabem de refiar.

Em sembla que era José Luís Borges que deia que necessitem que hi hagi algú al mirall, que necessitem miralls on veure algú. Ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos. Per això triomfen tant els mòbils i les xarxes socials. Necessitem estar connectats, necessitem xatejar, necessitem que hi hagi algú amb qui comunicar-nos perquè no sabem comunicar-nos amb nosaltres mateixos. I em sembla que no hauríem d’oblidar que per poder-nos comunicar bé amb els altres, abans ens hem d’haver comunicat amb nosaltres mateixos; ens hauríem d’haver conegut nosaltres mateixos, una cosa molt més difícil del que podem suposar.

Potser la solitud excessiva pot ser perjudicial, però no ho pot ser també la necessitat imperiosa d’estar comunicats tothora? No ho sé. Potser serà veritat allò que deien els llatins de la «virtus in medio» i que la solució està en l’exacta dosi de cada cosa. Que tampoc és fàcil de trobar.