diumenge, 19 de setembre de 2021

SOLTERES I ENCANTADES

La filla d’uns molt bons amics meus ha escrit un llibre que encara no he tingut ocasió de llegir. A l’autora, la Núria Viladomat i Canudas, la conec de ben petita i per això li he anat seguint la seva trajectòria i l’he poguda escoltar en les diferents entrevistes i tertúlies que ha hagut de fer aquests dies amb motiu de la presentació del seu llibre «Solteres i encantades». Ella parteix de la base que la solteria femenina encara segueix sent per a molta gent un estigma. Diu que això ja seria hora que s’anés acabant i es pregunta per què la solteria no pot ser una decisió triada lliurement com es trien moltes altres situacions personals a la vida. No és un parèntesi que s’ha d’omplir necessàriament, sinó que pot ser perfectament un estat de vida permanent, triat lliurament i totalment ple de sentit.

Això m’ha fet pensar que potser molta gent es casa o es posa a viure en parella per por a la solitud. I no només passa en les dones, sinó també en els homes. Viure en solitud a vegades ens pot fer por i ho podem viure més com un patiment que no pas com una oportunitat per créixer. Restar solter -i encara més soltera- tenint certa edat podia arribar a ser un drama que, per sort, cada cop ho és menys. Les noves generacions ja ho veuen i ho viuen d’una altra manera. En català fem servir l’apel·latiu «conco» per referir-nos a algú que ha assolit o sobrepassat l’edat en què, es consideraria propi casar-se. I a les fadrines que a certa edat no tenien xicot de seguida els deien si potser tenien ganes de «quedar-se per vestir sants». La solitud, com la solteria, pot ser a molts un drama, un problema que resoldre, una mica del que es vol escapar, i no poques vegades va acompanyat de sentiments d’abandó i desesperança.

Ens fa paor la solitud i ens en volem escapar perquè a vegades pot fer evident un buit interior, posar davant nostre la veritat del nostre ésser. És evident que sovint quan arribem a casa la primera cosa que fem és encendre la TV, la ràdio, o connectar-nos a una xarxa social, com una forma de «no estar sols». I això ens passa quan no l’hem triada i ens ve imposada per circumstàncies de la vida. Una altra cosa és també que busquem necessaris moments de solitud sabent que triem nosaltres lliurement el lloc i la durada. I també és cert que hi ha persones que la trien lliurement com a opció de vida i la trien com una oportunitat per al creixement interior. Incomptables són els testimonis de la solitud creativa de filòsofs, escriptors, artistes i místics de tots els temps. Per això podem parlar d’una solitud negativa, no desitjada, que fa patir i d’una solitud positiva, que ens ajuda a créixer.

L’ésser humà és un ésser social, fet «per la relació», però l’experiència demostra que únicament qui sap viure sol, sap també viure plenament les seves relacions. Enzo Bianchi diu que «només qui no té por baixar a la interioritat sap també afrontar la trobada amb els altres. És significatiu que molts dels desajustos i malalties actuals referides a la subjectivitat, afecten notablement la qualitat de les relacions humanes. La incapacitat per a la interioritat es converteix en incapacitat per crear relacions sòlides, profundes i duradores amb els altres».

Per tant, hem de convenir que no qualsevol solitud és positiva perquè hi ha formes d’aïllament i fugida dels altres que són malaltisses, però sí que la solitud ben viscuda és equilibri entre l’aïllament i l’activisme; la solitud ben viscuda pot ser font de força interior i solidesa. Per tant, seria bo aconseguir un equilibri entre soledat i companyia, i el primer pas és aprendre a estar sol en el seu sentit més positiu, per poder gaudir de la nostra interioritat i de la contemplació de tot el que ens envolta. El segon pas és obrir-se als altres, en tots els àmbits que ens sigui possible. Qui pot estar bé a soles amb si mateix, és capaç d’establir relacions noves i crear amistats sanes. Cal no dependre dels amics per apagar la soledat, ni servir-se’n per no sentir-se sol. L’amistat és sempre un regal, que només és autèntica en la gratuïtat. L’amistat que sorgeix de la llibertat interior ens torna més agraïts i més feliços, experimentant als amics com una veritable benedicció a la vida.


    divendres, 3 de setembre de 2021

    XANTATGES

     

    Ens volen acostumar a viure sota xantatge a base de formes diverses. A vegades fan servir formes molt subtils; altres vegades molt clares, evidents, directes i sense cap mena de vergonyaEn algunes ocasions fan servir directament la por i l’amenaça. En altres ocasions la culpa, el sentit del deure o altres formes. Sigui com sigui, és un abús i un xantatge el que ens fan certes persones o institucions.

    Els xantatges són molt típics de les religions –o més ben dit, d’alguns dirigents d’aquestes religions-, que fan creure als seus fidels que han de seguir al peu de la lletra el que ells diuen que no poden sortir ni un mil·límetre del solc. Els infantilitzen i els presenten una imatge molt deformada de Déu. Ja ens ho advertia el teòleg Gonzàlez-Ruiz, als anys 70, en el seu llibre «Dios es gratuito, però no supérfluo»: «Cuando Dios muere en una sociedad, de su cadáver salen dioses alienantes. Pero el único Dios vivo es el Dios de Jesucristo. Un Dios en lucha radical contra los dioses. Cuya presencia no es una explicación sino una salvación. Un Dios que no se impone, sino que se entrega. Un Dios gratuito, però no supérfluo, liquidador de la alienación religiosa».

    Alguns dirigents han ensenyat un Déu fals i una manera perversa d’entendre’l i d’adreçar-s’hi. Converteixen les seves pregàries sovint en un intercanvi comercial: “Si el meu fill troba feina, pujaré a Montserrat a posar un ciri a la Moreneta”, “Si em curo del càncer, dormiré a terra dues vegades per setmana”. I així la religió es prostitueix reduint-se a un comerç entre una divinitat i l’ésser humà. Sovint hem vist que alguns representants d’aquestes religions (no tots, sortosament) fomenten aquesta faceta de grans magatzems en rebaixes, donant a entendre que els déus satisfan la seva divinitat amb el sofriment humà. Com aquells déus antics que feien un gran festí de sang perquè els aportava plaer i poder. En totes les religions hi ha certs dies o certes coses de rebaixes. En aquestes ocasions és més fàcil obtenir els favors dels déus a un preu més barat. Són intercanvis plens de xantatges. I segurament que tots hi hem caigut en aquest parany alguna vegada i no sempre n’hem sortit satisfets. Talment com a les rebaixes, que no sempre en sortim satisfets dels resultats.

    Els polítics han copiat les religions. Ja durant la campanya electoral prometen l’”oro i el moro” i ens diuen que tot farà baixada i tots navegarem amb el vent en popa. Després, durant la legislatura, el partit de torn -amb el seu president al capdavant- governa el país amb uns criteris que a vegades no fan més que conduir-los a la misèria. “No hi havia una altra alternativa”, diuen com a excusa de mal pagador. Després se sap que el que han fet ha estat només fer els rics més rics a costa de fer els pobres més pobres. S’obliden ràpidament de les seves promeses i d’aquell ungüent meravellós que ho cura tot (cura els dependents mitjançant un xec d’ajuda; asseguren que abaixaran els impostos; que tindran cura a les dones maltractades; que acabaran amb la fam i els desnonaments; que es crearan centenars de milers de llocs de treball; que si els aturats, els joves, l’educació, la sanitat…). Promeses. Tot promeses. Però abans caldrà sotmetre’s al xantatge: «Et donaré tot això sempre que em votis a mi».

    I com les religions i els polítics, trobem altres grups, empreses, bancs, persones… que també intenten fer-nos xantatge. Cadascú a la seva manera. No hauríem de caure en aquest parany i fer l’esforç de distingir entre uns i altres. No hem de caure en el tòpic que «tots són iguals, tots roben, tots busquen el poder per endollar la seva sortida a Telefònica o Endesa. Ja no queda ningú que sigui honrat». Els déus exerceixen el xantatge més destructor. Els polítics el xantatge més evident.

    Us asseguro que jo cada cop miro més quan he de comprar alguna cosa, quan escolto algú o he de fer una tria una mica important. I així i tot, a vegades m’enreden. Ens passa sovint quan comprem de rebaixes. Les rebaixes són les disminucions que es fan sobre el preu d’un bé o un servei, però les fan sobretot per poder vendre més de pressa, per treure’s del damunt articles que ja no preveuen poder vendre o per vendre més quantitat de gènere atraient més gent. Reconec que, tot i no ser un gran partidari de les rebaixes, sí que les he aprofitat algunes vegades. I no sempre paguen la pena, la veritat…

    Comença un nou curs i veig un munt d’ofertes revestides de xantatge. Promeses que no van enlloc i paraules que cansen després d’escoltar-les mil vegades. No sé si només sóc jo, però noto cansament i, sobretot, l’avorriment del hàmster donant voltes infinites en la mateixa roda.

    dilluns, 9 d’agost de 2021

    UN ANY SENSE EL BISBE PERE

     

    Ahir va fer un any de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. La Televisió de Catalunya va recordar-lo al Canal 33 amb un programa molt bonic, ple de múltiples testimonis i fragments d’entrevistes que ens el van tornar a fer ben proper.

    La figura del bisbe Pere creix a mesura que passa el temps i a mesura que veiem com la institució eclesial no acaba de fer un pas decidit cap a una altra manera de ser església que seria molt més propera a com hauria volgut Jesús que fóssim els seus seguidors. El bisbe Pere, crec jo, seria un bon camí a seguir per aconseguir d’una vegada aquest canvi.

    Durant una gran part de la seva vida, Pere Casaldàliga (1928), pensador, poeta i circumstancialment bisbe de São Félix do Araguaia, va viure dedicat a treballar a favor dels indígenes, dels camperols i a la causa de la justícia. Era bisbe catòlic ordenat, però no com la majoria de bisbes que estem acostumats a veure. Sempre es va negar, per exemple, a vestir com a tal i portant ell mateix una vida de pobresa com la majoria de gent d’on vivia. Quan es coneix la pobresa o s’està a prop d’ella, molt de la perspectiva vital d’un canvia a la força.

    La seva obra de caràcter espiritual, pastoral i sobretot poètica és ingent, i ha estat traduïda a molts idiomes. Pel testimoni de la seva vida com de les seves obres, Casaldàliga és tot un referent en tota la comunitat eclesial llatinoamericana. Solia dir que els seus principals mestres espirituals eren Jesús de Natzaret, Francesc d’Assís, Teresa de Lisieux, Carles de Foucault, i formadors que havia tingut al llarg dels seus estudis eclesiàstics, companys de l’episcopat a Amèrica Llatina. I que en poesia s’inspirava en les obres de Sant Joan de la Creu i d’Antonio Machado.

    ALGUNES FRASES SEVES:
    -“Tot és relatiu, menys Déu i la fam”.
    -“No n’hi ha prou amb ser creient. Cal ser creïble”.
    -“Un dels pecats importants de l’Església, santa i pecadora, és la manca de capacitat per unir-se les esglésies, absolutitzant el que no és absolut, i no responent al testament de Jesús, 
    “que tots siguin u .
    -“He tingut moments tristos, però com 
    que continuo tenint esperança, no arriba a ser un drama, una tragèdia. No crec que pugui dir que he viscut tristeses grans. Relativitzar perquè l’esperança continua donant garantia posterior a tots els fracassos, a totes les decepcions. Jo dic en un lloc d’un diari meu “Déu és amor, nosaltres som amor, traïció i por, però també esperança” i aquesta esperança resol totes les decepcions i totes les tristeses, tots els fracassos”.
    -“El meu desig és que s’acabi la fam al món, que s’acabi la fabricació d’armes, la carrera armamentista, que s’acabi la guerra sobretot aquesta guerra per religió o sostinguda per religions”.
    -“
    Les meves tres majors preocupacions són que l’església, les esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món que donaria per a tots i hàgim de seguir vivint enmig d’una humanitat on les dues terceres parts no tenen el dret a viure. I en el dia a dia, les nostres fallades i les dels agents de pastoral”.
    -“Em penedeixo de moltes coses. De tot una mica. Podia haver-ho fet millor, amb més esperança fins i tot, amb més senzillesa, amb més generositat. Jo recordo sempre la frase d’aquell sant que deia que quan es presentés davant de Déu li demanaria: “oblida’t de les meves bones obres, parlarem només dels meus fracassos, dels meus pecats que això tu ho saps resoldre molt bé, oblida’t de les meves bones obres”.
    -“Dels pobles indígenes he après la convivència amb la natura, un cert sentit de comunitat, i relativitzar també moltes coses que la nostra civilització considera absolutes”.
    -“En la meva infància vaig sentir moltes vegades del meu pare i de la mare: 
    ‘Nosaltres som pobres.’ Ja inculcat en la infància, poc després amb contactes, amb anàlisi i convivències religioses, he anat sentint realment que l’opció pels pobres ha de ser opció fonamental per a l’Església. Una opció que defineixi a l’Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar de la banda dels pobres.’ Per a l’Església també”.
    -“Els grans reptes o desafiaments que té plantejats l’Església del tercer mil·lenni són ecumenisme i el macro ecumenisme. La pobresa estructural de les seves institucions. La profecia contra sistemes, estructures que maten, que exclouen, que prohibeixen. Llavors seria, la unió de les mateixes esglésies, la profecia diària, una profecia que denuncia, anuncia i consola”.
    -“Si fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir l’estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’Estat. La segona, posar en suspens, en dubte, la cúria romana, i la tercera convocar una trobada, digu
    em-ne Concili, si voleu, veritablement ecumènic, per refer totalment la cúria romana, per redefinir el ministeri de Pere i per proposar-amb serietat l’enculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podia ser el mateix celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, de vegades en litúrgia, en pastoral”.
    -“Jo sóc un fill obedient de l’església, però al mateix temps no puc permetre que se segueixin utilitzant mètodes antidemocràtics en la relació dels bisbes, nomenant sense la menor consulta amb la comunitat local”.
    -“Mai he emprat els símbols de poder episcopal. Amb tot respecte als germans que la fan servir, crec que no són símbols ni gestos evangèlics. Estan vinculats a estatus i seria el més lògic prescindir d’escut, prescindir de mitra, de bàcul, i celebrar les eucaristies amb simplicitat. No crec que li faci cap bé a l’Església tota aquesta simbologia”.
    -“Per a mi, un home o una dona espiritual és viure en profunditat, assumir opcions dignes d’una vida humana. Ser coherent, obrir-se a les necessitats del proïsme. Celebrar la vida”.
    -“L’anomenat tercer món és un escàndol en la història humana. Perquè tercer món per definició significa un món prohibit, marginat, explotat, inferior”.
    -“Per a mi la vida eterna és la convivència plena amb el Déu viu, i amb tots els fills i filles de Déu”.


      dimarts, 27 de juliol de 2021

      TANCATS A CASA

       

      Què passaria si d’ara endavant ens veiéssim obligats a viure mig tancats a casa, o potser fins i tot tancats del tot, durant un temps llarg? La Covid ens ha llevat llibertat física i psicològica sense cap mena de dubte. I si seguim així, potser no serà un virus, sinó les forces de la natura desfermades les que ens mantindran a ratlla tant si volem com si no volem. La natura no la tenim ni de bon tros dominada encara, per més que ens ho haguéssim pensat en alguns moments. La natura té més capacitat que nosaltres, pot canviar el món i ens pot canviar a nosaltres més del que podem imaginar. Només cal veure, el poder destructor del foc; o de l’aigua desfermada: o del vent i els temporals…

      No sé si algun dia podrem controlar la natura perquè ella també té els seus límits i des del principi dels temps que hi lluitem. Però no ens n’hem sortit encara. Aquests pròxims anys diuen els científics que seran decisius per veure què fem i cap on tirem. Potser sí que, si pensem i actuem d’una altra manera, podrem endreçar una mica aquest món tan desendreçat, tan castigat i tan fet malbé. L’alliberament i la felicitat de la humanitat dependrà molt de l’actitud que prenguem.

      Veient les notícies de desastres hauríem de pensar què pensen fer els grans mandataris per posar fil a l’agulla. Hi ha un haiku, l’autor del qual ignoro, que diu: “Com cabies, oh incendi, al petit ventre de l’espurna?”. Sí, tots hauríem de preguntar-nos com pot desencadenar una gran catàstrofe una petita acció sense importància i aparentment sense valor. Qui s’imaginava que hauríem d’estar tancats i confinats a casa a causa d’una pandèmia que inicialment quasi ningú li va donar importància? Haurem de tornar a allunyar-nos uns dels altres, limitar molt la vida social de sempre i tancar-nos a casa nostra? Qui ens pot assegurar que no ens torni a passar? Potser anem massa confiats i amb posat de milhomes pensant que la tècnica i la ciència ens ho pot arreglar tot. Sabrem fer front a un altre tancament llarg si s’arriba a produir?

      El psiquiatre japonès Tamaki Saito va ser qui ja va posar nom el 1998 a aquesta síndrome d’aïllament social que, amb xifres de març de 2019, regia la vida de mig milió de persones, només al Japó. I això s’ha estès de forma alarmant a tot el món. Saito explica que el “hikikomori” (així l’anomena) no és una malaltia sinó una situació en què algú no participa en activitats socials durant un mínim de sis mesos i reconeix als “hikikomori” com a persones normals que es troben en una situació molt difícil. Al cap de cinc mesos de viure com un ermità, en una situació difícil per incerta, amb dies en què no tinc ganes de parlar amb ningú per telèfon, ni veure ningú per Zoom, dependent quasi totalment de la tecnologia, enganxat a alguna sèrie o distret amb el mòbil, diu ell que ja es pot complicar molt la salut psicològica d’algú.

      Quanta gent, en veure’s forçats a instal·lar-se indefinidament dins de casa, en no poder fer la vida social de sempre, sentirà l’angoixa del “hikikomori” perquè, en la nostra ment -i ressalto això d’ “en la nostra ment” -, la vida anirà perdent sentit per ells, creient que ja no valem res perquè deixem de fer o sentir el que considerem eix de la nostra identitat. Si aquesta situació dura gaire més potser ens caldrà fer un esforç mental extra per trencar aquesta campana que ens aïllarà d’un món exterior i d’unes persones que seguirem necessitant com l’aire que respirem els humans. Perquè no hem d’oblidar que som humans per més esforços que fem per conquerir la lluna i les estrelles…

      dimecres, 14 de juliol de 2021

      EL FUTBOL: La pelota como bandera

       

      Aquest estiu, tan ple de futbol i de Covid, ha fet anar de corcoll a milers d’amants del futbol, He de reconèixer que anys enrere jo era un d’ells, però ara he fet apostasia d’aquesta religió futbolística. No he vist cap partit, ni dels equips europeus ni dels sud-americans. He anat perdent la fe sense remordiment de cap mena, tot i que comprenc molt bé els que encara creuen en aquesta mena d’espectacle-negoci-mentida en què s’ha convertit.

      He recopilat un bonic text de l’ EDUARDO GALEANO que va publicar ja fa anys en un llibre titulat “El fútbol a sol y sombra”. Us l’ofereixo per si no el coneixeu i el voleu llegir.


      LA PELOTA COMO BANDERA

      En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

      Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

      El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

      También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:

      Si ganan mueren.

      Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

      Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

      Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

      Sólo cuatro jugadores catalanes regresaron a España durante la guerra. De los vascos, apenas uno. Cuando la República fue vencida, la FIFA declaró en rebeldía a los jugadores exiliados, y los amenazó con la inhabilitación definitiva, pero unos cuantos consiguieron incorporarse al fútbol latinoamericano. Con varios vascos se formó, en México, el club España, que resultó imbatible en sus primeros tiempos. El delantero del equipo Euzkadi, Isidro Lángara, debutó en el fútbol argentino en 1939. En el primer partido metió cuatro goles. Fue en el club San Lorenzo, donde también brilló Angel Zubieta, que había jugado en la línea media de Euzkadi. Después, en México, Lángara encabezó la tabla de goleadores de 1945 en el campeonato local.

      El club modelo de la España de Franco, el Real Madrid, reinó en el mundo entre 1956 y 1960. Este equipo deslumbrante ganó al hilo cuatro copas de la Liga española, cinco copas de Europa y una intercontinental. El Real Madrid andaba por todas partes y siempre dejaba a la gente con la boca abierta. La dictadura de Franco había encontrado una insuperable embajada ambulante. Los goles que la radio transmitía eran clarinadas de triunfo más eficaces que el himno Cara al sol. En 1959, uno de los jefes del régimen, José Solís, pronunció un discurso de gratitud ante los jugadores, «porque gente que antes nos odiaba, ahora nos comprende gracias a vosotros». Como el Cid Campeador, el Real Madrid reunía la virtudes de la Raza, aunque su famosa línea de ataque se parecía más bien a la Legión Extranjera. En ella brillaba un francés, Kopa, dos argentinos, Di Stéfano y Rial, el uruguayo Santamaría y el húngaro Puskas.

      A Ferenk Puskas lo llamaban Cañoncito Pum, por las virtudes demoledoras de su pierna izquierda, que también sabía ser un guante. Otros húngaros, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor y Sandor Kocsis, se lucían en el club Barcelona en esos años. En 1954 se colocó la primera piedra del Camp Nou, el gran estadio que nació de Kubala: el gentío que iba a verlo jugar, pases al milímetro, remates mortíferos, no cabía en el estadio anterior. Czibor, mientras tanto, sacaba chispas de los zapatos. El otro húngaro del Barcelona, Kocsis, era un gran cabeceador. Cabeza de oro, lo llamaban, y un mar de pañuelos celebraba sus goles. Dicen que Kocsis fue la mejor cabeza de Europa, después de Churchill.

      En 1950, Kubala había integrado un equipo húngaro en el exilio, lo que le valió una suspensión de dos años, decretada por la FIFA. Después, la FIFA sancionó con más de un año de suspensión a Puskas, Czibor, Kocsis y otros húngaros que habían jugado en otro equipo en el exilio desde fines de 1956, cuando la invasión soviética aplastó la resurrección popular.

      En 1958, en plena guerra de la independencia, Argelia formó una selección de fútbol que por primera vez vistió los colores patrios. Integraban su plantel Makhloufi, Ben Tifour y otros argelinos que jugaban profesionalmente en el fútbol francés.

      Bloqueada por la potencia colonial, Argelia sólo consiguió jugar con Marruecos, país que por semejante pecado fue desafiliado de la FIFA durante algunos años, y además disputó unos pocos partidos sin trascendencia, organizados por los sindicatos deportivos de ciertos países árabes y del este de Europa. La FIFA cerró todas las puertas a la selección argelina y el fútbol francés castigó a esos jugadores decretando su muerte civil. Presos por contrato, ellos nunca más podrían volver a la actividad profesional.

      Pero después Argelia conquistó la independencia, el fútbol francés no tuvo más remedio que volver a llamar a los jugadores que sus tribunas añoraban.

      dijous, 24 de juny de 2021

      ELS IND(s)ULTS

       

      No són indults, són insults. Aquesta astracanada que ens hregalat el govern del PSOE aquesta setmana faria riure, si no fes pena i ràbia, molta ràbia. Vaja, un autèntic sainet que va començar protagonitzanPedro Sánchez al teatre del Liceu i posteriorment va acabar un govern del PSOE, perfecte teatralitzador i manipulador de la realitat, com ja ens té acostumats.

      Ens volen posar dins del seu motlle de «españoles de bien». Com volen que siguem espanyols amb aquest vergonyós espectacle i teatre tan dolent que ens ofereixen? No se n’adonen que tot el que fan, diuen i ofereixen és un insult a la intel·ligència dels que es consideren mitjanament intel·ligents. Sí, aquests indults (necessaris, però gens suficients) són un insult. Com diu el professor Alfons Duran«el govern que presideix el senyor Sánchez s’afanya a concedir-los, enfront de l’alta probabilitat que en un termini no molt llunyà els tribunals de justícia europeus ratifiquin el que diferents institucions internacionals estan manifestant des de fa temps: tant el procés als independentistes com les sentències consegüents dictades pel Tribunal Suprem constitueixen una gran farsa que situa l’Estat espanyol com un Estat “rogue”, és a dir un Estat al marge del dret internacional, autoritari i no respectuós amb les mínimes llibertats».

      Acceptar sense més ni més aquests indults (més aviat llibertats condicionals) tan estranys que s’han inventat seria un gran error per aquells catalans que esperen alguna cosa més de la política. No podem acceptar ni interioritzar de cap manera el missatge que ens volen donar: que ells són molt magnànims i generosos deixant anar uns facinerosos, que pretenien trencar la “unitat d’Espanya” (un oxímoron) i que, tot i que no han acabat d’expressar el mínim penediment pel crim comès, ara cal perdonar el pecador per tornar a restaurar (un altre invent) la “convivència” tan desitjada en la societat catalana. Tot condicionat, això sí, a la bondat que facin.

      No ho podem acceptar i hem de denunciar clarament que els que han de demanar perdó són els que van manar apallissar tot un poble que havia anat a votar dignament i uns tribunals que manipulen les lleis de forma aberrant. Em desconcerta molt que encara hi hagi tantes persones i tants mitjans de comunicació que no vegin totes les irregularitats comeses i tanta mala fe.

      I passant a un altre tema. Em desconcerta també molt que, ara que sembla que estem sortint a poc a poc d’una llarga etapa de crisi deguda a la pandèmia gràcies a l’esforç, dedicació i sacrifici de molta gent que ho ha donat tot per solucionar el greu problema en què la humanitat es troba, sembla que no hàgim après gaire la lliçó.

      Per començar, nhauríem d’oblidar que aquesta sortida passa només en una petita part de la humanitat i que la gran majoria de persones, com sempre, estan ben lluny de les solucions vingudes en forma de vacunes i diners. A moltes d’aquestes persones no els arribaran mai aquestes solucions o, si els arriben, serà molt tard. També com sempre, desgraciadament.

      Sento desconcert i consternació en veure que molts cauen en els mateixos errors de sempre. Les autoritats, amb més o menys encert, ens han intentat organitzar la vida i ara començarem una nova etapa en què haurem de començar a ser responsables dels nostres actes i organitzar-nos-la nosaltres mateixos d’una altra manera. Serem capaços de canviar de paradigma, de manera de pensar i de fer, després que la vida ens ha donat prou motius per adonar-nos que «el rei va despullat» i que la nostra societat està molt desequilibrada en un munt d’aspectes? En un moment en què el Planeta està greument malalt (en bona part per culpa nostra); en què milions de persones sofreixen i moren a causa de l’avarícia, la injustícia, la pobresa, la violència, el fanatisme, la ignorància i l’estupidesa humana ens entretenim i perdem el temps en les mateixes minúcies de sempre i demostrant que seguim sent els irresponsables de sempre.

      dilluns, 24 de maig de 2021

      DECEBUT

       

      Escric això després que ahir Pere Aragonès fos investit com a 132è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots afirmatius d’Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya i de la CUP. En total, 74 vots a favor, una majoria que no s’assolia d’ençà de la investidura del president Pasqual Maragall, l’any 2003, que també en va rebre 74.

      També escric això mentre estic llegint dos llibres interessants, fàcils de llegir, però força difícils de digerir: «M’explico: De la investidura a l’exili (2016-2017)» «La lluita a l’exili (2018-2020)» (Editorial La Campana) de Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya.

      En un moment com aquest i després d’aquests anys tan durs en tots els sentits, sembla que la majoria de catalans independentistes hauríem d’estar desbordants d’alegria (o, almenys, contents i satisfets). He de confessar, però, que poques vegades m’he sentit tan decebut i desenganyat. El diccionari diu que desenganyar-se significa sortir de l’engany en què està algú. I això és el que he anat descobrint cada cop més en aquests darrers temps –pobre il·lús de mi- el que és en realitat la política. Suposo que als que s’hi han remenat des de joves i han pogut viure-la des de dins no els haurà sobtat tant això que hem hagut de sofrir els catalans. Digueu-me ingenu, innocent, càndid o utòpic, però jo no em podia imaginar mai que fos una cosa tan fosca, tan bruta i amb tants interessos creats.

      Tot llegint aquests llibres als quals feia referència, me n’he anat adonant encara més, i és exactament per aquest motiu que encara tinc més raons per sentir-me decebutEl president Puigdemont diu que escriu els llibres «en defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés»«És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital». I acaba el pròleg dient: «Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar».

      Aquí n’hi ha pocs que queden bé i per això la decepció es fa encara més evident perquè no s’han acomplert les expectatives que teníem posades en unes persones i uns fets concrets. La decepció té dues cares: una té a veure amb la percepció de la realitat que cada un de nosaltres fem. Si percebem la realitat des de la fantasia o l’ideal que hem construït és molt possible que en sortim decebuts. Això, podríem dir que és culpa nostra. Però l’altra cara -que no seria culpa nostra-, és la que ens poden produir els enganys, quan algú no fa el que diu, o quan no compleix amb el pactat.

      A través de la lectura dels dos llibres del president Puigdemont, hom s’adona del millor i del pitjor de les persones: com en són de corrents en la política les traïcions, la falta de paraula d’alguns, les falsedats, la falta d’humanitat, pensar només en els interessos del mateix partit i no tant en els de la majoria, en la por i la covardia… Però, per sort, també s’hi poden veure persones honestes, generoses, valentes, sacrificades… Exactament com la mateixa vida, de la qual la política n’és el reflex.

      Entrem en una nova etapa. Tant de bo no en sortim altre cop tan decebuts tots plegats i n’hàgim après alguna cosa d’aquests anys tan vergonyosos i tan foscos!