dimecres, 11 de setembre de 2019

L'HORA DE COMENÇAR A DESOBEIR?

L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava, ja a l’any 2013, un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien llavors, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Aquest descontentament ciutadà s’ha anat convertint en indignació profunda per una bona part de catalans davant l’ignomínia i les injustícies que estem vivint tots plegats, però algunes persones i famílies especialment.
Som en un altre 11 de setembre. Farem un altre cop una gran manifestació. Escoltarem altre cop uns discursos ben abrandats i molt, molt, patriotes. Escoltarem altre cop paraules massa buides dels líders dels partits polítics que ens prometran coses que després no acompliran i que fan que tots ens anem cansant, desenganyant, indignant una mica més. Però en què queda tot plegat?. En poca cosa. Veiem com, incomprensiblement, els partits sobiranistes són incapaços de posar-se d’acord en allò fonamental. Tot força decebedor. Un panorama decebedor que fa que aquests mateixos sociòlegs dels que parlava constatessin llavors un descontentament ciutadà creixent que estic segur que actualment encara ha augmentat molt més davant la distància creixent -que es pot convertir en abisme- entre ciutadans i polítics. Si en alguna cosa encara tenim una mica de confiança és en els moviments socials sorgits de la societat civil. I poca cosa més. Hem avançat molt, certament, però sembla que ara estem una mica encallats. El que és una evidència és que cada cop hi ha més gent que el que de veritat vol és la independència. Hem de buscar la forma de marxar d’aquesta podrida Espanya que no ens dóna res de bo i ens pren el més valuós que tenim: el dret a decidit què volem ser i on volem anar.
L’anuari del què parlava també constatava el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la idea de la insubmissió civil, fiscal, social i cultural i destaca que “la majoria dels nostres conciutadans continuen en una indignació que busca canals d’expressióMolts s’organitzen, i cada vegada són més els que se subleven davant una degradació de les seves condicions de vida i de treball i dels serveis públics”. I jo hi afegeixo que també davant les retallades constants de llibertats. I em pregunto si no ha arribat el moment de posar fil a l’agulla i començar a desvetllar-nos i mirar d’exercir de forma efectiva totes aquestes aspiracions. Potser ens falta que algú es posi al davant i ens guiï en aquest camí, que sempre serà tortuós i difícil. Imaginar i estudiar amb molt deteniment quines són les formes més adequades al nostre país i en aquest moment per tirar endavant. Tenim molts teòrics que han escrit sobre el tema de la desobediència civil i molts d’ells han posat en pràctica, amb resultats prou bons i convincents, les seves conviccions. Recordem, sinó, Henri David Thoreau, Lleó Tolstoi, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King, Bertrand Russell, Emma Goldman, Albert Schweitzer, Lanza del Vasto, Hannah Arendt o el nostre Lluís M. Xirinacs…
El que sí ha demostrat la història és que algunes formes de desobediència civil no-violenta es poden utilitzar com a mètode de conflicte polític, disrupció i escalada i que hem d’aprofitar el seu poder per crear un canvi que duri. I, per acabar, unes paraules de Gandhi quan declarava davant d’un tribunal que el jutjava justament perquè havia practicat la desobediència civil: “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv).
BONA DIADA A TOTS!

dimecres, 4 de setembre de 2019

LA COBDICIADA TERRA

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.
Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.
He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.
La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.
Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.
No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

dijous, 29 d’agost de 2019

COM UNA NOVEL·LA


DANIEL PENNAC - COM UNA NOVEL.LA - BIB. UNIV. EMPURIES Nº 61 - ED. EMPURIES 
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Estic rellegint aquest dies un petit llibre que va tenir un gran èxit fa anys. Una petita joia que parla del plaer de la lectura, de com caldria llegir i no fer llegir, de com caldria inocular al joves aquesta espècie de droga que pot arribar a ser la lectura, etc. I el que és més important: l'autor ho fa amb ganxo; com diu el títol, com si fos una novel·la.
He escrit alguna vegada del greu que m'ha sabut haver de deixar alguns llibres en algun dels canvis de casa que he hagut de fer. Reconec que alguns els he abandonat sense remordiment perquè havien quedat molt desfasats i ja sabia que no els llegiria mai més. Però altres me'ls he emportat, essent conscient també que potser tampoc no els llegiria, però sabent que m'han acompanyat al llarg de la vida i que van ser importants en algun moment. Actualment una de les coses que faig més és rellegir. Rellegir llibres al que he de treure la pols perquè feia anys que no tocava ningú, però que una vegada a les mans recobren vida i em porten a llocs i cares conegudes i potser oblidades.
Aquesta és la màgia dels llibres i de la lectura. Hi han llibres de capçalera i llibres totalment desconeguts que, de cop i volta, descobrim com una gran cosa. Cada llibre porta amagada dins de les seves pàgines alguna mena de sorpresa. Aquests dies uns amics també canvien de casa i han de deixar llibres. Com que saben que m'agrada llegir me n'han ofert un munt. Estic segur que en triaré una bona colla, tot i sabent que potser no tindré temps de llegir-los tots. Mai podrem llegir tota la munió de llibres que constantment es publiquen, però almenys els tindré a prop i ens presentarem mútuament i potser ens farem amics i tot...
Hi ha un text a la Bíblia (Eclesiastès,3) que m'agrada molt i que que diu que hi ha un temps per a cada cosa: “Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món. Temps de néixer i temps de morir. Temps de plantar i temps d’arrencar la planta. Temps de matar i temps de guarir. Temps d’enrunar i temps de construir. Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de ballar. Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les. Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades. Temps d’adquirir i temps de perdre. Temps de guardar i temps de llençar. Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps de parlar. Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau...”. Jo hi afegiria que hi ha d'haver un temps per llegir i un temps per pensar el que hem llegit.
No cal dir que recomano vivament aquest petit llibret del francès Daniel Pennac que es llegeix en una tarda plujosa de tardor o vora el foc d'un dia d'hivern. No diré gran cosa del llibre ni portaré aquí les moltes frases brillants que hi trobem. Però sí que vull transcriure els 10 drets que ell considera que té qualsevol lector:
1.El dret a no llegir.
2.El dret a saltar pàgines.
3.El dret a no acabar el llibre.
4.El dret a rellegir.
5.El dret a llegir qualsevol cosa.
6.El dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual).
7.El dret a llegir a qualsevol lloc.
8.El dret a fullejar.
9.El dret a llegir en veu alta.
10.El dret a callar.
Llegir -diu- és un acte solitari i la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.
Que sigueu feliços tot llegint!

divendres, 23 d’agost de 2019

CASALDÀLIGA I L'ECOTEOLOGIA


Aquests dies el món sencer assisteix impertorbable -i com si no anés amb tots nosaltres- a aquest tètric espectacle de la selva brasilera cremant per tots costats. Les notícies ens diuen que el rècord d’incendis amenaça la selva amazònica. Ja no és només la tala indiscriminada d’arbres l’únic perill que amenaça la selva amazònica, al Brasil, un dels pulmons del planeta. Ara s’hi han afegit els incendis a aquest gran desastre. Segons dades oficials, entre gener i les tres primeres setmanes d’agost s’han registrat 71.497 incendis forestals en tot Brasil, el major nombre en set anys, una mica més de la meitat d’ells a l’Amazònia. El nombre d’incendis és un 83% superior al del mateix període de 2018, segons les dades divulgades per l’estatal Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE, en les seves sigles en portuguès), i recollits per Efe. El INPE comptabilitza els incendis amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit. Segons els càlculs de l’organisme, 38.228 d’aquests incendis (el 52,5%) es van detectar en estats de l’Amazònia. L’organització no governamental Institut de Recerca Ambiental de l’Amazònia (IPAM, en les seves sigles en portuguès), associa l’augment d’incendis a la desforestació promoguda pels terratinents, així com als incendis incontrolats de grans ramaders  per desbrossar trams de selva.
Com ja sabeu fa molt anys que llegeixo i segueixo el bisbe Pere Casaldàliga, un bisbe profètic i un dels principals impulsors de la Teologia de l’Alliberament. Ja fa més de 50 anys que va arribar a la regió de São Félix do Araguaia, al Matto Grosso, i una de les primeres coses que va fer en veure la crua realitat va ser comprendre que la lluita contra la injustícia suposava posar-se al costat de les persones empobrides i, per tant, enfrontar-se als rics terratinents. La seva primera carta pastoral es va titular “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Això, en una regió de selva com aquella, significa donar suport a la petita pagesia, a la població indígena i a la gent que sobrevivia de la pesca als rius, davant dels abusos dels terratinents i, avui dia, de les grans transnacionals del agronegoci. En una paraula: això va ser una acció profètica avançada als temps.
Quan ningú en parlava, ell ja parlava d’ecoteologia, aquesta vessant de la teologia cristiana que sosté que, per viure veritablement el compromís, hem de defensar-nos de l’espoli a la natura i a la gent més desafavorida. Segons les seves pròpies paraules: “Avui en dia, hi ha diferents teologies de l’alliberament. El que s’ha fet és incorporar més explícitament temes, sectors de la societat, de la vida, que abans no eren tan considerats. Han anat sorgint les qüestions associades als indígenes, les dones, l’ecologia, els nens del carrer… Ara, es tracta d’una teologia enriquida per les reivindicacions d’aquests grups emergents i, per això, la Teologia de l’Alliberament ja és molt plural en els seus objectius, sempre dins de la reivindicació de l’alliberament“.
El bisbe Pere fa molts anys que ve denunciant l’estratègia del gran capital brasiler, i per tant, mundial, que fomenta que les classes desfavorides s’enfrontin entre si, oblidant així qui és el veritable enemic. D’aquesta manera, sembla que la lluita per la terra que mantenen els indígenes col·lisionés amb els interessos de la pagesia, de les poblacions descendents dels esclaus, i tots ells, al seu torn, amb l’ambientalisme. I ara, amb el president Bolsonaro, aquestes classes capitalistes dominants han trobat el moment adequat per arrasar la selva, les cultures i els drets dels pobles a cara descoberta i sense remordiments de cap tipus. Fins i tot Bolsonaro ha arribat al súmmum de culpar les ONG de cremar la selva…
El bisbe Pere deia ja fa anys: “Dins d’aquesta visió de globalitat vaig descobrir per fi que el planeta és la nostra única casa. I no hi ha manera de salvar-nos nosaltres si no salvem el planeta. Millor encara: és bo recordar que podem desaparèixer completament els homes i el planeta seguirà. Fins per egoisme, diríem, ara nosaltres només ens salvem si és amb el planeta”.
Els que el coneixen i els que l’han anat a veure al seu terreny expliquen que Casaldàliga s’ha caracteritzat pel compromís i per l’austeritat. Expliquen que mai ha acceptat luxes, ni comoditats tecnològiques que no poguessin utilitzar també les brasileres i brasilers més pobres. Sempre ha viatjat amb autobús, hores i hores, fins i tot dies de viatge per acudir als seus compromisos. Mai en avioneta. Casa seva, sempre amb la porta oberta i acollidora, ha estat una de les últimes de São Félix do Araguaia a tenir nevera. I és que, per Casaldàliga, el consumisme és el gran dimoni del nostre temps. Amb ell, a més de devorar el planeta i emmalaltir-lo amb les nostres escombraries, ens fem còmplices del capitalisme i de la seva crueltat. Si tenim alguna cosa de sobres, li estem robant a algú. “Mentre que creguem que podem tenir tot el que vulguem, no hi ha solució”. “Fins ara el consumisme ha estat vist com un excés de vanitats, que si cal tenir quaranta parells de sabates, dues televisions, etc. Però això és molt més seriós: es consumeixen drets, es consumeixen necessitats. Si hi ha un 20% de persones i famílies que estan en la situació d’estar bé, que viuen en la civilització del benestar, hi ha un 80% que no té el fonamental. El consumisme és capitalista, i tot el dolent que té el capitalisme ho té el consumisme “. D’alguna manera, la seva aposta per viure austerament, de viure amb menys, plasma la proposta ecologista del decreixement. Viure amb menys els que tenim massa, perquè puguin viure millor totes les persones.
El bisbe Pere, somrient i sempre molt afectuós, contagia esperança. “La utopia és filla de l’esperança. I l’esperança és l’ADN de la raça humana. Poden prendre’ns tot menys la fidel esperança, com dic en un poema. Ara bé, ha de ser una esperança creïble, activa, justificable i que actua “.
En els seus 50 anys a São Félix algunes coses han millorat o, almenys, han empitjorat més lentament, gràcies a la seva tasca de denúncia. El bisbe emèrit i les persones amb les que ha format durant tant de temps equip són els més potents agents de transformació social de la zona i estan entre els actors clau de la lluita sociopolítica al Brasil. Per això mateix van estar al capdavant de les primeres denúncies a la dictadura, van recolzar activament el naixement de moviments com el Moviment de Defensa de la Terra. Els seus èxits són patents: “Quan jo vaig venir a Amèrica Llatina els negres, en la seva immensa majoria, no es reconeixien com a tals. Fins i tot, s’estiraven els cabells perquè no semblessin cabells de negre. Ara estan recuperant el seu orgull, la seva identitat. Una cosa semblant ha passat amb la població indígena. Quan vaig arribar al Brasil es deia que hi havia 150.000 indis, mentre avui hi ha un milió. En aquesta regió, per exemple, els indígenes tapirapé van reconquerir el seu territori, els karajá han reconquistat una part dels seus territoris, els xavante també … i tot això té esperit de Teologia de l’Alliberament”. I això, a més de fer justícia, té molt a veure amb la conservació de les últimes restes de selva que queden a la regió. No en va els millors espais conservats a la regió són els territoris indígenes.
En l’actualitat, malalt de Parkinson, continua implicat en la defensa de la natura i dels drets humans i dels pobles. Ha estat una veritable sort haver-lo tingut i haver-lo conegut, ara que la seva vida va arribant al final. En xancletes, com la resta dels habitants de l’Araguaia, amb pas tremolós, ben dirigit, continua el camí actiu cap a un món més just, més ecològic. En resum, més humà.

dijous, 15 d’agost de 2019

ESQUELES

A finals de juliol el diari ELDIA.ES de Canàries publicava aquesta esquela que recullo avui aquí al blog amb el corresponent text que l’explicava: “Funeral conjunto para una mujer y su marido que la asesinó. En un pequeño pueblo de Burgos (Villagonzalo Pedernales, una localidad de 1.785 habitantes) Rafael Velázquez cogió una escopeta y mató a su esposa Josefa Santos. Antes de suicidarse, disparó también a su hijo.
No cal dir que la notícia va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va haver-hi -com és natural- comentaris de tota mena pel fet en si i per l’esquela que es va publicar. Deixant de banda el fet en si mateix, que no en sé cap més detall que els que publica la notícia i que tampoc sé per quins motius la família va publicar l’esquela tal com ho va fer, sí que voldria comentar una mica la forma com es redacten les esqueles.
Aquest afegit que sempre es posava abans de que “falleció tras recibir los Santos Sacramentos y la bendición de Su Santidad” per sort s’ha anat abandonant -fins i tot en les esqueles de persones creients- perquè en molts cassos ha perdut el sentit i en una bona part és totalment fals, perquè la majoria de difunts ni han rebut els sagraments ni la benedicció apostòlica, que la majoria de gent no sap ni el què és. Les esqueles, com una bona colla de coses, es redactaven seguint costums ancestrals i amb una redacció molt passada de moda, tot i que encara es fan servir aquestes expressions en alguns llocs que viuen en altres temps, feliçment oblidats per una societat que, vulguem o no, s’està tornant cada cop més laica i sense el sentit religiós que impregnava la societat d’altres temps. I no ho critico pas; només jo constato.
Si voleu que us sigui sincer, jo prefereixo algunes esqueles amb poemes o frases que s’avenen més amb la manera de ser del difunt/a; fins i tot prefereixo aquelles que la mateixa persona ha deixat escrita i que ha demanat que es posi a la seva esquela. Segur que la família i els amics ho agraeixen perquè d’alguna manera s’emporten cap a casa un record molt més proper de la persona. Si hi ha algun moment de la vida important és el de la mort i caldria dignificar-lo molt més del que es fa en l’actualitat. Per això considero que, tant si les exèquies es fan en una església o en un tanatori, s’hauria de fer l’acomiadament a gust de la persona, amb paraules adients i properes i, si pot ser, acompanyat tot amb alguna esquela que valgui la pena i que ens recordi la persona i l’acte amb tot el que representa com a fet social o familiar.
Com aquestes, per exemple:

    dilluns, 5 d’agost de 2019

    VOTEM AMB EL COR O AMB EL CAP?

    A l’hora de votar, votem més amb el cor que amb el cap o bé ho fem de forma més racional? Per a respondre aquesta interessant pregunta s’han fet durant els últims anys molts estudis, però els experts redueixen les formes de vot bàsicament a tres teories: la conductista (a tot estímul segueix una resposta), la racional (és el resultat del càlcul entre avantatges i desavantatges, beneficis i riscos) i la cultural (aspectes històrics, inercials i tradicionals).
    Com que no sóc expert en aquests temes, opinaré segons el que em diu el meu olfacte i pels resultats que es veuen arreu del món. El meu nas em diu que votem més amb el cor que no pas amb el cap i perquè també hi han alguns estudis que conclouen que a una gran majoria de ciutadans no els importa gaire el programa dels partits, sinó que voten una persona o un partit sense analitzar gaire si els enganyen o no. I, pel que sembla, el fet és universal. Fins i tot podem arribar a votar algú que sabem del cert que ens enganyarà o, dit d’una altra manera, que sabem del cert que no complirà el que ha promès.
    Però el que vertaderament interessa és saber per quins motius actuem així, si racionalment sovint tindríem raons per votar aquells a qui en realitat no votem o, simplement, per abstenir-nos. I la conclusió que se’n pot treure és que segurament la majoria de vegades fem servir allò del mal menor (que sempre ho considerem com un petit bé) i votem qui votem sense massa convenciment. A l’hora de la veritat, però, la realitat és que dipositem la papereta dins de l’urna moguts més pels sentiments que no pas per la raó, la qual cosa no vol dir que votem de forma irracional, sinó que ho fem moguts per unes raons que també considerem importants però que no són gaire lògiques i racionals. Dit d’una altra manera: sovint votem més en “contra de” que no pas “a favor de”. A fi de comptes, votem enganyant-nos a nosaltres mateixos perquè sabem prou bé que, alhora, serem enganyats.
    Freud ja va dir-ne alguna cosa respecte a això quan deia que“no s’ha demostrat que l’intel·lecte humà tingui una pituïtària particularment fina per la veritat, ni que la vida anímica dels homes mostri una inclinació particular a reconèixer la veritat. Ans al contrari, hem experimentat que el nostre intel·lecte s’extravia molt sovint sense cap mena d’avís, i que amb la major facilitat, i sense mirament per la veritat, creiem en allò que és sol·licitat per les nostres il·lusions de desig”. (Freud, S.; (1934) Moisés y la religión monoteísta, O.C., Vol. XXIII, Amorrortu Editores).
    Si no fos així -i votéssim fent servir el tupí-, és possible que no sortissin elegits alguns nefasts personatges com els que arriben a ser presidents d’alguns països. Parlem sovint de la voluntat popular i ens omplim la boca amb al paraula democràcia, però no ens adonem com alguns personatges i poders fàctics -fent servir molt bé els mitjans de comunicació- usurpen impunement la voluntat de la gent, amagant la veritat, violant els drets humans sense que passi res, convertint la justícia en injustícia i canviant conductes i voluntats a força de talonari i pressions de tota mena. Massa gent es presta a aquest joc (sindicats i partits en primer lloc) i per això veiem el fosc panorama que veiem arreu del món: Trumps, Bolsonaros, i altres animals depredadors de la mateixa espècie.
    Una autèntica llàstima perquè amb aquestes eines tan inútils mai arribarem a fer un món diferent, un món més just i igualitari. Amb el pragmatisme de certs governants i amb la vulgaritat, falta de principis i brutalitats de tota mena de molts altres, farem un món cada dia més inhabitable i un planeta cada cop més deshumanitzat.Veient aquest panorama, podem dir que la civilització va endavant o que més aviat retrocedim?. 

    dissabte, 27 de juliol de 2019

    TANTS CAPS, TANTS BARRETS

    Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.
    Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.
    Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.
    Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.
    Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.
    Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.