Parla un controlador aeri

Francisco Capella -a qui no tinc el gust de conèixer- és controlador aeri. La seva opinió de primera mà i ben personal ens podrà servir per a fer-nos més càrrec del que passa amb aquest col·lectiu.

A més de controlador, és director de l‘àrea de Ciència y Ètica del Instituto Juan de Mariana, creador del projecte Inteligencia y Libertad. Té un Blog on hi escriu regularment.

Explica així el seu punt de vista. Serà bo que el llegim per tal de tenir més elements de judici.:

“Tengo formación académica como físico, en inteligencia artificial e ingeniería del conocimiento, y como economista. Soy liberal, comentarista de opinión en Libertad Digital y miembro del Instituto Juan de Mariana. Y soy controlador aéreo en Aena desde hace once años, de lo cual no estoy precisamente orgulloso. He estado destinado en las torres de control de Tenerife Sur y en Madrid Barajas (donde fui instructor y supervisor) y ahora estoy en proceso de instrucción en el centro de control de ruta de Madrid Torrejón. Además he estado en comisiones de servicio en las torres de Almería, Ibiza y Málaga. Aclaro que este artículo lo escribo a título estrictamente personal.

Mis sueldos de los últimos años han estado ligeramente por encima de la media dada a conocer por el ministro Blanco (aquellos más de 330.000 euros brutos anuales). Además mi nómina era de las relativamente bajas en la torre de control de Barajas, ya que estando más o menos en la media de antigüedad y carrera profesional yo solo hacía la ampliación laboral básica (el primer nivel de los tres que había de horas extra). Y Barajas es una torre de categoría inferior a los centros de control, que es donde hay más personal destinado.

Estos abultados salarios se han conseguido mediante la elevación de la demanda de controladores y la restricción de su oferta, fenómenos que no han sido ajenos a la presión sindical y a su capacidad de hacer daño al dejar de prestar un servicio esencial difícilmente sustituible (la unión hace la fuerza, especialmente en un monopolio público como éste). Los propios controladores decidían de forma casi unilateral cuántos eran necesarios durante cada turno en cada dependencia (las configuraciones de referencia, con cantidades a mi juicio infladas y exageradas porque prácticamente siempre solía sobrar personal, a menudo se abrían sectores no estrictamente necesarios y las horas efectivamente trabajadas estaban lejos del límite reglamentario). Dada la limitación de horas a trabajar por convenio (1.200 anuales) se programaban grandes cantidades de horas extra.

Algunos controladores se han presentado ante la opinión pública como responsables trabajadores que sacrificaban su tiempo libre, su familia y su salud (el famoso presunto estrés laboral) para hacer las horas extra y salvar la navegación aérea, al turismo y al país: la verdad es que se aprovechaba cualquier oportunidad para generar esos servicios adicionales y se hacía cola para hacerlos y cobrarlos suculentamente. Simultáneamente el sindicato reclamaba con gran cinismo ante la opinión pública más controladores, justo lo contrario de lo que realmente quería (cualquier economista puede explicar cómo a los gremios les interesa restringir la competencia para elevar sus ingresos y mejorar sus condiciones).

Quizás por la bonanza económica o para evitar problemas políticos los ministros y los directivos anteriores de Aena cedieron ante la presión sindical, básicamente las amenazas de dejar de hacer esas infladas horas extra y quizás también retirar a los profesores de la escuela y parar en seco los procesos de formación. Otras medidas eran y son las típicas de las huelgas de celo: utilizar el reglamento y los procedimientos (estos últimos de nuevo decididos y aplicados según el criterio de los propios controladores) como excusas para ralentizar el tráfico (los controladores aéreos insisten mucho en la seguridad, la cual invocan constantemente y aprovechan para meter miedo al personal, pero de lo que no pueden presumir en general es de eficiencia).

Durante mucho tiempo advertí a mis compañeros de que se estaban pasando y que estaban generando un sistema insostenible, pero obviamente no me hicieron ningún caso y continuaron los excesos y abusos. Y entonces llegó la crisis económica, la reducción del tráfico aéreo y el cambio de ministro de Fomento y de equipo directivo en Aena. Y más recientemente las nuevas leyes sobre provisión de los servicios de navegación aérea. Lejos de practicar una sana autocrítica, el nuevo equipo directivo de USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) ha decidido huir hacia delante, se han autoproclamado víctimas esclavizadas y han promovido la convocatoria de una huelga. Estoy totalmente en desacuerdo, y además me siento profundamente avergonzado e indignado por lo que he visto y oído en los últimos meses en la torre y en la sala de control. Por eso me he dado de baja del sindicato USCA y estoy considerando mi futuro profesional. En próximos artículos espero ir dando más detalles, aclarando ideas y desmontando diversas falacias difundidas interesadamente por algunos controladores aéreos.”

Tots a parlar francès!

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d'aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d' ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents...

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d'aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n'ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d'haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d'errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d'altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l'espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l'únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d'ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d' interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d'un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

Etiquetes de Technorati: Poder,Abusos,Delinqüència

EL GRAN GERMÀ ORWELIÀ.

 

Inquisidors, perseguidors, espies, controls, càmeres de tota mena i a tots els llocs haguts i per haver controlades per funcionaris vigilants i amatents de sistemes orwelians, espietes de totes menes. Al carrer o a l'ordinador. És el que hi ha. I ho hem d'acceptar irremissiblement si volem viure i moure'ns en el món modern.

Ja ningú no pot creure que no ens espien. I si encara n'hi han alguns, estan molt equivocats. Som espiats, controlats, anotats, mirats i analitzats cada dia mil vegades, encara que no ho sapiguem i no ens en adonem: A les carreteres amb els radars; a les estacions de metro, d'autobús i de tren; als carrers i a les oficines; també en alguns llocs de treball i de diversió; quan ens connectem als ordinadors; quan entrem a una pàgina web a través dels buscadors; quan entrem als cines; quan demanem un paper, quan anem a treure diners al caixer automàtic; quan anem a l'hospital; quan anem a l'Ajuntament; quan entrem a un restaurant...

El "GRAN GERMÀ" ja és aquí fa temps, però encara no en som prou conscients. George Orwell en la seva novel·la "1984" va crear el personatge i els governs i els poders fàctics l'han anat mantenint i fent créixer. El "Big Brother" s'ha fet imprescindible en el nostre món i en el viure de cada dia, a no ser que ens en anem a viure a la muntanya, allunyats de tothom.

I el que és pitjor: no només ens segueix sinó que ens manipula sibil·linament i sense adonar-nos-en. Tot això m'ho ha fet pensar una notícia que he llegit: una empresa va seguir tots els passos d'un dels seus empleats. I quan dic tots els passos, vull dir tots: els moviments dels comptes bancaris; el què feia a la feina i fora de la feina; què comprova i on comprava; el seu historial mèdic; les seves amants; les seves aficions. Tot. Sabia tota la seva vida de pe a pa. I el súmmum de tot plegat: resulta que manipulaven el seu correu electrònic i enviaven a nom seu correus comprometedors fins a tal punt que, quan els va semblar bé, el van acomiadar de la feina amb un munt de proves i arguments completament falsos però que ell no va poder desmuntar davant el jutge.

 

Etiquetes de Technorati: Ètica i moral,Societat,Abusos,Espionatge.

L'escorpí i el mestre.

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d'acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d'aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre'n...

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s'estava ofegant, va decidir treure'l de l'aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l'animal, que va caure a l'aigua i de nou s'estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure'l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
- Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure'l de l'aigua el picarà?
- La naturalesa de l'escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d'una branca, el mestre va treure l'animalet de l'aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

 

 

Etiquetes de Technorati: Valors,LLibertat,Relacions humanes,Abusos,Voluntariat

Si l'Església fos normal...

 

Estimar l'Església no vol dir no poder-la criticar i no veure els seus defectes. Quan estimem una persona normalment veiem més les virtuts que els defectes, però seria irracional no voler-ne veure les coses lletges. Mirem de perdonar-les; mirem de disculpar-les; mirem de minimitzar-les. Però hi són i s'hi ha de comptar per no viure enganyats i poder ser madur.

Aquests dies s'està parlant molt dels capellans pederastes i de com les coses han arribat a límits insospitables. No s'entén que la jerarquia no hagi actuat abans davant de proves evidents i conegudes. No va actuar prou fermament Joan Pau II amb el cardenal de Boston Bernard Law, que no va fer més que traslladar el cardenal a un lloc de la Cúria Romana. Tampoc va actuar com corresponia amb el fundador de la "Legión de Cristo", Marcial Maciel, del qual s'han provat molts escàndols de tota mena. I podríem anar seguint amb silencis inexplicables a Irlanda sobretot, però també a Austràlia, Itàlia, Àustria. i també a Espanya...

No s'acaba d'entendre tampoc la manera de nomenar bisbes, per exemple. Sembla que els criteris que es fan servir busquin l'absurditat total o es busqui gest d'una única tendència i sensibilitat encara que no siguin ben rebuts per la majoria. Si l'Església fos normal triaria capellans de la mateixa terra, gent arrelada al país, prou sant i savis com per portar una diòcesi com s'ha de portar: essent propers a la gent, essent amics dels capellans, essent gent que busca l'essencial i no es queda en el secundari...

Si l'Església fos normal, respectaria més les maneres de ser i de fer dels diferents països, de les diferents cultures i de les persones, cosa que cada dia es dóna menys. S'escoltaria més a la gent, als bisbes, als capellans. No es faria callar teòlegs crítics, ans al contrari, es miraria de buscar nous camins, noves perspectives de la fe i de maneres noves de viure-la. Es buscaria, en definitiva, nous camins. No m'estranya gens, doncs, que cada dia hi hagi més distància entre l'església i el món, entre la jerarquia i els fidels i, en definitiva, entre les lleis, dogmes i sentències i la vida mateixa.

Etiquetes de Technorati: Ètica i Moral,Corrupció,Religió Societat.,Església,Societat.,Abusos

Zapatero i els 12 apòstols.

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d'alta categoria, servit en un lloc d'alta categoria, enmig de gent "d'alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d'haver-se emportat a l'esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l'actual fauna hispànica.

En lloc d'haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d'aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l'Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d'haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d'aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d'aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l'ajuda, alguns d'aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure...

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Etiquetes de Technorati: Zapatero,Ètica i Moral,Mentides,Religió Societat.,Política,Feina,Immigració,Pobresa,Obama,Crisi

El paradís convertit en infern.

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Etiquetes de Technorati: Haití,Amèrica Llatina,Societat,Abusos,Immigració,Indígenes,Pobresa

Confondre el teu cap amb una pastanaga…

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D'aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l'acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d'aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se'n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Etiquetes de Technorati: Immigració,Psicologia,Societat,Abusos,Voluntariat,Solitud,drets humans

Indecències vàries..

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d'emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s'ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l'ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D'altra banda, gairebé ningú s'atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se'ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L'important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s'aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l'atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l'organització del treball. Primer, perquè s'acabi l'atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Etiquetes de Technorati: Economia,Abusos,Ajudes socials,Capitalisme,Consumisme,Feina,Futbol

Abusos a menors.

Hi han notícies que fan mal de veritat. Deixen mal gust a la boca i a l’estómac. Fan mal a l’ànima. Em refereixo a la notícia que ha sorgit aquests dies dels abusos a menors a internats d’Irlanda.

El problema, en si mateix, no és si els abusos són d’algunes persones de l’Església Catòlica. Que també ho és, i gros. El problema és  per què es produeixen aquest mena d’abusos a menors, en molts camps de la nostra societat i en la majoria de països. Per què es produeixen abusos constants a persones indefenses i atemorides pel pes de l’autoritat moral d’una altra persona?.

Perquè la decepció profunda, quan llegeixes aquest tipus de notícies, la produeix el fet de saber, per exemple, que un policia és el cap d’una banda de lladres; o el cap de la presó és un extorsionador d’interns; o que un metge es dedica a operar il·legalment sense cap tipus d’higiene i precaució; que una autoritat política deixa distribuir droga perquè se’n beneficia econòmicament… En fi, que podríem seguir la llista d’abusos. A menors, a desvalguts, a gents indefensa i analfabeta, a gent pobra.

En el cas de l’ Església Catòlica crec que encara és més greu perquè es juga amb el llegat sagrat de Jesús de Natzaret. En totes les institucions hi han persones nobles i incorruptes, ja ho sabem. Però també és cert que n’hi han de corruptes i innobles i que els responsables haurien de filar més prim i no deixar passar certes coses. O, el que és pitjor, deixar-les passar a uns sí i a altres no. O fer públiques algunes i amagar-ne altres. És cert que la roba bruta a vegades és millor rentar-la dins de casa. Però s’ha de rentat. El que no pot ser és tenir la casa plena de roba bruta i fer veure que no n’hi ha.

Tots tenim la nostra responsabilitat (institucions i persones) en els nostres actes i tots hauríem d’intervenir quan sabéssim algun cas. Tots som una mica hipòcrites a vegades. O covards. Doncs bé: en certes coses no hauríem de transigir i hauríem de ser nosaltres els primers responsables en denunciar aquest tipus d’abusos. I si és a menors, molt més perquè la cosa és molt més greu encara.

És essent responsables que serem més lliures.

 

 

Etiquetes de Technorati: Abusos,Societat,Església,Ètica i Moral