LA DONA I LA CONQUESTA

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que van arribar al Brasil, al segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de vuit a catorze anys, dient que els educarien a les seves escoles. Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.
Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col·legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i endarrerits. Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apressades i es convertien en mares de mestissos. El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc, tenia per pare un portuguès i per mare una índia. La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus. El mestissatge que va originar el poble llatinoamericà no va ser tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades va ser dut a terme amb molta violència.

Eduardo Hoornaert, teòleg catòlic holandès-brasiler.

--------------------------------------

"El capitán Alonso López de Ávila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Ésta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sino él, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).
Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li va deixar cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que temia morir a la guerra, va voler conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no va ser només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li havia de seguir pertanyent. Quan va arribar el conqueridor espanyol, aquella dona ja no era més que el lloc on s’enfrontaven els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes eres les proves que un home tenia el poder i les seves recompenses. La dona escollia obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posava tot el que li quedava de voluntat personal a inhibir la violència de la qual havia estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural va determinar el desenllaç d’aquest petit drama: no va ser violada, com ho hagués pogut ser una espanyola en temps de guerra, sinó que la van lliurar als gossos perquè , al mateix temps, era índia i dona que negava el seu consentiment. Mai no ha estat més tràgic el destí de l’altre.

Tzvetan Todorov, antropòleg (La qüestió de l’altre).

Si DÉU fos una dona.

El 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora "per commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona". Se celebra a tot el món a nivell local i nacional.

En honor i reconeixement de totes les dones del món us presento aquest conegut poema de Mario Benedetti.

 

SI DIOS FUERA UNA MUJER

MARIO BENEDETTI

¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

 

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

 

Etiquetes de Technorati: Dia internacional de la dona,Mario Benedetti

,

Les dones: encara invisibles?

Sortosament, cada cop ho són menys d’ invisibles. Sobretot en la societat occidental. En altres societats són tan invisibles com ho han estat al llarg de la història.

A mi m’agrada més que se celebri el Dia internacional de la DONA, en general, que no pas de la DONA TREBALLADORA. El que s’ha de valorar és la persona. sigui home o dona. De treballador ja s’hauria de suposar que ho som tots. Cadascú fa la seva feina i tots hauríem de valorar la feina dels demés, siguin homes o dones.

El mal és que al llarg de la història hi han hagut molts INVISIBLES, com diu Eduardo Galeano en el seu llibre ESPEJOS: indis, negres, esclaus, dones, infants, etc. Gent invisible, (generalment els més febles) perquè han sofert, anònimament, mil i una calamitats sense veu ni sense drets a piular. I el mal és que encara queden molts invisibles arreu del món.

En alguns llocs de Mèxic manava la tradició que els melics de les nounades fossin enterrats sota la cendra de la cuina, perquè des de petites aprenguessin quin és el lloc de la dona, i que d'allà no se surt.
Quan va esclatar la revolució mexicana, moltes van sortir, però portant la cuina a coll. Per les bones o per les dolentes, per segrest o per ganes, van seguir els homes de batalla en batalla. Portaven el nadó enganxat a la mamella i a l'esquena les olles i les cassoles. I les municions: elles s’ ocupaven que no faltessin “tortitas” a les boques ni bales als fusells. I quan l'home queia, elles agafaven l'arma.
En els trens, els homes i els cavalls ocupaven els vagons. Elles viatjaven al sostre, pregant a Déu que no plogués.
Sense elles, la revolució mexicana no hagués existit. A cap se li va pagar pensió.

Com no es paga pensió, ni es poden jubilar, tantes i tantes dones que es cuiden de la casa i dels fills i treballen tan o més que molts homes.

Etiquetes de Technorati: Dia de la Dona