“Por la gracia de Dios”

by jpg

Ser franquista no és cap pecat. Tothom pot ser i pensar el que vulgui . Només faltaria! No és cap pecat, però sí que trobo que, a aquestes alçades del partit, és ser molt curt de vista i no voler veure i acceptar un munt d’evidències que amb el temps han anat aflorant després d’una colla d’anys d’esforços per preservar un mite que alguns han procurat cuidar com fos.

Ahir, vaig saludar un senyor conegut meu que feia temps que no veia però es veu que em deu llegir de tant en tant. Només saludar-nos i només començada la conversa, em va retreure l’apunt que vaig escriure amb motiu de la mort de Franco. No només no estava d’acord amb el que jo deia, sinó que de seguida va saltar cap al tema dels diners gastats en les “ambaixades catalanes” i amb el tema de la independència, tot afirmant que ell no era independentista (no calia que m’ho digués, doncs jo sabia prou que ell era un vell admirador de Franco)  i que veia aquests temes de molt diferent manera. Després d’intercanviar uns breus punts de vista, vam haver de deixar la conversa perquè érem en un acte que estava a punt de començar; van quedar que deixaríem el tema per un altre dia…

Tothom té el dret de ser franquista –i també a no ser-ho, suposo- i dormir amb una foto de Franco a la tauleta de nit (com vaig veure una vegada a casa d’un industrial de la pell de Vic), perquè  gràcies a Franco molts havien pogut conservar i augmentar el seu patrimoni i es van poder enriquir aprofitant molt bé aquells llargs anys de “movimiento” en què uns colla procurava que tot estigués quiet i ben quiet . És absolutament normal aquesta manera de pensar en una persona que es pot aprofitar de les circumstàncies sense haver de donar comptes a ningú. És normal, però és molt poc ètic veure les coses només des del punt de vista dels propis interessos. Si volem ser una mica respectuosos amb la realitat i la veritat, ens cal obrir una mica els ulls i veure tot el conjunt. Només d’aquesta manera tindrem la visió panoràmica de tota la realitat i tindrem els elements necessaris per ser una mica justos.

No tenia cap intenció de parlar de Franco avui, però la breu conversa amb aquest senyor m’hi ha portat. Quan parlem de Franco i del franquisme quaranta anys després de la seva mort i, per tant, amb força perspectiva i amb prou temps per a que les coses hagin pogut agafar el solatge i el pòsit que, com en el vi, dóna el temps i els repòs, no ho fem sense motius. Durant aquests anys s’han anat coneixent més i més coses (i no pas gaire bones) de Franco i de la seva família. S’han escrit biografies serioses i estudis de tota mena. Si encara hi han franquistes convençuts no serà pas per falta d’informació contrastada. Si encara hi ha franquistes tan i tan convençuts com aquests dels que parlem és perquè són molt curts de vista  i no volen veure la realitat. Llegia fa un parell de dies un article del periodista Juan Miguel Baquero a ELDIARIO.ES on parlava, per exemple, de que Franco va acumular una fortuna de 400 milions gràcies a tot un entramat corrupte que havia teixit entorn seu. En el seu article cita historiadors prou seriosos com Ángel Viñasque diu que “Franco se consideraba el Estado, España. Necesitaba dinero y se apropió de él” (La otra cara del caudillo (Crítica, 2015). Aquesta obra, o altres com les de l’hispanistaPaul Preston, no fan més que fer un pas més en tot el seriós procés de desmitificació que han anat fent durant aquests anys historiadors seriosos i objectius. També cita noms com el del periodista Mariano Sánchez Soler  (“Los Franco S.A.” o “Ricos”) o l’historiadorJosé Luis Gutiérrez Molina.

Tots els historiadors seriosos es van posant d’acord en que Franco va ser un gran corruptor i un gran corrupte, tot i que ‘no se’n sap de la missa la meitat’ com diu  l’historiadorFrancisco Espinosa: “No se sabe mucho más de lo publicado hasta ahora. Aquí no se conservan los archivos de los presidentes ni mucho menos de los dictadores”.L’enriquiment il·lícit no va quedar-se només en l’autòcrata sinó que va fer sorgir ben aviat entorn seu tota una oligarquia franquista que va durar fins la transició i que s’ha anant esfilagarsant i podríem dir que d’alguna manera encara és ben present en alguns àmbits.

“Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios” ha resultat ser, a fi de comptes, a més d’un sanguinari dictador, un gran lladre (espero que no sigui també ‘por la gracia de Dios’) i al seu costat queden curtes totes les trames Gürtel, tots els Bárcenas, Correas i tot el reguitzell d’actuals corruptes. De fet, val a dir que moltes de les coses que estem sofrint aquests darrers anys són fruit d’aquest llarg mestratge del dictador i va crear un status quo del qual encara no n’hem sabut sortir. Aquí sempre s’ha fet els ulls grossos amb la corrupció política. El PP actual –amb Rajoy al davant- n’és un bon paradigma amb la brutícia dels sobresous ben demostrats durant anys i ben repartits entre aquesta camarilla del PP. Aquests mentiders compulsius són els hereus directes d’aquest caudillo i fan servir exactament els mateixos mètodes. Ens explica l’escriptor Ramón Cotareloque, després de varis intents inútils, va poder alquilar a la xarxa la pel·lícula “B” de David Illudain (interpretada per Pedro Casablanc (Bárcenas) i Manuel Solo (jutge Ruz) amb guió de Jordi Casanovas. LA VOZ DE GALICIA es pregunta què passa amb aquesta pel·lícula sobre els papers de l’ex tresorer del PP que només s’ha pogut projectar en 16 sales i costa trobar als llocs on en lloguen. Es veu que és una bomba i fan tots els possibles perquè no exploti. La pel·lícula reprodueix al peu de la lletra les declaracions de Bárcenas davant el jutge Ruz a l’ Audiència Nacional on revela la trama de finançament il·legal del partit durant 20 anys, els pagaments i els cobraments en negre, els sobresous periòdics d’alguns dels principals dirigents, especialment Mariano Rajoy i María Dolores Cospedal on el mateix Bárcenas afirma haver entregat en mà 25. 000 euros a cadascú.

Podríem seguir rebolcant-nos en aquestes aigües pútrides i no acabaríem…  No sé si val la pena perquè la història anirà posant les coses al seu lloc. Però d’una cosa sí que n’estic segur: que els que encara continuen sent franquistes, o be viuen a la lluna, o tenen mala intenció i segueixen amb els seus ressentiments personals. I, què voleu que us digui, crec més en aquesta segona possibilitat.

Misses per Franco

Avui fa 40 anys que va morir Franco; no pas el franquisme. Allò de que ho deixava tot “atado y bien atado” semblava que seria només una broma. Ha resultat ser força cert perquè hi ha molt franquisme i molt feixisme enquistat en massa àmbits de la societat, d’algunes institucions i en el ADN de molts dels polítics que ens governen.  A Espanya no s’ha fet una transició de veritat. Podríem dir que ha estat una caricatura de transició perquè aquí segueix havent-hi un Valle de los Caídos a ple rendiment, una Fundación Nacional Francisco Franco, nascuda el 1976 i dedicada a la memòria del dictador i uns quants partits polítics d’ànima franquista i amb amb tics feixistes ben marcats. En un país realment democràtic això no passaria i no es podria fer obertament apologia del franquisme com encara es pot fer aquí amb total impunitat.

Recordo bé que aquell 20 de novembre. Amb aquell "Españoles... Franco ha muerto" de Carlos Arias Navarro, llavors president del Govern, començava una nova etapa. Per a molts era una llum d’esperança. Per a altres, era una por enorme a que les coses canviessin per a ells. Hi havia molts espanyols instal·lats en aquell règim que se sentien protegits per aquell sistema. Les presons eren plenes de presos polítics que segurament aquell dia van començar a pensar en què potser podrien sortir…

Aquell dia es va ordenar per part dels governadors civils que les parròquies celebressin misses per l’anima del dictador i la consigna es va seguir de forma majoritària tot i que, si hem de ser sincers, força menys a Catalunya i a Euskadi. Quaranta anys després continuen celebrant-se algunes misses en memòria de Franco. Sembla increïble, però és exactament així. La jerarquia catòlica de l’any 75 va restar molt callada llavors i resta callada ara. Si llavors eren uns altres temps i la cosa podria ser una mica comprensible, degut a que els bisbes havien de tenir el vist-i-plau de Franco per a ser nomenats, ara no ho hauria de ser i potser podrien dir alguna coseta més…. Em temo, però, que a massa bisbes espanyols més aviat ja els està bé aquesta situació i alguns d’ells sintonitzen prou bé amb les idees franquistes.

Quaranta anys després  -i com cada any-, una vegada més la Fundación Nacional Francisco Franco anuncia al seu web un acte homenatge al dictador Francisco Franco. Aquest any, l'esdeveniment se celebrarà a l'Hotel Meliá Castilla de Madrid, el 3 de desembre, llevat que entre tots ho evitem tal com demana una petició de CHANGE.ORG que demana que un acte com aquest d'exaltació del franquisme no ha de quedar sense una resposta ciutadana democràtica ben contundent. No hem d’oblidar mai que  Franco va ser responsable del cop d'estat que va acabar amb el govern democràtic de la Segona República i va condemnar al Poble espanyol a 40 anys de dictadura. En aquest temps, Franco va imposar un règim de terror i va ser responsable de crims de lesa humanitat. Entre ells, la tortura, assassinat i "desaparició" de milers de persones encara enterrades a les cunetes tot el territori espanyol. Massa sovint s’oblida i s’amaga aquesta realitat amb l’excusa que hi han coses que val més no tocar-les massa.

Després de 40 anys d’esforços per fer-nos desmemoriejar és possible que, si badem, ens anem oblidant de les coses. I no s’ha d’oblidar i no es pot passar full tan impunement, tot i que estic d’acord que no calen revenges de cap mena. Una cosa és revenja i una altra és memòria història. Una cosa és amagar i deformar la realitat i una altra és que un Estat que es diu democràtic no faci més esforços per intentar saber la veritat sense tabús de cap mena. Aquesta és la diferència amb altres Estats que han intentat posar la veritat per damunt de tot, cosa que no ha passat aquí perquè molts alts càrrecs del franquisme van anar arrossegant-se i recol·locant-se fins acabar manant en democràcia. I no pas només els primers anys, sinó que la cosa encara dura, amb totes les conseqüències que cada dia podem comprovar i per vergonya nostra que ho hem permès.

La cara fosca de l’ Església

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corria sotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

“Billy el Niño” i el franquisme.

Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.

La transició espanyola -que ens van vendre com a modèlica- cada vegada és més evident que no va ser res més que un cant a la impunitat i un intent d’amagar sota l’estora un munt de porqueria que, de fer-se evident, hauria estat insuportable per uns governs que es volien dir democràtics i que potser ho volien ser però que no ho han acabat d’aconseguir, justament perquè no han volgut fer net. I la prova més evident l’anem tenint a mida que passa el temps i anem veient tot el que s’amaga a les cloaques de l’ Estat i tota la pudor que desprèn després de tant temps de guardar cadàvers amagats als armaris. Diuen que el temps ho cura tot però em sembla que, en certs aspectes, no és ben bé així. A vegades el temps no fa més que mostrar encara més evidents unes cicatrius que potser inicialment no es veien massa, però que el pas del temps ha agreujat i ha profunditzat en lloc de curar-les.

Ara ha arribat la jutge argentina María Servini de Cubría disposada a regirar una mica aquest passat tan incòmode per a Rajoy i alguns dels seus, molts d’ells hereus del franquisme més terrorífic. Un franquisme que tenia personatges emblemàtics com “Billy el Niño” com a peons necessaris col·laboradors de la dictadura i que han estat protegits fins ara no se sap ben bé per qui. Però és evident que han estat ben protegits i no els ha calgut fugir ni amagar-se enlloc. Tots ells han seguit fent les seves vides, tenint els seus negocis i, alguns d’ells fins i tot traient pit. A Alemanya els nazis van haver de fugir i amagar-se a les selves d’alguns països sud americans. Aquí –per vergonya nostra- ni això han hagut de fer.  Alguns ja han mort, però altres són ben vius i viuen prou tranquils. Ara arriba una jutge argentina i demana a Rajoy que extradeixi quatre repressors del franquisme, als quals en podrien seguir molts més. En aquests assumptes tot és començar i tot és voler anar estirant el fil. Mai se sap on ens poden dur les coses… Entre aquests imputats hi trobem un personatge del qual, els que ja tenim certa edat, en vam sentir a parlar molt perquè era un dels torturadors més famosos:  l’ex inspector de la “Brigada Político Social” José Antonio González Pacheco, conegut per tothom com a  “Billy el Niño”, temible personatge que gaudia moltíssim interrogant, amenaçant, apallissant i agafant  les seves víctimes pels cabells i arrossegant-los per les cel·les de tortura. I un altre personatge imputat que també hi trobem és el famós “Comisario Muñecas”, l’ex guàrdia civil Jesús Muñecas Aguilar, que actualment viu tranquil·lament a Madrid on hi regenta un centre hípic.

Tant de bo arribem a temps de fer justícia a aquests personatges i serveixi per treure drapets al sol en una Espanya que darrerament s’ha especialitzat en mirar enrere massa nostàlgicament. ¿Serà que molts dels que ens governen pensen encara  allò de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?

Fraga: "La calle ya no es tuya"

En dies com el d’avui és quan és més convenient recordar la història o, si voleu, no oblidar-la.

Tornem enrere i situem-nos al dia 3 de Març de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco. Al País Basc uns 6.000 treballadors van iniciar una vaga contra el decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Per tercera vegada havien convocat una vaga massiva. La policia va assaltar l’església en la qual es van reunir els manifestants per tal de fer una assemblea i va carregar contra els concentrats. Va desallotjar l’església amb pots de fum i en sortir va provocar una massacre: 5 morts per trets de bala. La policia sabia el que feia, volia actuar de manera “exemplar” perquè servís d’escarment a la resta de ciutats … i el ministre FRAGA es va felicitar perquè “la calle es mía”.

LLuis Llach aquella mateixa nit va escriure una cançó en record dels assassinats (per això parla de 3 morts, ja que els altres dos van morir els dies posteriors, a l’hospital). Una cançó que estremeix i que expressa tor el dolor i la ràbia que tota bona persona pot sentit en un moment com aquell.

La cançó és Campanades a Morts i el disc publicat per Lluís Llach va sortir el 1977. El 3 de març de 2006, Llach interpretà aquesta peça al pavelló Fernando Buesa Arena de Vitòria per commemorar el 30è aniversari d’aquests fets.

Avui especialment convé que recordem, tant els fets com el personatge causant de tanta sang. La transició espanyola s’ha fet tant malament que encara ara ningú ha estat jutjat per aquells crims.

CAMPANADES A MORT

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

Franco, 35 anys després…

Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc

I s’entén menys encara que diaris com“El Mundo” publiquin avui, 35 anys després de la mort del dictador, una esquela-recordatori del XXXVè aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, que coincideix amb l'aniversari de la mort del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

I posats a no entendre res, entenc encara menys que a hores d’ara la Confederación Nacional de Combatientes (ja no són Ex. Segueixen essent Combatientes) i algunes altres organitzacions polítiques (molt minoritàries, això sí) segueixen “honorant” (és un dir, ja m’enteneu) la memòria del “anterior Jefe de Estado, Caudillo por la gracia de Dios”.

Simplement vull dir que no entenc que encara hi hagi diaris que volen ser seriosos (altra cosa és que ho aconsegueixin) difonguin i amplifiquin aquest tipus de coses. Vol dir que encara vivim a la lluna; o que encara queden molts fatxes encoberts; o que no hem sabut explicar bé les coses en aquests 35 anys de democràcia; o que aquesta democràcia no és tal i l’hauríem de deixar en pseudo-democràcia, tirant llarg.

I posats a demanar, així com el Codi Penal castiga certs tipus d’apologies, potser n’hi podríem afegir algunes altres. Com aquesta, per exemple. I a diaris que publiquin aquestes coses potser que els comencéssim a negar el pa i la sal i que les subvencions que reben passessin de llarg si no són capaços de respectar certs principis. Almenys és així com jo ho veig.

Vergonya a València.

 Llegeixo la notícia que l'Ajuntament de València va prohibir La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València que es va celebrar el diumenge 18 d'abril a les 12 hores al mateix Cementiri de València.

I l'"argument" que donen per a poder autoritzar l'acte és d'allò més surrealista, per no dir-ho d'una altra manera, ja que més aviat es podria titllar de partidista, antidemocràtic i feixista de totes totes. Us explicaré l'argument per tal de que us hi feu un tip de riure o de plorar, depèn de com us ho agafeu...

En la comunicació enviada per Fax el divendres 16 d'abril a migdia, l'Ajuntament autoritza l'acte amb la condició de que no s'interpreti la música per no "torbar als altres visitants", ja que "el cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions".

I llavors jo em pregunto: Si és així, com s'explica que la capella del cementiri, de culte catòlic, està dotada d'altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben al cementiri a escoltar les pregàries, misses i litúrgies de l'Església Catòlica, a més d'interpretar música en tot tipus d'actes i homenatges que se celebren dins del cementiri?.

Ras i curt: Aquesta prohibició no es pot interpretar més que com un acte de censura per part de l'Ajuntament a l'homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes, a més de coartar la llibertat d'expressió.

El PP ha fet bona feina en terres valencianes...

Etiquetes de Technorati: Política,Franco.,Partido Popular (PP),República

Ètica i estètica.

Normalment darrere d'una estètica determinada hi ha una ètica. Podríem dir (encara que hi hagi excepcions) que certes estètiques ja delaten. Resulta que al Parlament Europeu a Brusel·les s'hi exposa de manera permanent un exemplar de la Constitució espanyola amb simbologia franquista de l'àliga, el jou i les fletxes. li va portar el Sr. Trillo del PP i allà ha quedat. No sé sí algú no se n'havia adonat en tots aquests anys o és que ja els va bé que hi sigui a la majoria de diputats.

Ara es veu que ara algú ha protestat (entre ells, els catalans) i sembla que la retiraran. Si a la política a vegades ens queixem de falta d'ètica, almenys podem demanar que cuidin una mica l'estètica...

O millor: que cuidin l'ètica i l'estètica, que no ens farà pas mal! A hores d'ara ja no hi hauria d'haver cap rastre de signes franquistes enlloc. I ja sabem tots que no és pas així. Moltes promeses que es trauran, però no es fa. I quan es fa, encara molts protesten. Que els governs del PP no ho fessin té una certa explicació, però que no ho hagin fet encara els governs del PSOE ja no en té tanta. O és que tampoc no hi pateixen massa?

Etiquetes de Technorati: Política,Franco.

La bona sembra a Castellnou de Seana.

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l' interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Etiquetes de Technorati: Castellnou de Seana,Educació,Ensenyament,Escola,Franco.

Franco ha caigut del cavall

A Santander han tret la darrera estàtua eqüestre de Franco. Ja era hora, no?

Segons testimonis presencials s’han sentit i vist les següents coses:

- “I ara els coloms a quin cap cagaran?”.

- “Diuen que el cavall ha dit: Ja era hora” Ja en començava a estar tip!”.

-“També es diu que s’ha vist al cavall prenent una cervesa en un bar proper per celebrar-ho!.

-“El cavall ja està buscant feina i Franco se n’ha anat a l’atur sense esperança de trobar res més….”

Ja ho veieu. Un autèntic drama!!!

Etiquetes de Technorati: Franco