Descalç sobre la terra vermella

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l'alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

 

 

 

Una d’indis

 

 Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a la rassa xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l'actual país d'Uruguai, nord-est de l'Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d'Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l'antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa "la terra d’acolorides aus".

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l'hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s'ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d'ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l'arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l'arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d'aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d'un turó o túmul i en l'enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l'Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l'anomenen matança ja que l'exèrcit d'Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país "Uruguai".  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s'havia convertit feia ben poc en el primer president de l'Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l'extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d'aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l'Uruguai i Argentina. Segons el cens d'Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d'ascendència mestissa) que viuen a la província d'Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l'exèrcit d'Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l'11 d'abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d'altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: "Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l'interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d'aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 ". Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

Desafiaments per la presidenta Dilma Rousseff

Brasil té nova  presidenta. Un país com Brasil no ha de ser fàcil de governar. Lula no ho ha fet gens malament i, gràcies a això, ha sortit elegida la persona que ell va elegir per succeir-lo.

Per fer una valoració de qui és Dilma i del què li espera he pensat que podria atansar-vos aquest text de Leonardo Boff, que és una persona que viu allà i, per tant és ben proper a la realitat del país. Ja sé que potser no és neutral, però jo me’n fio del que diu. Me’n fio molt. Heus ací el que va escriure ahir:

“Celebrem alegrement la victòria de Dilma Rousseff. I no deixem de alegrar-nos també per la derrota de José Serra, que no va merèixer guanyar aquesta elecció, donat el nivell indecent de la seva campanya, encara que els excessos s'hagin donat en ambdós costats. Els bisbes conservadors que, a contra direcció de la CNBB, es van col.locar fora del joc democràtic, i que van manipular la qüestió de la des criminalització de l'avortament, mobilitzant fins i tot al Papa a Roma, així com els pastors evangèlics rabiosament partiditzats, han quedat desmoralitzats.

Post festum, cal una reflexió distanciada del que podrà ser el govern de Dilma Rousseff. Ens adherim a la tesi d'aquells analistes que han vist en el govern Lula una transició de paradigma: d'un Estat privatitzador, inspirat en els dogmes neoliberals, cap a un Estat republicà, que ha posat el tema social en el seu centre, per atendre les demandes de la població més desposseïda. Tota transició té un costat de continuïtat i un altre de ruptura. La continuïtat ha estat el manteniment del projecte macro-econòmic, per servir de base a l'estabilitat política i exorcitzar els fantasmes del sistema. I la ruptura ha estat la inauguració de substantives polítiques socials destinades a la integració de milions de brasilers pobres, ben representades per la «Bossa Família», entre altres. No es pot negar que, en part, aquesta transició s'ha donat, doncs, efectivament, Lula ha incorporat socialment una franja sencera de la població a una situació de decència. Però, des del començament, els analistes apuntaven el desequilibri entre el projecte econòmic i el projecte social. Mentre aquell rep de l'Estat alguns milers de milions de reals per any, en forma d'interessos, aquest, el social, ha de acontentar-se amb molt menys.

No obstant aquesta disparitat, la fossa entre rics i pobres ha disminuït, el que li ha guanyat a Lula una extraordinària acceptació.

Ara es planteja la qüestió: aprofundirà la presidenta la transició, desplaçant l'accent en favor del tema social, on hi ha les majories, o mantindrà el desequilibri en favor de l'econòmic, de tipus monetarista, amb les contradiccions denunciades pels moviments socials i pel bo i millor de la intel·ligència brasilera?

Leonardo Boff (31/10/2010)

 

Brasil, Brasil!

Brasil és un continent dins un altre continent. Hi ha molts climes, molts paisatges, moltes costums, moltes ètnies. Hi ha de tot, una mica. "No Brasil, todas as coisas são maiores do mundo".

Han passat moltes dificultats en aquests darrers anys, però les coses es van arranjant de mica en mica, gràcies a Lula, que amb tots els defectes que vulgueu, està portant el país endavant i és un exemple per a molts. Sí, també per a nosaltres, els europeus, que ens creiem els reis del mambo!

Un gran defensor de Lula és Leonardo Boff, que aquests dies el tenim per aquí entre nosaltres, àgil de ment com sempre, home intel·ligent com pocs, encara que no ho mostri en la seva humilitat franciscana. Ens recorda que "la humanitat necessita somnis i que la religió és una font de somnis", per més que alguns diguin el contrari i actualment es vegi la religió com una cosa passada de moda. Els passats de moda, més aviat són ells, penso jo, però això seria una qüestió llarga.

La tesi que Boff sosté com a solució de futur per a la terra és la de  modelar una solució sobre la base de la Carta de la Terra: una qüestió social, solidària, però també ecològica. Al Brasil, a través del programa Petrópolis, ja han  aplicat la Teologia de l'Alliberament als barris, amb assessorament jurídic amb la finalitat d'arribar als joves i a la gent del carrer, però també a les víctimes de la violència domèstica. Han desenvolupat el programa Pa i Bellesa, que consisteix primer en una bona dutxa i després menjar per arribar a la bellesa.
Dit d'una altra manera: L'assumpció dels problemes a través del diàleg, la solidaritat i l'esforç personal. L'ajuda ha vingut del mateix Lula, que han aconseguit que s'impliqui amb les despeses de menjar i lavabo, que vénen de l'Administració.

Han parlat de nous hàbits, de noves maneres de fer. Venim d'una economia basada en l'explotació dels recursos de la terra per al consum humà. Aquest sistema ha provocat grans beneficis però només per una petita part de la humanitat. Noam Chomsky diu que hi ha tres persones que el món que produeixen més renda que 40 països junts. La riquesa està concentrada en poques mans... Això crea una injustícia i una tremenda desigualtat ecològica i social. El consum ha de ser més frugal i solidari.

Boff creu que vivim un moment de tornada a l'espiritualitat. Hi ha molt cansament de materialisme. Hi ha una recerca de dimensions noves no materials. Però la joventut no troba resposta en l'Església perquè és una institució molt rígida. Cal buscar l'espiritualitat al marge de la doctrina oficial.
Com? La humanitat necessita somnis. La religió és una font de somnis. La vida no és només diversió i consum. Amb això sol, l'ésser humà se sent buit. A més, diu ell, el domini global està en mans del G-20, però s'ignora la resta. La humanitat consumeix un 30% més dels recursos que hi ha i el problema de l'aigua potable és terrible. Cal escoltar els pobres i adoptar mesures solidàries.

Bones reflexions per pensar aquest cap de setmana, no?

Etiquetes de Technorati: Ecologia,Religió,Leonardo Boff,Brasil