ESPIGOLADES D'ESTIU (4): ELS VELLS ROQUERS

Com diu aquella cançó de quan Miguel Ríos encara era jove (finals dels 70) «els vells roquers no moren mai». Bé, potser alguns sí que es moren o, si no es moren, estan ja molt tocats pel pas del temps, tot i que mirin de dissimular-ho. És admirable, certament, veure encara els Rolling Stones com segueixen fent gires, gravant discos i tocant per aquests mons de Déu com si el temps no els fes mal. Mick Jagger acaba de complir 75 anys; Keith Richard els complirà al desembre; Charlie Watts en té 77; i Ron Wood, el més jove, 71. Hom pensa, com és possible tenir encara tanta força i tantes ganes de fer coses en aquestes edats tardorals?...

Per altra banda, però,també és veritat que veiem altres cantants fent el ridícul als escenaris i alguna gent d’edat ja una mica avançada fent-lo fora dels escenaris o, millor dit, fent-lo a l’immens escenari de la vida, oblidant-se que ja no són joves, tot i que pretenguin ser-ho amb operacions semblants a una taxidèrmia mal feta. Tenim, per exemple, a Joaquin Sabina que, després d’arrossegar durant els darrers anys la seva veu rogallosa pels escenaris, de cop i volta es queda mut enmig d’una actuació. No entenc massa com no veia venir que això li passaria més aviat que no pas tard. Després de deixar els espectadors amb un pam de nas va manifestar que aquella nit se n’havia anat a dormir «molt trist» després d’haver dit que «mi plan no era envejecer sin dignidad. Mi plan era pasar de la adolescencia a la vejez, sin ser adulto". Potser en teoria no és mal plan, però a la pràctica ja hem vist que sí que ho era i, després d’aquesta amarga experiència, ha hagut de reconèixer que «cuando les cuenten que envejecer es una cosa fantástica, porque la experiencia y la sabiduría... Mienten como bellacos. Envejecer es una puta mierda".

I en tenim altres que, si no vigilen, els passarà el mateix. Per exemple Joan Manuel Serrat y Luis Eduardo Aute, tots dos amb 74 anys. Serrat està fent una gira per celebrar els 50 anys de la publicació del disc Mediterráneo, un disc que conté 10 cançons que han convertit aquest disc en una peça antològica. Però resulta que aquest àlbum va sortir a la venda l’any 1971, es a dir, que està celebrant els 50 anys tres anys abans de la data que s’hauria de fer. I per altra banda ja fa anys que no aporta res de nou i més aviat sembla un disc ratllat. Serrat, creu-me, deixa estar ja això de cantar i dedica’t a fer d’avi o a fer hort. Potser té por que li passi com al seu amic Sabina... I Aute, al seu torn, va sofrir l’agost del 2016 un infart que el va mantenir en estat de coma durant dos mesos. Suposo que aquest ja ni ho probarà això de tornar als escenaris...

I com aquests vells roquers, una colla de companys d’estudis de la nostra jovenesa també ens anem tornant nostàlgics, sense la pretensió, això sí, de fer el ridícul com aquests cassos que he citat abans. Resulta que hem creat un grup de WhatsApp per demostrar que encara som una mica modernets i que volem estar à la page. No sé pas si ho aconseguim dominar gaire això de les noves tecnologies, però ho intentem. Ahir mateix ens vam passar el dia recordant vells temps a partir d’un company nostre que va aixecar la llebre que un altre company d’aquells temps estava sortint a la tele. I, és clar, de seguida va córrer la veu i vam córrer a recordar temps passats. De cap i volta vam retrocedir 40 anys i la memòria -aquesta capacitat del nostre cervell de retenir i recuperar informació- es va posar en funcionament i, com en aquells pous de la nostra infància, en que a mida que trèiem aigua vèiem com n’anava entrant, anava sorgint un record després de l’altre a mida que anàvem parlant. Ho podríem comparar també amb aquells cabdells de fil que, una vegada trobat el cap, l’anem estirant, estirant, i tot va sortint espontàniament a partir d’un primer estímul.

Nostàlgia? Potser sí. Però no hem de quedar-nos ancorats en els temps passats que, per més que ho digui algú, no sempre van ser millors. La nostàlgia pot ser positiva, però també pot ser inútil. Pot ser un refugi, un oasi momentani, que ens indiqui tot el camí que vam projectar i que potser hem fet. O potser no. Recordant temps passts potser ens adonarem que ens hem quedat a mig camí o fins i tot molt més lluny d’aquelles fites que ens proposàvem. Per això mai pot ser el refugi definitiu. Únicament ha de servir per viure amb més intensitat el present i veure que potser no tot ho hem perdut pel camí.

LES ETAPES DE LA VIDA

El teòleg Romano Guardini, en la seva obra sobre les edats de la vida, ens fa una advertència: seria una visió molt infantil considerar la joventut com l’etapa més valuosa de la vida. De fet, sembla que en l’actualitat un dels models de realització personal que la nostra societat subratlla és el de l’ “etern adolescent”. L’adultesa i encara més, l’ancianitat, semblen etapes a les quals ningú vol arribar i a les que no es vol mirar, fent-les invisibles socialment. Com a màxim, els jubilats es valoren com un estament amb una bona font d’ingressos de la qual se’n pot treure bon profit. Potser de mica en mica ens anirem convencent i valorarem haver pogut arribar on hem arribat i serem conscients del gran valor que pot tenir l’etapa que ens toca viure.

De totes maneres, sempre arriba aquell moment en la nostra vida que, per causa d’un desgavell de la salut o d’algun altre inesperat daltabaix, sembla que agafem consciència i ens enfrontem silenciosament amb el fet d’envellir i, per tant, amb les nostres pròpies pors. I un dia com el d’avui –dia dels difunts– és un moment especialment alliçonador, sobretot si fem un passeig pausat i tranquil pel cementiri. Allà hom s’adona que som ben poca cosa i que la vida és una realitat ben efímera. Només cal mirar les fotos i veurem com hi ha molts vells, però també s’hi veuen cares ben joves. Per tant, faríem bé de valorar en el seu just valor cada etapa de la vida, amb les seves pròpies virtuts i les seves inevitables limitacions. Cada etapa els tenen i no cal amagar-los; més aviat caldria acceptar-los.

La vellesa és, especialment, un temps d’acceptació de la pròpia vulnerabilitat, de les limitacions i de la relativització que ens caldria fer de les coses. No cal ser tan ric com l’ Amancio Ortega (propietari de la cadena de roba Zara i, com acaben de dir a la TV, l’home més ric d’Espanya) per a intentar ser feliç. Una de les experiències més enriquidores i alliberadores és l’amor d’acceptació: saber estimar i saber-se estimat i acceptat; saber mirar més cap endins que no pas cap enfora; canviar la mirada sobre les coses, sobre les persones i, en definitiva, sobre la vida. Escriu Guardini:“Deixen de ser prioritaris alguns successos i realitats que marquen el moment. Cedeix la vehemència amb que absorbeixen el pensament i la força emocional del cor. Moltes coses que semblaven de màxima importància deixen de ser-ho, mentre que d’altres, que semblaven insignificants, adquireixen intensitat i pes “.

Per poder viure realitats noves cal morir al que ja no és; per obrir-se al que ve, cal deixar anar el que ja no podrà ser. Diu el filòsof jueu Martin Buber que no s’aconsegueix envellir satisfactòriament sense més ni més i que cal preparar-se bé per a aquesta etapa en què es perden moltes coses i cal desprendre’s de moltes altres per poder alliberar-se interiorment. Per a Buber el gust perdut pel que vam viure amb anterioritat ens obliga a recomençar constantment, amb un horitzó d’esperança en el que vindrà. No és fàcil trobar una resposta als dolors i pèrdues que porta l’envelliment, però tots els testimonis dels que viuen la seva vellesa amb alegria, coincideixen que el millor camí és l’acceptació d’un mateix i de la realitat tal com se’ns presenta. El viure en la veritat i des d’allà reconciliar amb si mateix, acceptant els propis límits i curar les ferides del passat des de l’experiència de l’amor incondicional (de Déu, els que som creients i dels homes qui no ho sigui). L’amor ens mou a veure les coses amb una nova mirada i ens torna la pau. La vida només pot realitzar-se si ens acceptem amb tot: amb els nostres èxits i fracassos.

Els autors d’espiritualitat de la tradició jueva i cristiana sostenen que és necessari el cultiu de certes virtuts pròpies de l’ancianitat, per envellir bé. I quines són aquestes virtuts fonamentals?

Entre elles podem trobar la paciència, que en el seu origen grec (hipomoné) significa mantenir-se ferm, resistir o carregar, és una virtut on els ancians sostenen als joves que malgrat les seves forces, desesperen i no saben suportar. Els pacients són com columnes que sostenen als que no saben esperar, són persones que regalen esperança.

La benevolència n’és una altra. És un eixamplament del cor, una mirada que no jutja i que regala misericòrdia perquè accepta la fragilitat en la seva pròpia història personal. Les persones que han mirat de que el seu cor es torni com una casa gran on tots puguin sense sentir-se jutjats, irradien tendresa i suavitat en el tracte amb els altres.

Una altra virtut més fàcil de conrear a la vellesa és la llibertat, perquè ja no necessiten guiar-se per les expectatives alienes i expressen les seves opinions sense por. No necessiten crear una imatge, són lliures per ser qui són de veritat. Tot i que es sentin més dependents físicament, poden créixer en una independència interior que no és fàcil d’aconseguir en la joventut. Haver de desprendre’s de moltes coses els fa guanyar llibertat per no lligar-se a res. No han de demostrar res! I ells sembren un espai de llibertat on altres tenen por de ser ells mateixos.

El cultiu d’un cor agraït determina la qualitat de vida. La gratitud ens fa viure feliços, en canvi, la queixa ens va assecant interiorment. En l’ancianitat la gratitud és una llum sobre els records, perquè qui té alguna cosa per agrair té un tresor que ningú li podrà treure, ni encara en els moments de major patiment.

Una virtut que la societat d’avui necessita rebre més que mai de la gent gran és la serenitat. No una indiferència estoica, sinó la capacitat de veure amb més profunditat els esdeveniments i les persones, de contemplar la realitat sense voler canviar-la deixant que les coses es manifestin des del que són. La serenitat es necessita per poder conversar amb profunditat, per poder arribar al cor dels altres, per rescatar-los de la seva enrenou quotidià. La serenitat és una consciència madura del temps i no es deixa arrossegar per pressions de cap tipus.

El teòleg alemany Karl Rahner estava convençut que una tasca important que han de complir les persones grans és la de ser un pont entre les generacions i mediar entre les vellesa i la joventut, sent mediadors que ens ensenyen a veure amb major obertura i profunditat la vida. Que no visquin aïllats sinó enmig de la societat, lliurant la riquesa de la seva saviesa i de les seves virtuts.

Molts també narren com la vellesa els va fer més sensibles als altres, als gestos quotidians d’atenció i amistat i van adquirir una sensibilitat més gran per agrair detalls de la vida que en altres etapes passen desapercebuts. Un món necessitat de compassió i tendresa, necessita d’homes i dones que ens tornin la sensibilitat pels altres i per la natura.

Envellir és un art, va dir algun autor. Però envellir també és un do i una tasca. Acompanyar algunes persones en diferents etapes de la vida m’ha confirmat el que tants ancians m’han ensenyat: que envellir és un art que requereix preparació. De nens ens preparen per a la nostra joventut, en la joventut ens preparem per a la nostra vida adulta, però no es parla encara gaire de la preparació per a l’envelliment. Com bé va ensenyar Heidegger, l’home és un ésser-per-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i això l’ angoixa, perquè la mort és l’única possibilitat present en tots els moments de la seva existència. I més encara, la vida autèntica només és possible quan no es nega la realitat de la mort vivint en la frivolitat, sinó quan es viu amb la consciència de la pròpia finitud. El coneixement de la pròpia limitació és la possibilitat d’una existència autèntica. Aquesta consciència es fa més real de manera particular en l’ancianitat i les preguntes pel sentit de la vida ja no són tan fàcils d’evadir.

Fer-se gran és una merda?

Ahir llegia una interessant entrevista a Vila Web amb l’escriptora Isabel-Clara Simó on parla de la seva darrera novel·la i també de moltes altres temes. És una veu que es fa escoltar aquesta dona i sempre és una delícia llegir les seves obres. Em va estranyar, però, la seva resposta tan contundent a aquestes preguntes del periodista:

—Fer-se gran, per a un escriptor és un recurs literari més?
—Fer-se gran és una merda. Perdona per l’expressió. No hi ha res de bo, a fer-se gran. Res. Allò que diuen que ets més savi… No, perquè llegies llibres molt més intensament quan eres jove. Ara t’agrada més rellegir. No, no. Quan et fas gran tens deterioraments físics, tens més mandra. No té res de positiu. Però passa que hem de respectar els nostres grans, això sí.

—I no creieu que escriviu una mica millor ara que quan éreu jove?
—M’agradaria saber-ho. Cada novel·la que he escrit he intentat que fos una mica millor i aprendre’n una miqueta més. Però és veritat que ara tinc més recursos. Tinc més ofici, això sí que és veritat.

Permeteu-me que no hi estigui del tot d’acord avui amb l’admirada escriptora. Fer-se gran no és una merda. El que és una merda és el fet de no saber-ho acceptar. Ja ho sabem que el deteriorament físic va arribant inexorablement a mida que hom es fa gran, que acostuma a ser una circumstància no gens agradable i que ens costa acceptar-la a tots. Però també és veritat que si arribem a ser capaços d’acceptar aquesta realitat podrem viure amb molt més equilibri, intensitat i fins i tot riquesa. Ella bé accepta, en la segona pregunta que li fa el periodista, que ara de gran té molt més ofici i més recursos a l’hora d’escriure. Al meu entendre és el que hauríem d’intentar aprendre tots plegats: adquirir ofici, fer servir l’experiència i buscar els recursos necessaris per tal de poder viure la vida amb tot el sentit i de la forma més rica possible.

La vida pot ser una merda en plena joventut o fins i tot en plena infantesa. Només cal fer una ullada al nostre voltant per veure els calvaris que han de viure alguns infants o joves a qui no podríem dir pas que els hagi tocat la loteria… La salut, la felicitat, les oportunitats o el benestar no son pas patrimoni exclusiu dels joves. Quants joves no envegen la pau i la tranquil·litat de mols vells!.  Els que som pensionistes encara podem gaudir d’una pensió –potser no massa generosa. Però qui pot assegurar una pensió als joves d’avui? Quants infants no voldrien una llar i els recursos econòmics de mols vells, quan ells ronden esmaperduts per aquests camins freds d’aquesta freda Europa tot fugint de les barbàries que viuen els seus països!. Ser vell pot ser una merda, de la mateixa manera que pot ser-ho qualsevol altra edat.

Per això vull acabar aquest apunt d’avui amb un text anònim que va escriure un vell a un adolescent a qui la mort li va arrabassar un amic. No sé qui és l’autor, però trobo una gran saviesa en les seves paraules. Aquesta és la carta que va rebre aquest noi que, enfonsat per la mort del seu millor amic, va escriure un missatge Reddit buscant consell: “El meu millor amic s’ha mort. No sé què puc fer…”. De manera anònima, rebia aquesta carta d’un avi usuari de la xarxa social on li donava consell:

“Bé, aquí va… Sóc vell. Això significa que he sobreviscut -fins ara- i un bon grapat de gent que he conegut i estimat no ho ha fet. He perdut els meus millors amics, coneguts, companys de feina, avis, mare, familiars, mestres, mentors, estudiants, veïns, i moltes altres persones. No tinc fills, i no puc imaginar el dolor que es pot sentir en perdre’n un. Però aquí deixo el meu granet de sorra.
M’agradaria poder-te dir que un s’acostuma a veure morir la gent. Jo mai ho he fet. No vull. Se’m fa una ferida a l’ànima cada cop que algú que estimo mor, prescindint de les circumstàncies. Però jo no vull que “no m’importi”. No vull que sigui una cosa que simplement passa. Les meves cicatrius són un testimoni de l’amor i la relació que tenia amb aquesta persona. I si la cicatriu és profunda, llavors era amor.
Les cicatrius són un testimoni de la vida, són un testimoni de tot el que puc estimar i viure profundament. Ser ferit, curar-se, seguir vivint i estimant. I el teixit de les cicatrius és més fort que la carn original, sempre. Les cicatrius són el testimoni de la vida.
Pel que fa a la tristesa, et trobaràs que ve com les ones. Quan el vaixell hagi naufragat, sentiràs que t’estàs ofegant, amb tot de runa al teu voltant. Tot el que flota et recordarà la bellesa i com de magnífic era aquell vaixell i ja no és. Tot el que pots fer en aquest moment és flotar. Trobaràs alguna peça entre la runa i t’hi agafaràs durant un temps.
És probable que aquesta peça sigui alguna cosa física. Potser un bon record o una fotografia. Potser és una persona que també està flotant. Durant un temps, l’única cosa que podràs fer és flotar. Estar viu.
Al principi, les onades fan trenta metres d’alçada i s’estampen sobre teu sense pietat. Vénen cada deu segons i ni tan sols tens temps per agafar aire. Tot el que pots fer és flotar.
Passarà el temps, potser setmanes o mesos, i t’adonaràs que les onades segueixen sent de trenta metres, però arriben més separades. Quan vénen, encara s’estampen damunt teu i et destrossen. Però entremig, es pot respirar.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, un carrer, l’olor d’una tassa de cafè. Pot ser qualsevol cosa… I l’onada s’estampa de nou. Però entre les onades hi ha vida.
En algun punt, que és diferent per a tothom, veuràs que les onades ja són de vint metres, després de deu… I mentre encara venen, veus que cada cop són més separades. Les pots veure venir. Un aniversari, un Nadal… Les pots veure venir i preparar-te. I quan les tens damunt teu, saps que d’alguna manera sortiràs per l’altra cantó. Estaràs moll, completament xop, agafat a alguna peça, a un record, però sortiràs.
Pren aquest consell d’un home vell. Les onades no s’aturaran, i d’alguna manera, no vols que s’aturin. Només aprens a sobreviure-les. Si tens sort, tindràs un bon grapat de cicatrius d’un munt d’amors. I moltes peces de naufragis diferents.”

Text extret de la pàgina web Adolescents.cat

És bell el vell?

El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues  circumstàncies que s’han correlacionat casualment durant aquests dies.

Per una banda el viatge que vaig fer amb l’ IMSERSO, un intens bany de vellesa (o, si voleu, de maduresa força madura) que feia pensar de manera irremeiable en les acaballes i en els  finals, volguessis o no. Tot el dia immers en un microclima de gent més o menys gran (més aviat més que menys), escoltant converses amb temes de gent gran, veient unes cares més aviat amb arrugues i unes actituds molt concretes fa que tot allò et faci reflexionar una mica.   El concepte de senectut ha anat canviant al llarg de la història, certament, i actualment tendim a valorar aquesta etapa de la vida de molt diferent manera de com s’ha fet en altres èpoques. El vells d’ara no tenen gran cosa a veure amb els vells d’altres èpoques,  tenen un lloc molt diferent i són valorats també de molt distinta manera de com ho eren en altres temps. Els vells d’ara tendeixen a dissimular-ho força i miren de que no es notin  massa les clivelles que els ha deixat la vida, vestint-se i comportant-se moltes vegades com a joves sense cap mena de mania. A vegades fent solemnement el ridícul i situant-se visiblement fora de lloc. Però no seré jo qui ho critiqui i cadascú que faci el que millor li sembli.

I la segona circumstància que m’ha fet pensar que podia escriure sobre aquest tema ha estat un correu que vaig rebre, estant justament en ple viatge de l’ IMSERSO. El dimarts 12 de Gener vaig rebre un correu electrònic de la MONTSERRAT CELDRAN CASTRO de la Facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona en el que em deia que s’adreçava a mi “perquè estem buscant persones més grans de 60 anys que en l’actualitat escriguin en un blog”.  M’explicava que “tenen entre mans un projecte de titulat:“Blogers grans, grans blogers”  que té com a objectiu  explorar les opinions i l’experiència de persones blogaires de 60 anys o més (com van començar, el moment present i el futur com a bloger). Considerem que és una activitat que no ha tingut ressò als mitjans i que es una bona oportunitat de donar visibilitat a les persones d’una determinada edat que van servir les noves tecnologies”. Em convidava a participar-hi fent una entrevista telefònica ja que no visc a Barcelona.

Ahir vam tenir l’entrevista i justament abans d’ahir vaig fer 68 anys. Vol dir entro plenament en aquesta franja d’edat i que miro d’entrar-hi a poc a poc i de puntetes, amb molt de respecte, en aquest imprecisa època de la vida que acostuma a començar amb la jubilació i que acaba en la vellesa pura i dura, si tenim la sort de viure uns quants anys més. A mi no m’agraden gaire els eufemismes i tant em fa dir-ne tercera edat o directament vellesa, perquè aquesta és la realitat, diem-li com li diem o bategem-la amb el nom que vulguem. Quan anem intuint que la vida es va atansant al seu ocàs i a una decadència anunciada sempre penso en l’íntim dolor humà que acompanya la situació i que uneix els vells de tots els temps i de totes les èpoques. Potser en altres temps els vells tenien un altre rol dins la societat i eren considerats imprescindibles i, per tant, eren molt més respectats. No sé si avui els vells no són cada cop més prescindibles i, per tant, menys respectats i més oblidats. El que és cert  és que el rol ha anat canviant d’acord amb els canvis que la societat moderna ha anat fent i no entraré aquí a fer-ne cap valoració ètica, que seria molt més llarg i complicat de fer i potser no en sabria prou. Simplement faig una descripció d’una realitat històrica que seria ben interessant anar repassant i que potser algun altre dia faré…

Diguem-ne vellesa, ancianitat, senectut, tercera edat, gent gran, longevitat -o de la manera que ens sembli millor- la realitat és que ens referim a una època de la vida en què les forces van minvant i hom s’adona que es va atansant a un final. D’acord que això es pot viure de diferents maneres i es pot entomar millor o pitjor d’acord a l’estat de salut, el bon humor o el tarannà de cadascú. Però sempre que penso en aquest estadi vital penso en un text que vaig trobar un dia i que em vaig guardar. És segurament el text més antic que coneixem d’un vell que fa un autoanàlisi prou rigorós i lúcid com per tenir-lo en compte. Es tracta d’un escriba egipci, Ptahhotep, visir del faraó Tzezi de la dinastia V, per tant redactat cap a l'any 2450 AC.  Diu aquest text: Què penosa és la fi d'un vell! Es va debilitant cada dia; la seva vista disminueix, les orelles es tornen sordes; la seva força declina, el seu cor ja no descansa, la seva boca es torna silenciosa i no parla. Les seves facultats intel·lectuals disminueixen i li resulta impossible recordar avui allò que va passar ahir. Tots els ossos estan adolorits. Les ocupacions que tenia i feia no fa gaire amb plaer, només les realitza ara amb dificultat i el sentit del gust desapareix. La vellesa és la pitjor de les desgràcies que pot afligir un home".

I, per acabar, us explicaré una altra casual circumstància que s’ha donat mentre escrivia aquest apunt i que m’ha semblat bé que hi podria posar un bon colofó. Mentre escrivia això que esteu llegint, estava escoltant un programa que es diu La vida de Catalunya Ràdio i que parlaven justament de la vellesa. Han posat per iniciar el tema una deliciosa cançó de Luís Llach que descriu un vell mariner assegut en una taula de taverna. Us la deixo:

A LA TAVERNA DEL MAR

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...
A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

La casa pairal

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

–un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

El vell i el nou

Avui no parlaré ni de la monarquia (quin fart!, quin embafament!, aquests dies), ni dels polítics, ni de la gana que passaran molts nens ara que es tanquen els menjadors dels col·legis,  tot i que “el país cada día va mejor”, segons el Gobierno. Avui no escriuré sobre cap tema dels que en diem transcendents. Avui toca un tema quotidià, senzill, modest i sense importància de cap mena. Avui toca parlar de rellotges.

A la tauleta de nit hi tinc cinc o sis rellotges. Des d’aquí ja aviso als lladres que no cal que es prenguin la molèstia de rebentar la porta del pis per entrar a robar-me’ls, perquè no ni ha cap que valgui més de 10 euros. Hi tinc el meu primer rellotge –aquest FESTINA de la foto- que deu tenir uns 60 anys. Ens el vam guanyar a base de col·leccionar punts que venien a les rajoles de xocolata. No sé si vam tardar un parell  o tres anys per aconseguir-lo, ja que se n’havia de guardar un fotimer. No recordo pas quants, però eren molts. Ja sabeu que en aquells temps era molt comú que la canalla berenés amb una llesca de pa sucat amb oli i una presa de xocolata o amb una llesca de pa sucat amb vi i sucre. A casa no teníem possibilitats de gaires més delikatessen, ni podíem ser gaire gourmets…

Doncs sí, després de molt temps i paciència –i moltes rajoles de xocolata-, vaig aconseguir el meu primer rellotge quan devia tenir 6 o 7 anys. Ja us deveu imaginar la il·lusió que em va fer! Com tots els d’aquell temps, era mecànic (popularment anomenats “de corda”). Cada dia, a l’hora d’anar a dormir, li donava corda i anava marxant un dia més. Amb el temps van sortir els digitals i, en un viatge a Andorra, vaig comprar un CASIO. No sé què se n’ha fet. Suposo que quan va espatllar-se el vaig llençar. Durant un temps vaig recórrer de nou a l’antic Festina, fins que el meu primer mestre –una bona colla d’anys després- me’n va regalar un altre.  Era un SAVOY, que tenia la gran novetat que es carregava amb el simple moviment que hom feia amb els braços. Molt pràctic, certament. Em va durar uns 10 anys i, quan es va espatllar, va anar de pet a fer companyia al Festina que s’avorria tot sol al calaix de la tauleta de nit. Vaig voler guardar-lo, naturalment, com a record del meu estimat mestre Sr. Reynal, més quan en aquelles dates –com el rellotge- es va morir.

I a partir de llavors ja vaig entrar de cop  -i de cap- a la moda del consumisme pur i dur del usar i llençar. Ja havíem arribat a l’època en que es podien comprar rellotges per 5 euros i fou quan em van arribar un parell o tres de rellotges d’aquests tan barats. Un d’ells me’l regalà un banc també amb els punts de la llibreta d’estalvis i un parell més vingueren a través dels Reis d’ Orient de la feina. Tots ells “marca no t’hi fixis”. Al lloc on treballava, cada any tenien el detall de fer-nos un petit regal a tots els treballadors. Un altre rellotge d’aquests barats me’l va regalar la meva dona en un aniversari. Recordo que acompanyava una colònia (o la colònia acompanyava el rellotge)… Aquests rellotges –tot i ser molt barats- han anat perdurant i són els que he anat fent servir fins avui. Ara l’un, ara l’altre. A mida que s’acaba la pila en un, en trio un altre, hi poso una pila nova i d’aquesta manera vaig tirant una temporada més. Sempre procuro –això sí- que n’hi hagi un parell de preparats i ben disposats a donar-me l’hora quan els li demani. 

I a què ve, us preguntareu, tota aquesta llarga introducció? Us explico on volia anar a parar. Resulta que en un parell de dies –com s’hi s’ho haguessin dit i s’haguessin posat d’acord per a fer-me la punyeta- s’han confabulat tots ells per quedar-se sense pila en un parell de dies de diferència. O sigui, que avui he quedat de cop i volta sense cap rellotge “a piles” i he hagut d’anar a la tauleta de nit a rescatar el meu FESTINA, l’estimat i vell rellotge, que ja té 60 anys però que va com una seda. I aquí el teniu, tan xiroi i eixerit com sempre, fent-me un altre cop aquest petit-gran servei que és dir-me l’hora que és,  fins que demà o demà passat tornaré a anar a la rellotgeria a que em posin un parell de piles als altres.

Ara mateix me’l miro i em porta un munt de records. Sempre m’ha servit amb fidelitat i humilitat. És un rellotge d’allò més discret. No crida gens l’atenció. Està ja una mica ratllat i s’ha tornat d’un color indefinit. Però me l’estimo molt i em sabria greu perdre’l o que me’l robessin, perquè encara em fa un bon servei i també el va fer durant un temps al meu pare quan un dia se li va espatllar el seu.

Aquest rellotge em fa pensar en el valor de les coses velles; valor que no sempre els donem i que no sempre sabem apreciar, enlluernats com estem amb les constants novetats que ens posa a la nostra disposició la societat de consum. I no ´`es només valor afectiu… Moltes coses velles són un prodigi d’ utilitat, de disseny. d’equilibri i perfecció. Caldria que ens preguntéssim si en molts aspectes no hi hem perdut amb tanta tècnica que no som capaços d’abastar.  Per a mi, segur que no significa pas el mateix aquest Festina vell, antic i amb personalitat, que un rellotge nou de trinca que em puguin regalar, encara que sigui molt més bo i molt més car… M’ha acompanyat tants anys!  M’ha fet tanta companyia i tant servei!

Per això avui he volgut parlar d’ “el vell i el nou” (i no pas referint-me només a les coses, sinó que també em refereixo a les persones) en aquest apunt d’avui. I, en pensar el tema, he recordat també unes paraules del Papa Francesc en una entrevista que li va fer HENRIQUE CYMERMAN (LA VANGUARDIA) i que parlava dels joves i dels vells. Deia el Papa:

”La economía se mueve por el afán de tener más y, paradójicamente, se alimenta una cultura del descarte. Se descarta a los jóvenes cuando se limita la natalidad. También se descarta a los ancianos porque ya no sirven, no producen, es clase pasiva… Al descartar a los chicos y a los ancianos, se descarta el futuro de un pueblo porque los chicos van a tirar con fuerza hacia adelante y porque los ancianos nos dan la sabiduría, tienen la memoria de ese pueblo y deben pasarla a los jóvenes”.

La Vanguardia (12/06/2014)

Els que sobren

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Ànsies de saber

Cada vegada es veu més gent gran a les universitats, a cursos de tota mena, a xerrades i conferències. La gent gran, actualment, té moltes més inquietuds intel·lectuals i vitals que les de fa uns anys enrere, segurament perquè molts d’ells ja van tenir més oportunitats d’estudiar de joves que no pas els seus pares que els va tocar els foscos i tristos temps de la guerra, de la postguerra i de la cruel i empobridora dictadura franquista.

Em van explicar el cas d’una senyora -ja gran- que es va posar a estudiar literatura i, al principi, els companys de curs –quasi tots ells nois i noies molt joves- li qüestionaven força la seva elecció i el seu gust de seure en aquells bancs de la universitat envoltada de gent amb una notòria diferència d’edat. La veien molt gran i, per tant, els semblava que ja no li podien quedar gaires anys de vida i tampoc veien que aquella opció fos per trobar una feina. Quan un dia li van preguntar pel “quid” de la seva elecció, ella els va dir que no ho feia per tenir un títol, ni per guanyar-se la vida sinó que ho feia simplement pel simple i senzill plaer de saber. Els deia que davant de la infinitud del saber tant era disposar de dos anys de vida que de cinquanta o cent. Ni que Déu li regalés 100  anys més de vida no arribaria a poder saber res més que una molt mínima part del que la humanitat ha descobert, investigat, escrit o ha fet.

Per tant, la pregunta no era el “per què” ho feia sinó el “què”. Motius en trobaríem molts i cada persona té els seus, tots molt legítims i segurament que molt valuosos per a cadascú. L’important de veritat és el “què”, o sigui el saber (la saviesa) per sí mateix, el fet d’aprendre, el fet de desenvolupar la ment, el fet de voler ser millor i anar més enllà un mateix. Llegir, pensar, aprendre coses noves ens fa nous a tots. Fa que no ens acabem d’estancar del tot i, per tant, podrir-nos. L’aigua estancada es podreix. Les persones també, si no són capaces de sortir de seu petit món particular, un món que -amb els anys- generalment anem reduint. l’anem fent més petit i el construïm sense mires a l’exterior de nosaltres mateixos. Les mateixes limitacions pròpies de l’edat ens limiten físicament i intel·lectualment, si no vigilem.

Trobo que és bo que els ajuntaments, les universitats, els centres culturals, les associacions i tothom que pugui organitzi coses de tipus cultural i trobo que està molt bé que la gent gran s’hi apunti, ells que disposen generalment de més temps i més oportunitats. La vida d’un jubilat pots ser feta de viatges de l’ IMSERSO -que estan molt bé i també són molt necessaris- però també d’aquesta altra vessant més intel·lectual i enriquidora del món dels llibres o d’internet. Internet és una altra gran possibilitats que ens regala la vida actual per tal de desenvolupar de mil formes diverses la nostra ment i el nostre esperit. Podem anar de Marx a Jesús, de la filosofia ala teologia, de la literatura a la cosmologia en pocs minuts perquè els mitjans actuals ens ofereixen totes aquestes possibilitats fins i tot sense sortir de casa.

Jubilats, aprofiteu-ho!.