Hi ha un tipus de persones que, com que no sóc psicòleg no sabria classificar, que tenen l’habilitat de posar sempre la gent que els envolta“sota sospita”. Vull dir que sempre estan com a receloses, que sempre pensen malament de l’altre. Són suspicaços.
Quan poses una altra persona sota sospita vol dir que no li tens prou confiança, que tens sempre la impressió que et trairà, que no és recta, que té ganes de fer mal. Per això cal vigilar-la de ben a prop. Si no hi ha indicis, cal buscar-los. Cal inventar-los. La qüestió és pensar que els altres sempre busquen el pitjor i sempre van contra tu.
Aquestes persones sempre tenen el lloc assegurat a les empreses i a certs cercles de la societat. Els caps sempre els busquen i els tenen ben a prop. Són els que porten sempre la notícia, el comentari, la xafarderia. I això els va com l’anell al dit: sempre estan ben informats de tot el que passa a l’empresa o al voltant seu.
Però no s’adonen d’una cosa: Aquestes persones deformen la realitat. Trien les notícies i classifiquen les persones segons el seu punt de vista, a vegades molt esbiaixat. I, per tant, són injustos. I, en el fons de tot plegat, vol dir que tenen molt baixa autoestima i són força envejoses perquè no assoleixen llocs o no poden arribar on arriben altres. I per protegir-se ells, no els importa de fer mal als altres. Són extremadament perilloses. On hi ha aquest tipus de persones, sempre hi ha embolics i sempre veuen males intencions on no n’hi han.
La injustícia de posar una persona “sota sospita” és un mal del que ens hauríem de vacunar perquè, si no, es converteix en plaga que ho arrasa tot. Arrasa les relacions familiars i laborals i fa que la vida es torni complicada per culpa nostra. I fa que les relacions socials no siguin franques. I fa que tot sigui una xafarderia. I fa que ho vulguem saber tot de tots i a totes hores. I fa que deformem la realitat i que les notícies corrin i corrin… I, ja se sap, quant més corre una notícia, més deformada arriba al seu destí final.
Em dóna la sensació que mig món està esperant Obama com un salvador. Aquell déu que ha de venir i que ens ha de salvar; aquell que ens alliberarà de tots els mals.Segurament que no farà res de tot això però sí que pot generar confiança si, només arribar, posa en marxa tot un seguit de mesures que tot el món està esperant.En aquest sentit els analistes no es posen tots d’acord, però sí que la majoria pensa que es farà notar en arribar a la Casa Blanca. El món està inmers en una crisi tan gran que això es fa necessari i urgent. Ahir llegia que, segons el que faci Obama, la crisi pot durar un any o en pot durar tres.Tot plegat em fa pensar que porser un déu no ho és, però quasi. Si serà poderón un home com ell que milions de persones depenem d’ell en molt sentits.Em direm que això ja se savia, que ja ho savíem tots que el president d’ EEUU él l’home més poderós del món. Però és que ara ho palpem; ara ho notem de forma fehafent.Així com els cristians diem ara a l’ Advent: “Veniu, Senyor Jesús”, tots plegats haurem de dir : “Veniu, Senyor OBAMA”.Etiquetes de Technorati: 
