Pere Casaldàliga sembla que ja hauria d’estar de tornada de tot. Per la seva edat, per la seva malaltia, pel seu llarg recorregut en tots els sentits: com a home, com a religiós, com a bisbe, com a lluitador per causes grans i petites.
Però no n’està. De tant en tant ens va regalant (com petites píndoles miraculoses) la seva paraula plena d’utopies, els seus gestos senzills i la seva mirada crítica, però plena d’amor, sobre tot i sobre tots. Ja fa molts anys que aquest home diu coses profundes i boniques, sobretot amb la seva poesia. No sé si heu descobert la seva poesia, però ja us dic que val la pena. N’ha escrit en català (poca), en portuguès i en castellà. Quan ell va començar a escriure poesia, encara d’estudiant, només es feia servir el castellà quasi de forma exclusiva. I després ja se’n va anar a rodar món…. fins que va arrelar al Brasil i va fer servir, sobretot, el portuguès. Però els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües i té lectors fidels a tot el món.
Crec que aquest tipus de persones són les que il·luminen, sense ells voler-ho, el camí i la vida de milions de persones des de la humil petitesa d’una flama de candela, en un lloc amagat i oblidat de la terra. Són persones que sense fer aparentment grans coses, donen contínuament esperança i vida.
Us poso a continuació un poema seu.
VOY A PASAR LA VIDA
-Voy a pasar la vida
más o menos inútil,
más o menos poeta.
No habré tenido un hijo.
No habré sido magnate ni gerente de lucros,
ni albañil o mecánico.
Habré plantado unos contados árboles
y habré escrito unos libros,
muchas cartas,
hojas hijos al viento.
-Procura que la Gracia y la Ternura
llenen de vino nuevo ...
tu ánfora de barro.
Dios mide a su manera la eficacia.
Ama a todos los hijos de los hombres.
Di tus palabras como las semillas
que mueren pero brotan.
Haz de tu corazón célibe solo
un ambulante hogar desatrancado,
una lona de circo bullanguero.
Deja las digitales de tus pies peregrinos
como besos en llama solidaria
sobre la carne de la Madre Tierra.
Posa tus ojos, tibios ya de ocaso,
como lumbres de aceite, acurrucadas
en la vigilia universal del Tiempo.
(Pere Casaldàliga)
