ESTEM PERDENT EL SENY?

Corre per internet un text, que trobo molt assenyat i que haurien de llegir tots aquelles persones que troben mil raons diferents per no vacunar-se. A vegades penso si estem perdent el sentit comú, que s’està tornant cada cop més escàs en molts àmbits: jutges que desmenteixen els metges en el tema de les vacunes o fan lleis sobre educació, quan no en tenen punyetera idea. El text que corre és el següent:

«Sí, estic vacunada. I, no, no sé què hi ha en aquesta vacuna. Tampoc no sé què hi ha en molts altres tractaments, ja sigui pel càncer, la SIDA, l’artritis, etc. No sé tampoc què hi ha a l’ibuprofèn, el paracetamol o altres medicaments que es venen en venda lliure. Els faig servir perquè curen els meus mals de cap i altres dolors. No sé què hi ha a la tinta per a tatuatges, als “hot dogs”, hamburgueses, coca-cola o xocolata. Tampoc sé quins són tots els ingredients del meu sabó, xampú o desodorant. No sé quin serà l’efecte a llarg termini de l’ús del mòbil en la meva salut i la dels meus. Com puc saber si aquest restaurant on acabo de menjar realment va fer servir aliments nets i frescos o si el personal es va rentar bé les mans? De tota manera, hi ha moltes coses que no sé i que mai no coneixeré.
Només sé una cosa: la vida és curta, molt curta i vull poder fer alguna cosa més que anar a treballar cada dia o quedar-me tancat a casa meva. Vull poder viatjar i abraçar la gent sense por i recuperar un petit sentiment de vida com abans.
De nena i adulta, em van vacunar contra les galteres, el xarampió, la poliomielitis, el tètanus i moltes altres malalties. Els meus pares i jo confiem en la ciència i mai no vam haver de patir ni transmetre cap d’aquestes malalties abans esmentades.
Per això vaig confiar en el meu metge quan va dir que la vacunació era necessària. Estic vacunada, no per complaure el govern i no, no soc una ovella, però em vaig vacunar per:
*no morir de la Covid-19,
*no ocupar un llit d’hospital si emmalalteixo,
*abraçar els meus éssers estimats,
*no haver de fer cap prova PCR o antigènica per sortir a ballar, anar a un restaurant, anar de vacances i moltes coses més que vindran,
*viure la meva vida,
*que la Covid-19 sigui un vell record,
*protegir-me, protegir-nos.
Tingues en compte que hi ha més perill menjant certes coses que rebent una vacuna contra un virus mundial.
Cadascú pren les seves decisions. Jo he pres la meva».

Cadascú és lliure de prendre algunes decisions. Però no ho és de poder-ne prendre altres si vol viure en societat. Viure en societat vol dir haver de fer algunes coses que potser no ens agraden prou, però que la majoria ha acceptat com a bones i necessàries per a protegir aquesta mateixa societat. És de sentit comú? Jo crec que sí que ho és perquè, des d’una perspectiva sociològica, el sentit comú es defineix “com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d’una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents”.

Cal ser crític i és bo que hi hagi persones que ho siguin per tal que les coses millorin. La crítica, si és feta amb bona intenció, sempre és bona i ajuda a afinar els principis i les lleis que ens regeixen. Però em pregunto si amb el tema de les vacunes no estem perdent el seny i el sentit comú. Sobretot si escoltem la gran majoria de metges i científics, que en saben molt més que la gran majoria de nosaltres i que s’hi han cremat les celles estudiant el tema. A més, l’evidència científica dona raó a aquesta immensa majoria.

 

LA MASCARETA

 

Ja fa un any que hem hagut de canviar moltes coses de la nostra vida. Més de les que pensem i suposem. Per algunes persones la seva vida ha donat un tomb total; en alguns casos cap a bé, però per la gran majoria cap a malament. Pèrdues de tota mena: d’éssers estimats, de feina, de negocis, de diners, de llibertat, de moviment, de maneres de treballar i de relacionar-se… Alguns diuen que el virus els ha robat part de la seva vida, sense adonar-se que la vida mai no és totalment nostra i que depèn de tot un munt de circumstàncies que mai no podrem controlar de la forma que nosaltres voldríem. I cal acceptar-ho així.

Entre les moltes coses que ens ha robat la pandèmia – per dir-ho d’alguna manera – ha estat el no poder veure la cara de la gent per culpa de la mascareta. Almenys pel que fa a una part de la cara tan important com és la boca i els llavis. Tots sabem que una de les funcions de la boca és que col·labora amb el llenguatge i la parla i que també expressa sentiments d’acord amb l’estat d’ànim. Riem, plorem, expressem admiració, estranyesa, ira, pau, confiança… Ara ens hem de fixar molt més en altres gestos, en els ulls, en l’expressió corporal i, així i tot, ens sentim una mica estranys i no ens hi acabem d’acostumar perquè la nostra veu tampoc no és la mateixa de sempre amb la mascareta posada. I no cal dir com n’és de molesta per als que han sofert problemes respiratoris a causa de la Covid o de veu, com és el meu propi cas amb el problema que he tingut a les cordes vocals.

Durant aquest temps he tingut curiositat per llegir una mica sobre el complicat mecanisme de la veu i de la parla, que fem servir sense adonar-nos-en i de forma tan natural que no li donem gens d’importància, com ens acostuma a passar sempre. No acostumem a valorar les coses fins que deixem de tenir-les. Resulta que el so és produït per la laringe en fer vibrar l’aire que procedeix dels pulmons mitjançant un parell de cordes vocals elàstiques. Després la boca transforma aquests sons amb l’articulació, en fonemes emprant les dents, la llengua, el paladar, els llavis i els músculs facials. Una cadena de fonemes dóna com a resultat la paraula. Quan parlem o cantem, l’aire passa per les cordes vocals i les fa vibrar. Escurçant i tensant les cordes s’emeten sons de més alta freqüència, més aguts; en canvi en relaxar-les s’allarguen i produeixen vibracions de més baixa freqüència. A més quan l’aire passa per les cordes més ràpidament i amb més força, més gran és el volum del so. En una sola paraula hi pot col·laborar la llengua, les dents, els llavis, les galtes, les paletes de les dents, el vel del paladar…

La molesta mascareta, però, també té coses bones: ens protegeix a nosaltres i protegeix als altres. Alguns ja s’atreveixen a afirmar fins i tot que serà una peça més del nostre guarniment diari. Benvinguda sigui, però, si ajuda a protegir-nos d’aquest maleït virus.

UNA NOIA AVORRIDA

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…