dimarts, 20 d’octubre del 2009

La mort de la gosseta.

http://www.youtube.com/watch?v=AR4PQ30VkBk

Avui una noia del taller on treballo m'ha dit, tota compungida, que se li havia mort la gosseta que tenia. M'explicava que a la nit s'havia fet un tip de plorar i que estava molt trista.

M'ha emocionat la forma com m'ho ha explicat i he comprès el que són les emocions profundes. Molt nois i noies del taller on treballo són com nens. No per l'edat, naturalment, sinó pel nivell d'intel·ligència i en la forma de mostrar les emocions. Moltes vegades reacciones amb l'espontaneïtat dels nens i nenes i aquesta és una de les coses més meravelloses de la meva feina. M'han ensenyat tantes coses aquests companys de feina! Altra cosa és que jo les hagi sabut aprendre, que crec que no pas del tot. Una vertadera llàstima, perquè mai he tingut tan bons professors en el que respecta al control de les emocions.

Pensant en la mort de la gosseta d'aquesta noia ho he relacionat amb el tracte que dispensem als animals i en com s'ha guanyat molt en pocs anys. Ara es respecten i s'estimen molt més que fa uns anys. Jo no sóc massa "animaler", possiblement perquè comprenc que és difícil tenir un animal en un pis  ( o així ho crec jo) i tenir el temps necessari per dedicar-li. Però entenc les persones que tenen un animal i se l'estimen, sense arribar a fer les ruqueries que alguna vegada he vist fer o  he llegit que feien alguns, fins al punt de deixar herències al seu gos o al seu gat quan es moren.

Com que també he trobat aquest deliciós vídeo d'aquesta nena cantant el Parenostre, us convido a escoltar-lo i a recordar-vos de la meva amiga i de la seva gosseta morta.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.