Amb el permís de Mn. Jesús Huguet, transcric l'homilia que va fer en el funeral de l'alcalde de Solsona, Xavier Jounou.
Conec bé Mn. Huguet i sé que no diu les coses per dir-les. Jo no coneixia l'alcalde de Solsona, però deu ser veritat tot el que diu d'ell Mn. Huguet i molta altra gent. M'han arribat comentaris que era un home molt estimat. És un text una mica llarg però crec que val la pena llegir-lo i difondre'l.
HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L'ALCALDE DE SOLSONA
"Xavier. Feia dos anys i pocs mesos que eres alcalde de la nostra ciutat. Durant aquest temps ens vam veure molt poc. Sabia que estaves molt ocupat i tenia por de destorbar-te. Però algunes vegades coincidíem quan a les tres jo venia de dinar i fer el cafè i tu sorties de l’ajuntament i t’acompanyava fins al cotxe. Sempre recordaré aquell dia que em vas dir preocupat: Me’n vaig cap a Manresa, diuen que no em troben res, però jo em tapo. Després van dir que si una pneumònia i, finalment, que un càncer. Un càncer cruel que, com deies, no t’ha concedit ni un sol dia de treva, ni per a poder realitzar el teu somni de passar un dia sol a Rotés.
Xavier, crec que no exagero si et dic que durant aquests dos mesos tot Solsona ha estat pendent de la teva malaltia i que ara tot Solsona està commocionada per la teva mort. Sí, estem tristos, molt tristos, perquè t' estimàvem i esperàvem molt de tu.
Sabem que has viscut amb tota l’enteresa i serenor la teva malaltia i la teva mort. Però també suposem que havia de ser dur, molt dur per a tu acomiadar-te de tantes coses que estimaves –la teva família, sobretot la dona i les dues filles: la casa i la finca de Rotés (tu eres per damunt de tot un pagès de soca-rel), havia de ser dur, sí, acomiadar-te de tants projectes que acaronaves, tant en l’àmbit familiar com municipal...
Xavier, tu vas sembrar. D’altres colliran. Però estic segur que la teva llavor no deixarà de fructificar, aquí i en el cel en què tu sempre havies cregut.
Des d’aquest cel, estic segur que d’alguna manera avui pots contemplar aquesta catedral repleta de gent. La seva presència ho diu tot. Han vingut a dir-te adéu, molts amb llàgrimes als ulls, a expressar-te el seu reconeixement i estimació, a acompanyar els teus familiars en la seva desolació. Tots voldríem estar avui molt, molt a prop teu i de tots ells..
Definir la personalitat del Xavier no és difícil, ja que es tracta d’una personalitat integrada i coherent. Jo diria que és la síntesi de la seva integritat humana i de les seves conviccions cristianes, de la seva fe.
La riquesa humana de la seva personalitat, no sempre se li havia reconegut. Més de quatre vegades havia sentit dir que si era un cregut, un fanàtic, incapaç de dialogar. Jo sempre els responia el mateix: us equivoqueu de mig a mig, vosaltres no coneixeu el Xavier. Per això em plau transcriure el testimoni d’una noia, la Neus Mujal, que confessa que no va conèixer el Xavier fins que el va poder tractar i que en una carta oberta al CELSONA escrivia: “M’agrades, Xavier, m’agrada el teu apassionament, la defensa aferrissada en el que tu creus. He pogut parlar amb tu en diverses ocasions i he pogut comprovar que ets fonamentalment un home Bo, d’ideals ferms, responsable, honest, amb qui es pot discutir, crec que ets sobretot persona, just, amb dubtes i que mai no has pensat que sols tu tens la veritat absoluta. Des de la discrepància en alguns temes, he pogut escoltar els teus raonaments i fins i tot crítiques sobre algunes decisions preses pel teu partit, amb les quals no estaves d’acord”. Crec que el retrat de la Neus és perfecte. Sí, el Xavier era in home íntegre, incapaç de fer conscientment cap mal a ningú, exigent amb si mateix però comprensiu amb els altres, senzill, enemic de tota petulància, racional, però també emotiu i apassionat. Val a dir que era també molt intel·ligent, una intel·ligència que es manifestava no sols en les moltes decisions de govern que ha de prendre un alcalde, sinó també en el nervi argumental i en l’oportunitat dels seus escrits i discursos. Els discursets de circumstància, que solen ser un rotllo, els brodava. Recordo una dona senzilla que estava al meu costat i que en una d’aquestes ocasions em va dir: almenys ara tenim un alcalde que sap parlar, que dóna bo de sentir.
Serien comptades les persones que a hores d’ara no reconeguessin la qualitat humana del Xavier. Per això en una ocasió que la seva mare es lamentava que el seu fill no hagués pogut dur a terme cap dels seus molts projectes, li vaig dir: t’equivoques, el Xavier ha fet molt: en dos anys s’ha guanyat el cor de tots els solsonins.
Totes aquestes actituds humanes, en el Xavier estaven motivades i potenciades per les seves conviccions cristianes. Perquè el Xavier era un cristià d’una peça. “Sóc cristià, deia en el discurs d’investidura. I no crec que hagi millor codi de convivència humana que l’evangeli.
Recordo que, tot just havia començat a militar en política, Regió 7 va fer una enquesta a diversos líders de partit. Una de les preguntes demanava quin era el personatge històric que més admiraven. El Xavier responia sense complexos: Jesucrist. I quan, ja malalt, li comentava que en una situació difícil com la seva buscaria la pau del cor posant-me confiadament en mans de Déu, em va respondre: mossèn, això ho he fet cada dia de la meva vida.
He triat l’evangeli de la paràbola dels talents, perquè em va dir que era un dels textos evangèlics que més l’havia marcat: fer fructificar les pròpies aptituds posant-les al servei dels altres, de la societat. Ben segur que aquesta va ser una de les raons principals que el van moure a entrar en la política i acceptar l’alcaldia. Em deia que un dia havia sentit una frase que de seguida havia fet seva: val més presentar-se davant de Déu amb les mans brutes que no pas buides. I ho recordava el dia de la investidura: “Procura deixar el món millor del que l’has trobat: Aquesta màxima de Baden Powel, deia, en lletres marcades amb tall de ganivet sobre una fusta de roure al cau dels escoltes, de ben petit, ja va quedar marcada dintre meu”.
A l’ajuntament, es passava gran part dels matins rebent i escoltant tothom sense distincions. S’hi havia compromès el dia de la investidura: “Tinc el convenciment que el qui seu aquí ha de fer servir aquest honor, primer que res, per escoltar tothom i mirar d’entendre tothom”. Estic segur que tenia molt presents aquelles paraules de Jesús: “Entre vosaltres, el qui vulgui ser el més important, que es faci el servidor de tots”. I aquelles altres: “Tot el que feu a un d’aquest més petits i desvalguts, a mi m’ho feu”.
La sensació que ben segur tots tenim en aquests moment, és que la vida del Xavier ha estat una vida truncada, escapçada. ¿Que no ho va ser també la de Jesús de Natzaret? Moria cap als 36 anys, després d’una campanya de poc més de dos anys, els mateixos que el Xavier ha exercit d’alcalde. I Déu va fer d’aquesta vida escapçada de Jesús, viscuda amb entrega i fidelitat, així ho creiem els cristians la font de salvació per a tota la humanitat. La vida del Xavier ha estat certament una vida truncada – i tots ho lamentem-, però també estic segur que ha estat una vida fecunda, molt fecunda. I que ho seguirà sent.
Sens dubte que la semblança del Xavier no seria completa, si no féssim constar el seu amor a Catalunya. El Xavier estimava apassionadament el país.
Com que no em puc allargar més, em limitaré a transcriure la proclamació de principis que feia en el discurs d’investidura: “Soc d’esquerres perquè sóc cristià i aquesta manera de sentir a mi em serveix... Sóc republicà, perquè entenc que ningú és més que ningú... I sóc català. I mentre la meva única nació no pugui ser lliure i sobirana, soc un independentista català. Per estima al meu poble i justícia a la seva història.
Estimats familiars, som conscients de la vostra pena. Encara que mai no l’arribarem a comprendre. Voldríem posar una mica de bàlsam al vostre desconsol. Per això hem vingut. Però sabem que res ni ningú no podrà mai omplir el buit que el Xavier deixa en vosaltres. Que el Senyor us doni aquell consol i aquella pau que només ell pot donar.
Som conscients també de la destrossa que suposa una mort com la del Xavier, que era el pal de paller de tota la família. Ara més que mai heu d’estrènyer la pinya que heu fet durant la malaltia. I, encara que no ho puguem entendre, creiem que hi ha Algú que ens estima, que és capaç de fer-ho tot nou i refer tot el que la mort del Xavier ha desfet.
Finalment, us diria amb sant Pau: no us entristiu com aquells que no tenen esperança. Aquella esperança amb què el Xavier va viure i morir. Déu és un Pare que ens vol a viure per sempre amb ell. Allà, ens deia el llibre de l’Apocalipsi, Déu eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, perquè farà que tot sigui nou i ens donarà a beure aigua de la font de la vida.
I a tots els aquí reunits us diria: el millor homenatge que podeu fer al Xavier és fer vostres els seu ideals, prosseguir el seu camí.. Tant de bo que el record i l’exemple del Xavier ens ajudi a tots a ser més íntegres i coherents, més humans i comprensius, més compromesos amb la societat i el país. En una paraula, tant de bo el record i l’exemple del Xavier ens ajudi a ser una mica mills. I tant de bo, un dia tinguéssim la sort de compartir la seva fe."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.