Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.
Cal ajudar, d'acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d'aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre'n...
He trobat una una bonica història:
"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s'estava ofegant, va decidir treure'l de l'aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l'animal, que va caure a l'aigua i de nou s'estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure'l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
- Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure'l de l'aigua el picarà?
- La naturalesa de l'escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d'una branca, el mestre va treure l'animalet de l'aigua i li va salvar la vida".
No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.
Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.