Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.
Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.
Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.
No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d'una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d'on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.
Al cap d'una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s'havia construït sobre les ruïnes.
Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l'Helena.
Es van abraçar llarga estona.
Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l' Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.
I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d'avellanes que feia per a tots.
L'Helena l'havia trobada, intacta, entre la runa, i l'havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l'oferia a la seva amiga d'infància.
Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d'hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.