dijous, 17 de gener de 2019

EL PES DEL PASSAT


Un dels més grans problemes que té un país és la divisió en fronts. Aquí tenim partits polítics que han tingut molta cura i han posat molts esforços (i diners) en dividir la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Van començar aquí i ara continuaran la feina a Andalusia amb el nou govern d’extrema dreta (PP, Cs i VOX) que han fet; una extrema dreta que sap fer molt bé aquesta mena de feines brutes amb diners encara més opacs i bruts. A més, ara se senten encoratjats perquè sembla que els ve el vent a favor a molts llocs del món. Deu tocar això ara per allò que en diuen la llei de pèndol...

Quan en un país una meitat de la població creu que el principal obstacle per al progrés és l'altra meitat, i aquesta pensa, al seu torn, el mateix de l'altra, aquest país té problemes. Quan hom es posa a analitzar quins són els eixos sobre els quals es defineix aquesta divisió és fàcil extraviar-se. Algú ha parlat del tema de les ideologies com a eix de la divisió. Crec que el problema no està tant en el tema ideològic com en l'històric o, si es vol, el cronològic: el pes de l'ahir, el pes del passat.

Al nostre país hi són presents totes les divisions habituals de les societats: entre rics i pobres, joves i vells, ciutat i camp ... A totes elles cal reconèixer-les, no dissimular-les i enfrontar-les permanentment perquè sempre hi haurà joves i vells, rics i pobres (el que no hauria de passar és que els pobres siguin sempre els mateixos i els rics també). Però crec que l'eix que separa els ciutadans d'avui circula per sota de totes aquestes categories visibles esmentades habitualment: se situa en les coordenades del temps, el temps real i el temps mític. Hi ha, a grans trets, una meitat (de ciutadans, d'intel·lectuals, polítics, empresaris, periodistes, etc.) que creu -sembla que hi ha un tema de fe en l’assumpte aquest- que s’ha de tornar a ser com érem. Hi ha encara molta nostàlgia del franquisme com es pot comprovar aquests dies.

L'altra meitat pensa que del passat cal aprendre’n però no copiar i que el futur no s'ha de buscar en el passat. Per a uns el país ideal, aquell que ha de ser, és el que va ser (en un passat mític). Per a altres això és justament el fre. El quid de l'assumpte no està en seguir tancats a les pinacoteques sinó a sortir a pintar paisatges nous.

Estem en un moment en què hem de decidir entre un país (Espanya i també Catalunya) que no vol morir i un país que cerca néixer. Les discussions i els estires i arronses que s'entrecreuen en la superfície visible i quotidiana oculten (o revelen si es mira amb atenció) la divisió de fons. Es tracta d'una divisió i un enfrontament històrics entre Espanya i Catalunya que fa anys i panys que dura. En les pròximes eleccions (que en venen unes quantes) veurem que es disputaran sobre el mateix eix, amb uns que votaran per un passat que no volen perdre passi el que passi i uns altres votaran per deixar enrere el que ja va passar.


dissabte, 12 de gener de 2019

PREMIAR ELS DOLENTS?

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.
Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.
Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.
Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

diumenge, 6 de gener de 2019

CARTA ALS REIS




Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos... Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort... I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d'agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens va ensenyar que l'única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.


dimarts, 1 de gener de 2019

LA VERITAT FALSEJADA



L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».

En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments... Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.

Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.

Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.

divendres, 28 de desembre de 2018

INNOCENT DE MI


Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.

Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.

Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara del franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.

Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús de què anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en les institucions europees que, confiava que vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.

Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.

Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.

Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

diumenge, 25 de novembre de 2018

PARÈNTESI


La primera accepció al diccionari de la paraula PARÈNTESI és la que és un dels signes de puntuació que fem servir quan escrivim. Però també hi ha una accepció que defineix el parèntesi com a «suspensió o interrupció» d’alguna cosa.

Això és el que faré amb aquest blog: un parèntesi. I espero que sigui només una interrupció i no pas una suspensió. De totes maneres, el temps ho dirà. En aquestes darreres setmanes he estat molt atabalat amb altres assumptes (especialment amb la mudança que acabem de fer) i les pròximes seguiran essent també una mica complicades. Per tant, he decidit que el millor era fer un parèntesi. I com que algú m’ha preguntat què passava i el motiu d’aquesta poca activitat al blog, he pensat que ho havia d’explicar i avisar. 

Espero tornar a donar senyals de vida en algun moment -que espero que sigui aviat- i gràcies per l’interès que alguns m’heu demostrat...


dissabte, 3 de novembre de 2018

O MARXES, O ET TANQUEM!


Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.
I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…
Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.
No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

dilluns, 29 d’octubre de 2018

URUGUAI ENTRE FLAMES


En un moment tan delicat  com el que viu Amèrica Llatina en aquests moments, he trobat un article al diari El País que crec que val la pena llegir: VIVIR EN UN VECINDARIO EN LLAMAS

És el comentari del llibre "La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región" de CLAUDIO FANTINI ( Ed. Planeta) i el firma MAGDALENA MARTÍNEZ


En un país de 3,4 millones de habitantes, rodeado de dos gigantes sumidos en una profunda crisis, muchos se preguntan hasta qué punto Uruguay podrá resistir al caos económico de Argentina y a la degradación institucional y democrática que sufre Brasil.La publicación de la La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región, del periodista Claudio Fantini, ha llegado pertinente, casi profética, ya que pudo captar el momento actual, a pesar de que nadie pronosticó la serie de turbulencias que sacudieron a la región en 2018. Fantini, de nacionalidad argentina y corazón rioplatense, compara la situación en varios países latinoamericanos tratando de que los uruguayos tomen plena conciencia de sus cualidades democráticas y de que las preserven a toda costa.“En el pueblo uruguayo, en sus deportistas, en sus artistas y en su clase dirigente (el resto de los Sudamericanos) encuentran, en términos generales, un nivel de decencia, humildad y sentido común que no hallan en sus respectivos países”, escribe el autor. Los datos son conocidos en la región: Uruguay tiene la mayor clase media y las menores diferencias sociales de Sudamérica. En medio de 12 años de crecimiento económico ininterrumpido, el país ha avanzado en una ambiciosa agenda de derechos: despenalización del aborto, legalización de la marihuana, matrimonio gay, ley de protección de las personas trans…La base de construcción de esta isla de estabilidad ha sido la moderación, lentitud en las decisiones, la capacidad política de crear consensos y el apego a la institucionalidad republicana.¿Son conscientes los uruguayos de esa virtud y podrán conservarla? El autor piensa que no se debe de dar nada por seguro en estos tiempos de violencia y demagogia. Al final del libro, el actual presidente del país, el socialdemócrata Tabaré Vázquez, así como dos expresidentes, Julio María Sanguinetti (Partido Colorado, conservador) y Luis Alberto Lacalle (Partido Nacional, centro derecha) ofrecen su visión, contrapuesta, de la realidad mundial y uruguaya. Forman parte de una generación de políticos (todos superan los 75 años) con una noción profunda de la democracia y el republicanismo. Para Uruguay, el relevo será un desafío que llega en medio de fuertes turbulencias en la región.


divendres, 12 d’octubre de 2018

LA UNIÓ FA LA FORÇA

cwb4le5wcaa0n1s
Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser– però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.
No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la mésadequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit enescolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-se i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.
És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confiamenys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenirobjectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.
En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possibles si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat igrup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats quedivideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebut possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!

dijous, 4 d’octubre de 2018

NORMAL O SUBNORMAL?



Llegia fa pocs dies a VilaWeb un article del professor ANTONI CASTELLS TALENS amb aquest mateix títol NORMAL O SUBNORMAL? Que jo he fet servir per al meu apunt d’avui. Val la pena que el llegiu si teniu una mica de temps, ja que el professor Castells parla des de la pròpia experiència, que en realitat és quan millor es diuen i s’expressen les coses. És clar que tots podem i tenim el dret a parlar del que sigui, només faltaria! Però tots sabem per experiència pròpia que normalment es parla de manera diferent d’un tema quan et toca d'aprop o quan et toca de lluny i només teoritzem. No és el mateix parlar d’una malaltia, d’una mala experiència familiar, d’una pèrdua o d’una feina quan ho hem experimentat en primera persona.

Tot això ve a tomb perquè avui comencen els Jocs Special Olympics a La seu d’Urgell-Andorra 2018 i que duraran quatre intensos dies. I també ve a tomb per un comentari que he escoltat sobre aquestes persones amb capacitats diferents que m’ha fet pensar immediatament en l’article que us citava del professor Castells. Com que jo no podria pas millorar tot el que ell diu sobre el que significa normalitat i subnormalitat, us prego que el llegiu i en treien les vostres pròpies conclusions.

He de confessar que jo vaig aprendre molt quan durant 29 anys vaig tenir la sort de tractar amb aquestes persones a la feina que feia a ACUDAM, un taller per a persones de capacitats diferents que és una referència a la comarca del Pla d’Urgell. Vaig aprendre molt i, em sembla, que va canviar la meva percepció, la manera d’entendre certes coses i la meva visió de la vida i de certs valors que la societat atorga a les coses. Tots hem fet molts passos en aquest sentit i no ens podem queixar de com hem evolucionat. Però també és cert que encara falta molt camí a recórrer, si tenim en compte algunes expressions que encara podem escoltar o que nosaltres mateixos diem sense adonar-nos-en. Els Jocs Special Olympics ens ensenyen una cosa fonamental per a la vida: no és millor aquell que ho aconsegueix, sinó que fins i tot pot ser millor aquell que ho intenta sense aconseguir-ho...
Bons Jocs Special Olympics, campions!