dissabte, 29 d’abril de 2017

Generació Y

Ahir em vaig trobar per casualitat, mentre comprova en una gran superfície, una amiga acompanyada de la seva filla jove. Com s’acostuma a fer després d’una llarga temporada de no haver-se vist, vam anar repassant la vida de cadascú, de les famílies, dels fills, etc. Com que anava amb la seva filla vam sortir a parlar dels estudis i del futur una mica incert i potser fins i tot ombrívol que els esperava a tots aquests joves. La meva amiga va corroborar els temors que jo sempre exposo quan parlo d’aquest tema perquè ella justament treballa a l’INEM i toca a diari i ben de prop tota la problemàtica de la cerca de feina, sobretot pel que fa a les dues franges d’edat més complicades a l’hora de trobar-ne: d’una banda hi tenim els joves que accedeixen al seu primer contracte, sense experiència de cap tipus i de l’altra aquells que tenen més de quaranta anys i que, tot i tenir ja molta experiència, sovint els consideren ja massa vells.
Aquesta mateixa casualitat que citava al començament va fer que just aquests dies estigués llegint alguns estudis de la coneguda empresa nord-americana ManpowerGroup sobre el món del treball dels que ara anomenen amb la paraula anglesa millennials i conegutstambé amb el nom de GENERACIÓ Y, i que són aquells que han nascut entre 1980 i 1995. ManpowerGroup ha encarregat a la consultoria de lideratge d’opinió Reputation Leaders un estudi mundial quantitatiu entre 19.000 treballadors millennials i 1.500 consultors de 25 països per comprendre el que aquesta generació busca ara, i en el futur, i per ajudar les persones i les empreses a aconseguir l’èxit en aquest nou mercat laboral global. Sembla un estudi molt ben fet, tant per la magnitud de la mostra com perquè dóna una bona perspectiva tant des del punt de vista dels empleats com del dels empresaris. El treball de camp s’ha desenvolupat entre febrer i abril de 2016. Els països participants inclouen: Argentina, Àustria, Austràlia, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Xina, França, Alemanya, Grècia, Índia, Itàlia, Japó, Malàisia, Mèxic, Països Baixos,Noruega, Paraguai, Singapur, Sèrbia, Espanya, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units.
Si voleu consultar amb més profunditat aquests interessants estudis podeu entrar en els següents enllaços Carreras profesionales de los millenniales: horizonte 2020 TENDENCIAS EN EL MUNDO DEL TRABAJOM’agradaria destacar-ne alguns punts perquè els considero molt encertats i no estaria de més que els empresaris els llegissin i s’adonin que han de canviar urgentment les seves polítiques de recursos humans per tal de poder aprofitar el gran potencial d’aquesta generació, “la més preparada de la Història”, segons el consens popular. De totes les realitats que defineixen un treballador millennial en destaquen dues que són clau per entendre les seves motivacions i objectius: els anys de carrera professional que tenen per davant i temps que empraran en un mercat laboral sempre canviant.
1.“La majoria d’aquests joves saben que treballaran més temps que les generacions que els han precedit” destaca l’informe. Per exemple, gairebé la meitat dels enquestats s’imagina que treballarà pràcticament fins als 68 o 69 anys i fins i tot un 7% creu que la seva edat de jubilació se n‘anirà més enllà dels 70 anys.
2. Davant d’aquesta perspectiva, la immensa majoria dels treballadors preveu “aturades en el camí de més de 4 setmanes”. Mesos sabàtics, anys sabàtics, temps per desconnectar i replantejar-se les coses… Una bona imatge seria la d’una trajectòria laboral com una muntanya russa en què la permanència en una mateixa ocupació durant molt temps no és una opció molt falaguera o, senzillament, no és una opció. Per això, un primer consell per gestionar la seva feina seria: transformar els horaris laborals i la flexibilitat dels períodes de vacances. Sigui per necessitat o per elecció, els treballadors més joves no s’imaginen en el mateix lloc de treball durant més de dos o tres anys. Això obliga a redefinir el concepte d’estabilitat laboral, que ja no implica estar 20 o 30 anys en el mateix departament o en la mateixa empresa. Desenvolupar les habilitats professionals i mantenir un ritme de vida desitjable s’ha convertit en un símbol d’estabilitat per ells, que el prefereixen abans de tenir una feina segura a llarg termini. Per això, una altra de les lliçons que es poden extreure d’aquest estudi és la següent:
3. No ofereixis un lloc de treball, ofereix reptes i oportunitats de creixement laboral i personal als teus empleats. “Aquests joves prefereixen que el seu cap actual – i no el següent – els ofereixi noves oportunitats: el 64% té la intenció de quedar-se amb el seu cap en els pròxims anys”. No és, per tant, que els apassioni canviar de manera sistemàtica d’ocupació, sinó que volen créixer i evolucionar tant en la seva parcel·la professional -a partir de noves responsabilitats i projectes – com en la personal, amb temps lliure per al seu oci.
4. Un altre dels aspectes importants té a veure amb el reconeixement que se’ls concedeix pel seu acompliment laboral. “El 53% considerarien la possibilitat de deixar la seva ocupació actual per la manca de reconeixement”. El percentatge pot sorprendre, perquè més de la meitat dels enquestats es plantejaria deixar la seva empresa no per una qüestió de sou, sinó, senzillament, per no sentir-se valorats dins de la seva pròpia companyia. Així que aquí arriba l’última clau que es pot extreure d’aquest estudi: Empresaris, dediqueu temps a reconèixer i valorar el treball dels vostres empleats joves. Hi ha moltes formes d’incentivar als treballadors, més enllà del sou.


    Sovint s’ha fet notar que tota la generació Y, ha topat amb una paret, la que els impedeix accedir al món laboral, punt de partida per poder progressar a la vida, i és totalment certSi no volem que aquesta generació s’instal·li en la desesperació i l’angoixa s’hauria de fer alguna cosa més per part dels empresaris i els governs si no els volem perdre del tot. Perquè una de les coses pitjors que hi deu haver és tenir la sensació de perspectives frustrades o de que no hi ha cap perspectiva de trobar feina per viure dignament.

    dimarts, 25 d’abril de 2017

    Dolent com un mal poema

    Diego Bedoya, germà de la Creu Blanca, assassinat a Veneçuela.
    ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

    Quan escoltem els discursos del President de Veneçuela, Nicolás Maduro, parlant de conspiració internacional i de com els enemics exteriors volen acabar amb la revolució bolivariana, em sembla escoltar la mateixa vella i tronada cançó que fan servir sempre els dictadors i els populistes de tots els temps, que són incapaços de fer autocrítica i no reconeixen mai els propis errors i no fan més que projectar-los cap als altres. Els discursos d’aquesta mena de governants ja només fan riure -o plorar de tristesa- i provoquen la befa del poble. Són discursos buits, plens de mentides, de falses promeses, d’un patriotisme fals i d’una realitat distorsionada. Discursos que ja ningú es creu perquè contrasten massa amb la dura realitat que toca viure cada dia a un poble sofrent.
    Veneçuela és a tocar del precipici i en qualsevol moment pot esclatar una guerra civil, si no canvien les coses de forma immediata. La societat no aguanta més el caos, la pobresa i la gana que els ineptes governants d’aquest país han instal·lada a un sofert poble que, com sempre, en reben les conseqüències els més febles.
    Ahir vaig tenir ocasió d’escoltar en viu i en directe la narració d’un germà franciscà de Creu Blanca del Castell del Remei que havia estat a Veneçuela no fa gaire. Ens contava el que va passa en una casa d’acollida de gent gran i de discapacitats que l’orde religiós té a La Victoria (Veneçuela). Resulta que el diumenge de Rams el germà Diego Bedoya -el superior que regentava aquesta casa- va ser víctima de l’extrema situació d’inseguretat i violència que viu el país. Durant la nit va sofrir un atracament i van trobar el seu cos decapitat al despatx del centre, on també s’hi van trobar a faltar objectes, diners i aliments. Segons explicava aquest germà, que té fil directe amb la gent d’allà, la situació dels seus centres i de milers i milers de persones és una situació extrema: no tenen aliments, ni medicines, ni les coses més essencials per viure de forma digna. En molts casos no es poden aconseguir ni amb diners perquè no hi ha la majoria de coses bàsiques per a viure.
    Escoltar Maduro i escoltar aquestes narracions terribles de primera mà fa que hom es posi a comparar i a pensar com encara tenen l’atreviment d’obrir la boca per intentar fer creure les seves mentides. A Maduro ja no se’l creu ningú, com no es creuen a Castro a Cuba, ni a tants líders populistes que volen tapar la realitat amb mentides. En aquests països només viuen mitjanament bé aquells que s’ajoquen sota l’ombra del partit. La corrupció i les corrupteles de tota mena són el pa de cada dia i quan en els seus discursos invoquen contínuament la pàtria, la gent riu per no plorar. De quina pàtria parlen? La seva pàtria no és res més que la seva butxaca perquè aquesta mena de gent de patriotes no en tenen res.
    Però, desgraciadament, no passen només allà aquestes coses. Aquí també en sabem alguna cosa d’aquesta mena de porqueria i les clavegueres cada dia baixen més plenes de merda. Alguns patriotes han mostrat públicament les vergonyes davant de jutges i tribunals i des de fa una temporada també aquí són el pa de cada dia aquest tipus de notícies. També aquí tenim una colla de patriotes que, quan s’omplen la boca amb frases patriòtiques, ja no commouen ningú. Aquests dies veiem com mig PP s’ha d’asseure davant de jutges i l’altre mig és a la presó. I serien molts més si no tinguessin comprades i lligades de mans i peus institucions que haurien de ser independents però que no ho són de cap de les maneres. Les paraules i les promeses d’aquests criminals encorbatats ja no haurien d’enganyar a ningú mitjanament intel·ligent. Les seves paraules ens deixen totalment freds i indiferents. Com un mal poema o una mala novel·la que deixem de llegir perquè ja ens avorreix.



    diumenge, 23 d’abril de 2017

    Sant Jordi gloriós

    Sant Jordi gloriós

    Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
    pintada de vermell i de neguit;
    Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
    i Sant Jordi la porta sobre el pit.


    La rosa li ha contat gràcies i penes
    i ell se l'estima fins qui sap a on,
    i amb ella té més sang a dins les venes
    per plantar cara a tots els dracs del món.

    Josep Maria de Sagarra (1894-1961)








    Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà d'origen grec convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

    La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. A la dècada de 1930 s'hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre.


    dimecres, 19 d’abril de 2017

    Els Pubill de l’altre costat de la frontera

    El llibre ‘Els gitanos catalans de França’de l'Eugeni Casanovas explica la diàspora d'aquest col·lectiu, avui present en més de 160 comunitats de França. Reproducció d'un article aparegut a la Vanguardia Digital.

    Interior d’una caravana gitana en una reunió a Lourdes; la música és un dels centres de la vida social d’aquest poble. Foto extreta de la Vanguardia Digital
    Als puristes els podria agafar un atac, però la cosa és així. Segons a quin lloc de França siguis, si et poses a xerrar en català et diran: “Tu parles gitano!” No ens n'hem d'estranyar. Al país veí hi ha 160 comunitats gitanes que descendeixen d'avantpassats que hi van emigrar des de Catalunya al segle XVIII. Encara conserven els seus costums i un idioma que per ells és el propi. El periodista i escriptor Eugeni Casanova ha recopilat ara en un llibre, Els gitanos catalans de Françala història d’aquesta diàspora i de com aquests col·lectius mantenen una identitat i fins i tot uns gustos musicals molt semblants, i explica que hi ha cognoms comuns a banda i banda de la frontera, com ara Malla, Cargol o Pubill, el que tenia el rei de la rumba catalana, Peret.
    Casanova ha recorregut França buscant aquestes comunitats, i n'ha localitzat 160. No totes són a prop de la frontera espanyola, com es podria esperar, sinó que han arribat molt més al nord: als voltants de París i al departament del Pas-de-Calais; i fins i tot n'ha localitzat a prop del límit amb Bèlgica. El que no és possible saber, aclareix, és quants són: la legislació francesa prohibeix taxativament fer censos agafant com a paràmetre la raça o la religió. Amb eines alternatives, com les oenagés, el periodista calcula que n'hi ha més de deu mil.
    Aquesta és la història d’un gran èxode; en realitat, d’un pelegrinatge perpetu, que és el dels gitanos, el poble transhumant per naturalesa. El llibre explica que el seu origen s'ha de buscar en poblacions nòmades del centre de l’ Índia que a mitjan segle X van emigrar a Pèrsia, on es van assentar durant un temps i van donar lloc a la nació gitana. Però no s'hi van quedar: d'allà van passar als Balcans. Després els camins són diversos, però sempre els recorrien amb vistoses caravanes pel seu vestuari alegre, per les joies que portaven i per la distinció que donaven al seu cap. Casanova explica que el 1425 ja són vistos al Pirineu. Se’ls valorava per les seves habilitats musicals, per la destresa que tenien en l'acrobàcia i per la perícia a l'hora d'ensinistrar animals. L'escriptor també dona una data sobre la seva arribada a Barcelona, segons de­talla el dietari del Consell de Cent: 9 de juny del 1447. Entre ells es ­deien zíngars, però les nacions que van travessar els van posar altres noms, com ara bohemis o egip­cianos paraula de la qual deriva ­gitano.
    Des que van arribar a la Corona d’Aragó van tenir dificultats. Ja el 1512 es van adoptar les primeres mesures repressives contra ells, a les Corts de Montsó, i des d'aleshores trobem una rastellera de prohibicions durant anys, però que, segons els estudiosos, realment van tenir pocs efectes pràctics: els gitanos no van desaparèixer de la vida pública espanyola al llarg del segle XVII, perquè molts aristòcrates els protegien i la seva fama en el món de la faràndula els proporcionava la protecció de les classes populars.
    En aquells temps trobem gitanos servint als exèrcits espanyol o francès, però eren essencialment coneguts com a tractants de cavalls, que anaven de fira en fira. Els Reis Catòlics ja havien intentat frenar la seva itinerància i van ordenar que s'assentessin en llocs fixos, es dediquessin a oficis clàssics o es posessin sota la protecció d’un senyor. En aquesta època tan reculada ja comprovem els prejudicis contra ells, igual com passava amb altres minories, com els jueus o els moriscos. Casanova posa en relleu que una de les acusacions que es formulava contra ells era la d'antropofàgia, sustentada en un procés de la Inquisició en què les confessions s'obtenien sota tortura. Al segle XVIII va canviar definitivament la seva sort. Els prolegòmens van ser els diferents censos ordenats per les autoritats. Per exemple, el de Catalunya el 1729, que va donar el resultat de 429 famílies en 29 localitats. D’aquesta llista en van ser exclosos els militars. Aquesta disposició era idèntica a la que havia pres abans Castella, perquè a partir d’un padró semblant es va ordenar l'assentament dels gitanos en 40 poblacions. Llavors moltes d'aquelles famílies es van dedicar a l'agricultura.
    Llegint aquesta narració, un no es pot sostreure a la idea que tot està inventat, que les tragèdies de la història són cícliques, mentre que les alegries són lineals. El racisme i la intolerància sempre tornen. L'exemple més palpable per als contemporanis és el nazisme, i ara veiem com partits amb idees radicals recullen milers de vots, però altres successos anteriors són equiparables. Així, el 1746 es va ordenar un cens general de tots els gitanos d’ Espanya en què es van incloure 881 famílies, unes dotze mil persones.
    Aquest va ser el pas previ per al que passaria després. L'episodi s'ha conegut històricament com a Presó General dels Gitanos o, més popularment, la Gran Batuda. Va ser el 1749, durant el regnat de Ferran VI, i va ser organitzada pel marquès de La Ensenada. La matinada del 30 de juliol van ser arrestades totes les persones d’aquesta ètnia, superant fins i tot el nombre del cens, segons alguns erudits. Les forces desplegades per a aquesta acció van tancar els carrers de les 75 poblacions on hi havia comunitats, i van avançar casa per casa, fins ben entrat el primer dia d’'agost. Els homes van ser portats a mines o casernes, juntament amb els seus fills de més de set anys; els nens més petits van anar a parar a presons amb les seves mares. Eugeni Casanova explica que van ser portats a llargues caravanes sense aturar-se, i escriu que “la gran paradoxa va ser que es va capturar els gitanos que estaven més integrats, i les mesures van ser poc efectives contra els nòmades, que teòricament eren els que provocaven més rebuig entre la societat paia”. Va haver de canviar el rei perquè els gitanos deixessin els presidis. El 1763, ja amb Carles III al tron, es va notificar que serien indultats, tot i que molts ja havien mort a les presons.
    És en aquest marc d'assentaments obligatoris i detencions quan comença l'èxode de gitanos catalans a França. En aquells temps les fronteres no eren com ara: la línia invisible que separava un país de l'altre era molt més permeable. Així que a Espanya la si­tuació s'enduria, els nòmades posaven a rodar els seus carros. Els decrets de Nova Planta van ser el tret de pistola definitiu per a la ­diàspora. Els gitanos de l’ Empordà van començar a anar-se'n a França. Primer a Perpinyà i a altres poblacions properes. Després, cada vegada més al nord: a Normandia, als voltants de París. Aquells gitanos del segle XVIII continuaven sent experts en cavalls, i també se'ls valorava com a esquiladors. Recorrien les fires de bestiar i es guanyaven la vida a la temporada que s'extreia la llana de les ovelles. I continuaven parlant en català.
    Al segle XXI els seus descendents continuen a França. El cavall ha donat pas a la venda ambulant, i el seu idioma ha rebut influències. Ara ja passa que els joves parlen entre ells en francès, i amb els seus pares i avis en català, explica Casanova. Les seves comunitats han donat personalitats notables en el món de l'art. El nen de L'infant salvatge de Truffaut era Jean Pierre Cargol, i un altre gitano, Kendji Girac, va guanyar la tercera edició de la versió francesa de The Voice: la plus belle voix. Per no parlar dels Gypsy King o de Manitas de Plata, el gran guitarrista flamenc.
    Ricard Valentí és el president de l’ Associació de Joves Gitanos de Gràcia i ell mateix té família a Perpinyà. Explica que les comunitats d’aquí i d'allà no tenen una estreta relació, però continuen reunint-se en casaments i funerals, i tenen costums comuns, com el respecte per la família i el culte a la gent gran. I, segons on siguis de França, si et poses a xerrar en català, et diran que parles gitano. “Ells tenen una altra mentalitat”, descriu, però mantenen les seves arrels, i sempre contracten orquestres de Barcelona per als actes que organitzen, perquè els apassiona el tanguillo per rumbes.
    A banda i banda de la frontera, un col·lectiu té uns orígens comuns i comparteix identitat, i música; i manté una llengua que és la seva, la pròpia, el català. Són els Cargol, Malla i Pubill de l'altre costat de la frontera: els gitanos catalans de França.
    http://www.lavanguardia.com/encatala/20170122/413581070175/els-pubill-de-laltre-costat-de-la-frontera.html
    , Barcelona 22/01/2017 02:10

    dissabte, 15 d’abril de 2017

    Repensar la resurrecció

    Andrés Torres Queiruga és un teòleg gallec molt interessant. Té un llibre que es titula «Repensar la resurrección» (Trotta, Madrid 2003), on fa un intent molt interessant per reflexionar i reinterpretar el que és el nucli de la fe cristiana: la resurrecció de Jesús. Vull aportar, en aquests dies sants per als creients, algunes de les seves reflexions.

    Ja des del primer moment, les primeres comunitats cristianes van tenir aquesta preocupació -com bé ho reflecteixen els escrits paulins-, preocupació que s’ha anat estenent fins avui. El nucli de la fe cristina ja de bon principi va consistir en creure i tenir la convicció vital de que la mort de Jesús a la creu no va ser la darrera cosa sinó que ell seguia viu d’alguna manera i que, tot i que d’una manera distinta, ell en persona segueix viu, present i actuant en la comunitat cristiana i en la història humana. Pels creients això significa que el destí de Jesús és el nostre destí, l’il·lumina i ens dóna l’esperança de què el Déu de Jesús és el «Déu de vius» que, com a Jesús, ressuscita tots els morts. En conseqüència, la resurrecció demana i possibilita un estil específic de vida que, marcada pel seguiment de Jesús, és ja «vida eterna».

    Els estudis bíblics i els canvis culturals que s’han anat produint ha fet que s’hagi posat fi d’una vegada a la lectura literal dels textos bíblics i que ja no podem anar-hi a buscar una acta notarial del que va passar, però sí que hi podem trobar un sentit nou darrere de la lletra. Ara tenim una nova cosmovisió que ens obliga a llegir la resurrecció en coordenades diferents a les proposades en la seva versió original. Per sort, s’ha produït un enorme canvi entre un manual de teologia preconciliar i un tractat actual en la manera de veure la resurrecció, tan en l’aspecte quantitatiu com qualitatiu.

    Ara ja ningú mitjanament seriós confon la resurrecció amb la revivificació o retorn a la vida d’un cadàver. Per tant, ningú la posa en paral·lel ni se la confon amb les «resurreccions» vàries que surten a la Bíblia. La resurrecció de Jesús, la vertadera resurrecció, significa un canvi radical en l’existència, en la mateixa manera de ser: una manera transcendent, que suposa la comunió plena amb Déu i escapa per definició a les lleis que regeixen les relacions i les experiències en el món empíric. Per això ja no la podem comprendre sota la categoria de miracle, puix en si mateixa no és perceptible ni verificable empíricament. Fins al punt que, per aquesta mateixa raó, fins i tot es reconeix de manera quasi unànime que no es pot qualificar de fet històric. La qual cosa no implica, és clar, negar la seva realitat, sinó més aviat insistir en el fet que és una altra realitat: no mundana, no empírica, no verificable per mitjà dels sentits, de la ciència o de la història ordinària.

    Tots nosaltres podríem donar fe d’experiències personals ben reals i que de cap manera podríem demostrar empíricament. I no podem demostrar ni la mateixa experiència ni el com s’ha produït. Hi ha experiències que van molt més enllà del món real, demostrable, empíric. Hi ha experiències misterioses, indemostrables i totalment reals perquè estan fora de les lleis mundanes. Només es poden intuir fent servir el que en podríem dir la «lògica de la llavor»: qui podria, si no fos que ho podem comprovar a posteriori, veure com és possible la continuïtat entre l’aglà i el roure?. Ja ho va dir Sant Pau: «Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual» (1 Cor 15, 42-44).

    BONA PASQUA A TOTS!


    dilluns, 10 d’abril de 2017

    Qüestionar l’herència


    personatges-amb-discapacitats


    Llegeixo avui als diaris que el pub FISSURE de Lleida prohibeix l’entrada de joves amb DownI no només una vegada, sinó dues.Exactament la nit de divendres 31 de març i la matinada del dissabte 8 d’abril. Per aquest motiu l‘Associació Down Lleida ha denunciat aquest dilluns a la Fiscalia els propietaris del pub, tot i que posteriorment aquests han hagut de demanar disculpes per tot l’enrenou mediàtic en què s’han vist involucrats.
    El tema de la diversitat funcional és un tema que hauríem de tractar amb molta més sensibilitat de la que acostumem a fer-ho perquè, potser sense voler, ferim moltes sensibilitats. Normalment diem que no som racistes, ni homòfobs, ni xenòfobs, ni misògins -i potser no ho som conscientment- però al llarg del dia, si analitzéssim bé les nostres accions, les nostres paraules o les nostres actituds, trobaríem que no és ben bé així. I això ens passa perquè tenim tota una sèrie de conceptes heretats, de costums, de maneres de fer o de parlar que conformen la nostra vida i ens fan ser d’una determinada manera sense que ni en siguem conscients. A vegades han de ser els altres qui ens en facin adonar de fets com aquests que exposava al principi. Creiem que l’ordre natural de les coses és el que hem mamat des de petits i que el normal és allò que hem vist tota la vida, que culturalment i socialment vam aprendre un dia, que potser ningú no ens ha qüestionat mai de veritat i que anem reproduint de manera inconscient.
    La vida és un aprenentatge continu, acostumem a dir. I és cert. Però també hauria de ser un desaprenentatge d’alguns esquemes heretats que no són correctes avui en dia i que hauríem de fer l’esforç d’anar abandonant. Ens cal qüestionar urgentment aquella càrrega que portem al damunt des de petits i que avui ja ens fa més nosa que servei en un món que ha canviat i que encara canviarà més ràpidament. Cal que ens adonem que les coses ja no són com eren i que demà ja no seran igual que avui. I qui no sàpiga fer aquest pas és pell. Per poder avançar hem de posar en solfa tot allò que vam aprendre i hem de veure si encara ens serveix.
    A aquelles persones que la vida els ha «regalat» limitacions severes d’algun tipus no cal que la societat els ho posi més difícil. A més, ja seria hora de començar a parlar de drets i fer-los valer de la manera que sigui. Els sufragistes dels EEUU van haver de lluitar dur per a poder exercir el seu dret. Els negres igualment. I les dones, i els homosexuals i els immigrants… Si hem fet un món molt injust per a moltes persones, ja començaria a ser hora d’anar-lo desfent i fer-ne un de nou, més just i on la igualtat sigui norma i no pas excepció. El que ens sembla natural, normal, allò de sempre, no vol dir que sigui el millor… i potser ni tan sols és bo. Qüestionem-ho i llavors ho comprovarem.

    dijous, 6 d’abril de 2017

    L’HORA DE LA TRANSGRESSIÓ


    cruzar-linea-1Ahir vaig tenir la santa paciència de seguir una bona estona la compareixença de l’exministre de l’Interior Fernández Díaz i el llavors director de l’oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso. Dir que em vaig indignar escoltant aquests personatges mentiders i covards és poc. Va arribar un moment que semblava que estava assistint a una pel·lícula, no sé si de terror, de gàngsters, de ciència- ficció o simplement d’aquelles tan dures pròpies del neorealisme italià. En poca estona vaig escoltar tantes mentides, tantes incongruències, tant desafiament, tanta falsa superioritat moral i tanta fatxenderia que pensava com pot ser tot un poble pogués seguir suportant persones com ells en llocs destacats de la vida pública. En els països democràtics gent d’aquesta mena ja faria temps que haurien dimitit o bé serien a la presó. Aquí no, aquí encara gallegen amb el cap ben alt i sense cap tipus de vergonya.
    Per començar, cap dels dos va reconèixer que haguessin escoltat les gravacions. Si els criden a comparèixer justament per causa d’aquestes gravacions, com poden -pregunto jo- comparèixer dient que no les han escoltades i afirmant amb tota la barra que han estat manipulades? Com saben si han estat manipulades, o no, si no les han escoltades?. Ni mentir amb una mica de traça saben fer! Això que el diputat Rufian els anava recordant tot sovint aquell precepte que diu: No mentiràs
    Davant situacions com aquestes no ens queda altra sortida que dir adéu a un Estat que ens pren el pèl i ens acusa de transgressors de la llei quan ell mateix és el primer transgressor, quan ell mateix és el primer manipulador i interpretador malèvol de les lleis a través dels òrgans de què disposa. O mirem de fer que la política sigui una cosa una mica més digna, o pleguem tots i esquincem la baralla. No cal perdre temps en Comissions d’investigació o anant a Madrid a què se’ns rifin permanentment…
    Em sembla que potser ha arribat l’hora de la transgressió clara i directa d’aquestes lleis injustes que tothom pot saltar-se, menys nosaltres. Desobeir les lleis, les ordres o els preceptes arribarà un moment que caldrà fer-ho tant sí com no, si d’una vegada volem alliberar-nos d’aquesta tropa. Ha arribat el moment de superar alguns límits i rebel·lar-se. Ha arribat el moment de dir prou i ja és hora de què el Govern de Catalunya ens indiqui el camí que cal recórrer per veure d’una vegada per totes si som majoria o no els que volem desfer-nos d’aquesta cosa tètrica que s’anomena Espanya. Com a demòcrates acceptarem el resultat que la majoria voldrà, però estic segur que, si deixessin fer les coses com correspon, serem majoria els que voldrem marxar. Han estat segles de persecució sistemàtica i de tripijocs de tota classe per fer-nos desaparèixer i no ho han aconseguit. Han buscat les pessigolles a tothom que pugui tenir una mica d’influència i ho han fet sense manies en els moments que han cregut més convenients per ells. Han jugat brut durant segles, però ara ja ens tiren permanentment la cavalleria al damunt perquè veuen que estem decidits a marxar. Ha arribat el moment de dir prou i el moment de transgredir la línia vermella. Per dignitat i perquè sabem que tenim raó. Deixem l’autoodi, les divisions, les manies i totes les claudicacions que hem anat fent al llarg de la història. Deixem de banda el passat i mirem només el futur. No podem claudicar més davant d’aquesta gentota i ens hem d’armar de coratge perquè, com ens diu Quim Gisbert en el llibre ELOGI DE LA TRANSGRESSIÖ (fet per diversos autors)“anem curts de coratge a l’hora d’avançar agosaradament cap a tots els obstacles que ens priva de ser un poble normal, un poble lliure”. I, com diu també el professor Ramon Camats, un altre dels autors del llibre, “que si aquests estats intenten imposar criteris de justícia basats en la força, apareix el dret a la desobediència i, si escau, a la revolta pacífica”.

    diumenge, 2 d’abril de 2017

    Piqué i la llotja del Bernabeu

    Aquest dimecres passat el jugador del Barça, Gerard Piqué, va fer unes explosives declaracions després del partit de la selecció espanyola en la que ell va tenir-hi un paper destacat. Els periodistes li van estirar la llengua i, ja se sap, quan a Piqué li estiren la llengua fa com les serps. A vegades pica i pica fort. I aquesta vegada va picar fort. Podeu llegir les declaracions AQUÍ.
    No va dir res que no se sabés i fos de domini públic. La llotja del Bernabeu és molt més que una llotja on hi van convidats a veure partits de futbol. Potser com moltes altres, però aquesta és una llotja especial perquè hi va la flor i nata de tota classe de poders espanyols. Hi van polítics, jutges, banquers i tutti quanti... La veritat és que Piqué té més raó que un sant quan diu que allà s’hi mouen els fils del país (suposo que volia dir de l’Estat, perquè a Espanya de països n’hi ha més d’un). Els fils, com en els teatres de titelles, s’han de moure sense que es vegin i la gràcia justament és aquesta: moure els fils sense que es noti i fent veure que els personatges es mouen per si mateixos. Tots sabem que el món es mou molt sovint per interessos de tota mena i, com que no els sabem o ho fem veure, quedem contents i enganyats... i tots tan feliços.
    Ja sabeu que jo vaig viure una colla d’anys a l’Uruguai i recordo que allà es donava una cosa similar. L’equivalent a la llotja del Bernabeu allà serien els asados a las estancias, que vindrien a ser als cortijos o a qualsevol gran propietat d’un terratinent. En temps del dictador Franco aquests intercanvis de favors i interessos es feien en les grans caceres que li preparava algun d’aquells estómacs agraïts tan abundants en aquells dies. Llegia no fa gaire en un diari uruguaià que el senador Besozzi va organitzar un d’aquests asados a la seva estancia de Soriano i que va fer parlar molt perquè hi havia l’expresident Mujica i gent d’altres partits i, com sol passar, tothom va mirar «de arrimar el ascua a su sardina», com diuen els castellans.
    Si hom vol ser veritablement independent s’ha de vigilar molt a acceptar certes invitacions. Explica un amic meu -exsenador uruguaià- que hi havia un famós i molt respectat comentarista de futbol d’aquell país -Carlos Solé- que sempre deia: “yo no como asados ni con jueces ni con jugadores”. Era un home que es declarava independent i que feia de la seva independència un tresor. I no acceptava invitacions per tal de què després pogués plantar la canya a qui fos i que no hi hagués cap tipus de sospita.
    Reunir-se amb els poderosos i els famosos de tota mena té el seu atractiu. Normalment és una bona inversió que al cap i a la fi acaba donant bons rendiments. Pot ser vanitat, interès, fama, sortir als diaris... o el que vulgueu. Però anar a la llotja del Bernabeu o que t’aconvidin a certs llocs és una temptació a la qual és molt fàcil sucumbir. Veure a segons qui allà i després lligar caps per coses que succeeixen a despatxos o audiències no costa gaire. Deien que la dona del César no només havia de ser honesta sinó que ho havia de semblar. Doncs, això. Gerard piqué té tota la raó del món quan diu el que diu. I és molt difícil contradir-lo veient el que estem veient i comparant, per exemple, els judicis que han engegat a Messi o a Neymar per evasió d’impostos i com deixen de banda al madridista Cristiano Ronaldo. O, si fem la comparació, veurem la deferència amb què alguns jutges tracten alguns polítics assidus a la llotja madridista i la salvatge lupa que fan servir amb altres polítics independentistes. Quan diem «blanco y en botella» tots endevinem de seguida que es tracta de llet, de tant obvi i evident com és. Doncs igualment quan Piqué parla dels fils que es mouen a la llotja del Bernabeu tots sabem de quin fils es tracten. I no cal fer-se el desentès ni defensar-se parlant de valors perquè ja sabem quins valors fa servir el senyor Florentino.





    dimecres, 29 de març de 2017

    Quan fou mort el combregaren



    El refranyer popular acostuma a ser molt savi. En una frase curta pot arribar a dir moltes coses i coses d’una gran profunditat. Quan un auxili o remei arriba tard es fa servir el refrany que encapçala aquest text: «Quan era mort el combregaren», que en castellà podríem trobar l’equivalent en aquell refrany que fa: «A buena hora, mangas verdes».
    Aquest refrany el faria servir per explicar el que va succeir ahir amb l’inefable Rajoy, que ve a Barcelona, fa quatre promeses ja velles i reiteradament incomplertes davant d’una colla de fans que se’l miraven satisfets com si veiessin Nostre Senyor -admiradors incondicionals d’un enigmàtic personatge que ni ell mateix sap ben bé on va- i torna a marxar cap a Madrid satisfet d’ell mateix i content com unes pasqües. Deixa anar unes quantes promeses que sap ben bé que mai es compliran i queda tan ample. Fa més de 20 anys que els governs de Madrid prometen coses que després no fan. És el «timo de la estampita» amb el que ens enreden sempre i, babaus de nosaltres, hi caiem amb les quatre potes.
    Jo no ho entenc! De veritat que no entenc com aquesta gent del PP té les penques de fer aquesta mena de sainets sense ni enrogir ni una molla. I tampoc entenc com encara es deixen prendre el pèl escoltant embadalits tantes promeses i tantes mentides. Només cal veure les cares dels que eren a primera fila de l’auditori per veure que són gent comprada o, si voleu, gent que s’ha venut al millor postor. Gent amb grans interessos econòmics que han de quedar bé de la manera que sigui amb el govern. Germà Bel, una de les persones més enteses en tot el que fa referència a infraestructures desmunta en un article tot el que aquest beneit que tenim de Presidente va dir. Ho podeu trobar si us hi voleu entretenir una estona. Com deien els de LA COMPETÈNCIA a Rac1: «:Rajoy a Catalunya prometent 3900M € en Rodalies. “Jau Rajoy! Tú, en la colonia, prometer caballo de hierro pero sólo hay cabra de cartón”».
    Dilluns passat, per exemple, el ministre de Foment espanyol va pujar a un tren en proves per arribar a Castelló i fer-se la fotografia explicant que arribarà aviat a la capital de la Plana. Des del mateix tren fa una piulada, sorprenent, per dir que el corredor mediterrani avança perquè Castelló serà més a prop de Madrid. Ja ho veieu, el corredor del Mediterrani passant per Madrid. Qualsevol dia diran que faran arribar el mar a Madrid i alguns s’ho creuran. Apropen Castelló a Madrid i l’allunyen de València perquè els entesos descobreixen que so que l’arribada del TGV Madrid-Castelló causarà un retard de vuit minuts i mig en tots els altres trens que fan la ruta entre València i Castelló. I, si ho analitzem bé veurem com els 3,7 milions de passatgers que cada any van de València a Castelló perdran vuit minuts de la seva vida per trajecte per tal que els 116.000 usuaris que Renfe creu que tindrà el TGV vagin una mica més de pressa, com fa notar VICENT PARTAL a VilaWeb. Dit d’una altra manera: trenta-un viatgers de rodalia hauran d’aguantar un retard de vuit minuts i mig per cada (presumpte) viatger que tindrà el TGV.
    Ahir Mariano Rajoy va fer de «trilero» altre cop . Va repetir, per enèssima vegada, les promeses que han fet per arreglar rodalia i que ja va prometre el ministre socialista Pepín Blanco fa una colla d’anys enrere. Rajoy va prometre ahir 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona fins al 2025. I Blanco havia promès 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona que s’hi havien d’haver esmerçat entre el 2008 i el 2015. Ho heu llegit bé: és la mateixa xifra. Però encara és més greu que d’aquells diners promesos només en va arribar el 10%. El govern espanyol va prometre 4.000 milions i en van arribar 400. I si encara ens volem indignar més, cal dir ben alt i fort que el famós túnel que han construït entre Chamartín i Barajas, a Madrid, pagat amb els diners del corredor mediterrani, costa 935 milions.
    Ens tracten de rucs, però no tots ho som i alguns sabem veure les coses i potser algun dia la gran majoria de catalans veuran l’estafa permanent que ens fan i llavors tots a córrer perquè els catalans no marxis. I podrem dir amb tota la raó: «Quan fou mort el combregaren».