dilluns, 11 de juny de 2018

L’HÀBIT NO FA EL MONJO



Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre.
D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l'expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l'havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.
Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu...
Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l'hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l'esquerra, com l'avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.
Per tant, des d’aquí ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

dijous, 7 de juny de 2018

Ministre/ministra


Del nou Gobierno de España, ara que en coneixem la seva composició, en podríem dir moltes coses. Que si hi ha una gran majoria de dones; que si hi ha dos gais; que si hi ha un astronauta, etc etc... Aquests detalls, tot i ser importants, no ho són gaire si no mirem el que hi ha darrere aquesta façana de cartó-pedra.

Quan va sortir la moció de censura a Rajoy jo només hi vaig veure de positiu el fet que per fi deixaríem d’olorar aquesta fortor insuportable que deixava anar aquest PP corrupte fins al moll de l’os, però tenia -i segueixo tenint- molt poques esperances en un PSOE que en moltes qüestions pensa exactament igual que el PP i que viu més de gestos i paraules que no pas de realitats. Haurien de canviar molt les coses perquè em convencessin del contrari. I dic que viuen més d’aparences que no pas de realitats perquè sembla que hagin fet un Gobierno per cobrir l’expedient o perquè hi ha d’haver quotes: la quota femenina, la quota progre o la quota antiindependentista perquè la resta d’Espanya estigui contenta i tranquil·la. Però amb tota aquesta façana -tan falsa com ells mateixos- no enganyaran ningú. Hi haurà ministres que no faran tanta pudor de resclosit com els del PP. Semblaran més modernets, però aquests d’ara faran plorar com els altres, ja ho veureu... I alguns també ja fan riure i força llàstima abans de començar. És el que hi ha i poca cosa cal esperar-ne.

El fet de posar un munt de dones com a ministres no és garantia de res. De les dones que jo conec n’hi ha de tota mena: de transgressores però també de molt convencionals; n'hi ha de fortes, però també de submises; n’hi ha de llestes i de ruques. Exactament com entre els homes que jo conec. Que hi ha d’haver quotes?. Que ha de ser paritari?. Potser sí, tot i que no n’estic gaire convençut. El que jo crec que s’hauria de fer sempre és triar la persona més adequada per a cada lloc sense mirar si és home o dona, si és guapo o lleig, si és gai o heterosexual. I aquest principi tant val per a ser ministre o ministra, com per ser metge o metgessa, com mestre o mestra. El que en aquests moments convindria és que fossin persones amb una mica de sentit comú, oberts de ment, sense prejudicis i amb ganes d’entendre que l’actual Espanya és molt diversa i que hi ha gent amb pensaments molt diferents. I que molts de nosaltres n’estem tips d’estar en un país-presó on cada dia es retallen més drets i llibertats. Si no és així, poc ens entendrem i seguirem igual.

dimarts, 29 de maig de 2018

PATRIA



El passat dia 30 d'abril escrivia en aquest mateix lloc que estava llegint el llibre PATRIA de FERNANDO ARAMBURU i que quan l'hagués acabat ja en donaria la meva opinió.

I, ara que ja l'he acabat, ho faré.No espereu pas una opinió d'entès en literatura, ni de crític, ni de res que s'hi pugui assemblar perquè l'únic argument que puc aportar és el de que m'agrada llegir i cap més. No sóc entès en literatura i, per tant, serà una simple opinió personal d'un llibre del qual se n'ha parlat molt i que ara és d'actualitat. I ho és perquè ETA justament ha fet una sèrie de passos que el govern d'Espanya no ha volgut acompanyar ni ha volgut reconèixer perquè ja sabem com n'és d'inútil el govern del PP tan en aquest tema com en tants altres. A tot arreu del món una oportunitat així cap govern no se l'hauria deixat perdre perquè hauria estat una oportunitat per tancar un conflicte de forma correcta, ordenada i civilitzada. A tot arreu menys aquí perquè aquí no saben què és això de la política, del diàleg i de fer les coses raonadament (en català tenim un sinònim de parlar que és el d'enraonar).

ETA, que va anunciar el cessament de la seva activitat armada el 20 d'octubre de 2011 per obrir un procés de diàleg; que a l'abril de l'any passat va entregar a França la ubicació de 8 dipòsits amb 120 armes i tres tones d'explossius i que la primera setmana d'aquest mateix mes s'ha dissolt definitivament ha intentat fer un procés que ha estat molt mal entès (o si voleu, poc entès), com ho ha estat i és el procés català. La política serveix justament per solucionar conflictes i crear noves situacions que millorin les coses. Com deia abans, a tor arreu, menys a Espanya.

Bé, anem al llibre. Com deia en aquell apunt, PATRIA és un totxo de 650 pàgines, però que es llegeix de forma fàcil. L'any passat va ser un dels libres més venuts i aquest darrer Sant Jordi ha tornat a ser-ho. La novel·la intenta explicar els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i ho fa bàsicament a través dels membres de dues famílies que havien estat molt amigues i que la diferent visió de la política i de la societat basca separa indefectiblement durant molts anys.Tot i reconèixer que la novel·la està molt ben escrita, que enganxa la peculiar manera de narrar que té l'autor i que els personatges estan molt treballats i molt ben definits, jo discreparia de la visió que l'autor fa de la societat basca. No sé si sóc prou just a l'hora d'opinar, però trobo que carrega molt negativament les tintes cap a un costat de la balança i deixa massa ben parat l'altre. És cert que quan en una societat es produeix una realitat com ETA la gent pren posicionament i tothom mira de tirar l'aigua cap al seu molí. Però, pel que he pogut llegir d'alguns entesos en el tema, ETA no és un bolet que neix de forma espontània i sense més ni més, sinó que té una gènesi molt concreta i, per poder-la entendre, cal saber-ne les raons. El naixement d'ETA té una explicació, unes raons i uns perquès que cal tenir en compte i potser calia anar més al fons de la qüestió a l'hora de fer una novel·la amb pretensions de gran retrat i veure de forma més ajustada i equilibrada el conflicte que inevitablement produeix en la societat un tema de l'envergadura d'ETA. Les coses mai no acostumen a ser bones o dolentes del tot i, per tant, a l'hora de fer-ne una anàlisi cal tenir-ho en compte si no volem falsejar la realitat i fer un esquema simplista de bons i dolents.


És clar que PATRIA és una novel·la i, com a tal, sempre es pot dir que no pretén descriure la dura realitat que va viure Euskadi durant una colla d'anys. Una novel·la és, per si mateixa, ficció. Però per altra banda sí que, aquesta en concret, sembla voler fer un retrat d'una societat com la basca i em fa la impressió que, més que un retrat, li ha sortit una caricatura. I això caldria avisar-ho per no caure en ambigüitats i mals entesos. Una caricatura no és un retrat. Una caricatura és exactament això: una exageració d'alguns aspectes. I Fernando Aramburu crec que no ha fet un retrat sinó més aviat una caricatura molt ben dibuixada, això sí.




dissabte, 26 de maig de 2018

Referèndum: paraula maleïda





La paraula referèndum es veu que fa una por terrible a Espanya. Una paraula que hauria de ser d'obligada referència quan es parla de democràcia, ara resulta que els posa els pèls de punta i els esfereeix. Senyal irrefutable que d’aquesta cosa més aviat ens en falta que no pas ens en sobra.

Ho veiem aquests dies en què l’ajuntament de Sitges (Garraf) ha hagut de suspendre la consulta prevista per dissabte sobre si el barri de les Botigues havia de segregar-se de la localitat i annexionar-se a Castelldefels (Baix Llobregat). Segons que ha explicat en un comunicat el mateix ajuntament, la decisió s’ha pres perquè la delegació del govern espanyol n’ha demanat ‘la immediata suspensió’ perquè el seu consell de ministres no l’ha autoritzada.

Us ho podeu creure? Una qüestió d’àmbit purament local i que, com a màxim, sembla que ho hauria de resoldre la Generalitat, ara resulta que ha d’anar al consell de ministres de Madrid i ells, que deuen ser tan propers i deuen ser qui més en saben de l’assumpte, tenen la facultat de prohibir-ho tan tranquil·lament. I per a més inri, el govern municipal de Sitges ha hagut d’expressar, encara que només sigui per dignitat, ‘el seu total desacord amb aquesta interpretació i la seva perplexitat amb el procediment seguit per comunicar-ho, pocs dies abans de la consulta i via trucada a l’alcalde i correu electrònic’. Consideren que des de l’ajuntament s’ha seguit en tot moment el procediment legal per a preparar el procés participatiu ‘amb rigor i transparència’.

Tot sovint sentim a dir a tertulians i polítics del PP que Espanya és dels països més descentralitzats del món i que això de les autonomies ha estat un dels invents millors de la història del món mundial. Em dóna la sensació que no saben què volen dir les paraules descentralització o autonomia. I no ho saben (o no ho volen saber) ni pel que fa a l’economia ni a la política.

Tal com explica la professora Marta Espasa, especialista en Hisenda Pública i professora a la UB, investigadora i especialista reputada en temes de finançament autonòmic, local i balances fiscals, la descentralització. perque sigui, efectiva,s'ha de produir tant per la via de la despesa pública com per via de l'ingrés. És a dir, si es traspassen competències a les administracions territorials també cal traspassar els recursos necessaris per poder-hi fer front. A escala internacional, l’indicador utilitzat més comunament per mesurar i comparar el grau de descentralització fiscal és el percentatge que representa la despesa que gestionen els governs subcentrals en relació a la despesa pública total. Les últimes dades de l’OCDE mostren que l’any 2012 el país més descentralitzat era Dinamarca, on el pes de la despesa local representava el 62% de la despesa pública, mentre que la de l’Estat suposava només el 38%. La segueixen Suïssa, on el pes de la despesa dels governs subcentrals significava el 58%; Suècia, amb el 49%; els Estats Units (47%), i Espanya (40%).

I una altra cosa tant o més important: cal tenir en compte que una cosa és la despesa que gestionen els governs subcentrals i una altra la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. No n’hi ha prou amb descentralitzar administrativament si no es fa també políticament (capacitat de decidir).
I aquí, pel que estem veient cada dia, no tenim ni una cosa ni l’altra. Tot passa per Madrid i ells són els que decideixen en els grans temes i, com veiem en el referèndum de Sitges, també en els petits. Una autèntica vergonya! Quants decrets llei dels que ha fet el govern de Catalunya els tomben a Madrid? Darrerament n’hem vist uns quants. On és l’autèntica autonomia? Simplement n’hi ha molt poca i procuren que cada dia n’hi hagi menys. Involució constant en tot i, a més, fent el fatxenda. Darrerament ja tomben els decrets-llei en pla Primo Zumosol o en pla maton de barri. O sigui, perquè els dóna la reial gana i perquè volen demostrar simplement que tenen el poder i que l'exerceixen com els surt dels c...
Com per tenir ganes de seguir dins d’això que en diuen Espanya!

dilluns, 21 de maig de 2018

DA MIHI FACTUM, TIBI DABO IUS




Parlant fa ben pocs dies amb un advocat em deia que una de les primeres coses que aprenien quan estudiaven dret romà era que la principal funció judicial es resumia en l’expressió llatina: «da mihi factum» (els fets que aportava el ciutadà que impetrava justícia) «tibi dabo ius» (jo - jutge - et donaré el dret, la llei).

Es veu que això en alguns tribunals espanyols ja no és així. Ja no cal aportar fets. O millor dit: els fets de poca cosa serveixen perquè alguns il·lustres jutges els manipulen, els inverteixen i, si cal, se n’inventen de nous amb tanta bona dosi d’imaginació que seria digna d’una novel·la de ciència-ficció. Els jutges belgues no fan cas, de moment, de la sol·licitud d’extradició dels consellers Puig, Serret i Comin perquè no veuen per enlloc els fets que aporta el jutge Llarena. Donen com a excusa que l'ordre no compleix un dels requisits exigits pel sistema legal que regula l'euro-ordre. Diuen que hi ha un error formal. Alguns entesos diuen que hi ha força raons més, i no només de forma sinó que ho són de fons...

Pur formalisme? Potser no tant. Perquè de la mateixa manera que als ciutadans espanyols que volen presentar les seves demandes en tribunals europeus, siguin de la jurisdicció UE o del Consell d'Europa, se'ls exigeix esgotar les vies internes de l'ordenament espanyol així també, conseqüentment, als jutges espanyols se’ls exigeix que esgotin els processos de detenció del nostre ordenament, i només després recorrin a l’euro-ordre. O sigui, que el Tribunal Suprem ha fet un ridícul total i ha demostrat una lleugeresa i superficialitat jurídica digna d'un lletrat a qui li hagin regalat el títol a la Universidad Rey Juan Carlos.

Una relliscada més i una manipulació més del sistema judicial espanyol en mans d’alguns jutges sense escrúpols i seguidors fidels de polítics sense cap credibilitat democràtica. Errors successivament comesos en aquests darrers anys i que van començar a partir de la decisió del senyor Rodríguez Zapatero respecte a l'Estatut català i després pel senyor Rajoy que ho ha portat tot als tribunals i jutjats sense cap mena de vergonya. Un polític hauria de fer de polític i no pas rentar-se les mans com Pilat i deixar que altres li treguin les castanyes del foc.

Per tant, la segona part de l’aforisme llatí -tibi dabo ius- aquí no es veu per enlloc i això que un magistrat del Suprem ens costa anualment 109.072,40 euros, a més de xofers, automòbils i escortes... Suposo que se’ls podria exigir una mica més i suposo que algú els podria demanar la dimissió i potser portar-los a judici i tot per no fer bé la seva feina, prevaricar. Espero que algun dia se sàpiga com de malament han fet les coses i se’ls demani danys i perjudicis, tot i que els mals morals que estan rebent tanta i tanta gent ja no els hi treu ningú.

dimecres, 16 de maig de 2018

La brossa i la biga



A l’evangeli de Sant Mateu hi trobem la següent frase: «Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà». (Mt 7,3-5).

Al President Quim Torra l’han crivellat d’improperis des del primer minut. I ho fan aquells que cada dia ofenen els altres des dels faristols, des dels micròfons, des de les pantalles de televisió i des de tot arreu.

El President Torra diu veritats com una casa de pagès. Però es queden en la forma i no veuen el fons. Malinterpreten amb tota la mala intenció i manipulen. Com passa sovint, veuen la palla dels ulls dels altres (sobretot si són independentistes) i no s’adonen del llenguatge que diàriament fan servir ells mateixos cada dia. Ells poden amenaçar i qualificar de la manera que els sembla millor.

El President Torra em sembla que haurà de tenir molta, molta paciència i quan es llevi de bon matí la primera cosa que haurà de fer serà prendre una bona dosi de tranquil·litzants.




dissabte, 12 de maig de 2018

Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!


Hi ha un conegut proverbi en català que diu: «Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen!». Expliquen que l’origen ve de quan les bugaderes anaven a rentar per les cases i en algunes exigien la roba molt neta però no donaven ni el sabó necessari, ni facilitats de cap mena per tal de poder deixar la roba neta i lluent. Si no hi ha prou sabó, si no hi ha mitjans, l’esforç humà ha de ser més gran i els resultats no es veuen per enlloc.


M’ha semblat bé fer servir aquesta parèmia perquè avui farem un pas més per refer un camí que el 155 ha mirat d’esborrar, d’aniquilar de totes les formes possibles. Ells, que sempre s’omplen la boca de què s’ha de complir la llei, han estat els primers a burlar-la i fer-la servir al seu arbitri i conveniència de la manera més matussera possible. Avui al Parlament es procurarà poder nomenar nou President Quim Torra per poder treballar per formar un nou Govern a Catalunya i per poder redreçar les coses. El nou Govern es trobarà davant de molta feina per fer després de la porcada del 155 (perquè tot el que ha succeït durant aquests mesos no ha estat altra cosa que una gran i maldestra porcada, pròpia de persones molt poc demòcrates, poc escrupoloses i molt venjatives), que ha durat i està durant massa temps. El govern del PP -i els seus necessaris col·laboracionistes- han posat totes les traves possibles per tal que el Govern i el Parlament poguessin fer alguna cosa. Finalment, ho han judicialitzat tot, ho han potinejat tot i han trencat la convivència que sempre hi ha hagut a Catalunya. Sí, són ells qui han trencat la convivència...

Han volgut roba neta sense donar-nos sabó. Han volgut netejar ells mateixos i no se n’han sortit. Tot al contrari: el país està més brut que mai perquè no han fet més que escampar merda i injustícia arreu. Han posat exigències de tota mena sense gaire sentit. Han acusat tothom sense bases jurídiques i s’han inventat tots els delictes possibles i més. I, fet i fet, el que ha quedat ha estat un ridícul monumental aquí i a fora. Les darreres enquestes del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que acaben de sortir diuen que ara encara hi ha més independentistes que abans del 155. Ells mateixos s’han tirat un tret al peu, tot i que no ho reconeixeran mai. Han fet les coses tan malament que una bona majoria de catalans se n’ha adonat. Cada vegada hi ha més gent que no vol ser espanyola veient l’Espanya que estem veient i com tracten els assumptes de forma tan salvatge.

Seguirem i persistirem. Encara que no vulguin. Temps al temps.

dimarts, 8 de maig de 2018

FORA PORS


Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les coses milloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.

Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.

Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.


dijous, 3 de maig de 2018

Altruisme




Poc temps després d’haver complert 70 anys vaig rebre una carta del BANC DE SANG I TEIXITS agraint-me tots els anys que he estat donant i fent-me l’honor d’adjuntar-hi un carnet on diu que sóc «Donant per sempre».

Vaig donar sang per primera vegada quan tenia 20 anys i vaig ver un curset de socorrisme amb la Creu Roja. Va ser llavors que em van fer prendre consciència de l’important i necessari que és donar sang. És un acte d’altruisme, de generositat, de filantropia, d’humanitarisme o de la manera que millor vulgueu qualificar-ho. Però també és cert que donar sang o teixits, donar òrgans, col·laborar amb alguna ONG o qualsevol altre acte d’aquest tipus fa que psicològicament ens sentim bé a causa de les conseqüències positives que ens aporten aquests actes. I potser hi trobem també una mica d’egoisme, tot pensant que potser un dia necessitarem nosaltres de la solidaritat dels altres i que ens agradaria que llavors ens ajudessin.

Sigui com sigui, m’ha arribat el moment de deixar de donar sang perquè a partir dels 70 anys ja no se’n pot donar. Però tots podem donar alguna cosa a la societat de forma gratuïta i generosa i d’aquesta manera també col·laborarem a que el món sigui una mica millor, no us sembla?

Per això crec que és adient un text del monjo de Montserrat, SERGI D’ASSÍS que he trobat al seu blog LA FONT DE GRECCIO i que diu així:


«Els del Barça en donen als del Madrid, i viceversa. I els de l'Espanyol i el Girona també!
Els vegetarians en donen als carnívors, i aquests en reben dels vegans.
Els dretans en donen als esquerrans, i viceversa.
Els unionistes en donen als independentistes, i aquests en donen i en reben dels qui no volen saber res de tot això.
Els creients en donen als agnòstics, que també en reben dels ateus.
Els heterosexuals en donen als homosexuals, i viceversa.
Els qui estan a l'atur en donen als qui tenen feina, i viceversa.
Les dones en donen als homes, i els grans als joves.
Els blancs en donen als negres, i viceversa.
Els revolucionaris en donen als qui no canviarien mai res.

I així podríem seguir i seguir. I no em digueu que hi falta res, o que l'ordre podria ser diferent, perquè evidentment és clar que sí. I és que a l'hora d'un gest com el de donar sang hi podeu veure moltes més combinacions i col·lectius possibles.
No hi val si un és així o aixà. Només val la humanitat, la consciència que tots formem part d'aquesta família humana i la generositat d'aquell qui la dona perquè serveixi a qui en tingui més necessitat.

Ho vaig pensar fa uns dies anant a donar sang. Com fan alguns que pengen la foto donant-ne, penso que és bo que ho compartim per encoratjar-nos mútuament a anar-ho fent.

Donar sang és un gest amb un missatge molt potent: volem el bé de tota persona que ho necessiti, sigui qui sigui. I com nosaltres, n'hi ha moltíssims que pensen i fan el mateix. I ens ho hem de dir. Que prou coses negatives hi ha, ens hem de dir també les positives».

dilluns, 30 d’abril de 2018

La «PÀTRIA»: quina pàtria?



Estic llegint la premiada novel·la PATRIA de Fernando Aramburu. És un totxo de 650 pàgines, que espero poder acabar perquè es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest any s’ha seguit venent bé per Sant Jordi. M’he decidit a llegir-la perquè la narració explica els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i arriba fins a l’anunci d’ETA d’abandonament de l’activitat armada. ETA ha dit que enunciarà la seva dissolució el 4 de maig en una localitat del País Basc francès i, per tant, la novel·la toca un tema d’actualitat.
No parlaré de la novel·la perquè encara no l’he acabada. Però sí que vull parlar d’una entrevista que acabo de llegir a una de les persones que han tingut un paper destacat en la dissolució d’ETA. Em refereixo a l’uruguaià Alberto Spektorowski, un professor de Ciències Polítiques que de jove era una promesa futbolística i que ha acabat com a expert en resolució de conflictes, encara que ell ho negui. Aquest home, que als seus cercles íntims anomenen "El charrúa", va passar del futbol a formar part d’alguns importants diàlegs en conflictes armats. Com si fos un migcampista com Guardiola o Busquets, es dedica a distribuir el joc al mig de camps de batalla, es dedica a intervenir entre les diferents parts per evitar la guerra i trobar solució a problemes severs en diferents països. Ho va fer en els acords de Camp David -entre palestins i israelians i també ho ha fet al final del grup nacionalista basc.
Quan el pròxim 4 de maig ETA posi punt final a 60 anys de lluita, l'uruguaià Spektorowski serà, a primera fila. Després, com els futbolistes després d'una treballada victòria, tornarà al de sempre: a les seves classes de Ciències Polítiques. Va entrar en el grup d’experts quan l’advocat sud-africà Brian Currin, qui havia treballat com a reconciliador a Sud-àfrica després de l'apartheid i en la pau a Irlanda, va crear la comissió que va facilitar el cessament del foc d’ETA i les negociacions amb el govern espanyol. Quan aquest advocat va començar a armar el grup de treball, va iniciar una ronda de consultes sobre possibles assessors. Ell era una mica conegut al País Basc perquè havia treballat en una de les universitats públiques i tenia contacte amb professors del lloc. A més, ja havia assessorat Shlomo Ben Ami (excanceller israelià que havia participat de la Cimera de Camp David entre israelians i palestins), de manera que tenia una mica de coneixements de processos de pau. I, sobretot, perquè tenia coneixements sobre la política basca. Arriba a aquest lloc uns mesos abans d'octubre de 2011, que va ser quan ETA anuncia públicament el seu desarmament (en la famosa conferència del Palau d'Ayete).

Explica que va començar la seva tasca amb negociacions amb el Partit Socialista espanyol (PSOE) de José Luís Rodríguez Zapatero. Explica que aquell govern no estava massa disposat als contactes, però també és cert que no va impedir que poguessin treballar. La Comissió volia que els governs de França i Espanya s'involucressin, però això no va succeir. ETA demanava bàsicament que s'acostessin al País Basc als presos. Aquest reclam i les negociacions van veure de seguida que serien completament nul·les quan el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions. La societat basca ha viscut amb molt dolor tots aquests anys perquè hi ha hagut massa víctimes d’una banda i de l’altra. Hi ha víctimes que no volen perdonar o volen determinat tipus de perdó. També explica que Mariano Rajoy no els ha rebut mai i tampoc mai no els ha volgut veure. El procés de pau és realment entre la mateixa societat basca. Sembla que el tema hauria de ser important per Espanya, però la realitat és que l’estratègia del govern espanyol és la de no negociar, tal com passa ara amb Catalunya.

Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu clicar AQUÍ.