40 anys de futbol en català

Un període de 40 anys ja és un bon recorregut. I si aquest recorregut s’ha hagut de fer amb no massa mitjans i molt d’esforç, encara té més importància. Ahir es va celebrar la festa per commemorar els 40 anys de La Transmissió d'en Puyal, 40 anys de narracions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal al capdavant.

Va ser el 5 de setembre de 1976 quan va fer la primera narració d'un partit en català, des de Ràdio Barcelona. Deu anys després va continuar a Catalunya Ràdio… i fins ara!.Eren uns temps aquells que les coses no eren fàcils pel català per més que més d’un ho vulgui negar i restar-li importància. Ara tot és molt més fàcil. Cal agrair, per tant, aquells pioners que van ser uns visionaris i sabent que a través del futbol podien normalitzar un àmbit important de la vida catalana. Hi ha ajudat, sens dubte, aquesta etapa gloriosa del Barça que ho ha guanyat quasi tot. Moltes gràcies i per molts anys a tot el llarg equip de col·laboradors que durant aquesta etapa ha tingut el Puyal i que ens han fet gaudir com ningú de la narració d’un esport tan popular i amb tants seguidors.

I per una altra banda jo m’atreviria a dir que aquest tipus de transmissió tan particular i única –per a mi la millor, i amb diferència- que ha sabut fer el Puyal ha ajudat a democratitzar la visió d’aquest esport, elevar-lo de categoria i ampliar-ne l’àmbit d’audiència. Potser no m’explico massa bé i segur que ho fa molt millor el famós escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu llibre  Fútbol a sol y sombra (1995), quan fa la següent afirmació: “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales”. És exactament així, tot i que cada vegada menys. Fa uns anys semblava que fos un pecat gravíssim que un intel·lectual tingués la gosadia de parlar de futbol. Dir que el futbol t’agrada i confessar que es miren partits de futbol per TV ja no és cap pecat mortal, ni venial. Ja ha deixat de ser pecat, com ho han deixat de ser moltes altres coses absurdes… Per sort s’han anat canviant visions i esquemes en molts àmbits i també en aquest!

I si han canviat les transmissions, també han canviat els futbolistes. Que un futbolista pugui parlar bé, fer un discurs coherent o fer reflexions interessants també és cada cop més normal. Com ho és –i ho hauria de ser encara més sovint- trobar de tant en tant una entrevista interessant en un diari esportiu. Potser fins i tot vendrien més diaris si ho intentessin… És el bon regust que em va quedar a mi no fa gaires dies tot llegint una entrevista que va concedir Bojan Krkić  a Joan Monfort  (DIARI SPORT). Llegir una entrevista plena de sentit comú i veure com un noi jove no ha perdut el cap tot i tenir diners i fama és reconfortant. I també s’ha de dir que no és ell sol qui fa quedar bé al gremi del futbolistes. En trobaríem molts més, tot i ser ben cert que acaba de ser encara el més comú i normal. El més normal i decebedor és veure com el futbol s’està convertint en un espectacle amb pocs protagonistes, molts espectadors, en un circ mediàtic i en un espectacle on s’hi mouen molts diners i un dels negocis més lucratius del món. I als futbolistes els empresaris el compren, el venen, el cedeixen, el traspassen com una mercaderia més: i molts d’ells es deixen portar a canvi de la promesa de més fama i més diner. I com més èxit té i més diners guanya, més lligat està.

He volgut recollir algunes de les respostes de l’entrevista a Bojan, un noi del Pla d’ Urgell que va entrar de ben petit al Barça, fins arribar al primer equip -on s’hi va estar quatre anys- però que els camins del futbol el van portar lluny del Camp Nou i ara gaudeix en l'Stoke City.

-“En el futbol hi ha situacions injustes perquè és una persona la que decideix si jugues o no... Pots no estar-hi d'acord i hi ha moments que hom no ho entén, però he arribat a la conclusió que en el futbol, ​​com menys preguntes et facis, millor”.

-“A la llarga, quan em retiri, podré dir que he jugat al Britannia Stadium un dimecres a les set de la tarda amb fred i vent. Saps? No sempre cal jugar a Camp Nous, Old Traffords i amb climes agradables. Això també forma part del futbol, ​​són experiències que t’emportes”.

-“Abans, sincerament, mai no m'hauria imaginat el fet de jugar en un altre equip. Portava dotze anys al Barça. I ara, doncs sí. M'he adonat i he après que el més important en el futbol a l'hora d'acabar una carrera són les experiències. Més que els títols. El que vius en el dia a dia només ho saps tu. Els títols, doncs sí, tens allà quatre copes que has guanyat en un prestatge, però allò no et dóna res. El que veritablement et dóna és el que has crescut com a persona, com a jugador, les experiències que has viscut en diferents llocs, els idiomes ... Tot!”

-“Quan em retiri vull estar prop de casa, però no estar a prop de casa meva, sinó prop de la meva gent. I poder traslladar totes les experiències que he adquirit gràcies al futbol. Sobretot amb gent que comença, que alternin el col·legi amb el futbol. Aquesta etapa és una etapa important i complicada. Potser sent entrenador, assessor ... L'objectiu és compartir una mica les meves vivències. Quan més gratificat em sento pel futbol és quan algú em demana fer un vídeo quan algú es casa i els fa il·lusió. O perquè una nena ha superat una malaltia. O perquè ho necessita. És quan més orgullós em sento de ser futbolista, el poder traslladar aquesta força que tenim el dia de demà em faria il·lusió”.

-“Per a mi no hi haurà res tan bonic com aquella etapa de jugador del planter. Recordo perfectament del primer dia que vaig arribar, amb nou anys, a fer les proves. No parlava castellà, per a res, només el de l'assignatura de l'escola. I vaig començar a parlar-ho amb gent que venia de diferents llocs, d'Andalusia ... D’aquella època em queden moltes coses: els encarregats de cuidar-nos li donaven molta importància, no al futbol, ​​sinó a l'educació, a com comportar-te fora del Barça”.

-Què és més difícil, fer-se famós o deixar de ser-ho? “Tots els canvis són impactants. Però a mi això no m'inquieta perquè tinc molt clar qui sóc, de qui m’envolto. I sí, és la vida, un dia vam deixar de ser anònims i vam passar a ser a coneguts i quan deixarem el futbol potser haurem de tornar a ser anònims. Jo sempre he intentat fer la vida normal practicant futbol. Vaig a Barcelona i em moc amb metro. I a Londres també”.

-“En el futbol importa més ​​el cap que el talent. Moltíssim més. He vist molt talent que no ha triomfat per no tenir cap.

Coses del futbol

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.

Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.

Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.

També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.

He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.

També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.

M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.

Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

Quin himne? Quins xiulets?

Ahir estava assegut a la meva butaca disposat a mirar el partit de la final de la Copa del Rei. Deien, que deien, que deien, que xiularien l’himne espanyol i que xiularien el Rei con ja s’ha fet costum en aquestes ocasions en què el barça arriba a la final.

M’hi havia assegut ben allargassat -tan llarg com sóc, que no és gaire- disposat a veure com guanyava el Barça. Com acostumo a fer sovint, poso la imatge de TV3 i el so de Catalunya Ràdio. M’agrada la narració del Puyal i el seu gran equip. Vaig veient els prolegòmens del partit, com els jugadors es preparen al túnel de vestidors; veig com surten al camp; veig com s’afileren els jugadors dels dos equips i veig com tothom es prepara i es posa ben dret. Noto cert nerviosisme en els rostres de les autoritats i tots estaven tesos i afilerats com xoriços. I, de cop, comença un soroll infernal. M’imagino que són les anunciades xiulades però, la veritat, no sé distingir ben bé si és això o algun reactor que s’ha enlairat de l’aeroport del Prat i passa en aquell precís moment per damunt del camp. No sento himne, no sento xiulets, no sento ningú i el Puyal resta mut. Només soroll. molt soroll. Les càmeres només enfoquen rostres d’esportistes i d’autoritats. Res de públic. No puc saber si xiulen, si berenen o què fan. Res de res. No enfoquen ningú de les graderies. Sembla que s’ha fos la gent. No hi són. No existeixen. No xiulen. Han desaparegut de cop i volta.

Després m’he pogut assabentar que sí que es va xiular, que hi va haver himne, males cares en alguns, mala llet en altres i fins i tot algun comunicat fet pel Gobierno de España a corre-cuita i en hores intempestives… Si n’estarien d’emprenyats que fins i tot algun funcionari va haver de treballar redactant un curiós COMINICADO (que podeu llegir clicant  AQUÍ) un dissabte al vespre a les 11 de la nit! Algú l’ha qualificat de ridícul. Jo el qualifico directament de franquista, de país amb molt dèficit de democràcia, que la única cosa que sap fer és amenaçar els ciutadans. Vergonya, molta vergonya haurien de tenir. I no s’haurien d’estranyar que molts de nosaltres vulguem marxar d’un país com aquest,

I una altra cosa. Acabo de llegir que aquest sindicat que s’autoanomena Manos Limpias –i que no és res més que una colla de franquistes nostàlgics- també ha posat denúncia a tot bitxo vivent. Haurien de saber uns i altres que, segons explica el diari LA MAREA,  xiular l’himne és fins i tot un dret segons el jutge Pedraz de l’ Audiència Nacional. Hi ha un auto de la sala que jutja delictes penals a l’ Audiència Nacional que va considerar (any 2009) que xiular l’himne d’España és una cosa emparada per la llibertat d’expressió. Ho podeu veure AQUÍ

L’èxit del Barça

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d'humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d'una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l'espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d'Europa, Supercopa d'Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l'èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l'últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

 

El poder de la voluntat

 

Lao-Tsé afirmava sàviament ...

"Aquell que obté una victòria sobre un altre home és fort,
però qui obté una victòria sobre ell mateix, és poderós "

 

Els Jocs Paralímpics de Londres han començat. Se celebraran del 29 d'agost al 9 de setembre de 2012, només dues setmanes després de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics. Els Jocs Paralímpics són el segon esdeveniment esportiu mundial després dels Olímpics.

 

Quina és la història dels Jocs Paralímpics?

- La idea dels Jocs Paralímpics prové del neuròleg alemany Ludwig Guttmann, qui va organitzar el 1948 una competència esportiva per soldats ferits en la Segona Guerra Mundial a l'hospital de Stoke Mandeville, Regne Unit.
- El 1952, en participar atletes holandesos al costat dels britànics, van tenir lloc els primers jocs internacionals per atletes amb discapacitat amb 130 participants.
- El 1960, la ciutat amfitriona va ser Roma i va ser la primera que va utilitzar les instal · lacions olímpiques per als Jocs Paralímpics; van competir 400 atletes de 23 països i es van lliurar medalles en 57 disciplines.
- Per Londres 2012, s'esperen 12 dies de competicions amb 20 esports paralímpics, 21 disciplines i 471 esdeveniments, 20 seus per competències, 4200 atletes i 163 nacions participants.

L'esport paralímpic suposa, segurament molt més que en qualsevol altre esport, el triomf de l'afany de superació, la perseverança i la voluntat des de la discapacitat.

Una vegada dit això, és necessari també fer notar l’injust tractament que presta la societat als Jocs Paralímpics. Per començar, ja va ser vergonyós que, en la passada cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics, s'apagués la flama olímpica, desmuntessin els cèrcols i enviessin la bandera olímpica a Brasil, estant com estava encara pendent la celebració dels Jocs Paralímpics. Per què els Jocs Olímpics i Paralímpics no es fan al mateix temps i després es clausura tot l'esdeveniment? Tampoc seria tant difícil…

I també s’ha de considerar una injustícia que les subvencions que reben uns i altres atletes no siguin semblants, o l’abismal diferència de compensació econòmica rebuda per medalla. I el súmmum dels súmmums és que fins i tot les medalles són diferents en mida, essent força més petites les paralímpiques.

Ens podríem preguntar si l’esforç d’aquests atletes val menys i, per tant, si també valen menys les seves medalles…

Un Barça derrotat?

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l'Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l'oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l'excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti ... Jugadors que van reinventar el el futbol amb l'anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l'espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d'una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l'admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l'Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d'una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d'una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Lliçons per un nen que ha perdut

 

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

• Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
• Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
• Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
• Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
• Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
• Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
• La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
• No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
• No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
• Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
• Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
• No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
• Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
• Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

El fatxa Ginés

No ens haurien d’estranyar coses com les que van passar ahir, i que ja han passat altres vegades en aquesta “EJPAÑA” representada per castanyoles, toros, pandereta i flamenc i fatxes com l’inefable Ginés. Em preguntareu qui és aquest Ginés. Us ho explico:

Ginés Meléndez, seleccionador de la selecció  Sub-19 espanyola de futbol, ha desencadenat la polèmica a les xarxes socials, després que ahir, durant la celebració de la victòria a la final de l'Europeu de Romania, li arrabassés la bandera d’Astúries -que li havia donat la seva mare-al migcampista asturià Juan Muñiz. La selecció Sub-19 havia sortit victoriosa enfront de la República Txeca. L'alegria regnava entre els jugadors i l'atmosfera era de celebració i alegria sobre la gespa de l'estadi romanès. No obstant això, l'ambient es va enrarir quan el seleccionador es va dirigir de manera brusca cap al migcampista Juan Muñiz per arrabassar-li de males maneres la bandera del Principat d’ Astúries que el noi s’havia posat sobre les espatlles. A Meléndez no li va agradar que l’asturià fes gala del seu origen en una celebració que –segons ell- s’havia de fer “en nom d'Espanya” i, per tant, no estaven permeses les banderes regionals.

En fi, com passa més o menys sempre! ja s’han donat cassos de crítiques semblants quan en algun esport alguns jugador català ha tret la senyera públicament. Encara hi han molts espanyols –gent fatxa com aquest entrenador- que no els agrada que es faci ostentació de banderes que no siguin les espanyoles. I continuen sent entrenadors sense cap tipus de problema, sobretot després que aquest mateix entrenador deixés celebrar en una altra ocasió un títol al jugador Arizmendi amb una bandera franquista sense cap tipus de problema. Un autèntic fatxa, vaja!

No obstant això, la polèmica s'ha estès com la pólvora a les xarxes socials, fins al punt que Ginés Meléndez s'ha convertit en 'trending topic' (tema del moment) a Twitter a Espanya. El seleccionador ha estat objecte de burles i hipèrboles sota el hashtag (etiqueta)#ginesfacts amb escrits ben interessants i que posen orelles de ruc a aquest senyor.

I el pitjor de tot. segur que ningú li diu res i segur que continuarà d’entrenador sense problemes. Enteneu ara perquè a alguns no ens interessa gens continuar sent espanyols?

Dos Diegos força diferents

El setmanari uruguaià BUSQUEDA  publicava la setmana passada un article interesantíssim en al que comparava dos Diegos famosos: Diego Forlán i Diego Maradona.(BÚSQUEDA –  8 de juliol de 2010  "Lo que va de un Diego al otro " por Kid Gragea).

Dic que és article interessant perquè està fet amb molt sentit de l' humor i a la vegada diu les coses molt clares. Coses que molts argentins no volen sentir, però que ho haurien de fer.

Diego Forlán és un exemple d'equilibri, modèstia, alegria, seny i qualitat, tant humana com esportiva. Ha estat elegit millor jugador del Mundial. 
És un tipus ubicat, simpàtic, modèlic, exemple i referent per a nens i joves. I fins i tot el van nomenar ambaixador de la Unicef. Tot un luxe tenir-lo. Campió en la vida, que és on és més difícil i meritori guanyar. Juga en un país petit que ha lluitat fins al final i ha deixat una bona impressió per la lluita i la modèstia que han mostrat.

I, si agafem el vaixell i travessem el Rio de la Plata, ens trobarem amb  l'altre Diego: Diego Armando Maradona, un dels tipus més abominables que existeixen i que ha fet que molta gent s'alegrés de que la "seva " selecció quedés eliminada.

Només cal recordar les declaracions "sexoràliques" que va fer després del triomf de la seva selecció sobre la Celeste en les eliminatòries, que van recórrer el món, i li van costar dos mesos de suspensió de la FIFA. Ara bé: l'extraordinari d'aquest fenomen repulsiu del món de l'esport  és que per tota la resta del món " el Diego "és un ésser menyspreable, mal educat, superb, groller i des ubicat. Però a l'Argentina és Déu. És difícil de comprendre, no? En lloc de retirar-lo de seleccionador i posar-hi algú una mica més digne i una mica més persona, no han fet més que riure-li les gràcies, deixar que seguís fent el ridícul i fer quedar malament tot un país.

I l'article acaba amb un toc d'humor: "Deia un psicòleg nord-americà que al nen rebel cal persuadir-lo a canviar d'actitud passant-li un raspall de cerres suaus sobre el seu caparró, i si el procediment no funciona, cal usar l'altra part del raspall a l'altra part del nen. És que els nens - i els homes - tenen dues parts ben diferents en ambdós extrems. Maradona tenia màgia a la part de baix, i un curtcircuit impressionant a la part de dalt. Hauria estat millor que s'hagués quedat així, deixant-nos el record del les seves "gambetas", de les seves "moñas" i dels seus golassos, sense tractar de ser després el que no pot ser!" . Perquè el que no pot ser, no pot ser. I si no pot ser, és impossible! És impossible que aquest tipus pugui tornar a ser una persona digna perquè ha demostrat cabalment que no sap aprofitar el munt d'oportunitats i ocasions que li ha donat la vida.

L'article ho diu quasi tot i el que no diu ho insinua. La majoria de gent pensem diferent de com pensen tots aquests argentins que l'exalcen i el posen als altars. I els uruguaians  es poden alegrar de tenir el Diego que tenen i de no tenir l'altre.

Etiquetes de Technorati: Diego Forlán,Diego Armando Maradona,Futbol

La "roja": Honor o "money"?

Aquests dies s'està parlant de les "primes" que cobraran els futbolistes espanyols de la selecció si guanyen el mundial. Es parla que cada futbolista podria arribar a guanyar 600.000 euros. Molt més que molts països bastant més rics que nosaltres...

Hi han hagut propostes d'alguns polítics i em sembla que creix una espècie de run-run de molts ciutadans que no estan d'acord amb que guanyin aquests diners en un clima de crisi econòmica com la que estem vivint. Alguns han parlat de "vergonya, d'excés i d'obscenitat", cosa que trobo que està força ben definida, encara que algú més s'hi podria apuntar en aquest tema d'estalviar diners públics. Perquè una cosa que no s'ha d'oblidar és que aquestes primes són diners públics. No haurien pogut estudiar fer una bona retallada també aquí?

Jo faria una proposta: com que parlen tant d'honor, jo els pagaria amb honor. Els donaria un pergamí a cada un que hi digués que han jugat amb Espanya. Y res més. Els que se sentin prou patriotes que hi vagin per defensar aquest dubtós honor i els que no en tinguin prou amb això, que no hi vagin. Per "money" ja juguen la resta de l'any.

Perquè ja sabem que són professionals i s'han de guanyar la vida amb això. Però no se la guanyen prou? No guanyen prou diners als seus clubs, que són qui realment els paguen (i generalment prou bé)?

O podrien fer una altra cosa, apel-lant als patriotisme que dèiem: que donin tot el que guanyin a ONG's i així la seva sang, la seva suor i les seves llàgrimes donarien una mica de profit a la societat.

 

Etiquetes de Technorati: Esports,Crisi

"La masia": Fàbrica de cracs.

Aquesta antiga masia catalana que veieu a la foto és Can Planes i es va aixecar l'any 1702 al barri de les Corts de Barcelona. Segurament que aquestes dades no us diuen res. Però si us dic que aquesta masia pertany al FC Barcelona des de l'any 1950, que és quan la va comprar, i és on hi viuen els nois que arriben de fora de la ciutat per formar-se com a futurs jugadors, ja us sonarà més i ja sabeu de què us parlo.

Aquesta Masia és on hi van viure molts dels cracs actuals del Barça i és on hi viuen els futurs. Perquè si les coses segueixen com ara i no es torcen, el planter del Barça seguirà essent important per molts anys.

Fa un temps, el diari Vila Web, va publicar unes dades molt interessants que us resumeixo tot seguit.

El renom de Can Planes, la Masia, va lligat al Futbol Club Barcelona des de 1950, quan el club la va comprar a Francesc Planes i Buera per convertir-la, sota l'ombra del Camp Nou, primer en taller i seu social del club i, des de 1979, en el centre formatiu i la residència dels joves jugadors del planter. A la Masia, hi han arribat a viure jugadors del primer equip com Andrés Iniesta, Pedro, Carles Puyol i Victor Valdés, i han passat per les seves estances Cesc Fàbregas, Guardiola, Bojan Krkić, Piqué, Reina i Xavi, entre molts altres noms. De fet, en els trenta anys de funcionament d'aquest singular centre de formació futbolística, n'han arribat a sortir trenta jugadors del primer equip, entre els quals hi ha un jove argentí, Lionel Messi, que l'any passat es va convertir en el primer 'masover' a obtenir la Pilota d'Or.

Lionel Andrés Messi (Rosario, 24 de juny de 1987) va començar a mostrar els seus dots de futbolista de ben petit. Però a onze anys se li va diagnosticar l'hormona del creixement inhibida. És a dir, que el seu creixement s'havia aturat. Només hi havia una manera de posar-hi remei, a través d'una teràpia amb l'hormona Gh. Però el tractament, d'injeccions de cinc-cents euros diàries, no era a l'abast de la família. El River Plate, un dels grans equips argentins, va mostrar interès en el progrés de Messi, però en època de vaques magres no tenia pressupost per a pagar la teràpia. Messi, tal com explica el periodista napolità Roberto Saviano al seu últim llibre "La bellesa i l'infern" (Empúries, 2010), no es va donar per vençut i va continuar demostrant que el futbol era la seva passió, tot i ser el més baixet del terreny de joc.

Fins que un dia de l'any 2000, Carles Rexach, el director esportiu del FC Barcelona, advertit del seu talent, es va comprometre a pagar el tractament si Messi, 'la Puça', estava disposat a començar una nova vida a la Masia. Amb tretze anys, Messi i la seva família van aterrar a Catalunya, d'on curiosament havien marxat cap a l'Argentina, gairebé un segle abans, un besavi (José Pérez Soler, de Bellcaire d'Urgell) i una besàvia seus (Rosa Mateu, de Blancafort de Noguera). Messi va ingressar a l'equip infantil del Barça i, des de llavors, la seva progressió per totes les categories del club ha estat espectacular. I en menys d'una dècada, ha arribat a ser el millor jugador del món.

Una cosa que vaig descobrir i que em va fer gràcia: resulta que Messi té arrels lleidatanes. Qui ho havia de dir? Resulta que es fa realitat allò de "Gira el món i torna al born".

Etiquetes de Technorati: Esports,Futbol,Barça

Fusta de líder.

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d'aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n' ha tingut un durant una bona colla d'anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s'ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set ... I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d'un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d'anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m'envolta

negra como l'abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

 

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m'he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m'ha donat l'atzar,

el meu cap sagna , però no m'he prostrat.

 

Món enllà d'aquest lloc de fúria i llàgrimes

m'acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d'amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l'amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.

 

Etiquetes de Technorati: Política,Poesia,Esport

El Maradona més mal educat.

Que Maradona fou un gran futbolista no hi ha cap dubte. Que Maradona, poc a poc, s'ha anar tornant en una escombraria tampoc no hi ha cap dubte. Va arribar  fins al precipici amb la droga i els descontrols de tota mena i encara no s'acaba d'entendre com se'n va sortir. Darrerament semblava que el fet d'haver vist el perill tant d'a prop l'havia fet reflexionar i fins i tot havia dit alguna cosa mig coherent. Semblava que se n'havia sortit mitjanament bé però ja es veu que no. Que Maradona no acabarà bé, ni com a seleccionador, ni com a persona, es veu a venir tant clarament que no tinc cap por del vaticini.

Les crítiques lògiques pel pèssim rendiment de la selecció argentina en les eliminatòries han afectat a Maradona. Tant és així que, quan va acabar el partit amb l'Uruguai i el triomf argentí es va convertiren  una realitat, Maradona, amb cara desencaixada, molt nerviós i més mal educat que mai es va retratar tal com el que és: una vergonya. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

"Pero hay un sector que no se lo merece y ellos lo saben bien. Yo tengo memoria y ahora voy a recordar más que nunca. Esto es para los que no creyeron en la Selección y me trataron como una basura. Hoy estamos en el Mundial sin ayuda de nadie".

"A los que no creyeron, con perdón de las damas, que la chupen y la sigan chupando. Yo soy blanco o negro, gris no voy a ser nunca. Ustedes, que me trataron como me trataron, sigan mamando".

"Vos la tenés adentro", li va dir a un periodista, entre crits desaforats i lamentable imatge.

Un personatge així ha de continuar essent seleccionador? Els argentins han de seguir aguantant un tipus així? No hi haurà cap autoritat que sancioni aquest tipus?

Ja es veia venir que com a tècnic no en té ni idea i que mai l' Argentina havia jugat tan malament al futbol com ara. Ja es venia venir que aviat el farien fora si ell mateix no té la dignitat de marxar. Però després de veure i sentir el que vam sentir ahir, no es mereix seguir ni un minut més.

Etiquetes de Technorati: Esports,Futbol,Vergonya,Maradona

Ara és l’ hora, Barça.

Avui parlarem de futbol per variar una mica de registre.

Florentino acaba de fitxar a Kakà per 67’2 milions d’euros. I encara se’n gastarà molts més, sense tenir-los i sense saber-se massa bé d’on sortiran. Aquest tipus d’exageracions en el mercat futbolístic el considero totalment immoral. I no demostra res més que hi han capricis que es paguen car, cosa que no dóna garantia de res.

Penso que justament és ara l’hora de Barça per demostrar que té sentit comú i que els diners sols no donen títols. El Barça ha caigut masses vegades en aquest mateix error que cau ara el Realísimo i sembla que no està disposat a caure-hi més, per ara. En aquest sentit dono tota la raó a Laporta que sembla que no perd el cap.

Aquest any que hem tingut la sort de viure els barcelonistes ens ha donat tan bones lliçons en tots sentits que hauríem d’aprendre-les d’una vegada per totes. Per exemple: per guanyar títols el més fonamental és l’esforç, l’esperit d’equip, la disciplina, la humilitat, la intel·ligència, l’aprofitament de recursos, la planificació, etc Totes aquests coses s’han ja dit i no cal repetir-les.

Però sí que seria una bona oportunitat de donar una bona lliçó al Florentino. Li hauríem de demostrar que amb la meitat de diners podem ser tan bons com ells i que podem tornar a guanyar títols l’any vinent. I li hauríem de dir –sense dir-ho, o dient-ho al camp- que nosaltres tenim seny, personalitat i que en sabem més que ells. Això sí, sense dir-ho amb grans declaracions. Hem d’anar fent la nostra i seguir el camí començat, que és el bo. I dient a tot el món que la nostra marca es Unicef, o alguna semblant. Dient a tot el món que els valors del l’esport no són només econòmics, sinó que l’esport ha d’anar acompanyat de valors socials i valors humans de tot tipus.

Crec que és d’aquesta manera que farem un Barça gran i un Barça admirat com mai a tot el món. Per acabar, només una anècdota personal: als anys 80 jo vivia a l’ Uruguai, país on es viu el futbol de forma molt intensa. Quan parlava del Barça em deien que només era un “segundón” del Madrid. Ara, en pocs dies, he rebut un munt de felicitacions d’amics d’allà admirats pel bon futbol i, sobretot, com ha fet les coses durant aquest any. Algú m' ha dit: el Barça s’ha tornat en un model a imitar a tot el món.

No sabeu pas l’orgull barcelonista que hom sent quan et diuen aquestes coses. Tant de bo puguin seguir-ho dient, tot i els molts milions del Florentino.

 

Etiquetes de Technorati: Esports,Futbol,Barça,Economia

Avui, el clàssic!

 

Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.

I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament  i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!

Galeano diu:

“L'àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d'òpera. Xiulet a la boca, l'àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l'exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l'àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s'aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l'àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d'inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d'un segle, l'àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”

Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l'àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!

Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.

Amén!

Etiquetes de Technorati: Esports,Futbol,Barça,Eduardo Galeano,Literatura

Les llàgrimes de Federer

Veure Federer plorar després d’haver perdut la final d' Austràlia a mi em va sobtar i, en el fons, em va agradar perquè vaig veure un Federer diferent, humà, no un robot com a vegades ens l’han pintat.

Podem plorar d’alegria o de dolor. Podem plorar per dolor físic o per dolor moral. Podem plorar per fora o plorar per dins.

Els sentiments els podem expressar de moltes maneres: amb la paraula, amb gestos, amb crits, rient, plorant, amb silencis…

Cada persona els expressa a la seva manera i segons el seu caràcter i la seva psicologia. També cada societat els expressa de diferent manera i, per això mateix, a alguns ens ha sorprès que un esportista de la talla de Federer, un noi tan fred com ell, pugui arrencar a plorar després d’un partit.

Aquest tipus d’esportistes són els que arriben fins dalt de tot. Són aquells que es prenen les coses seriosament. Tant seriosament que poden sentir una tristesa immensa que els fa saltar les llàgrimes quan perden un partit important. És aquella frustració que hom pot sentir quan creu que ha fet tot l' humanament possible per guanyar i no ha pogut; que ha jugat molt bé, i ni així ha pogut guanyar. Aquests esportistes són l’exemple per a tots perquè creuen en el que fan. Els diners que guanyen no és el més important per a ells. Ni els títols, ni el reconeixement públic, ni el “glamour” són importants. El que és realment important és la superació personal que assoleixen.

I, per acabar, no vull deixar de valorar les paraules de Nadal, que fou un digne guanyador en tots sentits: en el terreny de joc i en l’elegància que va demostrar vers l’adversari tocat. Aquest tipus de partits i aquests esportistes són els que fan que l’esport, quan és net i digne, sigui tan bonic. 

Etiquetes de Technorati: Esport