EN TEMPS DE PANDÈMIA

En aquests temps de pandèmia s’han dit i escrit moltes coses. He llegit barrabassades sense fonament, basades en les fake news més peregrines;però he llegit algunes altres coses amb molt de valor i que ens poden ajudar a reflexionar i pair aquest allau de coses que ens caigut damunt i que ens poden arribar a ofegar. Entre les coses valuoses que he llegit hi ha una entrevista que Nació Digital va fer a una persona que tinc la sort de conèixer a través d’algunes classes seves en què he pogut assistir. Ella és Begoña Román, doctora en filosofia, especialitzada en ètica aplicada. És Presidenta del Comitè d'Ètica de Serveis Socials a Catalunya, Vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya, i membre dels Comitès d'ètica assistencial de l'Hospital Clínic, del  d'atenció primària del Institut Català de la Salut, i de l'Hospital Sant Rafael.

Permeteu-me extreure algunes idees d’aquesta entrevista. Crec que ens poden ajudar a reflexionar. Ella s’ha referit sovint al concepte de happycràcia, una cultura de la vida que vivia al marge de la mort i el patiment, obsedida només pel benestar més tangible i d'esquena a les vulnerabilitats. Ara, de cop, i gràcies al coronavirus i la magnitud de les seves xifres, la societat ha comprovat que ens morim. Begoña Román ens parla del gran tabú, la mort, de com s'ha convertit en protagonista indesitjada de la quotidianitat macabre i de com podem conviure-hi.  

- De cop, ens hem sentit molt vulnerables. S'ha acabat la happycràcia a la qual s'ha referit en algun moment?

- No crec que s'hagi acabat, però sí que hi havia la prioritat de maximitzar la felicitat, aquesta happycràcia a la qual es refereix. Hi havia unes prèvies que donàvem per assolides i consolidades i hem vist que en qualsevol moment es poden fer malbé, com pot ser l'estabilitat d'una vida quotidiana perquè ens ataca un virus que posa per sobre criteris de biologia i supervivència sobre coses de qualitat i felicitat.   

- Amb un esdeveniment com la pandèmia, la mort ha guanyat un protagonisme inesperat.

- Som una societat que, de cop i volta, s'adona que ens morim. Des que tenim una societat molt centrada en el benestar i disposem d'una estructura com els tanatoris, sembla que ens havíem oblidat del fet que els humans ens morim. Tenim un cos vulnerable a malalties, al virus i a l'edat. Ens hem mort tota la vida, però la nostra societat creia que tenia una assegurança a tot risc que no era real.   

- En situacions com aquesta, canviem la manera d'afrontar la mort? La mort deixa de ser tabú o, pel contrari, el gran temor adopta formes noves?

- Miri, de les coses bones que ens porten aquestes crisis, com és que tenim capacitat de resiliència i de solidaritat, hi ha el recordar que som fràgils i que cal deixar constància de desigs del que voldríem i del que no voldríem. Hauríem d'aprofitar per parlar de com volem morir-nos i de quin tipus de prioritats faríem a l'hora de triar en cas que entréssim en una UCI. És el que anomenem els plans de decisions anticipades. No només de com vull morir, sinó de pensar que, posem per cas, si ha d'entrar una mare de família amb criatures petites que no tenen pare, deixar constància que s'ha de donar-li prioritat a ella. És un moment ideal per parlar de les coses essencials i de com volem morir.   

- És especialista en bioètica. Precisament la crisi sanitària ha comportat preguntes bioètiques importants, com això que ara ens deia. Estem on hauríem d'estar en aquest àmbit? Quines assignatures pendents té la bioètica en el camp sanitari?

- La bioètica és una ètica aplicada, que vol dir que avança a cops de pragmatisme. Fins ara, la bioètica estava centrada en el pacient individualment. Una pandèmia com la vivim ens obliga a parlar d'una bioètica de les poblacions, en el bé comú i la salut pública. Hem format els professionals a prendre decisions pensant en el malalt que està atenent i no tant a prendre-les tenint tota la població al davant. Es treballa en categories possibilistes: salvar les màximes vides possibles i màxima qualitat possible. Però hem de tenir present que el 80% dels factors de la salut són socials. Quan donem altes, hem de pensar també en qui se n'ocupa d'aquestes persones. Tenir en compte circumstàncies que poden anar des de violència de gènere a casos de soledat. No només s'han de prioritzar bons hospitals, sinó també bones polítiques de cura. 

- Hi ha àmbits de l'atenció que es troben especialment abandonats? 

- Per suposat que n'hi ha. Patim la infravaloració dels professionals de l'àmbit assistencial, de tuteles, de serveis socials, de les cures quotidianes. No només dels que tenen cura de la gent gran, sinó també dels que estan al costat de persones discapacitades, dels sense sostre, etcètera.

- No és una anomalia que el personal sanitari hagi de fer alhora de familiar dels qui es troben en una situació final?

- En general, els professionals assistencials, a banda de la gran capacitat tècnica, tenen una gran vocació de servei i s'està posant de relleu aquests dies. Tenen en compte que tenen davant seu, a més d'una vida biològica, una història, una biografia, i saben que si els seus parents no els poden acompanyar, ells han de suplir l'escalfor de la proximitat i la presència familiar. I la majoria ho estan fent. Ho tenen incorporat per jurament hipocràtic i deontologia professional. Però no és el mateix. Per això, el Comitè de Bioètica de Catalunya hem recomanat que, en la mesura del possible, un familiar pugui anar a fer costat a aquestes persones que estan al final i que es comprometin a fer després els quinze dies de confinament.   

- Quin paper poden jugar les creences religioses en el moment d'afrontar una situació final? 

- Jo crec que tothom té creences. Però l'important no té tant a veure amb les seves creences com en la reconciliació que hagi fet amb la seva vida. Per això defenso que hem de parlar de la mort, que no ha de fer por ni recança. La mort forma part de tota vida i és bo que ens agafi preparats. 

- Què vol dir que ens agafi preparats?

- No vol dir que després anirem a un nirvana o a un cel, segons les diferents tradicions. És dir: jo estic content amb la vida que he portat, que l'única oportunitat que he tingut sobre la terra ha valgut la pena, el temps que hagi estat. Aquestes són les persones que se'n van tranquil·les. Però la pregunta que fa dona molt de si. Jo no crec que la persona que té creences com una inversió en la vida eterna es trobi que això li genera més tranquil·litat que angoixa, com la que tenia Unamuno respecte a la fe del miner.    
 
- Hi ha un sector de la població que potser viu la mort dels altres d'una manera encara més especial. Penso en els infants que veuen -o no veuen- la desaparició dels avis.

- Efectivament, els nens necessiten una explicació sobre on estan els avis o els oncles. O per què no podem anar a visitar-los. Jo soc partidària dels ritus, que han generat totes les cultures. Ritus d'inauguració de la vida, de presentació de la parella, del matrimoni... I de la mort. Si en aquesta pandèmia no podem estar fent aquest acompanyament a les persones que hem perdut, ni acomiadar-nos del cos, ens haurem d'inventar ritus de comiat. I és important sobretot pels nens, no només per fer el dol sinó també pel tipus de relació que vulguin establir amb els avis. Però és important no negar als nens la mort i la tristor, la manifestació del plor. Cal explicar-los que la mort existeix i que puguin conviure amb l'absència. 

- Què hauríem de tenir en compte per quan acabi la pandèmia?

- Una cosa important. Una vegada els serveis sanitaris vagin donant les altes, no oblidem que el més important que ens toca fer ara és cuidar els altres. Com he dit abans, i cal repetir-ho, el 80% dels factors determinants de la salut són socials. Ara ens hem abocat als mitjans clínics. Però després ens tocarà abocar-nos a les condicions socials. Això passa per millorar les condicions del personal sanitari, però alhora de les famílies. S'ha de reivindicar diners per a la recerca en el Covid-19, sens dubte, però la vida quotidiana continua. Després d'això, hi haurà molta gent en estrès posttraumàtic que necessitarà psicòlegs i els serveis sanitaris no poden cobrir-ho en aquests moments. Caldran molts educadors socials aquest estiu per a molts nens que necessitaran sol i colònies.      

La riquesa de la complexitat

Anava a posar com a títol d’aquesta reflexió d’avui: “La riquesa de la complexitat i la bellesa de la simplicitat”. Però em semblava massa llarg i, per tant, gens pràctic. Però, en el fons, el que voldria dir es resumeix justament en això.

A mi m’agrada la simplicitat: les coses, com més simples i senzilles, millor. M’agrada la simplicitat en el vestir, en el menjar, en el parlar, en les lectures, en les formes de vida i capteniment. Contràriament al que es pugui pensar, simplicitat no és sinònim de pobresa, poca cosa i poques perspectives, per més que la nostra societat no ho acostuma a valorar així i més aviat li agrada fugir de la senzillesa. Els cotxes, els telèfons, els ordinadors (i generalment tots els artefactes moderns) han de tenir un munt infinit de funcions i com més comandaments millor, encara que després no els fem servir per a ben poca cosa i de poc ens serveixen.

Deia que sóc amic de la simplicitat, la qual cosa no vol dir que em cregui que les coses –la vida en general- siguin simples. Tot al contrari: per a la majoria de gent la vida és summament complicada, gens fàcil i, per tant, molt complexa. I justament aquí és on pot raure també la seva riquesa i és on se’ns ofereix l’oportunitat d’enriquir-nos si sabem mirar les coses des de diverses perspectives. El món viu canvis accelerats en tots els àmbits i ens caldrà fer un esforç per poder-lo entendre, encara que sigui només una mica. I ho haurem de fer canviant el paradigma, el model i la mirada. Quan canvia un model el més interessant no és trobar només noves respostes sinó que el més interessant és trobar les noves preguntes que ens portin a noves respostes. Si no ens fem preguntes noves, mai trobarem respostes adequades als interrogants, a les inquietuds i als problemes del món actual.

Vivim en un món revolucionat, políticament i econòmicament; necessitem respostes per una crisi profunda de la que no acabem de sortir; necessitem entendre una mica quins camins ens tocarà recórrer per no acabar de perdre bous i esquelles. Els joves, sobretot, es troben en una greu disjuntiva: o es queden aquí amb perspectives escasses o marxen fora amb tots els riscos que comporta (però també possibilitats). I no només són els joves: són els autònoms, són els educadors, són els empresaris… És tota una societat que s’ha de posar a pensar què farà i com ho farà. I ho ha de fer amb una certa urgència perquè li va la supervivència. I ho ha de fer l’ església catòlica en un moment de “ser o no ser” com aquest de l’elecció d’un nou Papa… I ho hem de fer els catalans davant un govern del PP que té ganes de tallar tots els caps que sobresurtin de la ratlla que ells han traçat i tenen ganes de tallar totes les llengües que discrepin de la seva doctrina cada cop més dictatorial i menys democràtica….

Justament això és la complexitat, amb la riquesa que comporta o, dit d’una altra manera, les possibilitats que ens ofereix. Per tant, tot i que a molts ens agradi més viure en la bellesa de la simplicitat, potser ens haurem d’arromangar i començar a treballar per coses més difícils, més complexes i més complicades sense oblidar, però, que haurem de canviat de paradigma. A veure si ho sabrem fer!

Les teves sabates no em serveixen

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

La vida que passa mentre fem plans de futur

“La vida és això que està succeint mentre fem plans de futur”. Aquesta frase que alguns atribueixen a John Lennon i que, de fet no importa massa qui la va dir però que trobo que està prou ben dita, l’hauríem de tenir present moltes vegades quan ens “pre-ocupem” massa pel futur.

Preocupar-se massa no és gens bo perquè treu forces, capfica l’esperit, paralitza i, generalment, no serveix de res si no s’actua. Dit d’una altra manera: no hi haurà un bon futur si no es construeix un bon present. És l’instant present el millor moment de la vida i és el que hem de mirar de viure i no deixar escapar. La qual cosa, per altra banda, no vol dir viure frenèticament. A vegades el millor moment és aquell que es viu quiet, en pau i potser sense fer res més que pensar, escoltar música, llegir un bon llibre o estar amb un amic o amb la família.

Vivim temps convulsos que ens desequilibren, ens fan estar neguitosos pel futur i no ens deixen gaudir del present. I no dic pas que no sigui amb raó amb tantes incerteses que ens toca viure. Però serem una mica més feliços si som capaços de deixar de banda moltes preocupacions innecessàries, ser honestos en els nostres propòsits i anar fent el camí de la vida que creiem millor. Vaig llegir una frase, que no sé de qui és, però que em va agradar

 Conserva el que tens... oblida el que et fa mal... lluita pel que vols... valora el que tens... perdona als que et van ferir i gaudeix dels que t’estimen. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa... i l'únic que passa és la pròpia vida, no entenem el valor dels moments, fins que s'han convertit en records. Per això, fes el que vulguis fer, abans que es converteixi en el que "t’agradaria" haver fet. No facis de la teva vida un esborrany perquè potser no tindràs temps de passar-lo a net.

En la nostra vida fem massa esborranys, ens imaginem massa com serà, fem molts plans de futur que potser mai en faran realitat. La vida quasi bé mai és tal com l’havíem imaginat. Serà millor o pitjor, però quasi mai és igual al que volíem , desitjàvem o imaginàvem. Les persones hauríem de perdre aquest costum tan bèstia que tenim de donar valor a les coses quan les hem perdudes. El valor les coses el tenen per si mateixes i no pel fet que nosaltres li’n donem o no. A vegades no sabem valorar-les i no per això deixen de tenir valor.

Bon cap de setmana a tots!

Ser bo, generós o savi?

Hi havia un mestre sufí que parlava als deixebles i amics reunits al seu voltant. Els deia:

- Un home bo és aquell que tracta els altres com a ell li agradaria ser tractat. Un home generós, d'altra banda, és aquell que tracta als altres millor del que ell esperaria ser tractat. Però, un home savi és qui sap de quina manera i fins a quin punt ell mateix i els altres haurien de ser tractats.

Algú entre els presents (algú que tenia la mania de jutjar i classificar), va preguntar:

- Però, mestre, què és millor: ser bo, generós o savi?

El mestre, gairebé sense immutar-se, va contestar:

- Si ets savi, no has d'estar obsessionat tot el dia amb ser bo o generós. Només estàs obligat a fer en cada moment el que és necessari.

 

Temps de xafardeig

Vivim a l'era del xafardeig. Ja no es limita –com abans- a les veïnes d’escala i als pobles petits, dels quals es deia “poble petit, infern gran”. Ara el xafardeig és a la TV, a Internet, als diaris i a tot arreu. Perquè s’ha de vendre, s’han d’omplir pàgines, s’ha de tenir lectors i espectadors.

Es filtren insídies i mentides, amb base o sense base ... S'especula amb tal ... Es diu, es pensa, i s'afirma, de quin ...No es salva res ni ningú. No es respecta a res ni a ningú ... Recordeu el que ha passat amb el periodista (?) de la COPE sobre el dopatge dels jugadors del Barça?
Es posa filtres a certes coses i es deixa màniga ampla en moltes altres. Fa més de 2000 anys, Sèneca "filtrava" les xafarderies, i feia una reflexió que hauríem de tenir en compte.

AQUEST PODRIA SER UN SUPOSAT DIÀLEG ENTRE SÒCRATES I UN CONEGUT VOSTRE.
Aquest conegut li va dir un dia:
- Saps el que vaig escoltar sobre el teu amic?
-Espera un minut-va replicar Sòcrates-. Abans de dir-me res, voldria que passessis un petit examen. Jo en dic l'examen del triple filtre.
- Triple filtre? -Va preguntar l'altre.
-Sí,- va continuar Sòcrates-. Abans que em parlis sobre el meu amic, pot ser una bona idea filtrar tres vegades el que em diràs. És per això que l'anomeno l’ "Examen del triple filtre".
El primer filtre és la VERITAT. Estàs absolutament segur de que el que em diràs és cert?
-No-va dir l'home-. Realment només vaig sentir-ho a dir i. ..
-Bé ... Llavors realment no saps si és cert o no. Ara permet-me aplicar el segon filtre, el filtre de la BONDAT. És una cosa bona el que em diràs sobre el meu amic?
- No, tot el contrari ...
-Llavors, desitges dir-me alguna cosa dolenta d'ell, però no estàs segur que sigui cert. Potser encara podria voler saber-ho però encara queda un filtre. El filtre de la UTILITAT. Em servirà d'alguna cosa saber el que em diràs sobre el meu amic?.
-No, la veritat és que no.
-Bé, va concloure Sòcrates. Si el que vols dir-me no és cert, ni bo i ni tan sols m'és útil ... Per què vull saber-ho?.

Sòcrates, que va néixer a Atenes l'any 470 abans de Crist, des de molt jove va donar mostres de gran lucidesa. El seu pensament clar, i els seus raonaments precisos, units a la seva gran facilitat de paraula i fina ironia quan participava en discussions amb altres filòsofs, li va fer guanyar el respecte dels seus contemporanis.
No va publicar mai les seves idees, però han arribat a nosaltres gràcies a Plató, Aristòfanes i Xenofont.

Causalitat o casualitat?

Deia l'escriptor argentí Ernesto Sábato que "dues persones que no tinguin res a veure entre elles poden viure una al costat de l'altra sense trobar-se mai, ni tan sols en el propi carrer on viuen".

I Aristòtil deia "Ni la TYJE ni el ATÖMATON (casualitat, atzar, sort) són causes de res, no hi ha causes accidentals de res, hi ha causes substancials" referint-se a la seva teoria de les quatre causes i prossegueix: perquè alguna cosa passi, han d'intervenir almenys quatre causes. Res en l'univers és atzarós, sempre intervenen múltiples causes perquè alguna cosa es produeixi, segons  Aristòtil.

Aquestes frases que llegia no fa gaire en un blog, m'han fet pensar en l'atzar i la casualitat que fem servir moltes vegades per atribuir coses que ens passen. Per exemple: Atribuïm al fer de trobar una bona feina a l'atzar quan, la majoria de les vegades, és degut a la nostra preparació, al fet de buscar-la amb ganes, al nostre caràcter i a moltes diverses coses que fan que ens movem cap a una direcció determinada. I també passa el contrari: quan no trobem feina generalment no és per culpa de l'atzar sinó perquè no ens preparem bé ni ens movem cap a la direcció adequada.

Si ens aturem a pensar en una simple trobada amb un amic en un  determinat lloc que freqüentem, un comentari freqüent és dir: "Quina casualitat! Em vaig trobar amb el Joan en tal lloc". No obstant, si hi pensem una mica veurem que les dues persones som amics i sempre que triem una cosa hi ha algunes coses subtils que ens relacionen amb l'altre. Relacions inconscients, potser, però relacions. Ens relacionem amb algú perquè alguna cosa d'aquesta persona ens identifica,  com poden ser poden ser certs gustos o preferències similars a les nostres. Vist així trobar a tal altre en un lloc ja no és tanta casualitat perquè un lloc és d'alguna manera elegit per tots dos i, per tant, no és casual la trobada. Aquest és un simple exemple on la casualitat deixa lloc a la causalitat, o les múltiples causalitats que determinen un fenomen, un fet, o esdeveniment.

Moltes persones davant el temor que produeix la incertesa atribueixen a la casualitat, la sort, o el destí, la seva pròpia vida. Però és realment així? Podem deixar lliurat a l'atzar nostre propi destí? Per què preferim parlar de casualitats? Potser, és una forma de no ser responsables sobre els nostres actes, potser és una forma de minimitzar els riscos de les nostres pròpies eleccions. Deixar lliurat a l'atzar el nostre destí és una forma de minimitzar els riscos que suposa triar una opció a la vida. Sempre que triem alguna cosa en rebutgem d'altres. La nostra vida és plena d'eleccions que sense adonar-nos hem de fer minut a minut, des de la cosa més simple com pot ser l'elecció del que menjarem, fins a les més transcendentals i més complexes. Pot ser que no fem la millor elecció, i atribuïm les seves conseqüències a la casualitat, però realment és casual? Tota decisió o comportament que adoptem no és per casualitat, depèn de la nostra història personal, de les nostres vivències, de la nostra forma de veure el món. És per això que dues persones davant d'una mateixa situació opten per diferents formes de veure i actuen de diferent manera.

Des d'un punt de vista aristotèlic múltiples causes determinen el que anomenem casualitats. És cert que les coses no són generalment unicausals, és a dir determinades per una única causa, sinó que sempre hi ha causes múltiples que moltes vegades ens poden semblar alienes, desconegudes, però que exerceixen el seu poder i influència en el que anomenem atzar, sort, o casualitat.

Per tant, hem d'anar a buscar la sort i trobar-la (aconseguir-la) allà on sigui i posant-hi els nostres mitjans i el nostre esforç. La sort llavors ens recompensarà quasi bé sempre...

Etiquetes de Technorati: Filosofia,Casualitat,Causalitat

"DIOS HA MUERTO"... i la intel·ligència també!

Agafant la frase de Nietzsche "Dios ha muerto" i fent-la servir com a títol del ser treball, l'Àlex Guàrdia Berdiell, que cursa 2n de Batxillerat a l' Institut Màrius Torres de Lleida, ha quedat finalista del IV concurs periodístic Josep Pernau. Tot llegint el breu article m'anava esgarrifant i, en acabar, m'he esgarrifat del tot veient el nivell. He pensat: Si aquest article l'han donat com a finalista....quin era el nivell dels altres? També he de reconèixer, en honor a la veritat, que alguns dels premiats s'ho mereixien i que estaven molt bé tant en el fons com en la forma.

Però l'esgarrifança no l'he sentida tant per aquest article en si, sinó pel jurat que el va premiar (un jurat que no conec). Perquè trobo que és un article mal redactat, confús, desordenat, que empra arguments pseudofilosòfics amb pedanteria i mala traça, que només  serveixen per barrejar coses i enredar la troca. Segurament que el noi ha fet el que ha pogut però segur que no ho han fet les persones que n'han fet la valoració. Per això jo he afegit al títol "Dios ha muerto" la frase "i la intel·ligència també", perquè considero que no és intel·ligent, pedagògic i formatiu premiar un treball de tan baixa qualitat. Quan no s'arriba a un cert nivell sempre queda el recurs de declarar desert el premi i no pas baixar el llistó. Si l' excel·lent periodista Josep Pernau aixequés el cap em sembla que no hi estaria d'acord i també s'esparveraria...

I per acabar. Una altra cosa que m'ha sorprès de la colla d'articles premiats que he estat llegint aquests dies, ha estat que n'hi ha un munt de redactats en castellà. Ja sé que qualsevol de les dues llengües es podia fer servir, però això em confirma el que un amic meu, professor de català d'un institut em deia: que el nivell de català tan oral com escrit ha baixat de forma tan accentuada que ja hi ha molts nois i noies que arriben a la universitat sense poder-lo fer servir de forma mitjanament correcta, cosa que no succeeix amb el castellà, em deia ell.

Potser caldrà que hi pensem una mica en tot això i que les autoritats competents mirin de fer alguna cosa.

Etiquetes de Technorati: Educació,Filosofia

La mort -i resurrecció- de Jesús.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d'un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l'esperança d'alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l'hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d'acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d'acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S'atribueix a  Chesterton  l'afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L'escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d'un munt de nous ídols. S'han multiplicat com bacteris multitud d'estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d'El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l'ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d'això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d'alliberament seria aquest d'abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

Etiquetes de Technorati: Filosofia,Teologia,Vida i mort,Religió,Cristianisme,Setmana Santa

Quins valors tenim i ensenyem?

Josep-Maria Terricabras diu que, sovint, quan es parla de valors es fa en to de queixa: bé perquè es lamenta la crisi de valors, bé perquè s’enyoren valors del passat, o perquè s’afirma que els joves no tenen valors, que la família
i l’escola no s’ensenyen. Es parla molt de valors, però gairebé mai no
resulta clar què es vol, què es lamenta, què es critica. Ell indica 4 punts importants que s’haurien de tenir en compte i que a mi també em semblen molt importants.

1. Que els valors són apresos. Que no és mai per casualitat que una societat valori més unes coses que altres.

2. Que, en una societat plural, hi ha multitud de valors i que cadascú
ha d’exercir la responsabilitat de triar. Perquè els valors demanen llibertat i coratge.

3. Que els valors morals no són els únics i sovint no són els més importants. Si no es té una idea de la persona que es vol ser, del món que es vol construir, no es pot avançar gaire. I, si s’avança, es fa a les palpentes, com per casualitat.

4. Que el problema bàsic no és que els nostres valors estiguin en crisi sinó justament el contrari: que som massa poc crítics amb els nostres valors.

Jo crec que en moments de crisi com els actuals hauríem de repensar tot aquest món dels valors. Des de la mateixa escola, fins a la família. A mi em sembla que la societat encara està vivint com vivia 20 anys enrere i que no ens estem adonant que el món ha canviat molt en poc temps i que contínuament està canviant. I em sembla que no ens en adonem i el jovent no sé fins a quin punt se n’adona també.

Etiquetes de Technorati: Valors,Educació,Josep Maria Terricabras,Filosofia