CARTA ALS REIS

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos... Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort... I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d'agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens va ensenyar que l'única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

Fer volar un estel

No he estat mai capaç de fer volar un estel. Deu ser perquè, de petit, mai ningú me’n va ensenyar i al meu poble no hi havia tradició. No sé si era per causa de que teníem tirada cap a jocs més moguts, com jugar a futbol, per exemple. No ho sé. Una cosa ben certa, però, és que alguna vegada he sentit sana enveja veient com un nen construïa amb quatre canyes i un tros de roba un estel i després el feia volar amb la destresa d’un autèntic artista. Em va explicar una vegada un d’aquests petits artistes –un mocós de 7 o 8 anys- que t’has de fixar, primer que res, si el vent bufa fort o no. Es veu que la manera d’aixecar-lo és distinta. Si hi ha un vent fort i constant, l’elevació es fa ràpidament i és relativament fàcil. En canvi, quan hi ha poc vent, l’elevació s’ha de fer més lentament en un constant i difícil joc de tensions i afluixaments del fil. Com deia abans, tot un art! Què n’és de bonica la senzillesa de fer volar un estel!

M’ha fet pensar en aquesta tan antiga, tan senzilla, tan universal i tan bonica forma de distracció o joc infantil, unes paraules del llavors cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, que llegia un dia d’aquests i que vaig voler guardar. Ell parlava de la semblança entre l’educació d’un infant o d’un adolescent i el fet de fer volar un estel. Es veu que ell s’hi havia passat moltes estones de petit, veient la propietat amb què s’expressava i les paraules que feia servir. Una de les coses que més m’agraden d’aquest Papa és que quan parla es fa entendre. Fa servir paraules i expressions senzilles i l’argot que fa servir la gent del carrer. En el seu cas, fa servir moltes expressions populars argentines però que, de fet, tothom les entén.

El cardenal Bergoglio va utilitzar, en ocasió d'una trobada amb pares d'adolescents, una frase que resumeix l’art de fer volar un estel i l’art d’educar. El tema en qüestió era l'educació. Una educació que, segons ell, havia d'estar signada per l'autoritat i al mateix temps tendir cap a la llibertat. La frase era“¡Aflojale que colea!”  (Afluixa que cueja) i fa referència a un moviment típic dels estels, aquest objecte construït artesanalment que pot elevar-se i volar gràcies a la contraposició de dues forces que s'equilibren i es regulen: la força del vent i la tensió d'un o diversos fils que, ben utilitzats, mantenen l'objecte en la posició adequada per planejar.  L’essència de l’estel es troba en la forta inclinació dels nens que entren a la adolescència cap a tot el que, amb gran llibertat, es desprèn de la terra i s’eleva cap al cel.

M’agradaria exposar les paraules textuals de Bergoglio perquè les trobo molt sàvies i seria bo pensar-les una estona, ara que tan es parla d’educació (i en aquests temps en què aquesta desgràcia de ministre Wert que ens ha caigut al damunt), no fa més que fer canvis i provatures sense solta ni volta. Jo no hi entenc d’aquests temes, però les següents paraules de Bergoglio les trobo molt assenyades:

"Qui treballa amb nois i no resa és molt difícil que tingui saviesa. Una saviesa que humanament jo diria de l’estel. Saber remuntar un estel. Qui no sap remuntar un estel no sap treballar amb nois. Quan tu remuntes  un estel has de mirar com està el vent, d'on hauràs d’estirar. Comença donant corda i més corda fins que ja està, té substrats d'aire per planejar i comença a pujar, a pujar i a pujar. De cop sembla que s’embogeix ... llavors has d’afluixar perquè cueja, perquè no t’aguanta més; després li fas una bona estirada i l’estabilitzes de nou. Saber remuntar un estel. Saber quan cal afluixar perquè està cuejant i quan cal fer una bona estirada perquè ha estabilitzar-se. És un treball pacient. És un treball que exigeix despreniment. O sigui, els nois que jo acompanyo no són per a mi, no són els meus fills. Són perquè creixin i aixequin vol i volin sols després ».

Educar. Quina feina més delicada i important! Ni massa mà ampla, ni massa mà estreta. Saber trobar l’equilibri entre una cosa i una altra... Llibertat i responsabilitat... Ensenyar el camí, donar-los les eines, perquè els nois i noies puguin afrontar els riscos i els perills que inevitablement els oferirà la vida... Donar corda i frenar quan calgui... Tenir paciència i prendre’s el temps que calgui... Donar les imprescindibles oportunitats d’equivocar-se i saber corregir els rumb quan sigui necessari...

"¡Aflojale que colea!" . Una frase que ens remet a la infància, a aquells dies tranquils i prou feliços com perquè sabéssim gaudir d’una pilota, d’un estel, d’una bicicleta vella, d’unes simples bales de fang, de vidre o de ferro  i dels simples i tan llunyans patacons. No necessitàvem telèfons mòbils, ni tablets, ni les videoconsoles actuals. Eren altres temps, és clar, i jugàvem al carrer i a l’aire lliure; passant fred, calor, pluja o vent segons el temps de l’any i sofríem totes les inclemències del temps sense immutar-nos. Ni ens en adonàvem… Però érem prou feliços, no us ho sembla?

Els que sobren

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

La teranyina del temps.

 

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d'una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d'on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d'una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s'havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l'Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l' Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d'avellanes que feia per a tots.

L'Helena l'havia trobada, intacta, entre la runa, i l'havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l'oferia a la seva amiga d'infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d'hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

 

Etiquetes de Technorati: Eduardo Galeano,Amistat,Relacions humanes,Temps,Records,Infància