La Maria de l’Estany

Antoni Coll i Gilabert  és un periodista i escriptor que va néixer a Ivars d’Urgell el 1943. Entre els seus llibres té una novel·la  titulada Com una barca al mig de l’estany (Barcelona, Proa, 2001).

Us en deixo un fragment:

Quan la Maria tancava els ulls, veia la seva vida com una barqueta al mig de l’estany, sota una tempesta. Vivia amb els seus pares en una masia vora l’estany d’Ivars, una casa de paret seca que havia pertangut als seus avis, ja morts. La Maria era de complexió prima, tenia els omòplats sortits, els braços musculosos i les cames àgils. La noia posseïa des de petita un rostre agraciat que anà canviant amb els anys, però que mai no perdé el seu atractiu natural. El seu treball consistia a vendre el peix de l’estany pels pobles de la rodalia, els plans d’Urgell, i també a cuinar-lo a la masia per als caçadors que hi anaven per matar ànecs i gaudir d’una jornada deliciosa al llac.

El seu pare, en Mingo Montanya, era un pagès de boina i faixa, un home d’aspecte esprimatxat, però amb més energia de la que podia fer suposar la seva figura escardalenca. Mai no tingué oportunitat de seguir estudis després de complir els dotze anys, però la seva intel·ligència natural i un seny i sentit comú innats acostumaven a compensar-li les limitacions culturals quan en tenia necessitat. No posseïa terres més enllà d’un hortet tocant a la masia, i es dedicava a les tasques agrícoles per a les cases benestants, els amos de les quals li tenien dipositada tota la confiança.

La Montserrat de l’Estany, com la gent de la contrada anomenava la mare de la Maria, era una dona menuda, popular a tots els pobles del voltant, que recorria sovint amb un ruquet que estirava una petita carreta, fins al dia que l’animal li va clavar una guitza que li afectà greument el nervi ciàtic. Des d’aleshores anava coixa i les seves filles miraven de substituir-la en els seus desplaçaments, sobretot la Maria, perquè la Rosa es casà ben jove amb un fuster de Mollerussa i se’n va anar a viure a casa del seu home.

La Maria es féu càrrec del treball més feixuc. Baixava a les sèquies a pescar anguiles i crancs, es ficava dins l’estany a pescar i es corbava damunt l’herba per buscar-hi cargols en temps de pluja.

Al castell del Remei, una finca propera on hi havia un col·legi de religioses, les monges li havien ensenyat les quatre coses elementals que a una noieta en aquella època li calia saber: cosir, rentar, planxar, cuinar, administrar la llar i també una mica de lletra i bon capteniment en la seva relació amb les persones; uns coneixements que li van resultar molt útils i que potenciaren els seus dons naturals de laboriositat i simpatia. Ni tan sols quan se sentia molt cansada no amagava als altres un somrís franc, que davallava de la seva mirada d’argent viu fins a la boca entreoberta, que mostrava unes dents perfectament arrenglerades.

El ruquet era tan fràgil que la Maria no pujava al carro per tal de no afegir-hi més càrrega de la que l’animalet podia arrossegar; només estirar la carreta ja era esforç suficient per al pobre ase. La noia l’agafava pel ronsal i caminava al seu costat sobre la pols d’aquells camins entrecreuats que formaven una autèntica xarxa i convertien el Pla d’Urgell en un intricat laberint per al foraster.

L’havia recorregut infinites vegades, aquell laberint, en totes direccions. Coneixia el punt exacte on es trobaria amb un desviament, un canyisser, l’ombra d’un salze o d’una noguera i la font d’aigua fresca en un talús del terreny. De retorn a casa, després d’aquests periples pels pobles veïns, arribava fatigada, posava els peus en remull en una petita sèquia que passava per sota la figuera i al cap de pocs moments reprenia l’activitat i ajudava la seva mare en les tasques domèstiques.

Guaitant des de les finestres altes de la masia podia veure el seu pare treballant els conreus de ca l’Aragonès. Ella acudia a ajudar-lo en el temps d’aplegar les ametlles o collir les olives. Tenia igualment experiència en la verema i s’enfilava als cirerers per disputar-ne el fruit als ocells durant les poques setmanes que passen des que comencen a acolorir-se fins que estan madures.

—Maria! —cridaven a vegades els pagesos en veure-la passar pel costat d’algun camp—. Vols fer un glopet? —i li oferien el càntir o el porró, amb aire paternal, tot mirant-se-la tan jove encara, amb les cames i els braços prims, la figura esvelta, els pits poc prominents i el cabell recollit en una trena.

—Mingo, tens una filla que val un imperi —deien al pare el diumenge al cafè del poble. I els mateixos elogis feien a la seva mare quan la Montserrat anava a comprar pa en una masia veïna que tenia forn.

El pare conreava l’hortet en una parcel·la de terreny inclinat vora el camí que davallava de la masia a l’estany. Allí hi feia mongetes, albergínies, pebrots, enciams, cols i tomaqueres que s’enfilaven en espiral per les canyes plantades i decantades expressament perquè es creuessin i es recolzessin les unes amb les altres. També destinava quatre o cinc solcs per fer-hi melons, síndries i carbasses.

De l’hort estant, es veien les dues barques lligades a una petita plataforma de fusta que servia d’embarcador i on acabava el camí que anava a la masia fins al llac.

Quan eren petites, a la Maria li agradava pujar en una barca en companyia de la seva germana, i travessar l’estany d’una vora a l’altra. Des de ben menudes, les dues noies havien après a nedar, cosa poc freqüent en aquell temps, però que donava tranquil·litat als seus pares, convençuts que les aventures aquàtiques de les noies no representaven cap perill. Prendre el bany, navegar, ajaçar-se a la barca i deixar-se encegar per la llum del sol, o contemplar la lluna en les nits plàcides, eren els jocs ingenus d’una infantesa que s’estroncà aviat per la necessitat de col·laborar en el treball familiar.

Antoni Coll, Com una barca al mig de l’estany, Barcelona, Proa, 2001, p. 9-12 (fragment).

Una plàcida passejada

Som a l’estiu i aparentment sembla que no passa res, però els substrats polítics i socials del nostre país es mouen frenèticament. Alguns han parat uns dies per agafar forces i respirar fondo per airejar els pulmons de cara a l’esforç que s’atansa. Seran mesos d’infart, sens dubte.Tot semblarà que fa pujada i que no acabem d’arribar mai al cim. Estic segur que podrem cantar –amb tota la raó- allò de “el carrer fa pujada i me’n vaig a peu”. La pujada que ens espera serà forta durant aquests propers mesos i haurem de desbrossar a fons i treure molts pals de les rodes; pals que ens posaran des de Madrid i pals que ens posaran gent d’aquí mateix. Pals federalistes, unionistes, pals de tots colors que ens faran agafar moltes emprenyades. Cal, doncs, aprofitar a fons les vacances per fer ioga mental que ens ajudi a guardar el necessari equilibri per no perdre els estreps. Sigui passejant per verds corriols de muntanya o remullant els peus amb la sorra de la platja, a tots ens caldrà agafar forces per l’esprint final. Tot serà bo i correcte si tot ens dóna ànims per omplir els pulmons i per no acabar la bufera en el moment més delicat i quan la necessitem de veritat. Perquè, estigueu-ne segurs, ens esperen temps de grans esbufecs.

Entretant, jo miro de prendre-m’ho amb calma passejant la gosseta – la Lluna- sota l’ombra dels plataners del Canal d’ Urgell.Quan em vaig jubilar vam creure que era el moment adequat per anar a buscar un gosset que em fes companyia en els meus passejos. I realment ha estat així: jo la faig passejar la Lluna i ella em fa passejar a mi. Fem un bon tàndem tots dos, tot i que amb aquesta calor sembla que tot el país -gossos inclosos- tingui ganes de quedar-se ben quiet a l’ombra o, com a molt, moure’s plàcidament a ritme de passeig tranquil de bicicleta o a peu. Tot i que costa molt, hauríem de caminar molt més tots plegats perquè ens milloraria la salut física i la mental. Que no és poca cosa!

I parlant de passejar, és ideal fer-ho al voltant de l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana aprofitant la fresca del matí o cap al tard per poder gaudir de les incomparables postes de sol que, gratuïtament i generosa, ens ofereix aquestaplana d’ Urgell fèrtil i esponerosa. Cada any hi acostumo a anar-hi unes quantes vegades perquè cada època té els seus encants. M’hi passejo, li dono el tomb, faig alguna foto i respiro fondo. L’estany és bonic sempre però és diferent a cada estació de l’any. Les passejades són sempre pausades i molt agradables. És fàcil poder fer-hi la volta sencera a peu o en bicicleta (que us la llogaran allà mateix) perquè el perímetre ronda els 6 Km amb un camí planer i agradable. Fins i tot els més agosarats podran fer un passeig en barca… El passeig es pot fer amb nens i, si voleu podreu fer parada i fonda en alguna de les tres zones de pic-nic que hi ha estratègicament situades o contemplar l’aigua, el paisatge o les aus des d’algun dels bonic miradors que també podreu trobar. Ah!, i una cosa important: allà no us arribaran les contínues amenaces del PP que hem d’aguantar dia sí i dia també. A l’estany hi trobareu fauna molt diversa però, per sort, no s’hi cria aquesta rara fauna unionista, provocadora i apocalíptica que apel·la constantment a la por i a mantenir un status quo que ja avorreix de tan conegut.

Per als que no hi heu anat mai, sapigueu que podreu gaudir d’una gran riquesa de fauna i flora i que l’espai natural de l’Estany d’Ivars compta amb 2 zones d’arribada amb pàrquing, 4 àrees de descans, 4 miradors i 2 aguaits d’observació de l’avifauna, a més d’un recorregut degudament senyalitzat amb indicacions verticals i plafons informatius. L’Estany d’Ivars i Vila-Sana és un espai natural protegit dins de la Xarxa Natura 2000. Està considerat com una Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Importància Comunitària (LIC). Inclòs dintre del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.

Una truita amb bledes a l' Estany d' Ivars

En el llibre “El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d'Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.

Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella.  Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L'exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d'aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l'estany d'Ivars d'Urgell. Un d'aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».

Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l'estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.

Una truita amb bledes

Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.

Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure... Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!

Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!

Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.

Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.

Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.

No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»

Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.

A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.

La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.

Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.

Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.

Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?

Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.

Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo... per a fer-ne el vinagre de Bully.

Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:

Oh! Demain, c’est la grande chose!

De quoi demain sera-t-il fait?(2)

Etc. Etc.

Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.

-----------------------------------

(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]
(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.

Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).

Estany d' Ivars i Vila-Sana

Com que som a l’estiu i amb aquestes calorades que ens regala no em ve gaire de gust escriure sobre segons quins temes, he decidit recollir alguns textos extrets d’ací i d’allà sobre l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana.

Alguns ja coneixeu aquest bell indret del Pla d’ Urgell però, per a qui no el conegui, pot ser interessant. A més, passejar-se entorn d’un beneït toll d’aigua com aquest, amb el bat de sol que cada dia ens cau al damunt, pot ser refrescant i relaxant, a més de ser mentalment saludable deixar una mica de banda certs temes que fan mal al fetge de tan pesats de digerir.

L'Estany d'Ivars i Vila-sana (el Pla d’Urgell - les Terres de Lleida) és una llacuna d'aigua dolça recuperada després d’una colla d’anys d’haver estat dessecada. Es tracta de l'estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions i acull una important diversitat biològica. Va ser una de les zones humides més importants de la Catalunya interior fins a la seva dessecació l'any 1951. Aquest estany, ben viu encara a la memòria popular, ha reeixit amb el projecte de recuperació i condicionament ecològic que s'hi ha executat.

D’ençà que el 2005 es va iniciar la inundació, l’estany ja mostra un paisatge plenament transformat amb una important diversitat biològica. Les seves dimensions són molt importants: 126 ha de làmina d’aigua que constitueixen un perímetre de gairebé 6 km, amb una amplada màxima de 800 m, una longitud de 2.200 m i una profunditat mitjana d'1,9 m. Actualment, l’aigua prové del canal d’Urgell i es correspon a la mateixa dotació que fins fa poc temps s’emprava per conrear aquestes terres. Originàriament, era un estany endorreic que gairebé s’assecava a l’estiu i que amb l’arribada de les aigües del canal es va convertir en una gran zona humida.

Des del punt de vista ornitològic l’estany d’Ivars i Vila-sana s’ha convertit en una de les zones humides més importants de Catalunya pel que fa a l’observació de les aus. Hi destaca la diversitat d’espècies que es poden observar: més de 200 al llarg de l’any, entre sedentàries, estivals, hivernants o de pas. D’altra banda, a l’hivern s’hi donen concentracions de centenars d’ànecs, fotges, gavines, fredelugues, etc. que han comportat que l’estany esdevingui la principal zona humida de l’interior de Catalunya.

L’estany disposa de dos punts d’informació situats a les zones d’arribada: (una al costat sud-est: accés des d'Ivars) i l'altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd), d’on parteixen els itineraris naturals equipats amb miradors, aguaits i plafons d’interpretació ambiental. En conjunt es tracta d’un espai natural de gran interès ecològic i preparat per fer-hi agradables passejades a peu i amb bicicleta. Al llarg del perímetre,  la profunditat és molt baixa (menys d'1 metre), de manera que proliferen les comunitats lacustres. I la profunditat màxima no arriba als quatre metres. Al llarg de l'estany s'hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

L'estany està situat a la comarca del Pla d'Urgell, entre les poblacions d'Ivars d'Urgell (2 km a l'oest), Vila-sana (2 km al nord-est) i Vallverd (a 1 km al sud). La capital comarcal, Mollerussa, es troba a tan sols 8 km de l'estany, mentre que Lleida es troba a 35 km i Barcelona a 140 km. Des de l'autovia A2 i a través de les respectives sortides d'Ivars d'Urgell o Vila-sana, s'hi accedeix amb menys de 10 km. També, des de qualsevol de les poblacions de l'entorn, s'hi arriba per camins rurals ben senyalitzats.

Més informació: http://www.estanyivarsvilasana.cat/ Fotos Núria Tomàs 

Camina amb mi i no per mi.

Ahir donava bo fer la passejada entorn a l’ estany d’ Ivars i Vila-sana. Feia un dia esplèndid i tots els que hi vam anar vam poder fer la volta a l’estany, tot passejant relaxadament i en un clima molt agradable. “CAMINA AMB MI, NO PER MI” era el lema de la 3a. Volta Solidària que el Consorci de l’ Estany d’ Ivars i Vila-sana i ACUDAM organitzaren aquest any.

L'estany d'Ivars i Vila-sana, per a qui no ho sàpiga,  és una antiga llacuna d'aigua dolça que fa anys es va dessecar i que posteriorment es va recuperar definitivament l’any 2009. Es tracta de l'estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions (126 hectàrees) i acull una important diversitat biològica.
Al llarg d’un perímetre de prop de 6 quilòmetres s’hi ha fet un camí per on poder passejar i contemplar una gran riquesa d’aus i peixos. La profunditat màxima no arriba als quatre metres i s'hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

La fauna de l'espai és un dels seus patrimonis principals amb espècies de gran interès, sobretot pel que fa als ocells. Els diferents estudis de seguiment ecològic han constatat la presència a l'espai de 241 espècies de vertebrats, 29 de les quals corresponen a mamífers, 201 a ocells, 6 a rèptils, 5 a amfibis i 5 a peixos. Pel que fa als invertebrats, existeixen algunes espècies interessants de libèl·lules i odonats.

El recorregut és totalment accessible i reuneix les condicions per gaudir-ne amb tota la família ja que es poden fer passejades tranquil·les a peu, en bicicleta o a cavall. També es poden fer passejades en barca per l’interior de l’estany. L'espai disposa de diferents equipaments: Dues àrees d'arribada: una al costat sud-est (accés des d'Ivars) i l'altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd).
Aquestes àrees disposen de zona d'aparcament de vehicles, punts d'informació i serveis. Des d'aquestes Àrees parteix un itinerari de visita de 2,6 km que les enllaça. Durant el recorregut hi ha miradors de diversos tipus i situats en punts estratègics amb panoràmiques privilegiades sobre l'estany. Hi ha també casetes d'observació d'ocells, passarel·les de fusta, zones de descans amb taules de fusta i bancs, embarcadors en dues zones on és permesa la navegació en barques del propi estany i sense motor per no molestar la fauna. Al llarg del recorregut hi anirem trobant plafons informatius i interpretatius sobre l'espai, la fauna i la flora.

Fou en aquest entorn privilegiat que vam poder passejar ahir tots els amics i simpatitzants d’ ACUDAM. Els que seguiu aquest blog, ja sabeu que ACUDAM és una institució molt arrelada i amb molt de prestigi per la seva bona tasca en aquestes comarques de ponent. I no és per què sí: a l’octubre farà any 40 anys que treballa discretament –amb una feina callada però efectiva com la de les formigues-per donar unes condicions de vida millors als discapacitats intel·lectuals de les nostres comarques. La volta solidària a l’estany aquest any ha anat, per tant,  a favor d’ACUDAM no pas sense motius. La gent d’aquestes comarques de ponent considera i estima aquesta institució com una cosa pròpia i molt propera perquè acull, dóna feina i atén a més de 100 persones amb més o menys grau de discapacitat.

No és estrany, doncs, que aquesta III Volta Solidària de l'Estany d'Ivars i Vila-sana, que es va celebrar ahir diumenge, reunís més de 250 persones sota el lema Camina amb mi i no per mi. Familiars, amics, treballadors, socis de la institució i gent més o menys sensible i propera a aquest tema, es van desplaçar al parc natural, per gaudir de la caminada i al mateix temps solidaritzar-se amb les persones que tenen una discapacitat i que lluiten per a aconseguir el màxim d’autonomia i l’assoliment dels drets de les persones, segons va explicar Angelina Roure, presidenta d’ ACUDAM, entitat a qui es va destinar la recaptació de l'activitat. L’acció també ha promogut la reflexió entorn de la discapacitat, ja que al llarg del recorregut s’han pogut anar llegint cartells amb frases com si fossin aforismes. Durant tota la setmana es podrà continuar fent donatius per a l’ACUDAM a través del Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que lliurarà totes les donacions a l’entitat pròximament.

Totes les persones que han caminat, especialment famílies i socis de l’ACUDAM, han pogut fer-se una fotografia al photocall que ha muntat l’ACUDAM (les imatges es poden veure al seu Facebook) i també fer una beguda al punt d’avituallament que ha habilitat Cal Valls al final del recorregut. Les persones inscrites han rebut, a més a més, un obsequi, fruit d’un sorteig que ha premiat totes les butlletes.

Els detalls als participants els van aportar, l'associació ACUDAM, el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Patronat de Turisme del Pla d’Urgell, GUSTUM, l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, Gust d’Hort, Fruites Calvís, Vinagres Badia, Productes Naturals de Golmés, Nous del Palau, Nous Panadès del Poal, Castell del Remei, Espai Natura, Camamilla de Linyola, el Rebost de Ponent, Loteria Salado i el bar l’Ateneu de Tàrrega.

Passeig per l' Estany d' Ivars i Vila-Sana

Seguint amb les meves passejades diàries, avui he anat a recórrer el perímetre sud-oest de l' Estany d' Ivars. No permeten fer la volta a tot l'estany perquè hi nidifiquen moltes aus i volen protegir tota una zona sense presència humana.

Avui hi he anat acompanyat. L'hem encertat perquè feia un dia radiant. Un dia d'estiu -clar i lluminós- que convidava a caminar i a gaudir del paisatge. A diferència de l'acabament de la caminada, feia encara fresqueta quan hem començat a caminar. Érem sols i el lloc era tot nostre. Poc a poc ha anat arribant gent. Gent tranquil·la que volia gaudir com nosaltres d'un lloc recuperat des de fa ben pocs anys... No molta gent. La necessària per a no trencar la pau del lloc; una pau tangible i evident. Els crits de les aus ressonaven cap a l'infinit. El paratge era idíl·lic en aquell moment del dia. 

El recuperat Estany d' Ivars i Vila-sana (recuperat sobretot pel tenaç esforç del Ramon M. Guiu, alcalde d' Ivars) ocupa un lloc important al Pla d'Urgell, comarca que ocupa la part central d'una gran plana estesa entre les primeres inclinacions de la Depressió Central Catalana i el marge esquerre del riu Segre, que per la banda de ponent és continuació de la plana de Lleida. Limita al nord amb les serres de Bellmunt i Almenara; i a l'est i al sud, amb els altiplans de la Segarra i els turons de les Garrigues. Havia constituït una gran superfície de caràcter estepari, dedicada bàsicament al pasturatge i al conreu blader, però la construcció del canal d'Urgell a mitjan segle XIX la convertí, un cop superades les dificultats inicials, en una rica zona de regadiu. El clima és mediterrani, de tendència àrida i continental, com correspon a tota la vasta plana de l'Ebre mitjà, amb grans contrastos entre el dia i la nit i una pluviositat molt baixa.

A l' hivern en són molt característiques les boires, que a vegades cobreixen dies i dies la plana. La vegetació espontània ha estat totalment alterada pels conreus de regadiu, mentre que les sèquies han afavorit l'aparició d'arbres propis de l'Europa humida, com ara verns, freixes, salzes i oms.

El sistema hidrogràfic de la plana urgellenca comprèn els últims trams de les conques del riu Corb i del seu afluent, el riu d'Ondara, i dels desguassos, que arriben al Segre pels canals. A causa de l'erosió irregular –intenses accions torrencials associades a perllongades secades– la plana constituïa una conca endorreica que el drenatge fluvial convertia fàcilment en una zona d'aiguamolls, els quals esdevingueren estanys de nivell més estable amb els abocaments des del canal d'Urgell. Les zones més importants són les d'I vars d'Urgell, Vila-sana, Castellnou de Seana, el Poal i Linyola, al nord-est de la comarca. L'estany d' Ivars, dessecat el 1945, tenia 2.500 metres de llarg per 800 metres d'ample i era la zona humida d'interior més gran de Catalunya. Actualment s'està treballant a fi de convertir aquesta zona natural, on es podia trobar una gran diversitat de fauna i vegetació (ànecs, barbs, anguiles, aus migratòries, etc.), en un espai protegit d'interès natural.
El Pla d'Urgell comprèn setze municipis que anteriorment formaven part de les comarques del Segrià, la Noguera, l' Urgell i les Garrigues, amb centre a Mollerussa. L'economia té una base eminentment agrícola, amb conreus intensius de regadiu: farratges, cereals, hortalisses i arbres fruiters. Les explotacions ramaderes, especialment de porcí i boví, i també d'aviram, hi tenen un gran pes econòmic. (Dades extretes de la web de l' Estany) ttp://www.estanyivars.com/dominis/default.htm

Etiquetes de Technorati: Estany d' Ivars i Vila-Sana,A peu

L’estany d’Ivars i Vila-sana:una excel·lent recuperació.

Ahir, amb uns amics vam anar a passejar -aprofitant el pont i el bon dia que feia- al recuperat estany d’ Ivars. Ens ho vam passar molt bé.

Ja s’ha assolit la fita d’omplir-lo del tot. Gràcies a les abundoses pluges d’aquest hivern i a la neu de la muntanya l’ estany ja és ple. És bonic. Dóna bo veure’l.

Crec que la gent del Pla d’ Urgell hem d’estar contents i agraïts d’haver recuperat alguna cosa nostra que ens havien pres. La recuperació de la memòria històrica passa també per aquí: recuperar persones, fets, documents, paisatges, etc.

Un poble digne que vulgui conservar la seva dignitat ha de donar importància també a aquestes coses. Cal que es creixi econòmicament; cal que recuperem i conservem la llengua, les costums i el que sempre ha estat nostre. També els paisatges que un dia es van destruir per interessos particulars, no sempre massa clars. Generalment sempre per interessos econòmics de particulars. Només cal veure algunes platges o alguns racons de muntanya, abans paradisíacs i ara fets una porqueria.

I crec que no seria just si aquí no fes una especial menció i un reconeixement agraït al batlle d’Ivars Ramon Maria Guiu, que ha estat l’ impulsor, amb la seva tossuderia, les seves ganes i la seva il·lusió d’aquesta bonica realitat que és avui l’estany.

Ja és bonic, però encara ho serà més amb els futurs projectes d’introduir cavalls al canyissar, posar-hi barques per fer passejos per dins de l’aigua i plantar-hi arbres. Ara bé: també cal que tots plegats ho sapiguem aprofitar i respectar. Per això cal que es repeteixi l’escena que vam veure ahir: un grups de nens petits, que amb els seus mestres i els guies feien una visita a l’estany on descobrien, potser per primera vegada a la seva vida, la fauna i flora del seu país.

Per molts anys es puguin fer semblants obres!

Etiquetes de Technorati: Estany d' Ivars i Vila-Sana,Catalunya,Ecologia,Fauna,Flora