Llegeixo la notícia que la fotògrafa Rose-Lynn Fisher un dia es va preguntar si les seves llàgrimes de dolor es veurien diferent que les seves llàgrimes d'alegria. Així que va començar a estudiar amb amb un microscopi 100 llàgrimes diferents i va trobar que les llàgrimes basals (les que el nostre cos produeix per lubricar els ulls) són dràsticament diferents que les llàgrimes que es produeixen quan estem tallant una ceba i que les llàgrimes que es produeixen quan ens petem de riure de riure no tenen res a veure amb les llàgrimes de dolor.
I com ho ha descobert? Fent fotos amb un microscopi i amb l’assessorament d’un científic, que afirma que totes les llàgrimes contenen substàncies orgàniques, inclosos olis, anticossos i enzims que se suspenen en aigua salada. Els diferents tipus de llàgrimes tenen molècules diferents. Les llàgrimes vistes sota el microscopi cristal·litzen la sal i poden donar lloc a formes diferents. Com els flocs de neu, com les empremtes dactilars, com una gota d'aigua de l'oceà, cada llàgrima porta un microcosmos completament diferent, cap llàgrima és igual a una altra.
He relacionat aquesta original notícia sobre les llàgrimes, mentre veia plorar un bomber recordant la mort de 5 companys seus. Escoltava aquest bomber al programa SENSE FICCIÓ, tot parlant d’aquell tràgic incendi del 21 juliol del 2009 que va cremar bona part del massís dels Ports, a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta i on hi van morir cinc bombers. Deia un bomber que cada foc és diferent, que reacciona de manera diversa segons les condicions que hi hagi i que s’ha de tractar de manera diferent. Explicaven els bombers del reportatge que d’aquell foc tan sinistre n’han après molt i que caldria que tota la societat en tragués lliçons. Deia un d’ells que tant dolent és tenir massa informació com tenir-ne poca. I és cert.Tenir-ne massa satura, col·lapsa, obnubila el pensament i ho ofusca tot. Tenir-ne poca, ens fa viure en la inòpia, en la pobresa i en la indigència. Ni una cosa ni l’altra ens ajuda a ser prou lliures, no ens ajuda a fer les coses bé, ni ens ajuda a ser nosaltres mateixos, aquests ésser únics que hauríem de procurar ser sempre. Així com hi ha llàgrimes d'un retrobament esperat, de començaments i acabament, llàgrimes d'alliberament, llàgrimes de possibilitat i esperança, d’alegria, de dolor o de record d’un moment tràgic, també cada un de nosaltres hauria de pensar i actuar per si mateix sabent triar i destriar les informacions; si som éssers originals, caldria que analitzéssim personalment les coses i no ens deixéssim endur com a corders d’un gran ramat.
Després de llegir la informació que explicava al principi, dedueixo que les llàgrimes són com les persones, com els paisatges, com els amics, com els instants, com el temps, com els dies, com la vida mateixa… Cap d’aquestes coses són mai iguals. Cada cosa, cada moment, cada persona, cada animal, cada esdeveniment, els descobrirem com a únics, originals, irrepetibles i diferents si els sabem mirar, si els sabem contemplar, si ens hi sabem parar. El mal és que això no acabem de saber-ho fer i acostumem a passar cada com més de pressa per damunt de les coses. No ens hi sabem parar perquè els diaris, la TV, les ràdios ens crivellen constantment amb tantes notícies que no les podem digerir. Som únics, però no ho sabem. Som irrepetibles, però no ens en adonem. Som originals, però cada vegada ho som menys. Repetim, copiem, fem el que fa tothom, diem el que diu tothom, ens vestim com es vesteix tothom… En una paraula, poc a poc anem abandonant aquesta gran riquesa que és ser originals, ser crítics i parar-nos a analitzar les coses.
Tornant al documental, que us recomano veure si no l’heu vist. L’han fet cinc anys després dels fets i dóna veu als bombers que van treballar a contrarellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan. Entre ells, parla Josep Pallàs, de la unitat GRAF Lleida, l’únic supervivent d’aquell accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc on van ser atrapats de forma mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Una bona lliçó per a tots.
La inutilitat revestida de verborrea, de càrrecs de confiança o de seients al Parlament és més habitual del que ens podem imaginar en molts àmbits de la vida política. Però si en algun àmbit destaca aquesta inutilitat és en el dels polítics del nostre país, gent que fa feines de les quals no en té ni idea i que la majoria de les vegades els han posat allà més per motius de confiança que de preparació. Són persones que tenen experiència en una professió determinada, que deuen tenir tota la bona fe del món, però que de cop i volta tenen responsabilitat en coses que no ha vist mai ni de lluny.
