Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Partits polítics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Partits polítics. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de desembre del 2017

Taronges podrides (Ciudadanos, Rivera, Arrimadas…)

Que CIUDADANOS (C’s) és un partit estrany (per dir-ho d’alguna manera) ja ho sabíem des del mateix moment en què el van fundar. Que a Ciudadanos hi ha anat a parar tot un seguit de gent rebotada d’altres partits, gent que aprofita l’ocasió per situar-se en un partit nou i a qui prometen l’oro i el moro; gent que no es pot situar en un partit tradicional com el PP perquè allà els llocs van molt buscats i el pedigrí compta molt, també ho sabíem. Ciudadanos és un partit de gent sense ideologia que es ven fàcilment al millor postor o, si voleu, gent que es presta fàcilment a ser comprada pel capital. Ho veiem a l’hora de les votacions de les lleis que s’han d’aprovar al Congrés dels diputats; Ciudadanos és ple de gent desenganyada -amb moltes pedres al fetge i molta bilis- procedent d’altres partits i que espera tenir en aquest partit algun futur i algun guany econòmic o d’alguna altra mena.
Sempre diuen que ells no són corruptes. El cert és que no han tingut gaires ocasions per demostrar-ho perquè fins ara no han governat pràcticament enlloc. Però de mica en mica es van descobrint cosetes, com les que explica en un llarg però interessant article  Matthew Parish , article que podreu llegir traduït AQUÍ i que revela una obscura trama de corrupció a gran escala, que vincula a Jean Claude Juncker, la Comissió Europea amb la creació i finançament del partit polític CIUDADANOS amb fons públics europeus desviats de forma corrupta i fosca, molt fosca.
L’article ha estat escrit per Matthew Parish a la seva pàgina web. El Dr Matthew Parish és advocat i estudiós de les relacions internacionals, els conflictes ètnics i la guerra civil, i ex membre del personal de manteniment de la pau de les Nacions Unides. Ell diu clarament que aquest escàndol de corrupció majúscul vincula foscos poders de la Unió Europea, finançament del feixisme a Espanya, l’Opus Dei, el Partit Popular i la creació i finançament del partit Ciutadans i és la mostra definitiva de per quina raó la Unió Europea, controlada per una màfia corrupta, amb Juncker al capdavant (un personatge extremadament corrupte, fill i gendre de nazis) actua com actua.
El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, s’acaba de comprar un xalet de més d’un milió d’euros en un dels barris més prestigiosos de Madrid però el seu partit veta que els espanyols puguin ingressar com a mínim 800 € al mes i, entre ells i el PP, utilitzen la Mesa del Congrés per segrestar més de 30 lleis de caràcter social o polític. Són projectes de llei aprovats per la cambra baixa, però que fan per manera que el termini d’esmenes es prorrogui de forma continuada, retardant així el seu debat en comissió. La majoria són iniciatives de caràcter social, com la pujada del salari mínim, la derogació de la llei mordassa o la recuperació de la justícia universal.
I si a Madrid hi tenim el tal Rivera, aquí a Catalunya hi tenim l’Inés Arrimadas, cap de llista de Ciutadans a les eleccions del proper 21-D i que avui mateix a Lleida ha deixat anar que “és l’hora de la gent normal, dels ciutadans” i ha criticat els independentistes que no respecten les resolucions judicials o s’indignen quan els citen a declarar. Nosaltres devem ser els anormals o els subnormals, paraula que fa servir un altre conspicu membre de Ciudadanos com és Javier Nart. Aquesta tal Arrimadas ha defensat avui a Lleida un nou impuls del canal Segarra-Garrigues (que em consta que no sap què és ni on és) quan a Madrid no se n’han preocupat mai gens ni mica.
I parlant dels Arrimadas caldria que la gent sabés unes quantes coses d’aquesta família. Rufino Arrimadas, pare d’Inés Arrimadas, va néixer l’any 1937 (actualment té 80 anys). És fill d’un poble de Salamanca, va estudiar dret i es va fer policia. La seva dona té uns 74 anys. El varen traslladar a principis dels seixanta a Barcelona i d’entrada varen viure al carrer Loreto i poc desprès es traslladaren a un pis de la Plaça Tetuan, damunt mateix de l’avui desaparegut Bar Tetuan. Va ser policia de la científica i col·laborador de la Brigada Social dels germans Antonio i Vicente Juan Creix i home de confiança de Tomas Caricano Goñi. Aquest fet li va permetre exercir dues tardes a la setmana d’advocat de gent lligada al règim franquista. Va participar en diferents i múltiples accions policials en la universitat, sindicats, etcètera. Per una bufetada impactant a un estudiant li varen posar el sobrenom de «el correo» (les repartia gratuïtament i a l’engròs). Va ser company i íntim amic d’un tal Calleja i sobretot del petit dels Creix, Vicente. Va fer nombrosos peritatges i informes que varen portar a molta gent a la presó, sent molts d’ells innocents. Era un furibund seguidor del Real Madrid i gran admirador d’en Fraga Iribarne. A casa seva Franco era un Déu. Al seu despatx, a part de la bandera espanyola hi té varies fotografies d’ell, amb la dona i els fills, amb el dictador Franco . Franquistes a morir i encara ho són ja que dos dels fills són membres de la Fundación Francisco Franco. Quan el seu amic Vicente Juan Creix va caure en desgracia es va fer militant actiu de UCD. Martin Villa i ell foren enconats enemics. També va ser molt amic d’en Pablo Porta.
A l’any setanta, degut a una amenaça molt creïble i a instàncies de la dona, va abandonar la carrera policial i es varen traslladar a Jerez de la Frontera, on va néixer l’ara famosa Inés. El seu cosí Moisès els va arreglar la vida exercint d’advocat. L’Inés és el cinquè fill i el seu padrí el famós Moisés Arrimadas, delegado nacional de la vivienda a Cádiz, jefe nacional del movimeiento, governador civil de Cuenca i d’Albacete, i procurador en Cortes quatre legislatures per elecció directa del Caudillo.
Expliquen que Rufino en la seva vida privada era un home jovial, però molt desconfiat i sorrut amb els desconeguts. Tenia molt mala llet, intervenia poc, més aviat feia d’espectador. Els veïns d’habitatge el respectaven, va arribar a parlar el català ja que els germans Creix el parlaven quasi sempre. Per culpa dels seus informes varen empresonar polítics que avui ja són a la reserva com Isidre Moles, Andreu Abelló, Joan Raventós, etcètera. Coll i Alentorn també el va patir. 
Diuen els seus companys i els que el van conèixer que tenia un pico de oro. Es veu que aquesta qualitat l’ha heretat la seva filla Inés. No sé si altres qualitats i altres defectes també…

dimecres, 2 de setembre del 2015

La indecència institucionalitzada


Em sembla que és Eduardo Galeano (no ho recordo amb exactitud) que en el seu llibre “Patas arriba-La escuela del mundo al revés“ explica que a Paraguai hi havia un músic molt popular que tocava l’arpa i no faltava a cap de les festes populars dels pobles de la contrada. Com que l’arpa és un instrument molt voluminós i força pesat, sempre anava amb dues mules; en una hi carregava l’arpa i a l’altra hi pujava ell. Un dia uns lladres van assaltar-lo en un camí solitari, el van apallissar, li van robar les mules, l’arpa i els pocs diners que havia guanyat. Quan el van trobar tot baldat vora el camí li van preguntar què li havia passat. Va contestar-los: M’han robat les mules. M’han robat els diners i l’arpa. Però no m’han pogut robar la música…

Aquesta porqueria de partit en què s’ha convertit el PP –i que ens toca patir tots d’una o altra manera- pot fer totes les barrabassades inimaginables que estem veient però no ens podrà robar la música. Essent com és el partit més corrupte i indecent se’ns vol mostrar com el gran defensor del dret, de la unitat d’ Espanya i com a exemple de tot el millor que pot haver-hi. La falta de decència que demostra cada dia és tan impressionant que no puc entendre com encara hi pot haver algun espanyol que el pugui votar. El que està fent en quasi tots els àmbits de la política i de la societat és tant vergonyós i vituperable que sembla impossible que encara pugui tenir enlluernat algú. És com si a un mag se li veiés en plena actuació tots els trucs i els tripijocs i al final de l’actuació el públic encara l’aplaudeixi. No s’entén.

Es com si acceptéssim que com més roba un partit, com més cassos de corrupció té demostrats i com més gent té a la presó, millor és. és com si acceptéssim amb total normalitat totes aquests vicis i com si ja donéssim per fet que no hi ha res a fer. Sembla que com més desprestigiem la democràcia, més acceptem que en política tot val, que els polítics hi són per folrar-se i que no passa res si actuem sense sentit ètic de cap tipus. Ens estan dient a la cara que la deshonestedat és l’únic camí per a l’èxit i que el sentit de la democràcia que tenen és una mica estrany. La seva democràcia consisteix en el joc brut, la manipulació i les mentides.

Estic totalment a favor de que cal fer net urgentment, però cal fer neteja a tot arreu. Perquè em sembla que són molt els que tenen brutícia sota la catifa i, si és urgent aixecar-les, que siguin totes. És allò de “tots moros o tots cristians”. Sembla talment que els dolents, els lladres, els que ho volen espatllar tot i els que no són demòcrates siguin només alguns. Es castiga el que no pot defensar-se perquè no té mitjans i es premia l’amic, el poderós i el que té poder. Els petits furts sembla que siguin més delictes que els grans robatoris. Els uns tenen tots els drets i als altres se’ls neguen tots. Uns partits poden ser investigats, perseguits, registrar les seves seus, tractar-los com a delinqüents (ni el nom de presumptes es mereixen) i a altres no se’ls pot ni tocar. Uns tenen la major part de mitjans de comunicació al seu costat i els altres en tenen ben pocs. I sembla que tot això sigui normal i que ningú sigui capaç de denunciar-ho. Fins i tot la dignitat com a persones i com a poble ens volen negar, però això no ho podem permetre.


Recordem-ho: ENS PODRAN ROBAR MOLTES COSES, PERÒ NO ENS PODRAN ROBAR LA MUSICA.

dilluns, 30 de gener del 2012

Fer, fer fer i deixar fer.

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d'importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d'ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l'alcalde, que surti l'alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent - li xiuxiueja a cau d'orella: "Peppone, l'alcalde ets tu ..."

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l'error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n'hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l'alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Ara, "correm-hi tots"!.

Ara sembla que arriben les presses a tothom per pactar una llei electoral. Després de 30 anys de democràcia, ara han de córrer? Jo opino que no els cal córrer si les estructures internes dels partits no canvien i si els de sota no tenen ni vot ni veu, com acostuma a passar. Les estructures són tan fortes que les bases poca cosa poden dir. A fi de comptes, es consensuarà una llei que al ciutadà li quedarà molt llunys i sobre la qual no haurà pogut dir res.

Hi han molts models de lleis electorals i tots tenen avantatges i inconvenients. Parlen de pactar un model com l'alemany. Tant és un model com un altre si el ciutadà que vota un partit no pot anar a trobar el "seu " representant, aquell que ell va votar perquè el coneix, perquè és pròxim i perquè coneix els seus problemes. La única manera de que la desafecció política no arribi fins a límits insospitats, serà que el ciutadà anònim pugui anar a explicar els seus problemes a una persona determinada que l'escoltarà i mirarà de solucionar-los-hi perquè li va el càrrec i el prestigi.

La qual cosa no vol dir que ho arregli tot perquè ja sabem que feta la llei, feta la trampa i sempre trobaran l'escletxa per on escapar-se. Si el partit no vol escoltar, si el partit només busca el propi bé del partit, tampoc no farem res. Perquè,-siguem sincers- els partits només busquen fer una llei que vagi bé als seus interessos i, en general, als interessos dels dirigents. Dit d'una altra manera i ben planament: interessarà a uns i no interessarà a uns altres que votin els emigrants; interessarà més a un partit que a un altre que voti tothom o sigui igual que no voti ningú; interessarà més o menys que les campanyes siguin més curtes, més efectives i més barates; interessarà més o menys que el vot per correu dels residents fora del país pugui ser més àgil i més efectiu que ho és ara; discutiran si un vot a la ciutat val més o menys que un vot al camp.... I podríem seguir en molts altres aspectes que fan que no es vulguin posar d'acord justament perquè cada partit tindrà els seus interessos creats.

En el fons de tot plegat, aquesta és la qüestió i no pas el fet de pensar en el bé del país, de la igualtat i de la participació dels seus ciutadans, cosa que fins ara passa poc. I si no, que els ho preguntin als votants desencantats de partits amb un model assembleari que han estat molt poc escoltats i que, a fi de comptes, han hagut de tocar el dos...

 

Etiquetes de Technorati: ,,

divendres, 9 d’octubre del 2009

Patriotes al "7 portes".

Mentre milers de famílies ho passen malament -molt malament- amb aturats al seu si, quatre patriotes catalans dinaven (en taules separades) al prestigiós "7 portes". Avui ho hem sabut per boca de Jordi Portabella, al qual hem d'agrair, almenys, que faci pública la notícia ara que sembla temps propici per amagar coses.

Explicava que es van trobar per casualitat Benach i Portabella en una taula i Puigcercós i Carod en una altra. I continuava explicant que fou en aquest dinar que Puigcercós va dir a Carod que no seguiria en llocs preeminents d'ERC. En una paraula: que el descavalcava.

És clar que dinar en aquest restaurant no és cap pecat i que no cal amagar-se'n. Però jo em pregunto si cal anar a dinar en aquests llocs en temps de crisi. Continuo preguntant-me si pegaven ells o feien servir la Visa Oro del Parlament o del partit. Jo no ho sé i suposo que la majoria de ciutadans tampoc ho saben. I penso també que potser ens agradaria saber-ho.

I posats a pensar i a voler saber coses, també m'agradaria pensar que aquests patriotes catalans no es malgasten els diners de tots en dinars, viatges i festes. I m'agradaria pensar que a ells ningú els regala vestits, ni cobren comissions ni res de tot això... No estaria malament que aquestes coses s'expliquessin al ciutadans i que se n'hagin d'assabentar pels diaris de forma explosiva, talment bomba que explota i ho escatxiga tot.

A mi certs polítics, que s'omplen la boca amb el patriotisme però que després no es vegi que facin gran cosa pel país, no m'interessen gens ni mica. I tampoc crec que interessen al país. En un moment de crisi com l'actual jo esperava que el govern de Catalunya fes alguna cosa més. I que uns socis tan ben avinguts com els del tripartit es dedicarien a treballar pel país en lloc de mirar constantment de reüll les enquestes per veure si pugen o baixen. Esperava que farien alguna cosa més que pagar 2.000 € per un informe d'un foli que no diu res. O per informes de 18.000 € que no informen de res. O millor dit, de res que valgui la pena de ser informat.

Sincerament jo -i segurament molt ciutadans com jo- esperàvem més del nostre govern. O potser no: potser ja no n'esperàvem res des del principi i esperarem aquest temps que ens resta fins ales eleccions mirant cap al cel per si plou o neva manà, o per si baixa algun àngel o arcàngel amb alguna bona notícia que ens alegri els nostres monòtons i crítics dies...

dimarts, 8 de setembre del 2009

Política i polítics.

Una cosa és la política i una altra els polítics. Estic força avorrit dels polítics. No en puc estar de la política perquè els assumptes de la "polis" ens afecten a tots i, per tant, també a mi.

Però és que els polítics sembla que es dediquin a tot, menys a la "polis". Es dediquen al seu partit, a quedar bé, a dir paraules boniques, a no dir el que pensen, a callar, a dissimular però no es dediquen al que realment afecta a les persones.

Jo espero que els meus polítics -els meus representants- parlin clar. Que quan jo hagi de votar, sàpigui què voto, a qui voto i què és el que defensarà aquella persona. Llavors podré fer-li confiança. Només si els polítics són clars, si no amaguen la mà després de tirar la pedra i si són una mica conseqüents amb el que discursegen en els períodes electorals, llavors podrem creure en ells.

Jo ja començo a estar-ne tip de no saber a qui votar per la gran ambigüitat  que hi ha actualment en la política. Política SI. Polítics com els que tenim, NO!

Etiquetes de Technorati: ,

dilluns, 4 de maig del 2009

Decebedors i decebuts.

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

 

dimarts, 17 de febrer del 2009

Política de partit

A mida que em faig gran deixen d’interessar-me certes coses i me n’interessen d’altres. Una de les coses que no m’interessa gens és la política de partit. La veritat sigui dita, mai m’ha interessat massa, encara que és cert que en cert moment de la meva joventut van estar a punt de convèncer-me a entrar en un partit. M’ho vaig pensar una colla de dies, vaig dubtar, m’ho vaig pensar i repensar i, al final, vaig dir que no.

No us explicaré les raons que vaig sospesar, que van ser moltes. Era temps de clandestinitat i podia haver-hi perill. Però aquesta va ser la raó que menys va pesar. La que més va pesar per dir que NO, va ser veure i conèixer d’a prop alguns partits polítics i sindicats.

Amb això no vull desmerèixer pas els polítics professionals o els polítics vocacionals. N’hi ha de tots tipus: aquells que fan servir la política per a ells i aquells que es posen al servei del ciutadà i de la societat.

Només he de dir que, amb els anys, reconec que l’elecció va ser bona. N’estic cada vegada més convençut. Actualment la política de partit no només no m’interessa gens sinó que més aviat em repugna. Veus tantes coses! I quasi a tots els partits, siguin de dretes, esquerres, dalt o baix…

La política no es fa només des de dins dels partits. Es fa política des de qualsevol lloc de la societat. Només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.

Etiquetes de Technorati: ,