La casa pairal

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

–un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

Pensaments davant d’un mausoleu

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar el Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

Ramon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes... Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

Pujar a Queralt

Pujar a Queralt sempre és agradable i sempre fa de bon pujar. És un lloc d’una gran bellesa, amb uns entorns tranquils per qui vulgui passejar i un balcó privilegiat per anar badant mentre albirem un panorama que ens duu espai enllà  i ens ajuda a fer volar el pensament i la imaginació.

Si ja és agradable per si mateix pujar a Queralt, encara ho és més si el motiu és la trobada anual que fem els cosins Gamisans. I això exactament és el que vam fer ahir: trobar-nos, com fem cada any més o menys per aquestes dates, els cosins d’aquesta rama familiar que neix a Clarà per tal de constatar que hi seguim sent tots, que seguim més o menys bé, per posar-nos al dia de les coses que han anat passant en cada família i per constatar que hi han uns llaços comuns que ens continuen unint d’alguna manera misteriosa però real. Com dèiem ahir en la conversa tranquil·la davant de la Font Negra, si no fos per aquestes trobades segurament que passaria molt temps en què no ens veuríem gens el pèl i cada cop els llaços s’anirien refredant de mica en mica. Per tant, seguim amb ganes d’anar continuant amb les “cosinades”.

Mentre pujàvem cap a Queralt de bon matí anàvem veient que les boires estaven ben arrapades a les muntanyes i que la temperatura semblava més de tardor que no pas de ple estiu. Poc a poc, però, va anar obrint-se el dia i el sol va anar lluint cada cop amb més força i, en sortir de missa de 12, ja escalfava amb prou ganes com -junt amb els anys- per fer-nos esbufegar mentre anàvem pujant escales amunt cap a la roca de Queralt  on hi ha l'oratori conegut com a la cova de Sta. Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor.

Deia que sempre és agradable pujar a Queralt i, extensivament, al Berguedà perquè em fa retornar bells records de jovenesa: les colònies d’estiu que durant uns quants anys fèiem a Peguera i que servien per passar uns dies d’estiu ben agradables, per compartir amistat i trescar per aquelles muntanyes tot respirant aire pur i ben fresc. Quina diferència amb les calors que havíem de suportar al Pla d’ Urgell!. Paisatges ben diferents dels nostres, camins desconeguts per nosaltres però ben coneguts pel cavaller i trobador Guillem de Berguedà i per aquell fascinant personatge  que es deia Ramon Vila, potser el maquis més conegut de tots i que tothom coneixia com Caracremada. Encara recordo que ens ensenyaven la casa on va néixer allà a la roca de Peguera i ens explicaven totes les peripècies que hagué de viure durant la seva vida de maqui.

Per arrodonir el dia i com una sorpresa més que em volia obsequiar la jornada d’ahir, vaig poder saludar a Queralt dos companys de joventut que feia molts anys que no veia i a Mn. Ramon Barniol, actual capellà-custodi del Santuari i amics de també fa anys.

I no cal dir que, arribada l’hora i amb la gana ja ben feta, ens vam asseure a taula tots els cosins per fer un bon dinar en un recomanable restaurant (Fontnegra Restaurant) al mateix peu de Queralt i a tocar de la Font Negra, de qui pren el nom. Cal deixar constància que ens van donar un molt bon dinar i ens van tractar molt bé. I, per acabar el dia, vam asseure’s a redós de la font, gaudint de la fresca i de la mútua companyia i allargassant la tarda passejant pel Carrer Major de Berga, visitant el museu de la Patum i fent un beure en un cafè.

Un altre dia ben agradable, doncs, el que hem passat i amb el compromís d’aplegar-nos tots amb salut l’any vinent a les terres planes del Pla d’ Urgell.

Mal rotllo

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

En la mort de la mare

Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

Amb els ulls enfonsats i la mirada perduda

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

D'alçades, profunditats i solituds.

L'accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m'ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d'Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l'equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d'alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d'aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l'accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l' humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l'esperança...

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d'esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l'esperança han anat al cor de l'hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d'emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d'alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l'etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l'ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d'estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l'existència és el que uneix els setze d'abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L'esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l' abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

 

Etiquetes de Technorati: Tragèdies,Solitud,Xile,Andes,Família,Vida i mort

Què és un avi?

M’han arribat unes respostes de nens entre 6 i 8 anys a la pregunta: "Què és un avi?". Algunes respostes són simpàtiques. Altres fan pensar una mica. I alguna fa pensar molt!

Us les deixo per tal que vosaltres mateixos les valoreu.

-Els avis són una senyora i un senyor que com que no tenen nens propis els agraden molt els dels altres.

-Un avi és una àvia però home.

-Els avis són gent que no tenen res a fer, només estan ocupats quan nosaltres els anem a visitar.

-Els avis són tan vellets que no haurien de córrer.

-Els avis són persones amb les que és molt divertit anar a comprar.

-Quan sortim a passejar amb ells, s’aturen per ensenyar coses boniques com fulles de diferents formes, un centpeus de molts colors o la casa del llop.

-Ells no ens diuen: "Afanya’t!"

-En general, les àvies són unes senyores grasses, però així i tot s’ajupen per lligar-nos les sabates.

-Són uns senyors que per a llegir fan servir ulleres i sempre les perden.

-Alguns avis tenen pares, aquests sí que són molt vellets, la mare de la meva àvia, es pot treure les genives i les dents ….. a la vegada.

-Ens responen preguntes com: "Per què Déu no està casat?" o "Per què els gossos persegueixen als gats?"

-No els importa explicar el mateix conte diverses vegades i els encanta llegir-nos històries.

-Tothom ha de buscar uns avis, són les úniques persones grans que sempre estan contentes d’estar amb nosaltres.

-Ells saben que abans de dormir podem menjar algunes llaminadures i abans d’anar a dormir els encanta resar amb nosaltres i ens besen i ens consenten encara que ens haguem portat una mica malament.

-A un nen de 6 anys li van preguntar on vivia la seva àvia i ell va contestar: Ella viu a l’aeroport. Quan la necessitem anem allà i l’anem a buscar i quan volem que torni a casa seva la tornem a portar el seu aeroport.

Etiquetes de Technorati: Avis,Família,Societat

Família i amics

Aquesta foto em sembla que il·lustra perfectament el que són la família i els amics: punts necessaris de referència; punts on recolzar-se, anelles d'una cadena llarga d'afectes i de relacions que ens porten a ser més persones, a ser millors i a aconseguir els nostres propòsits a la vida.

Ahir vam tornar a fer la trobada anual de cosins, una costum que vam començar l'any 2002 i que va continuant. Vam trobar-nos i vam mirar-nos de nou. Vam posar-nos al dia de la vida de cada un; de les alegries i penes que ens toca passar necessàriament a la vida diària i que durant l'any no tenim temps de contar perquè anem massa enfeinats, perquè ens fa mandra o simplement per deixadesa. Aquestes reunions serveixen per enfortir les nostres relacions familiars i els llaços d'afecte tan necessaris per a tota persona.

Diuen que la família no es tria i, en canvi, els amics sí. És cert: però uns i altres ajuden a créixer i enriqueixen la persona perquè és el niu on ens refugiem en èpoques de malvestat. Amics i família són llocs on compartim, llocs on ens animem, on plorem i on riem sense cap mena de por. I caldria que penséssim també no només amb allò que ens dóna sinó amb allò que hi aportem, que hi hauríem d'aportar i que potser no fem...

De les famílies, com de tot ésser viu, se n'ha de tenir cura. Segurament que ens n' hauríem de cuidar molt més del que fem perquè la família no deixa de ser una entitat, una espècie d'ésser que viu, creix i es transforma contínuament amb la vinguda de nous membres i amb la desaparició d'altres. És la vida mateixa amb tots els seus canvis continus i les seves transformacions...

Si volem que la vida sigui rica i plena cal buscar els elements que donin consistència, cal posar el ciment i l'argamassa que uneixi totes aquestes pedres que van formant la paret i l'edifici familiar a través dels anys.

Bon any a tots els cosins Gamisans i fins l'any vinent!

Etiquetes de Technorati: Família,Amistat,Relacions humanes

Viure d'il·lusions o d'esperances?

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d' il·lusions que viure d'esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d' il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d'esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d'"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n'està tant. Serveix per a no dir el que l'altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d'esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te'n va aquella persona que estimes tant...

Viure d' il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d'anar estirant el carro, quan la vida te'l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t'acosta, la injustícia et forada l'ànima i el dia se't fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d'esperança. És el moment d'anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l'amistat, l'afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

Etiquetes de Technorati: Josep Maria Ballarín,Amistat,Família,Esperança,Crisi,Valors,Felicitat,Solitud

La Juana, mi abuela

Aquest text no és meu. És d'un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l'àvia . Bé, un retrat millorat per l'amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d'anys, també l'he visitat a ella i sempre m'ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m'estimo la Juana i m'hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

Etiquetes de Technorati: Avis,Família,Felicitat,Maternitat/paternitat,Relacions humanes,Afecte

La Dunia ha complert 14 anys.

La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l'Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L'hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s'ha anat fent gran, que s'ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l'afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d'ambient... però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d'aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l'entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

 

Etiquetes de Technorati: Família,Amistat,Solitud,Felicitat,Societat.

Pobreses.

"Un home no és pobre quan no té res, sinó quan no treballa". Aquesta afirmació de Montesquieu podrien subscriure-la avui quatre milions de persones a Espanya, que potser no els falta tot, però sí que els falta quelcom essencial: la possibilitat de viure mitjançant el seu propi esforç.

Potser és això, al marge de les dificultats materials, el més dolorós de suportar, perquè es basa en el més profund del nostre ésser, allà on guardem la dignitat i on no pot arribar cap mesura social ni cap regal per benintencionat que sigui. Per poc que hom tingui consciència de si mateix, no pot ser fàcil viure amb l'evidència que les seves qualitats personals, la seva preparació, la seva voluntat de treball i la seva possibilitat d'aportar a la societat allò que és capaç, han estat anul.lades i s'ha de resignar a viure sustentat pels altres, sigui l'administració o la família.

També cal fer notar que hi ha excepcions: vividors i aprofitats, encantats de ser molt llestos. Però a qualsevol que tingui en alta estima la seva dignitat això és el que li resultarà més difícil de portar. I haurà de viure en la soledat de si mateix. Mai podrà veure reflectit en cap dels saberuts anàlisis econòmics.
Si tota crisi permet veure per sota del seu violent onatge els sediments permanents que no pot arrossegar, la d'ara està posant al descobert aspectes ocults de la nostra societat, que sempre van estar aquí, però que sembla que últimament no es volien veure.

Una situació com aquesta, amb quatre milions de persones sense feina i sense perspectives de trobar-la, posaria a qualsevol societat a la vora de la mobilització popular, es exigirien mesures al carrer, hi hauria una crisi de confiança en el govern, podria fins i tot derivar en esclat social. Si això no passa a Espanya es deu en bona mesura al nostre concepte de la família com a dipositària de valors tradicionals. La família com a últim reducte enfront de tot, únic refugi en el qual trobar una solidaritat que pot arribar fins al sacrifici. Quants jubilats estan fent un esforç per ajudar els seus fills en les hipoteques, quants avis dediquen la seva minsa pensió a atendre necessitats peremptòries dels seus néts, quantes famílies compartint els ingressos en espera d'un canvi de situació, quanta generositat callada. M'ho deia un pare de família parat, amb la sensibilitat ferida i la dignitat aparcada: "La necessitat es fa més dolorosa quan els éssers més estimats han d'acudir a la teva ajuda, però si no fos per ells ..."

Etiquetes de Technorati: Pobresa,Atur,Família

Trobades de cosins

Acabo d'arribar d'una trobada de cosins. La fem cada any i ja en fa 8. Som tots ja granadets. Fa dies que hem deixat de ser joves. Per tant, una de les millors coses de la trobada anual és, primer, que hi siguem tots i, segon, que hi continuem essent amb salut i amb la bona cara que he vist que fèiem tots.

Tots nosaltres ja anem recorrent fa una bona temporada la segona meitat de la vida. Hi ha un famós doctor, el Professor Niven, que té la teoria que aquesta segona part de la vida pot ser molt millor que la primera si tenim en compte una sèrie de recomanacions basades en investigacions profundes sobre la conducta, els hàbits de vida i la felicitat dels que ja tenim arrugues i cabells blancs.

Avui no tinc temps ni humor per a comentar aquestes recomanacions del Dr. Niven, però sí que penso fer-ho un dia d'aquests perquè són prou interessants. Però sí que vull destacar que considero molt interessant trobar-se, explicar-se coses, riure una estona plegats, posar-se al dia de les darreres novetats familiars i estrènyer llaços.  Si sempre és bo i profitós estrènyer llaços entre les persones, ho és molt més fer-ho entre família, en un moment que la família està canviant tant i s'estan discutint valors fonamentals que han estat vigents durant dècades. Jo estic profundament convençut que, encara que canviïn moltes coses, el fonamental no canviarà i els fills continuaran necessitant el caliu dels pares i els pares necessitaran -com sempre- l'amor les seus fills. La família ens dóna seguretat, ens enriqueix i ens forneix d'unes eines elementals per anar per la vida. I no esperem que aquestes eines en les proporcioni ni l'escola, ni els amics, ni els governs, ni les institucions, ni la societat en general. Aquests valors només ens els proporcionarà la família.

Per tant, benvingudes trobades familiars, que ens donen tanta alegria i tanta felicitat. I que per molts anys puguin seguir!

Etiquetes de Technorati: Família

L'AGENDA.

Deu fer més o menys 30 anys que m'acompanya fidelment. Atrotinada i tot, encara em fa un bon servei. Li he anant curant les ferides que els anys i els trasbalsos li han anat fent, plastificant-li les tapes. Sempre que he buscat una adreça o un telèfon m'ha respost ràpidament i efectiva. La meva proverbial falta de memòria l'ha anat suplint de forma callada i humil. Ha estat la millor secretària que hagi pogut tenir mai.

Aquest estiu, aprofitant les vacances, l'he anat repassant poc a poc, plana a plana, nom a nom. M'ha fet recordar, somiar, entristir i, -per què no?- alegrar-me de veure que encara hi tinc un munt de familiars i amics. De la A a la Z, hi ha més de 30 anys de la meva vida encabits en les seves pàgines gastades.

Feia anys que no feia aquesta feina. Passar en net una agenda no és fàcil. Hi trobes amics que han mort. Familiars a qui estimaves que ja no hi són i, per tant, allà ja no cal que hi siguin. Cal esborrar-los. Hi trobes morts i també vius que ja no tenen cap mena de relació amb mi.

Hi trobes gent que estimes molt. Gent que t'és igual que hi sigui com no. Gent que ja no saps ni qui és. Algú que va passar per la meva vida però que no es va quedar ni tan sols a la memòria. Només es va quedar a l'agenda. Ella ho guarda tot: el que té més valor i el que en té menys. Allà trobes aquell cognom que no recordes. Aquella adreça que necessites. El telèfon on has de trucar ara mateix. El nom del carrer d'aquell amic que visites després d'anys de no veure.

Aquesta mena de feina (fer neteja) sempre em fa mandra però al cap i a la fi és força agraïda perquè et fa adonar que encara ets viu i que al llarg dels anys un mateix ha anat morint i vivint moltes vegades.

 

Etiquetes de Technorati: Agenda,Amics,Familiars

Un 8'5 sobre 10.

Un 8'5 sobre 10 és la puntuació que donen els nens al seu grau de felicitat. Aquest és el resultat d'un estudi d'un grup de pedagogs de la Facultat d' Educació de la Universidad Complutense fet a nens de 6 a 12 anys.

De l'estudi voldria destacar tres coses coses:

-Com més petits són els nens, més feliços són.

-El que més feliços els fa és tenir una família i sentir que en formen part. Quan es fan més grans ja valoren també el tenir amics i sentir-se acceptats per ells

-Valoren més la companyia que els béns materials.

I un comentari final que m'ha sorgit de la lectura d'aquest estudi:

Els infants se senten feliços. Jo diria que molt feliços. Això és bo. Si tenim una infantesa feliç estem posant les bases per crear adults madurs, equilibrats i que saben valorar les oportunitats que ens dóna la vida. En el fons de tot plegat hi ha l'element fonamental per a tota persona: l'amor, Sentir-se estimat, per a poder estimar després.

I cal destacar una altra cosa també: El tenir més coses no és signe de ser més feliç. Les societats riques, on els nens ho tenen tot, no són més felices i no creen nens més feliços. Caldria recordar-ho més sovint.

Etiquetes de Technorati: Felicitat,Familia,Amistat,Valors,Psicologia

Quan hom se sent feliç a casa seva…

  Llars-Residència Acudam- Mollerussa

Aquesta és la sensació que traspuava a la cara d’aquells nois i noies quan un dia d’aquesta Setmana Santa vam anar a visitar les Llars d’ Acudam amb uns amics.

I no només se sabien i se sentien feliços, sinó que no tenien cap reparo en manifestar-ho clarament. La felicitat els sortia per tots els porus del seu cos quan ens ensenyaven el seu “piset” i ens deien que allò era casa seva. Amb els petits detalls que trobem a qualsevol casa: les fotos dels pares, de la família,  dels amics… Les flors al balcó, cuidades amb amor. Els peluixos a sobre el llit…

Acudam ja tenia una Residència des de feia temps per a nois i noies discapacitats psíquics que havien perdut els pares i que no poden estar amb els germans. Però estaven tots junts tots i calia fer alguna cosa per a les persones amb discapacitat intel·lectual més autònomes o semi autònomes. I es va pensar en fer 14 pisets (7 per planta), compartits per dues persones, amb els seus dormitoris, banys, estar-menjador, cuina… A més d’uns espais comuns per a activitats comunes…. Ara ja fa més d’un any que hi viuen.

Tota una meravella, que fa que la qualitat de vida d’aquestes persones millori considerablement i que mostrin obertament tanta satisfacció. Els meus amics van quedar bocabadats amb tanta comoditat. Un d’ells deia amb humor: Cóm s’ha de fer per fer la sol·licitud d’entrada? És que qualsevol de nosaltres viuria en un piset d’aquests, havent vist les comoditats que tenen.

Tots necessitem el nostre raconet on sentir-nos nosaltres mateixos, on podem somniar i viure. Aquest nois i noies ja l’han trobat: reconeixen que allò és seu, que allà hi tenen les seves coses, la seva roba, els seus records, les seves copes guanyades en competicions, les seves fotos, les seves colònies i perfums, els seus amics, la seva vida…

Etiquetes de Technorati: Acudam,Discapacitats,Família

Estic fart d’aquesta vida.

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Etiquetes de Technorati: Educació,Delinqüència,Ensenyament,Escola,Família,Malaltyies mentals,Mestres

Messi i el tracte preferent

 

Primerament us convido a llegir aquesta pàgina del diari avui amb la que estic completament d’acord.

AVUI.cat - Tractes preferents al vestuari blaugrana

Una vegada llegida, ens podem preguntar:

-En la vida no ens trobem amb molts tractes preferents que fan una ràbia que mata? Quants cassos veiem de gent que no serveix per a res i està en un lloc que no li correspon perquè és parent o amic de tal a qual?

-En les famílies no hi trobem també molts tractes preferents entre els germans?  Sense voler, els classifiquem: l’un és el bo, l’altre l’entremaliat, l’altre l’estudiós, l’altre el ruc….

-En les empreses no hi han treballadors privilegiats (les feines bones són per a ells) i altres que els toca tota la feina dura i la que no vol ningú? No hi ha els que són escoltats i els que no compten per a res?

-En el mateix futbol: No hi ha aquell jugador que ha sortit de la pedrera, no ha costat cap diner, treballa i s’esforça tant com pot i passa completament desapercebut per al públic i, en canvi, hi ha aquell fitxatge estrella, amb molt de nom però un “tarambana” de cap a peus; s’esforça la meitat, però amb la seva simpatia es posa el públic a la butxaca?

I, malauradament, així podríem seguir. Ja pot estar alerta el Guardiola per tal que no se li escapi de les mans un vestidor amb tantes estrelles i amb tants nens mimats per la fama i amb la butxaca plena !. El futbol no deixa de ser un paradigma de la mateixa vida i, ja que la mateixa vida no és sempre justa, almenys mirem de no fer-la més injusta nosaltres amb els nostres tractes preferents.

Etiquetes de Technorati: Futbol,Família,Empresa,Privilegis