Espanya exporta testosterona a Catalunya

Agents de la Policia Nacional (divisió antidisturbis) arribats des de Valladolid, La Corunya, València,  Oviedo i d’altres punts d’ Espanya han arribat a Catalunya. No és la primera vegada. El mes de maig passat ja van arribar tres-cents efectius d'aquesta unitat especial de la policia espanyola. Es van instal·lar a Calella, amb el propòsit de 'donar seguretat a les dependències estatals'. Ara n’han arribat entre 400 i 450 “para reforzar la seguridad en los edificios del Estado en caso de que se produzcan incidentes". Ja ho veieu, quilos i quilos de testosterona pura!!

També diuen que arribarà l’exèrcit per ajudar el personal d'Adif a extreure l'aigua que s'acumula a l'interior del túnel del tren d'alta velocitat a Girona. La Unitat Militar d'Emergències (UME) ha activat fins a 84 soldats, que es traslladen a la ciutat amb trenta vehicles, entre els quals n'hi ha d'específics per poder arribar a bombejar aigua a grans profunditats. Més testosterona!

Amb una diferència, però: uns bombegen i els altres, a vegades, bombardegen. Per a les dues coses es veu que es necessita testosterona. Molta testosterona…

Fins que “los edificios del Estado” no estiguin en perill jo enviaria als policies a treure aigua de l’estació de l’ AVE de Girona. Amb bombes d’aigua. No pas de les altres…

I quan convingui (que no crec que sigui necessari perquè els catalans som molt pacífics) ja faran aquesta altra feina que veieu aquí a sota.

Caça de bruixes

Al maig passat ja va passar a Tàrrega, com ens explicava DIRECTE.CAT . Ara ha tornat a passar a Sabadell, segons ens explica també el 3-24.CAT d’avui. Sembla que aquests no són els únics cassos i que darrerament està passant massa freqüentment com perquè sigui una casualitat. No són els dos únics cassos en què la Policia no accepta una signatura perquè –fent servir el seu cervell malalt- hi descobreix signes independentistes. En un altre cas, una persona explicava en un diari, que el policia de torn li va dir a un nen: “ni símbolos, ni dibujos, ni dedicatorias a la novia".

A Tàrrega, aquesta rúbrica que podeu veure aquí mateix en forma d’estel d’una nena de 9 anys, de nom Laia (que tramitava el document d’identitat amb la seva mare) va ser el motiu de que el policia s’empipés com una mona i li negués el document d’identitat. A Sabadell, la signatura d’aquest noi de 16 anys –que també podeu veure aquí- tampoc va agradar al funcionari espanyol, que hi va descobrir unes quatre barres delatores del seu independentisme mal dissimulat... i li va denegar el passaport que sol·licitava. Davant d’aquests fets, només hi ha una pregunta: On anirem a parar?. Fins on arribarà la paranoia d’aquesta gent? Se’n pot dir d’això senzillament “caça de bruixes”?

Com tots sabeu, una paranoia és una malaltia mental que es caracteritza per l’aparició d’idees fixes, delirants, obsessives i absurdes, basades en fets falsos i infundats sobre un tema. Aquesta gent –o qui els ha donat les ordres pertinents- és clar que sofreixen paranoia i hauran de mirar de tractar-se urgentment si no volen acabar malament. Jo creia que la signatura i la rúbrica era quelcom personal i que es podia fer amb total llibertat. Es veu que no. A partir d’ara, qualsevol ratlla horitzontal, vertical, inclinada massa a la dreta o massa a l’esquerra, podrà ser interpretada com a independentista, persona de dretes, d’esquerres, pertanyent a una organització terrorista, col·leccionista de taps de cava, amant dels animals, constructor, dibuixant o artista de circ… A partir d’ara, haurem d’anar alerta amb la nostra signatura perquè podrien interpretar que som gent perillosa, disposada fins i tot a posar alguna bomba en algun lloc. Pel que es veu, tot és qüestió d’interpretació! A partir d’ara és ben clar que una professió amb molt de futur serà la de grafòleg, que ja sabeu que són aquells que endevinen tot el que hi ha darrere del que escrivim.

I la caça de bruixes és quelcom que va en la mateixa direcció: era un fenomen de l’edat mitjana i del renaixement a Europa occidental i consistia en un conjunt de mesures inquisitorials contra persones sospitoses de bruixeria o perilloses per a la societat. Milers de persones van ser perseguides, acusades i fins i tot ajusticiades per accions i idees que s’interpretaven com a perilloses. Modernament, en algunes societats s’ha seguit caçant bruixes de tota mena, buscant bocs expiatoris i considerant molta gent com a dissidents incòmodes i causant de problemes diversos. Tal com podem veure constantment, alguns polítics i alguns funcionaris fan ben vigent i ben actual aquesta realitat…

Ja que no hi ha gaire feina, jo suggereixo als nois i noies que en busquen i no en troben, que es dediquin al tema de la grafologia, a interpretar lletres, signatures i qualsevol cosa escrita a mà; però també tindran un gran futur si poden arribar a interpretar el que s’hagi escrit amb ordinador o lletra d’impremta. Serà interessant analitzar –i poder descobrir- per quin motiu una persona ha escrit el que ha escrit, la manera com ho ha fet, quin estil ha fet servir, el color de la lletra, etc. d’un text qualsevol. A partir d’ara potser hi haurà policies que interpretaran les paraules, les frases, si el text és curt o llarg, si s’ha fet servir tal o qual adjectiu, si té els marges massa amples o massa estrets, el tipus de paper, si hem fet servir tipografia True Type o Post Script…

Serà molt interessant, a partir d’ara, interpretar què vol dir fer servir un tipus de lletra o un altre. Per exemple: una persona que fa servir un tipus de lletra determinat voldrà dir que pensa d’una determinada manera i, per tant, se li podrà denegar el passaport o se’l podrà perseguir. No és el mateix –ni de bon tros- escriure un text amb un tipus de font tipogràfica o amb un altre. A partir d’ara caldrà estudiar disseny gràfic per tal de no ficar la pota, poder evitar alguna multa o fins i tot que algun funcionari policial massa rigorós, complidor i primmirat ens pugui posar a la presó. Ves a saber què en pot pensar de la nostra manera de presentar un text, una signatura o simplement què en pot pensar de la nostra manera de mirar-lo. Fins i tot potser buscaran policies experts en interpretar mirades per tal de saber el que pensem (vull dir en general, no pas el què pensem d’ells…).

I, per acabar, un exemple per tal de que vosaltres mateixos pugueu fer aquest exercici que us deia. Podreu comprovar de primera mà i personalment que de cap manera no vol dir el mateix i que es pot interpretar de manera molt diversa la següent frase:

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

 

Mossèn, ajudi’ns a trobar la dona.

Es presenten dos Mossos d’Esquadra (sempre van de dos en dos, com hi van la major part de policies d’arreu el món) a la parròquia de Terrassa i li diuen al mossèn:

- Mossèn, ens hauria d’ajudar a trobar la dona.

-Quina dona?

-La d’en Pere Navarro.

-Què ha perdut la dona en Navarro?

-No ens referim a la seva dona, sinó a la dona que diuen que el va bufetejar.

Suposo que la cosa devia anar més o menys així. I, com que el mossèn no va estar massa disposat a ajudar-los, hi han hagut de tornar amb una ordre judicial a les mans per tal de que els donés la llista de tots els nens i nenes que aquell dia van fer la primera comunió.

Trobo que aquesta història fa massa dies que dura i ja es comença a assemblar a les històries de Mortadelo i Filemón, Agencia de Información, que no resolien mai cap cas o a Anacleto, agente secreto. Cóm si no hi haguessin assumptes més importants per a perdre-hi el temps i els calés! I, el que serà pitjor: que al final de tot plegat no trobaran la dona ni en sortirà res clar de tot aquest tèrbol assumpte on, em fa l’afecte, que algú hi ha posat més pa que formatge. Com no se n’ha acabat de treure l’entrellat d’aquell cas de la Sánchez Camacho al restaurant La Camarga. No hem acabat mai de saber si va ser la mateixa Alícia i la seva amiga Vicky qui van portar el micròfon per gravar la conversa i el gerro pel ram de flors on amagar-lo, o si va ser el PSC qui la va fer gravar. Entretant, sí que hem anat sabent coses com,  per exemple, que el PSC era client de l’ agència de detectius Método3 i que una de les detectius era molt amiga de José Zaragoza. Però poca cosa més…

El cas és complicar les coses, donar versions ben diferents per tal de que se’n parli molt i força dies, fer gastar mitjans i diners dels contribuents i acabar de demostrar un cop més que la “justicia és un cachondeo”, com va dir l’insigne alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, ja fa anys. I, com que veig que ells no se’n surten, jo m’ofereixo a ajudar-los desinteressadament i donar-los algunes pistes per si volen obrir noves línies d’investigació i d’aquesta manera resoldre ràpidament l’assumpte. Heus aquí algunes:

-La primera de totes –i no gens menyspreable- és la interessant pista que va donar en Sala i Martín: la dona que li va donar la plantofada era una ex amant despitada. Per tant, el primer que potser s’hauria de fer és “cherchez la femme”, com diuen els francesos.

-No podria ser també algun assumpte pendent de quan era alcalde?. Potser a aquesta senyora li fan fer tancar algun negoci o no li van donar els permisos per obrir-lo; potser alguna multa de tràfic que ella considerava injusta i que va recórrer sense èxit…

-Podria ser també alguna enviada de CDC -o fins i tot directament del mateix Mas-, ara que venen eleccions i és possible que el President hagi agafat una mica de por de que Navarro li arrabassi la cadira de President del Govern. De fet, aquesta pista jo no la tindria massa en compte; però mai se sap!

-Podria ser també algun assumpte pendent de calés. Faria bé el Sr. Navarro de rumiar si deu calés a alguna senyora “de mitjana edat, morena, de complexió forta”. Els deutes no pagats fan emprenyar molt i fan dir frases tan gruixudes com: “Fill de puta.Tu ja saps per què”.

-També podria ser una forma de mirar d’aixecar una mica la seva popularitat, ara que s’arrossega arran de terra com una serp moribunda. Podria haver contractat la senyora com a sicària ligh, tot avisant-la abans –això sí- que la bufetada fos suau i lleugera; que es notés, però no massa. I, per sobre de tot, que no li fes massa mal. 

-Els investigadors d’aquest assumpte tant transcendent pel futur de Catalunya haurien d’investigar si la frase va ser dita en català o en castellà. Això sol ja descartaria un munt de gent que, vist com marxa la investigació, no és gens menyspreable.

-Proposo de donar una bona recompensa econòmica -com feien a l’ Oest americà- a qui aporti pistes. Ara que hi ha crisi, ja veuran que en un parell de dies es presenten un munt de testimonis descrivint amb tota mena de pèls i senyals la tal senyora.

-També es pot fer una crida que la senyora en qüestió vagi a confessar-se amb el mossèn de la parròquia. Potser és una de les poques bones cristianes que encara es confessen i que, per tant, creuen en el secret de confessió. El tal mossèn, de totes maneres, podria convèncer-la que es presentés a la policia  “motu proprio” i tot arreglat.

-I, per acabar, que investiguin la línia de la crispació, tot i que ja els adverteixo que aquí no hi trobaran res, justament perquè és la insinuació que el propi Navarro va fer d’entrada per tal de despistar el personal. 

Ànim, doncs i a no defallir, investigadors.

Diccionari de manies

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics...  N'hi han per a tots els camps de la ciència, de la tècnica i per a tots els àmbits de la vida i del coneixement: de filosofia, mèdics, d'art, d'esports, de zoologia... També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera ràpida i perillosa a Catalunya, tot i que hi han algunes autoritats molt ben disposades per combatre-la i miral-la d'aturar. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi deuen faltar encara moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes les manies que tenim els humans, aquest estranys éssers, alguns dels quals estan ben disposats a rondar eternament per galàxies i espais exteriors pels segles dels segles. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla? 

De cap a l’infern!

A certs temes va bé posar-hi una mica d’humor, no us sembla? Aquest text apòcrif que corre per internet l’hi posa en un tema molt seriós.

Si es culmina el procés que ha de dur-nos a la independència, el que ens passarà, segons les autoritats espanyoles, és que quedarem fora:
- De la Unió Europea
- De l’ euro.
- De l’ Organització del Tractat de l Atlàntic Nord (OTAN)
- De l’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE)
- De l’ Organització de Nacions Unides (ONU)
- Del territori Schengen
- De l’ Organització de les Nacions Unides per a la Ciència, l’ Educació i la Cultura (UNESCO)
- De les Cumbres Iberoamericanas ,
I, tot i que no ho hagin dit, treballen secretament perquè també quedem fora:
- Del sistema solar
- Del sistema planetari
- De la llei de la gravetat
- Del sistema mètric decimal
- De les normes convencionals de pesos i mesures
- De l’ hemisferi nord i al marge del meridià de Greenwich
Es deixen, però, el més important: que quedarem fora d’ Espanya.
És a dir, que ja mai més no tindrem:
- Ni Rajoy o Aznar com a presidents del govern, ni Rubalcaba com a vicepresident, ni Bono com a ministre de Defensa, ni Trujillo com a responsable d Habitatge, ni Wert com a titular d Educació i Cultura, ni Ruiz Gallardón a Justícia, ni Margallo a Afers Exteriors, ni Cristóbal Montoro a Hisenda i Administracions Públiques, ni Guerra com a diputat del mateix parlament o presidint la comissió d’ afers constitucionals.
- Ens perdrem el missatge de cap d’ any del rei d Espanya
- Ja no estarem al dia del que diguin els presidents i ex-presidents de certes comunitats autònomes en relació a nosaltres.
Tampoc tindrem:
- L exèrcit espanyol
- La policia nacional
- La Guàrdia civil
- El CNI
Ni estarem sota l’ empara de la justícia espanyola i el seu sistema jurídic imparcial, ràpid i sensible a la doble oficialitat lingüística.
- No gaudirem més d’ ambaixades i consolats del Regne d’ Espanya
- Ni tindrem DNI i passaport espanyols.
- No podrem representar Espanya, cantant en castellà, al festival d’ Eurovisió
- No gaudirem de l’ Institut Cervantes !!!
- Per a no quedar desinformats, haurem de seguir per satèl·lit: Les cadenes de televisió 13TV, Intereconomia, etc. i la vida quotidiana i les misèries de cantants, toreros, comentaristes casposos, membres de la casa reial, estafadors, corruptes.
I el pitjor de tot:
- Fora d’ Espanya, la Conferència Episcopal espanyola deixarà de tenir-nos presents en les seves oracions i no passaran més el rosari per a la nostra salvació eterna.
- Els esportistes catalans ja no podran guanyar més medalles, ni campionats, ni copes en nom d’ Espanya
- Ens perdrem el goig de veure onejar la bandera espanyola i escoltar la música del seu himne.
- Haurem de comprar d’ estranquis els dècims de la seva loteria nacional o els cupons de l’ ONCE.

En fi, serà un cop molt dur!
No se si  ens en sortirem i serem capaços de superar-ho!!
Com ho veieu?

Rajoy, sense beca!

Mira que suspendre llengua (espanyola), geografia i història... De llengües estrangeres, ni li'n van ensenyar. 

Vaja, que el Wert no li donarà beca.

(Gràcies, amic Lluís Boixadera, per fer-me arribar aquesta autèntica perla, que no he pogut superar la temptació de publicar i que seria bo que seguís la cadena de distribució...)

Qui avisa no és traïdor

Vist com s’estan posant de nerviosos alguns; vist com ja han engegat el ventilador per tal que la merda esquitxi tothom; vist com s’han posat a treballar a tot drap les fàbriques de mentides; vist com comencen a apel·lar a la por…

Vistes i comprovades tantes coses que estan passant Ebre enllà, crec que és oportú fer córrer aquest avís important que m’ha arribat avui. A veure si els arriba. És per allò que es diu de que “qui avisa, no és traïdor” i perquè nosaltres som educats...

AVÍS IMPORTANT

Avisem a tots els militars espanyols que es desplacin a Catalunya amb tanc:

1.- Un cop a Barcelona els tancs que entrin per la Diagonal hauran d'aparcar al Passeig de Gràcia, els que entrin per la Meridiana ho faran al Passeig de Sant Joan.

2.- Aneu en compte, els tancs aparcats en doble fila se'ls emportarà la grua municipal.

3.- Prepareu la Visa. Entenem que els espanyols no sabeu el que és un peatge perquè al vostre país no n'hi ha però aquí són de pagament obligatori.

4.- Intenteu evitar el del Túnel del Cadí aquest no el desitjo ni al meu pitjor enemic.

5.- És recomanable que vingueu més de 3 en un tanc així us faran descompte si teniu Tele-tac.

6.- Recordeu que el fet de no pagar un peatge tindrà una multa de 100€.

7.- Tots els tancs participants en l'excursió han de dur la ITV al dia , en cas contrari els Mossos us poden multar i immobilitzar el vehicle.

8.- Feu bona previsió de gas-oil , Catalunya és el lloc on es ven mes car de tota la península.

9.- Un cop a Barcelona s'habilitarà una ruta directe al port per facilitar l'embarcament dels tancs en vaixells alemanys , recordeu que són llogats i no esteu al corrent del pagament...

10.-Si veieu que la gent no us fa cas, no us enfadeu, és que estarem treballant!

QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.

Quimeres (no reials)

Ja sabeu que el rei se’ns ha tornat bloguer i està ben decidit a fer-nos la competència. Als seu post de l’altre dia es posa paternalista i comença a donar una sèrie de bons consells. Ens diu que deixem estar les quimeres i que toquem de peus a terra. Que tot ha de seguir igual, que hem d’estar ben units (suposo que per mantenir tots els tripijocs en els que estan immersos ell i els altres destacats membres de la Casa Reial.

Ja que el seu blog no té nom, jo li aconsellaria que n’hi posés un i l’anomenés “El Bribón de la Blogosfera”, tot fent honor al seu vaixell amb el que navegava pel mar. Ara navega (navega penosament -fent pena) i sense massa rumb per la blogosfera, tot donant bons consells i dient-nos que ara no és el moment d’amenaçar el nostre model de convivència. Quin model? Deu ser el model d’amo-esclau en el que ell i molts altres encara creuen…

Un amic m’ha fet arribar aquest clam a la quimera i es veu que no pensa el mateix que el senyor Rei. Us en faig coparticipants.

CANT A LES QUIMERES

Què seria de mi
sense quimeres?

Segurament
caurien les estrelles

i l' escuma del mar
que m' acompanya
no vindria pas blanca
...a l' escullera
(seria ben bé negra).

Què seria del poble
sense els somnis,
i com faríem per
tenir il·lusions
si el temps que ens embolica
fa aroma de misèria
i aquells que no ens entenen
trepitgen les essències
de la veu,
que escriu en opressió?

Què seria de mi
sense quimeres?

Les albes no vindrien
mai senceres,
i els vespres es perdrien
en racons ensordits
i ja no sonarien
els violoncels de nit,
a casa nostra.

Jo vull sentir utopies,
que m' escalfin l' hivern
i per això les busco, cara al vent,
i provo de llançar-les
en un crit de present
perquè aquells que m'escolten
remenin amb passió,
i aferrissadament,
el sac on han desat
tots els anhels.

Llavors serem un munt,
milers, milions de gent,
fent reals les quimeres
que esperem.
Rm 2012

Lleis de Murphy aplicades als viatges

• LLEI DE Parson SOBRE ELS PASSAPORTS.
  Ningú és tan lleig com a la foto del passaport.
• LLEI DE Kauffman SOBRE ELS AEROPORTS.
  La distància a la porta d'embarcament és inversament proporcional al temps que es disposa per no perdre el vol.
• LLEI DE ROGERS.
  Quan la hostessa serveix el cafè, l'avió entra en zona de turbulències.

Explicació de Davis a la Llei de Rogers.
Servir cafè en un avió produeix turbulències.

• PRINCIPI BÀSIC DE L'EQUIPATGE.
  Es posi al costat que vulgui de la cinta transportadora, el seu equipatge vindrà per una altra.
• LLEI DE L'ARRIBADA.
  Els que viuen més a prop, arriben més tard.
• PRIMERA LLEI DEL VIATGE.
  Sempre es triga més a anar que en tornar.
• LLEI DE L'AVIÓ.
  Quan ha de fer un transbord, si l'avió en què viatja vostè porta retard, l'altre no en porta.
• LLEI DEL CAMÍ DE LA VIDA.
  Si tothom ve en direcció cap a vostè, és que s'ha equivocat de carril.
• Postulat de Lemar SOBRE L'APARCAMENT.
  Si va haver de deixar el cotxe a sis carrers, trobareu dos buits just a l'entrada de l'edifici.
• LLEIS DEL TRÀNSIT.
  El carril lent en el qual ha estat parat tant de temps, començarà a moure quan vostè s'hagi canviat a l'altre.
  L'hora de marge que va prendre pel trànsit es quedarà curta, perquè es passarà hora i mitja en un embús.
• LLEI DE DREW SOBRE LA BIOLOGIA A L'AUTOPISTA.
  La primera bestiola que s'estavella contra un parabrisa, ho fa sempre a l'altura dels ulls.
• Axioma d'Winfield SOBRE L'ART DE DONAR UNA ADREÇA.
  La possibilitat de perdre’s és directament proporcional al nombre de vegades que li diguin "no et pots perdre".

BON VIATGE I BON ESTIU!

Variacions sobre les Lleis de Murphy

Tots hem sentit a parlar de Les lleis de Murphy, tot i que potser no sapiguem massa què són i què és el que sentencien. Jo només coneixia aquella que diu que “la torrada sempre cau del costat de la melmelada”. Però resulta que hi ha un senyor nord-americà que es diu Arthur Bloch que ha decidit pensar-les en profunditat i ha decidit resumir l'existència humana en una sèrie de paradigmes fatalistes però no exempts del millor humor. Ho ha compendiat tot sota el nom de les famoses lleis de Murphy. L’expressió i la força d'aquestes sentències han cobrat carta de naturalesa d'autèntics lleis (gairebé físiques) informadores de la vida quotidiana. Des que aquest senyor ha dividit tots els àmbits de la vida humana i els ha posat sota l’empara d’aquestes lleis ja res s'escapa a les Lleis de Murphy.

Al principi les lleis de Murphy es van dictar amb caràcter general, però de l'observança de la vida diària i amb el suport de col · laboradors voluntaris Arthur Bloch ha decidit publicar varis llibres entorn a les lleis: “Les lleis de Murphy del 2000, ”Les lleis de Murphy i els advocats” i “Les lleis de Murphy i els metges”.

Però no acaba aquí l'expansió i seqüeles de l'obra d'A. Bloch. Internet –com no podia ser d’altra manera- també recull el món de Murphy i són nombroses les pàgines que recullen les lleis de Murphy en qualsevol de les seves versions i, per tant, també existeixen a la xarxa lleis de Murphy per a informàtics, estudiants, per a la vida amorosa, per a la ciència, lleis de Murphy en línia, fòrums de discussió, Lleis de Murphy off-line i una infinitat de webs el tema central són les maleïdes però irrefutables lleis de Murphy o millor dit lleis d’ Arthur Bloch.

Avui he entrat en una d’aquestes i m’he fet un tip de riure, cosa que sempre va bé (sobretot en temps de crisi). Vegeu-ne algunes de ben divertides i no em direu pas que la majoria de vegades no siguin certes.

• LLEI de la perversitat de LA NATURA.
  No es pot determinar a priori a quin costat de la torrada cal posar la mantega.
• LLEI DE LA GRAVETAT SELECTIVA.
  Tots els objectes cauen a terra de la forma que causin més desperfectes.
  • Corol·lari de Jenning.
    La probabilitat que la torrada caigui amb la mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.
    Corol · lari de KlipsteinLa peça més delicada serà la que caurà abans.
• DE FULTON SOBRE LA GRAVETAT.
  L'esforç per recollir al vol un objecte que es pot trencar, produirà un desastre molt més gran que deixar-lo caure.
• LLEI DE RUSH SOBRE LA GRAVETAT.
  Quan una màquina de tabac o de xiclet li torna el canvi, els cèntims li cauran als peus, mentre que les monedes d’euro rodaran ben lluny de nosaltres.
• LLEI DE ANTHONY SOBRE EL TALLER.
  Qualsevol eina, quan se’ns escapa de les mans, roda fins al racó més inaccessible de tot el taller.
  • Corol · lari.
    Quan vulguis recollir-la, ensopegaràs amb altres eines i et faràs mal als dits dels peus.
• LLEI DE JOHNSON.
  Si un artefacte mecànic falla, ho farà en el moment més inoportú.
• LLEI DE SATTINGER.
  Les màquines funcionarien millor si les endollés.
• LLEI DE ANTHONY SOBRE LA FORÇA.
  No ho forci. Compri un martell més gran.
• AXIOMA DE CAHN.
  Quan tot falli, llegeixi les instruccions.
• LLEI DE JENKINSON.
  De tota manera, res no funcionarà.
• LLEI DE LES REPARACIONS.
  Si no s'ha trencat, no ho podrà arreglar.
• REGLA DEL PENSAMENT INTEL · LIGENT.
  Deseu totes les peces.
• QUATRE PRINCIPIS DE TALLER.
  La clau anglesa o el trepant que vostè necessiti seran precisament els que faltin a la caixa d'eines.
  Per a la majoria dels muntatges fan falta tres mans.
  Les femelles sobrants mai s'ajusten amb els cargols sobrants.
  Com més acuradament es planifiqui un projecte, major confusió es produirà quan alguna cosa vagi malament.
• OBSERVACIÓ DE BARUCH.
  Si només tens un martell, qualsevol cosa que vegis et semblarà un clau.
• LLEI DE KEN.
  Una partícula que es desplaça, buscarà l'ull més proper.
• LLEI DE MILLER.
  No es pot saber la profunditat d'un toll fins que no s'hi ha ficat el peu.
• MARIO BENEDETTI SOBRE LA TERMODINÀMICA.
  Tot empitjora a elevades pressions.
• LLEI de PATTISON sobre L'ELECTRÒNICA.
  Si els cables es poden connectar de dues o més formes diferents, la primera d'elles és la que fon els ploms.
• TEOREMA DE BELL.
  Quan un cos se submergeix en aigua, sona el telèfon.
• LLEI DE BALLANCE SOBRE LA RELATIVITAT.
    La durada d'un minut depèn del costat de la porta del bany en què et trobis.
  

“Si tencs coions… dímelo a la cara”

Heu escoltat avui el president d'Extremadura responent a Trias? Inclús s’ha atrevit a respondre amb un parell de paraules en extremeny-català!  Anem bé!

Resulta que José Antonio Monago replica a les declaracions de l'alcalde de Barcelona, que ha qualificat de "catàstrofe" l'AVE d'Extremadura i no ho fa amb arguments sinó que només ho fa amb testosterona com a bon espanyol. No importa que l’AVE sigui greument deficitari en uns moments de restriccions de tota mena o que aquest AVE s’hagi de quedar a la frontera amb Portugal perquè ells no pensen connectar-lo. És igual. S’ha de fer l’ AVE per no ser menys. I Es farà l’ AVE de Galícia amb aquests mateixos arguments. És allò del “cafè para todos” encara que no hi hagi diners per comprar cafè o encara que la majoria no en vulgui. El cafè s’ha de servir per no ser menys que els altres i el cafè els hi hem de pagar nosaltres en moments que no hi ha diners per a coses fonamentals. A nosaltres no ens donen els diners que ens deuen, però és veu que és igual.

Explica Germà Bel –un expert en aquests temes- que les paraules de Monago denoten que hi ha un problema de fons. I aquest problema és que els governants espanyols consideren que l'AVE ha de ser utilitzat com un element d'igualtat entre espanyols, més enllà del retorn econòmic de la inversió i del flux de passatgers. "Després tenim reaccions com aquesta", apunta el catedràtic d'Economia Aplicada. Aquesta voluntat de construir "igualtat" entre espanyols via quilòmetres d'AVE comporta, segons argumenta Bel, que aquest any es destinin més de 4.000 milions d'euros en una infraestructura que no tindrà retorn econòmic suficient com per fer-la rendible.

S’ho està pensant…

Aquest noi (o noia, no ho sé) porta un parell de dies pensant si fa vaga o no. Està tan tens, tan estressat i tant perdut, el pobre, que ho ha provat totes les tècniques de relaxació oriental o occidental: dansa rítmica, massatges de tos tipus, gimnàstiques… Cap li ha fet recuperar el seu equilibri mental.

I per acabar-ho d’adobar, li proposen una vaga general! Ha estat el súmmum! Com que ja no podia més, ha decidit provar el ioga (que li sembla que és el que li va millor per pensar una mica i allunyar tensions).

Ha decidit fe vaga. Però vaga de fam i pensa seguir-la fent durant uns dies. No sabia si fer vaga o no perquè diu que ja quasi no creu en res i que fa molts anys que porta una vida de gos. Ha estat lligat durant anys amb un collar ben gros i una corda ben curta. L’amo només li donava les sobres ( a vegades mig podrides) i li feia guardar la casa les 24 hores del dia. Literalment, treball d’esclau. Els sindicats dels gossos diu que passaven pel seu costat i feien veure que no el veien. Només el saludaven quan hi havia eleccions. Els sindicats gossers diu només miraven per ells mateixos i que els gossos esclaus no els importaven gens.

Va pensar fer vaga a la japonesa, deixar de menjar, deixar de dormir, o deixar-se morir… Va pensar sortir al carrer i començar a bordar i mossegar tothom que se li posés al davant. No en va treure l’aigua clara del què havia de fer.

I aquí el teniu: ara que s’ha mort de gana el seu amo (tenia una petita empresa) i ara que ell ha quedat lliure, no sap què fer. No sap si hi guanyarà alguna cosa o encara hi perdrà més fent vaga. No acaba d’entendre que hi hagi gent que aprofiti les vagues per cremar contenidors, trencar vidres i fer destrosses. No acaba d’entendre que encara hi hagi piquets informatius que només es dediquen a coaccionar. No entén que els Governs puguin fer les coses tan mal fetes i donin peu a que la gent protesti amb tota la raó. No entén com la gent no penja d’un arbre els directius d’alguns bancs. No entén com les coses es poden fer tan malament per part de tothom. Ha acabat sense entendre res de res.

Aquest noi, per tant, ha decidit passar-se hores i hores –i si convé dies i dies- per veure si entenia alguna cosa. I de moment diu que segueix sense entendre res…

Entrepans miraculosos

És una mentida escampada pels seus enemics que la ex vicepresidenta del Govern socialista s’hagi fet un lífting  que li ha costat 18.000 eurons de res.

És una altra mentida que la pobra Maria Teresa passés gana, que fos anorèxica, que no tingués diners per menjar i que les arrugues de la cara se les pintés.

Segueix sent mentida que aquesta senyora tingués als seus armaris més de 200 vestits. No és veritat que li agradés la roba i que fos de gustos refinats. Com a bona socialista aquestes coses no són possibles ja que de la Vega cobrava només 83.935,16 € a l’any (que són al mes 6.995 €) i amb aquest sou no era possible fer cap d’aquests excessos.

Són moltes les mentides que corren sobre aquesta pobra dona, prototipus de tants i tants socialistes que durant uns quants anys han tingut molt poder i molts diners a la seva disposició per tal de fer una “Ejpaña mejor y más justa” segons les seves pròpies paraules.

També és mentida que hagi anat de peregrinació a Lourdes o a Fàtima i que allà s’hi hagués produït un miracle.

La única veritat certa i certificada és que aquesta dona, quan va plegar d’aquesta feina de vicepresidenta, es va posar a menjar entrepans a tot drap perquè portava gana endarrerida. Resulta que aquests “bocatas” miraculosos (no ha volgut desvetllar què hi posava dins) li han fet guanyar algun quilet i per això llueix tant juvenil i meravellosa. Aquest és l’únic i autèntic miracle!

També deu ser cert que dorm més hores i té una feina més tranquil·la (els seus enemics diuen que és la única veritat de tota la història, però jo no m’ho crec). Ara treballa  en el “Consejo de Estado” que és públic i notori que és un orgue de l’ Estat que té poca feina (i molt ben pagada) i la que fa la pot fer sense presses perquè ningú els empeny. Ara pot dirigir fundacions cm “Mujeres por África” i fer viatgets per aquells països (quan hi va anar essent vicepresidenta no va tenir temps d’aprendre a ballar aquelles danses tribals tant mogudes).

Ja veieu! Que dolenta que és la gent que fa córrer rumors i brames de tota mena sense cap tipus de fonament. I és jo trobo que si aquesta senyora (com tantes coses a Espanya) requeria que fes una reforma severa i dràstica com la que ens imposa Merkozy  ben fet que ha fet. Ha reformat la casa a fons i hi ha posat cortines noves. Ara tot llueix molt millor, no trobeu? Bé, tot potser no, però no patiu que això ens ho arreglarà el PP!

“Primera y única convocatoria a mozos de cuadra”

No sé si és veritat, però he escoltat que quan arribin els diners que Madrid ens deu, la Generalitat farà una convocatòria per a mossos de quadra.

A més de ser imprescindible saber castellà…

“El mozo de cuadra debe saber hacer camas, limpiar caballos y equipos, y tener, al menos, una ligera idea del manejo del caballo, además debe saber aparejar el caballo para la monta y para trabajar a la cuerda. Tendrá que ayudar en la descarga de viruta, forraje y pienso, y mantener las cuadras limpias. Es imprescindible que sea puntual y responsable a la hora de dar las comidas. Debe avisar al propietario o al responsable de la cuadra inmediatamente si sospecha que algún caballo puede tener algún problema. Cuando vaya cogiendo experiencia y empiece a controlar lo que es el manejo de cuadra y los cuidados más avanzados, estará bastante solicitado y será una ayuda imprescindible en cuaquier centro ecuestre.”

Els interessats s’hi poden anar preparant.

La nova hipoteca Espanya

-Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m'han cobrat, erròniament, 180 EUR.

-Ah, no! No és cap error. És la seva nova hipoteca Espanya.
-Però si jo no l'he demanada!!!
-No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
-Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?
-Ui, molts! Pensi que és el que se'n diu una llibreta solidària.

-Li explico: Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella.
-Però... si jo no en tinc d'ordinador!!!. I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!!. I per mi què hi haurà?

-Per mi, per mi... Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180 EUR al mes!
-Que no em ve de... però... i doncs?... així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? -Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
-Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!
-Miri, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer. Les condicions són així!
-Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyora...?

Elena Salgado, Elena Salgado. Bon dia.

Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?

No, es tracta...
... de deixar de ser imbècils!!!.

(Text anònim. Almenys per a mi)

Ahir reflexionàvem. Avui preguntem

 

 

 

 

 

 

A fora plou i fa molta mandra sortir de casa. Però diuen que cal anar a votar. Cal anar a votar?

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 

 

 

 

Aquest senyor es tenyeix els cabells. Volien tenyir-li la barba? Em sembla que no han encertat massa ni el lloc ni el color.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 

 

 

 

Aquest senyor està indignat o està mort? No sé per què, però em temo molt que no votarà…

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 

 

 

 

 

Un cel tan gris com aquestes pancartes. És preludi del que ens espera?

La creació de l’home

El primer dia Déu va crear la vaca i li va dir:
"Aniràs tot el dia al camp amb el pagès, estaràs sota el sol, tindràs vedells i donaràs llet per alimentar la gent. Et dono 60 anys de vida "
La vaca va dir:
"És una vida molt sacrificada perquè duri durant 60 anys. N’accepto 20 i te’n torno 40 "
I Déu va acceptar.
Al segon dia Déu va crear el gos i li va dir:
"Estaràs assegut tot el dia al sol vigilant la casa i bordaràs qualsevol persona que vegis passar. Et dono una vida de 20 anys".
El gos va dir:
"És una vida molt llarga per estar bordant. Dóna'm 10 anys i te’n torno 10 ".
I Déu va acceptar.
Al el tercer dia Déu va crear al mico i li va dir:
"Hauràs d’entretenir la gent, fent-los riure. Et dono 20 anys ".

El mico va dir:
"Fer el mico durant 20 anys, és molt molest. Per cert que Vós vau donar-li al gos 10 anys. Feu el mateix amb mi .. "
I Déu hi va estar d'acord.
Al quart dia, Déu va crear l'home i li va dir:
"Menja, dorm, juga, tingues sexe i no et preocupis de res. I jo t’ atorgo 20 anys ".
L'home va respondre:
"Què? Només 20 anys? Quina misèria. Mira, jo em quedo amb els meus 20, els 40 que va tornar la vaca, els 10 del mico i els 10 del gos. En total fan 80.
Déu li va contestar: "Bé, d’acord."
- És per això que durant els primers 20 anys de la nostra vida mengem, dormim, juguem, tenim relacions sexuals ... i no ens importa res més.
- Els altres 40 anys treballem com una vaca al sol per mantenir la família.
- Els altres 10 anys fem monades per entretenir els néts.
- I en els últims 10 anys ens asseiem davant de la casa mirant-ho tot ...

La depressió dels homes

Avui una mica d’humor amb un bon fons de veritat. He rebut aquest text i aquí us el deixo.

 

 

 

 

PER QUÈ ELS HOMES MAI ESTAN DEPRIMITS?
Conserven sempre el seu cognom.
La preparació del casament deixen que es faci sola.
La xocolata és una cosa que poden menjar sense problema..
Mai queden embarassats.
Els mecànics els expliquen la veritat.
Poden pixar arreu.
Mai han de buscar la pròxima gasolinera perquè en
aquesta hi ha els wàters bruts.
Les arrugues els afegeixen caràcter.
La gent mai no els mira els pits quan parlen amb ells.
Les sabates noves no els destrossen els peus.
Les converses telefòniques duren 30 segons.
Per a unes vacances de 5 dies necessiten només una maleta.
Poden obrir tots els flascons.
Si algú apareix en una festa amb la seva mateixa roba poden arribar a fer-se amics.
La cera calenta mai s'atansa a la seva zona púbica.
Poden menjar un plàtan o un gelat en llocs públics tranquil.lament, sense pensar en el gest de la seva boca.
Poden mirar la TV amb un amic, en total silenci durant hores sense pensar “Deu estar enfadat amb mi”.
Si algú s'oblida de convidar-lo a algun lloc segueixen sent amics.
El seu cul no és un factor decisiu en les entrevistes de feina.
La seva roba interior costa 5 euros el paquet de tres.
Tres parells de sabates són més que suficients cada temporada.
Són incapaços de veure arrugues a la seva roba.
El mateix pentinat els dura anys, potser dècades.
Només han d’ afaitar-se la cara.
Poden jugar amb joguines tota la vida.
Poden portar pantalons curts independentment de com siguin les seves cames.
Poden escollir si volen deixar-se bigoti.
Poden comprar els regals de Nadal per a 25 parents, el 24 de desembre, en 25 minuts.
¡¡¡No m'estranya que els homes siguin més feliços!!!

Els homes poden ser tan feliços com les dones i les dones com els homes. La vida és la mateixa per als dos, el que passa és que el punt de vista de les coses i la visió és diferent.

Noms de llocs curiosos

 

 

 

 

Durant l’estiu hom té temps per perdre el tems. Temps per perdre’l o temps per guanyar-lo, ja que és “dolce far niente” una de les coses que més desintoxica l’esperit. L’avorriment diuen que pot ser molt beneficiós.

En un d’aquests moments de no fer res m’he trobat amb un nom de lloc que m’ha fet gràcia i, d’aquí he passat a un altre, a un altres i a un altre… I m’he trobat que no acabaríem mai. Es veu que la gent –a tot arreu del món- tenen la dèria de posar noms rars als llocs. En voleu uns exemples?

 

A Andalusia podem trobar un poble amb el nom de Guarromán (guarro = sucio).

A Catalunya trobem de UltraMort (Ultramuerto). A Múrcia trobem tres pobles curiosos: EL PURGATORIO, EL LIMBO I LOS INFIERNOS 

A L’ Argentina, prop de Misiones s’hi troba Colonia Mandarina y Torta Quemada. A la província de Tucumán hi ha un lloc que es diu "Camas amontonadas".

A Xile, Pico Truncado, que pels xilens voldria dir alguna cosa semblant a Pene Cortado. També hi podem trobar PUTEANDO, prop de de Viña del Mar o un altre de ben curiós: PODER DE COMPRA. I també n’hi trobem un altre on sembla que els seus habitants es conformen amb poca cosa perquè es diu PEOR ES NADA

Un nom curiós i que es troba en tres paisos és Salsipuedes, que es pot trobar a Xile, Argentina i Colòmbia.

A Àustria hi trobem Fucking  (que en anglès vol dir Maleït). O también la ciudad de Condom, a França. O bé Dildo, (que vol dir Consolador)  que trobem al Canadá.

I per als que els agraden les coses simples poden anar a Å, i que no es confonguin de poble perquè n’hi trobaran 9 a tot Escandinàvia.

A l’ Uruguai hi ha un Salsipuedes (lloc on van exterminar els darrers indis xarrues). Aquells pobres indis sí que no en van poder sortir! També hi ha un Mal Abrigo, un Ahogados, i un altre que es diu Vejigas.

Al Chaco Paraguayo hi ha una colònia anomenada "Para Todo", i una altra que es diu "Lolita". Podríem dir que “anem a Lolita i Para Todo"…

I si en voleu un reguitzell ben llarg, podeu anar al blog d’una tal VICKY i trobareu un fotimer de noms rars de pobles espanyols.

Que us hi divertiu!

Bye-bye Balasch… i fins aviat!

http://www.bondia.cat/ dibuix de by Balasch

M’han arribat veus que la direcció del diari gratuït BON DIA de Lleida ha decidit prescindir de la persona que ens feia somriure cada dia des de la darrera pàgina del diari. Em refereixo al responsable de fer l’acudit diari, en JORDI BALASCH. La crisi, que està arribant poc a poc a tots els racons de la nostra societat, també ha arribat fins aquí. Tant de bo sigui circumstancial i ben aviat puguem tornar a gaudir dels seus acudits, tant bons com aquest d’avui per exemple.

Jordi, et trobarem a faltar. Trobo que el Jordi Balasch és un dels que estan a primera línia dels molts humoristes gràfics que treballen als diaris i revistes catalans. L’humor gràfic és fonamental en un diari. Dóna aquella visió distinta de la notícia; aquella visió que ens fa pensar i ens fa veure la cara que potser no veiem normalment. En bon humorista sap concentrar amb una frase o amb un dibuix tota una manera de fer, una notícia, un esdeveniment o un personatge que, d’altra manera, necessitaríem mitja hora per explicar-ho. Ells tenen la traça de fer-ho en 10 segons. 10 segons per a qui ho llegeix, però potser un parell d’hores de donar-hi voltes i una bona estona de feina per a ells… Aquí hi ha el mèrit!

Esperem que algun altre mitjà el sàpiga aprofitar i que BON DIA el recuperi com més aviat millor. Entretant, estic segur que anirà madurant humor dins del seu cap i que d’una manera o altra sortirà encara molt millor. Molta sort Jordi!