LA MERDA JA HA SOBREEIXIT

Es veia a venir. Ho havien anat anunciant entesos i no tant entesos. Ja ens havien donat l’alerta altres països d’Europa i aquí ens ho anunciaven les darreres eleccions. Jo n’havia fet un apunt en aquest mateix blog no fa pas tant (el 9 de juny) que titulava LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”.

Aquests de Vox anaven traient el cap de mica en mica i darrerament ja ho feien sense complexes. Diumenge ja va esclatar tota la merda en tot el seu esplendor a costa de Ciudadanos i PP que els feien la gara-gara i ja només faltava que caminessin junts. I també a costa d’altres partits que es diuen ells mateixos constitucionalistes i que han anat callant davant les provocacions verbals i conceptuals d’aquesta colla de franquistes i feixistes de Vox.

Tots els demòcrates hi perdrem una mica. Però qui més hi perdrà seran els més pobres i desfavorits; d’entre ells els emigrants. Em sembla que alguna vegada ja he explicat que faig classe de català a emigrants a través de Càritas i Creu Roja. Molts d’ells no tenen la situació de residència legalitzada i, per poder tenir un permís de residència, han d’acreditar –entre altres coses– un mínim coneixement de la llengua catalana o castellana. Aquests dies em demanaven que els expliqués com era la situació política espanyola i com era tot aquest laberint de partits davant les imminents eleccions. Ahir em demanaven què em semblaven els resultats i, com podeu suposar, els vaig contestar que el panorama pintava molt fosc i de manera especial per a ells.

Del tema de l’emigració en fan bandera especialment els partits d’extrema dreta. Líders com Víktor Orban o Matteo Salvini han arribat al poder gràcies a un discurs antiimmigració basat moltes vegades a fake news (notícies falses) i mitges veritats. Per a fer caure aquests mites i mentides entorn a les migracions a la UE s’han fet estudis seriosos però sembla que la gent no se’ls acaba de creure. És més fàcil creure les mentides que corren per internet sense cap base seriosa. Un d’aquests estudis l’ha fet la fundació madrilenya FUNDACION ALTERNATIVAS amb un estudi de les investigadores Beatriz Cózar i Leticia Rodríguez titulat DESMONTANDO EL FALSO MITO DEL PROBLEMA MIGRATORIO . Les conclusions de l’estudi demostren que ni l’opinió pública europea té una visió tan negativa de l’immigració com generalment es pensa, ni provoca cap «islamització» d’Europa ni l’augment de la criminalitat. I l’estudi no es basa en fake news sinó que es basen en facts (fets).

I aquests fets demostren que la immigració no treu llocs de feina ni és dolenta per a l’economia d’un país. Una bona majoria d’europeus creu que els governs haurien de ser més generosos a l’hora d’aplicar l’estatus de refugiat i que, una vegada aquí, poguessin portar els seus familiars més propers. L’estudi també demostra que no podem vincular immigració amb inseguretat o criminalitat.

En fi, que crec que és bo que aquests estudis es donin a conèixer per no parlar per parlar sense arguments. El millor argument per a fer callar aquesta extrema dreta és donar arguments sòlida davant les mentides que fan córrer ells.

L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

Fa un parell d’anys que va aparèixer als mitjans la notícia que Diego Arcos, un periodista argentí que viu a Catalunya des de fa 23 anys, va declarar que ésindependentista. Ell no va amagar en cap moment queestava vinculat a l’ANC i a organitzacions d’emigrants, fet que semblava indignar alguns sectors de l’unionisme, com la del líder de C’s a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, conegut per haver presidit el club de futbol la ciutat i participar en tertúlies com Punto Pelota. La reacció xenofòbica d’aquest individu va ser instar Arcos a “marxar per on ha vingut”. García responia d’aquesta manera les afirmacions d’Arcos al Diario Popular argentí on assegurava que volia deixar de “ser súbdit del rei d’Espanya”.

Diego Arcos, que sap en primera persona què és i significa l’emigració, ha escrit un bonic text sobre aquest tema a l’AGENDA LLATINOAMERICANA 2019 i no he pogut vèncer la temptació de reproduir-lo. Trobo que val molt la pena la reflexió.

PÈRDUES MIGRATÒRIES: L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

La maleta del migrant no pot incloure tot allò que l’ha convertit en una persona única i irrepetible. En aquell moment de segellar el passaport o baixar d’una pastera es produeix un tall. És un renéixer, amb un part dolorós, i el començament d’un creixement i d’un aprenentatge. Tota la construcció cultural i emotiva d’una persona i el seu llinatge pateix una fractura. I també es perd una relació amb la nostra natura. Fins i tot la ciència de la salut mental ha definit un “Dol Migratori”. Les pèrdues a les quals em referiré aquí es limiten als aspectes emotius i culturals, no pas als econòmics i professionals.

L’esdevenir temporal amb els éssers estimats: familiars i amics. Créixer, madurar i envellir en comunitat és una característica de tots els grups humans. No podem compartir amb ells els rituals socials vinculats al registre del pas del temps, els aniversaris, les dates biològiques, com l’entrada en la pubertat i edat adulta. Els que estimen el migrant no l’esperaran per envellir o fins i tot per morir-se. No veurà casar-se els fills dels parents i amics, però n’estarà assabentat, per patir la felicitat des de lluny, en un locutori.

La pèrdua de la rereguarda familiar. Un migrant sap que perdrà el seu entorn afectiu i de parentiu al qual podria acudir en cas de necessitat, i que això no ho recuperarà fins que no arribi la reconstrucció de la seva família i la construcció dels nous llaços socials. D’aquí és d’on ve la solidaritat entre immigrants, fins i tot aquells que no són del mateix origen. La solidaritat entre un senegalès, un pakistanès i un uruguaià, serà instantània, atès que malgrat les diferències culturals, el fet migratori els uneix.

El llegat dels avis i àvies. El paper de contenció de les àvies i els avis, així com el valor de la transmissió oral i cultural, de la identitat del llinatge familiar i de la identitat queda limitat als viatges, si és que es pot, o la comunicació digital o telefònica.

Les trucades fatals sobre pares i avis. Els que tenen familiars grans, pateixen la por de les trucades del país d’origen que els anunciïn una notícia terrible, dient que algú ha mort de sobte o que està malalt de mort i no es pot viatjar a participar del dol. No es pot, per temps, o per diners o per papers, en els casos de persones irregulars, que si surten de l’Estat no hi podran tornar a entrar. Patirà el dol lluny i sol o poc acompanyat.

Les trucades fatals sobre fills i filles que s’han quedat. La pèrdua del paper de pare o mare és un patiment terrible, només alleujat pels diners que s’envien i els viatges de visita. Són molts els relats del retorn després d’anys en què els fills no reconeixen els pares ni n’accepten la seva autoritat, creant una crisi dolorosa.

La pèrdua de l’entorn social i natural, de les constel·lacions familiars i socials. Les olors familiars, l’olor de la mare, conegut des de l’univers amniòtic i de la lactància, els ambients comuns, de menjars, de les flors i les fruites, de les plantes a la primavera, de la pluja d’estiu, etc. Els registres aromàtics i els sabors del seu passat restaran, amagats en les neurones, esperant que un viatge o un somni els posi en marxa una altra vegada.

La pèrdua dels paisatges. Es pot arribar a gaudir i fins i tot a estimar els nous paisatges, però no tindran mai el valor sentimental i identitari dels d’origen. I pot donar-se una segona pèrdua, l’emigrant que torna després d’uns anys i passa per davant de casa sense reconèixer- la. No només ha perdut el seu paisatge, per la seva partida, també el paisatge l’ha perdut a ell.

Les pèrdues lingüístiques. Un migrant ha d’aprendre una altra forma d’expressar-se. Fins i tot encara que parli la mateixa llengua del país de destinació. Les expressions i els girs són diferents. L’aprenentatge del nou lèxic o de la nova llengua comporta el desplaçament de la identitat idiomàtica. D’altra banda, en les societats d’origen, les llengües segueixen canviant. Però cada generació de migrants congela el seu lèxic original tal com estava en el moment de la partida. El retornat ha deixat de ser un membre de la societat de la qual va partir. Ni d’allà ni d’aquí. Però potser la part més important del procés migratori, és que hem hagut d’inventar-nos una Ítaca personal. Penso que el tema emotiu, espiritual i identitari necessita expressar-se en idees, lleis i normatives, però només es pot avançar des de l’interior de cada persona, fent bategar el cor col·lectiu, tan real com la intel·ligència comuna de la gran tribu del país d’acollida. Per aquesta raó, és necessari que la nova ciutadania participi en la construcció de la República amb l’objectiu principal de defensar el nostre dret a ser feliços, a viure en pau i en harmonia interna i amb la natura.

LUCIA, EMBOLICA QUE FA FORT

Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.

Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».

Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?

Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.

Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.

Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.

Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

LA VIRREINA DEL PSOE

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.

Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska, ministre de l’Interior, acaba de dir: “No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làcia com una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.

Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.

En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.

ESPIGOLADES D'ESTIU (2): IMMIGRACIÓ

Ho adverteix el professor de Dret Penal a la Universitat de Màlaga, JOSÉ LUÍS RODRÍGUEZ CANDELA, expert en immigració i polítiques d’integració social en un article al diari EL PAÍS: Les devolucions il·legals no paren a Espanya i, a més resulta difícil defensar que la Guàrdia Civil estigui habilitada per agafar de braç un immigrant que acaba d’entrar i retornar-lo al Marroc tot arrossegant-lo per terra.

Tothom que es vulgui dir demòcrata i defensor dels drets humans hauria de llegir aquest article. El tema de la immigració és un tema delicat, complicat de resoldre i de molta actualitat aquests darrers temps. Però, com qualsevol tema complicat, el que no es pot fer és amagar-lo sota la catifa i esquivar-lo. Amb aquests temes el que s’ha de fer és discutir-los, consensuar-los, dialogar-los i, abans de qualsevol altra cosa, respectar el drets humans.

Ens ho recorda a tots l’arquebisbe de Tànger SANTIAGO AGRELO: «Es contra la justicia. Es también contra la ley. A los emigrantes se les pisotea, se les maltrata, se les hace sufrir. Quienes eso hacen, se deshonran a sí mismos y deshonran a las gentes de Marruecos tradicionalmente acogedoras y hospitalarias».

Europa aportarà diners per tal de que Espanya negociï amb al Marroc un control més eficaç de la immigració a les fronteres. N’hi ha prou amb això? Serà eficaç? Són més importants les fronteres que les persones? No estem fent dels immigrants una mercaderia objecte de negociació de les màfies com si fossin esclaus? Europa no es comporta més o menys com els negrers d’altres temps de mal record?

Europa només sap moure el cul quan li toquen la butxaca. Sembla que els diners són més importants que les persones i els seus drets. No tenim vergonya, no ens avergonyim de res. Ni tan sols de no tenir un mínim d’humanitat i compassió; ningú aixeca la veu; els pobres sobren; posem més Policia i més Guàrdia Civil a les fronteres i tot arreglat; sembla que el món és nostre, l’administrem nosaltres segons els nostres mesquins interessos, i els demés que es fotin; fem lleis mordassa que així arreglarem les coses...

Vergonya, vergonya, vergonya!

JIMENA VALENCIA MADRID

Jimena Valencia Madrid és la nena salvadorenca de només sis anys que va ser separada de la seva mare a la frontera de Texas el 13 de juny com a part de la nova política de "tolerància zero" amb els emigrants de Trump, i situada en un centre de detenció de la patrulla Fronterera a Phoenix. Jimena, però, va ser afortunada. La seva veu la va poder escoltar tot el món gràcies a un àudio gravat secretament i obtingut per la xarxa de periodistes Pro-Publica. A la gravació, es poden escoltar a nens de 4 a 10 anys separats dels seus pares, espantats i plorant desconsoladament mentre criden als seus pares: "Mami!", "¡Papi!",

Entre plors i sanglots, es pot escoltar la veu de Jimena demanant als seus cuidadors que truquin la seva tia que viu a Houston al número de telèfon que havia memoritzat i repetia constantment en castellà. Tement-se el pitjor, poc abans de creuar la frontera, la seva mare l'havia obligat a memoritzar el telèfon de la seva tia. Gràcies a això, la nena va poder ser gravada en aquell moment i va evitar perdre’s en l'embolic burocràtica que ha separat a més de 2.300 nens immigrants dels seus pares. Però què passarà amb els nens que no recorden els números de telèfon d'algun parent, o que fins i tot són massa petits per saber els seus cognoms o adreces?.

Quan el president Donald Trump va tuitejar que "no podem permetre que el nostre país sigui envaït per immigrants il·legals" i va culpar el Partit Demòcrata de difondre suposades "històries falses de tristesa i dolor", vaig pensar immediatament amb Jimena València Madrid i amb tants i tants infants perduts en aquests inevitables viatges de l’emigració forçosa amb infernals deserts o pasteres pel mig.

Quins són els pecats que han comès aquests infants? Potser són terroristes seus pares? ¿La seva mare, Cindy, mereixia ser tancada i separada de la seva nena per tractar de buscar asil a Estats Units perquè veia allà un futur millor?. Per descomptat que no. Igual que molts altres refugiats salvadorencs, guatemalencs i hondurenys, fugia de la violència i de misèria, com ho faria qualsevol de nosaltres si ens veiéssim en la mateixa situació. Ni més ni menys.

Sota els governs de Barack Obama i George W. Bush, la majoria dels sol·licitants d'asil eren agafats i alliberats -molts d'ells amb braçalets electrònics- fins que arribaven als judicis d'asil que havien demanat.

I això mateix que passa als EEUU, passa a Europa. La crisi de la immigració és una crisi una mica falsa i força mal plantejada. Tant EEUU com Europa necessita emigrants, mà d’obra i rejovenir la seva població. La única cosa que caldria fer és una bona regularització dels que vulguin venir i, el que encara és més important, procurar que poguessin viure dignament als seus països donant-los feina i oportunitats. Bona part de la culpa de que es vegin obligats a venir és nostra. Vull dir que és dels països rics, que no només els hem espoliat durant anys i panys, sinó que seguim fent-ho de forma vergonyosa. El que passa és que la demagògia ven molt políticament i dóna molts vots i la solidaritat brilla per la seva absència. I d’aquesta manera mai podrem fer el món nou i just que tots voldríem, que és la única manera de que la terra sigui compartida d’una manera més justa i equitativa per tots.

RAONS

Classificat com a Català,Immigració Edita això

Un dia d’aquests vaig llegir un un article de l’ENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Unbosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquellmoment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fetrelacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la queprimer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc…Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer,també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que hoarrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat nomésper anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben altel què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

La immigració: un problema o una vergonya?

El Regne Unit i França se sumen a la vergonya espanyola de les tanques antiemigrants amb el que ja es coneix com ‘La Gran Muralla de Calais’, que Londres i París aixecaran per bloquejar el pas delsemigrants de ‘La Jungla’ al Canal de la Mànega. Serà una tanca com les de Ceuta i Melilla. Pobra i única resposta dels Estats de la Unió Europea davant dels fluxos migratoris!. Aquesta és l’ Europa que, justament, ha esborrat de la seva identitat totareferència a una cultura cristiana que, de fa segles, ha conformat Europa. En realitat han anat molt més enllà -com es queixa el bisbe de Tànger, Santiago Agrelo-: “han esborrat qualsevol referència a una cultura humanista, humanitària, humana. Aquestes concertines estarien millor a l’entrada dels parlaments que adopten mesures que apunyalen els pobres”.

Certament que la immigració pot ser un problema. I gros! De fet, ho pot ser -i ho és- com ho és el trànsit, el sistema de salut, l’educació o tantes i tantes altres coses. La societat té grans problemes (alguns d’ells ben antics) sense resoldre i en crea constantment de nous, però tenim la sort que sempre hi ha algú que posa tota la bona voluntat i els coneixements per resoldre’ls. Per això elegim per exemple els polítics, perquè juntament amb els tècnics resolguin problemes i veiem com procuren fer-ho amb més o menys encert. Quan no se’n surten els critiquem i quan se’n surten els ho reconeixem. És el que toca i ells ho saben. Per desgràcia, tot i posant-hi bona voluntat, no sempre troben els camins adequats; altres vegades, però, fins i tot sembla que no volen trobar els camins necessaris mentre veuen com els problemes se’ls podreixen a les mans.

La immigració és un un problema que s’ha de mirar de resoldre com qualsevol altre. Però, com tot problema, un principi bàsic és procurar plantejar-lo bé. Quan in illo tempore estudiava matemàtiques el professor ens recordava sempre que si no plantejàvem bé el problema mai arribaríem a la solució adequada. I em sembla que el problema de la immigració fa anys que el plategem malament i, per tant, mai arribarem a una bona solució. Una bona part del problema de la immigració el trobem en la mala comunicació i en els foscos interessos de caràcter ideològic o econòmic difícils d’identificar, potser perquè hi ha més polítics que miren a curt termini que no pas estadistes autèntics amb mirada global i amb perspectiva. O potser perquè, en general, només seguim pensant en el món que tenim i no en el que deixarem a generacions posteriors. La veritat és que no sembla interessar, o no es considera important, que es faci arribar a la ciutadania informació contrastada sobre els pros i contres de la immigració. Perquè és innegable que hi ha pros i contres; negar-ho seria posar-se una vena als ulls i no voler veure la realitat. Sens dubte, si s’expliqués -fins i tot en termes econòmics- que la inversió en atenció social a l’emigrant durant els seus primers anys reporta un retorn a mig termini i que els beneficis són superiors en diversos dígits, les pors desapareixerien. I potser fins i tot podríem començar a parlar en termes de llibertat d’emigració per a tothom, cosa fins ara impossible de fer.

A més de plantejar-lo malament, la immigració és un fenomen que té mala premsa i no fem gran cosa per canviar-li la cara i explicar la realitat. L’any 2006Espanya comptava amb 3.880.000 d’immigrants. Segons els registres oficials el 2015 ja eren 4.925.089 el nombre d’estrangers amb certificat de registre o targeta de residència en vigor. Ara bé, cal dir -cosa que s’amaga sovint- que la proporció de ciutadans europeus establerts a Espanya sobre el total d’estrangers amb residència legal a l’ Estat no ha parat de créixer durant la crisi econòmica. El2008 els comunitaris representaven un 40% del total de l’estrangeria i el 2014 ja era el 56,32% (Observatorio Permanente de la Inmigración. OPI).Acostumem a posar l’emigració al mateix sac i fem pocs esforços per analitzar les coses. Tanquem els ulls davant dels aspectes positius i critiquem els aspectes més negatius. Som així de simples!

Caldria que escoltéssim un entès com Ian Goldin, professor de Globalització i Desenvolupament a la Universitat d’Oxford, que en el seu llibre “Persones excepcionals: com la migració ha transformat el món i definirà el nostre futur “. En aquest llibre diu: “Algunes persones creuen que els immigrants prenen els treballs a altres i destrueixen les economies. L’evidència comprova que aquesta és una opinió errònia. ¡Als Estats Units, els inmigrantes han estat fundadors de companyies com Google, Intel, PayPal, eBay i Yahoo! De fet, els immigrants considerats mà d’obra qualificada constitueixen més de la meitat de fundadors de les start-ups a Silicon Valley i de més de la meitat de les patents, fins i tot quan constitueixen menys del 15% de la població “. I afegeix: “La immigració és bona. I, en l’era de la globalització, les barreres que frenen la migració representen una amenaça al creixement econòmic i la sostenibilitat. Però la migració lliure, com el comerç completament lliure, segueix sent un pla utòpic, fins i tot quan dins de certes regions (com Europa) s’ha comprovat que això funciona “.

Continuarem amb el tema…