Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica Llatina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica Llatina. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de maig del 2019

MÀRTIRS

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».
És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.
Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.
Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.
Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

divendres, 9 d’octubre del 2015

Envaïda i saquejada

12107097_1069047743114290_9045836562570285722_n

Ja tenim aquí un altre 12 d’Octubre. Un altre Día de la Raza, Fiesta de la Hispanidad., Día de la Fiesta Nacional, Día Nacional de España, Día de la Madre Patria, Día del Descubrimiento, Día de Colón, Día del Pilar.
El 12-O s’ha anomenat de moltes maneres i s’ha mirat d’anar tapant una mica el seu origen, que no és res més que una CELEBRACIÓ D’ORIGEN FEIXISTA. Han mirat de canviar el nom perquè suposo que els feia vergonya. Però el significat segueix sent el mateix de quan va néixer. És allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per molt que canviïn el nom, el substrat que trobem en aquesta vergonyant festa és un substrat feixista.
A Amèrica Llatina també ha subsistit durant una bona colla d’anys aquest significat. De mica en mica- per sort-, s’ha anat abandonant i ja se li comença a canviar el significat i ara ja se celebra com el DIA DE LA RESISTENCIA INDÍGENA.  Quan vivia a l’ Uruguai recordo que em xocava el fet de que la majoria de gent encara fossin tan poc crítics amb el contingut i  amb el significat d’aquest dia. Recordo que la gent pensava que la festa del 12 d’octubre –perquè allà també era festa- ho era en al·lusió a la “trobada de cultures” i que el seu nom, “Dia de la Raza” al·ludia a la trobada de les tres “races”: la negra, la ameríndia i la caucàsica. No sé exactament d’on havien tret aquesta història, però sí que sé que encara s’ensenyava aquesta idea a les escoles i és per això que molt pocs uruguaians reflexionessin de veritat entorn d’aquesta festa i no es plantegessin que aquesta data estava profundament implicada amb les ideologies d’extrema dreta de l’Espanya més retrògrada.
I com s’hi arriba a aquest punt? Tot té una explicació: a finals del segle XIX, Espanya es trobava en una situació molt delicada. A nivell intern patia profundes inestabilitats a causa de les lluites de liberals, conservadors, carlins (monàrquics), anarquistes i socialistes. A nivell extern, els moviments independentistes de les ultimes colònies d’Amèrica i Àsia feia que la política colonial fos pràcticament insostenible. Això finalment es concreta amb la guerra hispà-nord-americana de 1898 després de la qual Espanya perd les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, quedant-li només les seves petites colònies d’Àfrica. Aquella Espanya que, en altre temps fou una gran potència mundial, veien que ja no era res. Només era una trista despulla.
És per això les classes aristocràtiques comencen a desenvolupar un sentiment de nostàlgia cap a aquell passat imperial que havia pràcticament desaparegut. La utopia de restablir el vell ordre colonial sumat a les teories racials de l’època van generar el concepte de“Hispanidad“. Sota aquest concepte les antigues colònies espanyoles d’Amèrica havien de retre-li tribut i alinear-se geopolíticament amb Espanya ja que ella els havia portat lacivilització. A més creien que tots els hispanoamericans pertanyien a la “raça hispana” i per tant havien de seguir mantenint el vincle cultural, polític i econòmic amb l’antiga Metròpolis. Per la seva banda els països Llatinoamericans, influïts per les teories del darwinisme social, van acceptar fàcilment aquests preceptes ja que l’herència indígena o africana no servia per reivindicar el supòsit de pertinença a la Civilització Occidental, mentre que una herència espanyola sí que servia per a reivindicar-se com a països occidentals . D’altra banda l’Església Catòlica s’enfrontava a les Amèriques als processos de secularització que li restaven poder però que, no obstant això, el discurs hispanista li era molt útil per seguir mantenint el seu estatus. En ser una institució que arribà al continent de la mà del colonialisme espanyol, es transformava en un dels pilars culturals del Continent.
És en aquest context que al 1915 la Unió Iberoamericana de Madrid proposa que el 12 d’octubre sigui declarat “Fiesta de la Raza Española”. En els anys subsegüents, la totalitat dels països de les Amèriques van incorporar el 12 d’octubre com “Dia de la Raça” (en al·lusió a la Raça Espanyola) o com “Day of Columbus” (“dia de Colón” per als països anglosaxons ). Un dels majors promotors de la ideologia de la “hispanitat”, va ser el dictador Miguel Primo de Rivera. El 1931 el fill del dictador enderrocat, José Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de la JONS per les seves sigles) i s’alinea ideològicament amb els règims del feixisme italià, del nazisme alemany i de l’autoritarisme portuguès.  ja que el concepte de hispanitat és central en la seva ideologia. La Falange pren com a data clau per les seves mobilitzacions el 12 d’octubre
És bo saber l’origen de les coses i, com deia abans, encara avui subsisteix aquest substrat en molts espanyols, que miren d’amagar tant com poden però que, per més que facin i per més que hagin canviat el nom, se’ls veu la llauna. Haurien de tenir vergonya de celebrar encara aquesta data de la manera com ho fan, però es veu que no en tenen gens ni mica. Amb tot, la resposta és cada dia més unànime i tan allà com aquí cada dia són més els que diuen que eL 12 D’OCTUBRE NO HI HA RES PER CELEBRAR. O, si voleu, sí que hi ha alguna cosa per recordar: la història d’una invasió, d’una massacre i d’un saqueig.

diumenge, 12 de juliol del 2015

Com més vells, més lliures

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.
  • A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
  • Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (...) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T... trabajo, techo y tierra”.
  • Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
  • I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
  • I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
  • “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (...) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
  • “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
  • I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

dijous, 9 de juliol del 2015

Francesc a Llatinoamèrica

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.
Aquests dies és a Llatinoamèrica i torna a dir coses prou interessants com per anar-lo seguint. A l’ Equador, en ocasió de la celebració del Bicentenari de la independència d'Hispanoamèrica, no va dir el que va dir per nosaltres, però altre cop ens ho podem atribuir perfectament. O, si no, llegiu-ho vosaltres mateixos:
“El “crit d'independència” d'Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d'estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”
Tot i que se n’ha escrit molt i s’han fet estudis de tota mena de les causes de la independència d’aquests països, em sembla que aquestes paraules del Papa són un resum perfecte de per què s’arriba on s’arriba. I, per altra banda, no us sembla que podria estar parlant perfectament per nosaltres i que aquestes paraules les podríem aplicar a la situació política catalana actual?. A Llatinoamèrica els anhels d’independència van córrer com un regueró de pólvora una vegada van decidir-se a espolsar-se els colonitzadors que els sotmetien. Va començar Haití el 1804 i de seguida van continuar Equador, Bolívia (1809), Veneçuela, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Xile (1810), Uruguai, Paraguai, El Salvador (1811), Perú (1820), Panamà (1821), Brasil (1822), República Dominicana (1844) i Cuba (1902).
A què va ser degut tot plegat? És evident que no hi ha una sola causa i que un dels factors principals és el mateix desenvolupament, maduració i presa de consciència que les societats fan d’elles mateixes i el desig de llibertat que totes elles tenen. Però hi han altres factors que, sens dubte hi ajuden, com per exemple, el grau de deteriorament moral i nivell de corrupció a que arriba la classe dirigent; o a la mentalitat colonitzadora que encara subsisteix en el subconscient de molts governants i polítics espanyols. Encara creuen que tot ha de seguir passant per Madrid i que les coses no es poden fer sense el seu permís. Perfecta mentalitat de colonitzadors.
Ahir a Bolívia va parlar d’un català que va deixar-hi allà la seva vida. Em refereixo al jesuïta Lluís Espinal. El Papa es va referir a ell amb les següents paraules:"El Padre Luis Espinal predicó el Evangelio, ese Evangelio molestó: por eso lo eliminaron". Només arribar a Bolívia, Bergoglio va voler anar a la "curva Achachicala", el lloc on el 21 de març de 1980 van assassinar al jesuïta català. Alguns ho han interpretat com un reconeixement del seu martiri i ja són molts els que reclamen la beatificació d’ Espinal. Una vegada allà va ordenar para el cotxe i, davant una gernació que feia 35 anys esperant un gest com aquest va demanar un minut de silenci i va resar un Pare Nostre. "Les pido que no se olviden de rezar por él, por un hermano nuestro, víctima de intereses de los que no querían que se luchara por la libertad de Bolivia. El padre Espinal predicó el Evangelio que nos hace libres. Que Jesús lo tenga junto a él", va dir el Papa.
A principis del segle XIX van començar els moviments d'independència de les colònies americanes d'Espanya i Portugal. La Il·lustració francesa va servir de justificació ideològica per a la guerra d’ independència de la majoria de països llatinoamericans, però no va ser exactament aquesta la causa que la va originar. Més aviat va ser l’afartament que sentia aquella gent del domini polític, social i econòmic que Espanya i Portugal exercien sobre ell. Eren autèntics colonitzadors i ells es van començar a sentir brutalment colonitzats, amb tot el que comporta aquest terme. Van deixar de sentir-se persones lliures i van començar a sentir-se esclaus, justament perquè eren tractats com a tals. I això, amics meus, és de les coses que més revolten quan hom ho descobreix i ho sent dins seu. Burocràcia centralitzadora, prohibicions absurdes, impostos abusius, pèrdua de costums pròpies per imposició d’unes altres sobrevingudes i estranyes, imposició per la força de la creu i de l’espasa de noves creences i noves formes de vida, prohibicions i restriccions de tota mena… Totes aquestes coses van anar covant el malestar i van anar fent créixer el descontentament. La gent es va sentir oprimida i van començar a somniar poder ser sobirans de la seva pròpia existència.

Us sona a alguna cosa aquesta melodia? A mi sí que em sona i em sona ben a prop. Tant de bo sapiguem interpretar-la com ho van fer exemplarment, amb valentia, decisió i unitat-, tots aquests països. No ens haurà arribat aquest moment a nosaltres ara?. 

dilluns, 13 d’abril del 2015

Adéu, Eduardo

11130281_760459510735387_7328187110604697650_n

“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros... pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.

Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.

Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados... todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.

¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, "al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos."

(Gaspar Rodenas)

divendres, 21 de març del 2014

Descalç sobre la terra vermella

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l'alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

 

 

 

dimecres, 15 de gener del 2014

Juan Gelman: poeta i lluitador

Una de les males notícies que llegeixo avui: El poeta i periodista argentí Juan Gelman ha mort als 83 anys a Mèxic. Ens diuen els diaris que “la seva obra es caracteritza per l'elevat grau de compromís social i contra les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure”.

Quines amargues experiències li va tocar viure? Al llarg d’una llarga vida com la seva, segurament que n’hi va haver de tots colors. Però, sense cap mena de dubte, una de les més amargues va ser la desaparició del seu fill Marcelo, de la seva nora Maria Claudia –embarassada de 7 mesos- i de la néta Macarena, a qui Juan Gelman va buscar durant 23 anys, fins que, al final, la va trobar a l'Uruguai, on vivia amb la família d'un policia a qui la van donar il·legalment quan va néixer.  La seva identitat original va poder ser, per fi, establerta l'any 2000, després d’anys i anys de buscar-la el seu avi Juan.  El pare de Macarena, Marcelo Gelman, va ser assassinat a Buenos Aires l'octubre de 1976 i les seves restes trobades i identificats el 1989. Però encara es desconeix el lloc on van ser sepultats a l’Uruguai les restes de la seva esposa, María Claudia García, nora del poeta.

L’any 1995, en plena recerca d’aquesta criatura (que no sabia si era nen o nena) va escriure aquesta emotiva carta que transcric a continuació.

 

Carta abierta a mi nieto

“Dentro de seis meses cumplirás 19 años. Habrás nacido algún día de octubre de 1976 en un campo de concentración. Poco antes o poco después de tu nacimiento, el mismo mes y año, asesinaron a tu padre de un tiro en la nuca disparado a menos de medio metro de distancia. El estaba inerme y lo asesinó un comando militar, tal vez el mismo que lo secuestró con tu madre el 24 de agosto en Buenos Aires y los llevó al campo de concentración Automotores Orletti que funcionaba en pleno Floresta y los militares habían bautizado “el Jardín”. Tu padre se llamaba Marcelo. Tu madre, Claudia. Los dos tenían 20 años y vos, siete meses en el vientre materno cuando eso ocurrió. A ella la trasladaron -y a vos con ella- cuando estuvo a punto de parir. Debe haber dado a luz solita, bajo la mirada de algún médico cómplice de la dictadura militar. Te sacaron entonces de su lado y fuiste a parar -así era casi siempre- a manos de una pareja estéril de marido militar o policía, o juez, o periodista amigo de policía o militar. Había entonces una lista de espera siniestra para cada campo de concentración: Los anotados esperaban quedarse con el hijo robado a las prisioneras que parían y, con alguna excepción, eran asesinadas inmediatamente después. Han pasado 12 años desde que los militares dejaron el gobierno y nada se sabe de tu madre. En cambio, en un tambor de grasa de 200 litros que los militares rellenaron con cemento y arena y arrojaron al Río San Fernando, se encontraron los restos de tu padre 13 años después. Está enterrado en La Tablada. Al menos hay con él esa certeza.

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Me lo aseguró el padre Fiorello Cavalli, de la Secretaría de Estado del Vaticano, en febrero de 1978. Desde entonces me pregunto cuál ha sido tu destino. Me asaltan ideas contrarias. Por un lado, siempre me repugna la posibilidad de que llamaras “papá” a un militar o policía ladrón de vos, o a un amigo de los asesinos de tus padres. Por otro lado, siempre quise que, cualquiera hubiese sido el hogar al fuiste a parar, te criaran y educaran bien y te quisieran mucho. Sin embargo, nunca dejé de pensar que, aún así, algún agujero o falla tenía que haber en el amor que te tuvieran, no tanto porque tus padres de hoy no son los biológicos -como se dice-, sino por el hecho de que alguna conciencia tendrán ellos de tu historia y de como se apoderaron de tu historia y la falsificaron. Imagino que te han mentido mucho.

También pensé todos estos años en que hacer si te encontraba: si arrancarte del hogar que tenías o hablar con tus padres adoptivos para establecer un acuerdo que me permitiera verte y acompañarte, siempre sobre la base de que supieras vos quién eras y de dónde venías. El dilema se reiteraba cada vez -y fueron varias- que asomaba la posibilidad de que las Abuelas de Plaza de Mayo te hubieran encontrado. Se reiteraba de manera diferente, según tu edad en cada momento. Me preocupaba que fueras demasiado chico o chica -por ser suficientemente chico o chica- para entender lo que había pasado. Para entender lo que había pasado. Para entender por qué no eran tus padres los que creías tus padres y a lo mejor querías como a padres. Me preocupaba que padecieras así una doble herida, una suerte de hachazo en el tejido de tu subjetividad en formación. Pero ahora sos grande. Podés enterarte de quién sos y decidir después qué hacer con lo que fuiste. Ahí están las Abuelas y su banco de datos sanguíneos que permiten determinar con precisión científica el origen de hijos de desaparecidos. Tu origen.

Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Los sueños de Marcelo y Claudia no se han cumplido todavía. Menos vos, que naciste y estás quién sabe dónde ni con quién. Tal vez tengas los ojos verdegrises de mi hijo o los ojos color castaño de su mujer, que poseían un brillo especial y tierno y pícaro. Quién sabe como serás si sos varón. Quién sabe cómo serás si sos mujer. A lo mejor podés salir de ese misterio para entrar en otro: el del encuentro con un abuelo que te espera.”

12 de abril de 1995

Carta publicada al setmanari Brecha, Montevideo, el 23 de desembre de 1998

dissabte, 16 de març del 2013

Les dictadures del Con Sud llatinoamericà

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat. 

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

 

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti..."

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

 

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************


El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************


Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************


Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************


El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************


Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************


Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************


Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************


El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************


¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************


En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************


En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************


Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************


A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria...
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************


La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************


Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************


El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?


Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Què hi ha darrere de la destitució de Fernando Lugo?

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d'una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d'importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d'altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l'extens aqüífer guaraní, un dels més grans d'aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l'Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.

dilluns, 14 de febrer del 2011

L’aigua ja bull

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I el que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure em pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.
Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.
Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d'Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.
Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats i són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!
 

dijous, 27 de gener del 2011

Qui era Samuel Ruiz?

Ha mort el bisbe Samuel Ruiz, a l'edat de 86 anys. Potser no ha estat una persona massa coneguda a Europa, però sí que ho és a l’ Amèrica Llatina. El prelat era reconegut com el principal representant de la teologia de l'alliberament a Mèxic i un gran defensor dels drets humans dels indígenes durant els 40 anys que va ser bisbe de San Cristóbal, Chiapas, un dels estats més pobres i amb major població originària.

Pel seu compromís i el seu paper com a mediador en l'alçament zapatista de 1994, Samuel Ruiz va rebre el premi Simón Bolívar de la UNESCO en 2000.

Després de l'aixecament armat de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), Ruiz va actuar com a mediador entre aquest moviment guerriller, liderat pel Subcomandante Marcos, i el govern.

El bisbe va recolzar els reclams de la insurrecció armada zapatista-salut, alimentació, terra o justícia-però sempre va puntualitzar que no compartia l'ús de les armes perquè es fessin escoltar.

Amb la mediació del bisbe, les parts van arribar a un acord el 1996 per a l'atenció de les demandes del grup rebel, que va denunciar després l'incompliment del govern sense arribar mai a desmobilitzar, encara que des de llavors no realitza activitat armada alguna.

La seva intervenció en aquest conflicte li va costar amenaces de mort que van motivar l'assignació d'una escorta però també li va valer una candidatura al premi Nobel de la Pau de 1994.

"Amb la mort de Samuel Ruiz es fa un lloc difícil d'omplir (...) és i serà per sempre referent indiscutible a favor de la cohesió social, distintiu del qual lamentablement l'actual jerarquia catòlica pateix", va dir en un butlletí l'esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD).

L'activisme de Ruiz per a la millora de les condicions dels indígenes a Mèxic i en tota Amèrica Llatina van convertir en una figura molt estimada a Chiapas i Mèxic.

Va arribar a aprendre a parlar les quatre llengües originàries majoritàries a Chiapas: tzotzil, tzeltal, tojolabal i chol.

El 1989, va fundar el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, l'ONG amb més credibilitat i pes a Chiapas.

No obstant això, les seves posicions també van derivar en friccions amb la majoria de governs, cacics locals i amb l'ala més conservadora de l'església mexicana i del Vaticà.

Com a homenatge, us deixo unes paraules que li ha dedicat Marina Taibo, una fotògrafa mexicana

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.
Viva Jtatic Samuel Ruiz


dilluns, 13 de desembre del 2010

Maria Elena Walsh, un mite de la literatura infantil

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l'1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l'Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: - Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

dissabte, 6 de novembre del 2010

Guaicaipuro Cuatemoc

Exposició del Cacic indi Guaicaipuro Cuatemoc davant la reunió de Caps d'Estat de la Comunitat Europea (2002.02.08).
Amb llenguatge simple, que era transmès en traducció simultània a més d'un centenar de Caps d'Estat i dignataris de la Comunitat Europea, el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va aconseguir inquietar al públic quan va dir:

 
'Aquí doncs jo, Guaicaipuro Cuatemoc he vingut a trobar els que celebren la trobada. Aquí doncs jo, descendent dels que van poblar l'Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar els que la van trobar fa només cinc-cents anys. Aquí doncs, ens trobem tots. Sabem el que som, i ja és prou. Mai tindrem una altra oportunitat.

El germà duaner europeu em demana paper escrit amb visat per poder descobrir als que em van descobrir.
El germà usurer europeu em demana pagament d'un deute contret per Judes, a qui mai vaig autoritzar a vendre'm.
El germà picaplets europeu m'explica que tot deute es paga amb interessos encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los consentiment.
Jo els estic descobrint. També jo puc reclamar pagaments i també puc reclamar interessos.
Consta en l'Arxiu d'Índies, paper sobre paper, rebut sobre rebut i firma sobre firma, que només entre l'any 1503 i 1660 van arribar a Sant Lluc de Barrameda 185.000 quilos d'or i 16 milions de quilos de plata provinents d'Amèrica.

Saqueig? No ho crec! Perquè seria pensar que els germans cristians van faltar a la seva Setè Manament.
Espoliació? Guardi’m Tanatzin de figurar-me que els europeus, com Caín, maten i neguen la sang del seu germà!
Genocidi? Això seria donar crèdit als calumniadors, com Bartolomé de las Casas, que qualifiquen la trobada com de destrucció de les Índies, o altres com Arturo Uslar Pietri, que afirma que l'arrencada del capitalisme i l'actual civilització europea es deuen a la inundació de metalls preciosos!
No! Aquests 185.000 quilos d'or i 16 milions de quilos de plata han de ser considerats com el primer de molts altres préstecs amigables d'Amèrica, destinats al desenvolupament d'Europa.
El contrari seria presumir l'existència de crims de guerra, el que donaria dret no només a exigir la devolució immediata, sinó la indemnització per danys i perjudicis.

Jo, Guaicaipuro Cuatemoc, prefereixo pensar en la menys ofensiva d'aquestes hipòtesis. Tan fabulosa exportació de
capitals no van ser més que l'inici d'un pla  MARSHALLTESUMA'', per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves deplorables guerres contra els cultes musulmans, creadors de l'àlgebra, la poligàmia, el bany quotidià i altres èxits superiors de la civilització.

Per això, en celebrar el Cinquè Centenari del Emprèstit,
podrem preguntar: Han fet els germans europeus un ús racional, responsable o si més no productiu dels fons tan generosament avançats pel Fons Indoamericà Internacional?
Deplorem dir que no.

En l’aspecte estratègic, en dilapidar en les batalles de Lepant, a armades invencibles, en tercers Reichs i altres formes d'extermini mutu, sense cap més destí que acabar ocupats per les tropes gringues de l'OTAN, com a Panamà, sense canal.
En el financer, han estat incapaços, després d'una moratòria de 500 anys, tant de cancel·lar el capital i els seus interessos, com d’ independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l'energia barata que els exporta i proveeix tot el Tercer Món. Aquest deplorable quadre corrobora l'afirmació de Milton Friedman, segons la qual una economia subsidiada mai pot funcionar i ens obliga a reclamar, per al seu propi bé, el pagament del capital i els interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles a cobrar.

En dir això, aclarim que no ens rebaixarem a cobrar als nostres germans europeus les vils i sanguinàries taxes del 20 i fins al 30 per cent d'interès, que els germans europeus li cobren als pobles del Tercer Món.

Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos
avançats, més el mòdic interès fix del 10 per cent, acumulat
només durant els últims 300 anys, amb 200 anys de gràcia.
Sobre aquesta base, i aplicant la fórmula europea de l'interès compost, informem als descobridors que ens deuen, com a primer pagament del seu deute, una massa de 185 mil quilos d'or i 16 milions d'argent, les dues xifres elevades a la potència de 300.

És a dir, un número que, per expressar-lo, serien necessàries més de 300 xifres, i que supera àmpliament el pes total del planeta Terra. Molt pesades són aquestes quantitats d'or i plata. Quant pesarien, calculades en sang?

Però sí que exigim la signatura d'una Carta d'Intencions que
disciplini als pobles deutors del Vell Continent, i que els obligui a complir el seu compromís mitjançant una ràpida
privatització o reconversió d'Europa, que els permeti lliurar   –sencera-, com a primer pagament del deute històric ... '

Quan el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va fer la seva conferència davant la reunió de CAPS D'ESTAT DE LA COMUNITAT EUROPEA, no sabien que estava exposant una tesi de Dret Internacional per determinar EL VERITABLE DEUTE EXTERN; ara només resta que algun govern llatinoamericà tingui el valor suficient per fer el reclam davant els Tribunals Internacionals.

Adduir que si Europa, en mig mil.lenni, no ha pogut generar riqueses suficients per cancel·lar aquest mòdic interès, seria tant com admetre el seu absolut fracàs financer i / o la demencial irracionalitat dels supòsits del capitalisme.