Dubtós honor.

A la gent normal i corrent li agrada esforçar-se per fer les coses bé, per ser bones persones, per millorar, per no fer el ridícul  i quedar bé, perquè els demés tinguin una bona opinió d'ells...

Però es veu que n'hi ha que no pensen així. Voleu un botó de mostra? Aquí el teniu. Segons FACUA, (una associació de consumidors andalusa prou seriosa), ha fet una enquesta entre els seus socis i seguidors per trobar el pitjor del pitjor. Els resultats definitius seran publicats els dia 15 de març, Dia Mundial dels Drets dels Consumidors. De moment, ens ofereix uns resultats provisionals que ja indiquen clarament per on aniran les coses.

De moment, el rànquing és el següent:

Les cinc empreses que han estat seleccionades per les nominacions són:

Air Comet, Ryanair, Telefónica Movistar, Vodafone i Orange.

Air Comet. La companyia aèria de Gerardo Díaz Ferran, (el president de la gran patronal, la CEOE), va paralitzar la seva activitat deixant a terra milers de passatgers, bona part d'ells immigrants, sense donar la cara, buscar vols alternatius ni indemnitzar pels greus perjudicis causats .
Orange. La multinacional francesa de telecomunicacions destaca per les seves ofertes enganyoses, preus excessius, abusos amb els consumidors i manca d'atenció als seus reclamants.
Ryanair. L' aerolínia irlandesa menysprea les reclamacions dels seus passatgers contestats en anglès i rebutjant el pagament de les compensacions per cancel·lacions i grans retards o la devolució de recàrrecs cobrats irregularment. També destaca per les seves ofertes enganyoses i les seves elevades tarifes per portar equipatge.
Telefónica Movistar. La companyia de telecomunicacions espanyola, líder del sector, no és el millor exemple a imitar per seus competidors, per les seves elevades tarifes, les seves pràctiques abusives i el maltractament a les reclamacions dels usuaris.
Vodafone. El gegant britànic de les telecomunicacions -primer del món-, no destaca precisament pel bon tracte als seus clients, incorrent en pràctiques que van des de la publicitat enganyosa fins la desatenció de les seves reclamacions, que se sumen als seus alts preus.

El pitjor anunci:
Els cinc nominats al pitjor anunci del any són la publicitat d'Actimel, de Danone; FRENADOL, d'McNeil; Silueta, de Bimbo; Vodafone Passport, de Vodafone, i la campanya:  'Si ets legal, ets legal', del Ministeri de Cultura.

Quant a la pitjor pràctica empresarial:

Les nominades són les clàusules de les hipoteques, el cobrament per l'atenció de consultes i reclamacions, els recàrrecs de les companyies aèries, les irregularitats en les factures elèctriques de començaments de 2009 i el correu brossa telefònic.

Pobrets consumidors... Estem ben arreglats!

Etiquetes de Technorati: Consum,Empresa

Zapatero i els 12 apòstols.

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d'alta categoria, servit en un lloc d'alta categoria, enmig de gent "d'alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d'haver-se emportat a l'esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l'actual fauna hispànica.

En lloc d'haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d'aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l'Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d'haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d'aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d'aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l'ajuda, alguns d'aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure...

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Etiquetes de Technorati: Zapatero,Ètica i Moral,Mentides,Religió Societat.,Política,Feina,Immigració,Pobresa,Obama,Crisi

Estic pensant...

Estic pensant quin lloc ocupar quan torni a la feina. Això sí: no vull fer de PACO!

Etiquetes de Technorati: Empresa

Flaixos del meu centre.

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

Etiquetes de Technorati: Acudam,Discapacitats,Empresa

El síndrome de les “vaques sagrades”.

 

No parlo de les de l’Índia. Parlo de les grans figures de l’esport, de l’espectacle o de la política.

Els diem “vaques sagrades” perquè són intocables, inabastables, sagrats, excelsos, grandiosos, rics…. i tot el que vulgueu afegir. Però  això mateix és la causa de la seva vulnerabilitat. Això és el que els torna fràgils, llunyans i, a fi de comptes, ídols caiguts. Perquè quasi tots ells, quan cauen del pedestal, es foten grans trompades. Molts d’ells ja són irrecuperables. Han perdut el sentit de la realitat i ja no saben viure amb els peus a terra. De tant viure a les estrelles, dalt de tot del firmament, quan posen els peus a terra s’entrebanquen. Ronaldinho i Maradona , per exemple, són alguns d’ells.

Aquest tipus de gent necessita que tothom estigui al seu servei, que estiguin rodejats constantment de gent que els digui que són els millors. Quan obren el diari s’han de veure a primera plana, constantment lloats. Per això es beuen l’enteniment i no duren massa temps i es cansen de fer bé la seva feina.

A més petit nivell trobem gent d’aquesta mena en la nostra vida diària. Només cal mirar la necessitat constat d’algunes persones d’estar envoltades de gent. No saben estar ells sols en un despatx, en una feina ´qualsevol sense que algú els elogiï constantment i els digui el “macos” que són, el bé que ho fan tot i que sense ells no podríem viure.

I, és clar, s'ho creuen i immediatament ens perdonen la vida a tots els altres pobres mortals que som uns pobres desgraciats i que servim per a res. Però resulta que els que realment fan la feina són aquest pobres desgraciats des del seu silenci i el seu anonimat. Un dia rere l’altre. Anys i anys!. Anys i panys! I com aquelles piles que no s’acaben mai, duren i duren, fan el seu camí dia rere dia i són els que tiren el món endavant sense sortir mai a les portades del diari ni a la TV.

Aquest any, el nostre estimat Barça s’ha després d’algunes d’aquests vaques sagrades i ja veieu la campanya que fa. S’han vestit tots d’obrers i s’han posat a treballar seriosament. I el barça està fent història i història de la bona.

I per acabar una cosa: no cal que busqueu aquest síndrome a cap llibre de psicologia perquè me l’acabo d’inventar i no el trobareu enlloc.

Etiquetes de Technorati: Societat,Síndromes,Barça,Psicologia

El meu amic Vincent.

Un amic meu, senegalès, se n’ha tornat a Senegal després que l’hagin despatxat de la feina. Va  treballar tres anys. Va ser un bon treballador. Es un noi fort i valent. Algú m’havia dit alguna vegada: “El Vincent fa la feina de dos”. És un noi honrat, fidel, bon amic. De poques paraules, però de profundes conviccions.

Fins que un dia es va revelar. Suposo que venien mals temps per a l’empresa i van buscar un motiu per fer-lo fora. I aquell dia va contestar a una ordre que a ell li va semblar injusta. Va pensar que ja n’hi havia prou. Que fins allà podia arribar; però que havia arribat el moment de dir que ja n’hi havia prou. I aquell migdia, a punt d’anar a dinar, va contestar al seu cap.

I li van fer una carta dient-li que el sancionaven amb 15 dies sense sou ni feina. Va venir a explicar-m´ho i el vaig animar a que recorregués. Buscaríem un advocat laboralista i tiraríem l’assumpte endavant, passés el que passés. El meu amic laboralista, quan va veure com van anar les coses i el que deia la carta, ens va dir que ho teníem guanyat…

Va haver-hi judici, després que l’empresa no es va avenir a l’acte de conciliació. El meu amic Vincent va guanyar el judici i van haver-li d’indemnitzar 6.000 € pel temps treballat i van haver de pagar-li els 15 dies que no va poder treballar.

A fi de comptes, ell va restar satisfet de com havien anat les coses perquè, la veritat, és que no tenia gaires esperances i no sabia massa com li aniria tot plegat.

Jo vaig pensar que moltes empreses aprofiten aquest moment de crisi per despatxar gent, després d’haver-los exprimit com llimones després d’anys de feina. Quants dies de fred, sol, suor i llàgrimes! Quants dies de feina silenciosa i fen feta! Quants moments amargs! I ara t’ho paguen amb una puntada al cul…

La majoria va venir a treballar per necessitat, per mantenir una família que van haver de deixar allà. La seva vida a vegades es reduïa a treballar i treballar; arribar a casa cansats i haver-se de fer el menjar i anar a dormir per estar una mica descansats. A estalviar tot el que es pogués per poder enviar diners a casa. Però sé que el meu amic Vincent tenia sempre dins seu, en el racó més amagat del seu cor, el desig de poder començar una nova vida a Senegal. El meu amic sempre va tenir un somni que comentava de tant en tant als seus amics: començar un petit negoci a Senegal.

Per això el que més en va alegrar, quan em va dir que marxava, va ser que el meu amic  marxava amb un plànol d’una vivenda que em va ensenyar amb orgull: Al pis de sota hi va un petit bar-restaurant i a sobre la vivenda per a la seva família.

Tant de bo, Vincent, et vagi molt bé i puguis aconseguir el teu somni! Si un dia puc, t’aniré a visitar a Senegal.

Etiquetes de Technorati: Amistat,Vincent,Senegal,Crisi,Empresa

Seat i els híbrids

He de confessar-vos que no en sé gens de cotxes ni m’interessen massa. Però sí que em va interessar la notícia que vaig llegir fa un parell de dies: Seat està preparant un cotxe híbrid…per al 2014!

Home, penso jo: No arribaran a misses dites? Aquesta tendència del mercat cap a cotxes més racionals, ecològics i sostenibles no fa ja temps que se sabia?

Els japonesos ja fa anys que comercialitzen cotxes d’aquesta mena. Fàbriques com Honda, Toyota –el pioner- ja fa 10 anys que n’estan venent. La qual cosa vol dir que n’hi ha alguns que no baden mentre d’altres estan dormint a la palla.

I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció de la notícia: Seat “s’està posant en una molt primera posició a l’hora de rebre ajudes del Pla Integral d’Automoció impulsat pel Govern”

Aquest tipus de notícies a mi em faria vergonya donar-les. Seat sempre ha tingut ajudes i més ajudes del governs. Mentre es venien cotxes com llonganisses aquí ningú es preocupava massa de res. Vinga fabricar models ben grossos i ben potents! No importava que gastessin un disbarat  i que fossin models totalment irracionals. Ara, quan les coses van més malament i es venen menys cotxes, Seat tornarà a tenir ajudes del Govern. Així fins i tot jo sabria portar una empresa!

Etiquetes de Technorati: Cotxes,Seat,Ecologia

Messi i el tracte preferent

 

Primerament us convido a llegir aquesta pàgina del diari avui amb la que estic completament d’acord.

AVUI.cat - Tractes preferents al vestuari blaugrana

Una vegada llegida, ens podem preguntar:

-En la vida no ens trobem amb molts tractes preferents que fan una ràbia que mata? Quants cassos veiem de gent que no serveix per a res i està en un lloc que no li correspon perquè és parent o amic de tal a qual?

-En les famílies no hi trobem també molts tractes preferents entre els germans?  Sense voler, els classifiquem: l’un és el bo, l’altre l’entremaliat, l’altre l’estudiós, l’altre el ruc….

-En les empreses no hi han treballadors privilegiats (les feines bones són per a ells) i altres que els toca tota la feina dura i la que no vol ningú? No hi ha els que són escoltats i els que no compten per a res?

-En el mateix futbol: No hi ha aquell jugador que ha sortit de la pedrera, no ha costat cap diner, treballa i s’esforça tant com pot i passa completament desapercebut per al públic i, en canvi, hi ha aquell fitxatge estrella, amb molt de nom però un “tarambana” de cap a peus; s’esforça la meitat, però amb la seva simpatia es posa el públic a la butxaca?

I, malauradament, així podríem seguir. Ja pot estar alerta el Guardiola per tal que no se li escapi de les mans un vestidor amb tantes estrelles i amb tants nens mimats per la fama i amb la butxaca plena !. El futbol no deixa de ser un paradigma de la mateixa vida i, ja que la mateixa vida no és sempre justa, almenys mirem de no fer-la més injusta nosaltres amb els nostres tractes preferents.

Etiquetes de Technorati: Futbol,Família,Empresa,Privilegis

Amb un cap així…

Avui que els caps fan festa i no ens llegiran…podem criticar-los. Bé, com podeu suposar és broma i no em vull referir a cap empresa i a cap gerent en particular!

Com que encara tenim els torrons al pap i poques ganes de pensar i escriure (com alguns caps d’empresa), us faig entrega d’un text que m’ha arribat a les mans sense títol ni autor.

 

Una empresa entengué que havia arribat el moment de canviar l'estil de gestió i contractar un nou gerent general. El nou gerent arribà amb la determinació de fer canvis i tornar  l'empresa més productiva.
El primer dia, acompanyat pels seus principals col·laboradors, va fer una inspecció a l'empresa. A la planta tots estaven treballant, però un noi estava recolzat a la paret amb les mans a les butxaques. Veient una bona oportunitat per deixar ben clara la seva filosofia de treball, el nou gerent li va preguntar al jove:
- Quant guanya vostè per mes?
- 800 €, senyor, per què? - Va respondre el noi sense saber de què es tractava.
El gerent va treure 1.600 de la butxaca i els va lliurar al jove, dient:
- Aquí té el sou de dos mesos. Ara desaparegui i no torni mai més!
El jove va guardar els diners i  va desaparèixer, d'acord a les ordres rebudes.
El gerent llavors, orgullós, pregunta a un grup d'operaris:
- Algú de vostès pot dir-me què hi feia allà aquell jove?
- Sí, senyor - van respondre atònits els operaris – Venia a lliurar una pizza ...
Moraleja (Y si no la quieres, la dejas)
Hi ha persones que tenen tantes ganes de manar, que s'obliden de pensar.

Etiquetes de Technorati: Empresa,Caps,Gerents