Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».
És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.
Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.
Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.
Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.
Darrerament ens arriben de Roma bones notícies. Ja era hora!. Avui en llegia una d’aquelles que valen la pena: Monsenyor Romero ( Sant Romero d’Amèrica, com l’ha batejat Pere Casaldàliga) podrà ser aviat sant. El Papa Francesc així ho vol i ha desbloquejat el procés de beatificació, segons ha explicat Vincenzo Paglia, president del Pontifici Consell per la Família.
S'han complert 30 anys de l'assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l'arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.